53 FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

D I SSA BT E 1 0 I D I U M E N G E 11 D’O CT U B R E D E 20 20

13

s i tges f i lmfes t i va l .com

Vampirs

vs.

Zombis

8-9

6

Oriol

Tarragó

David

Victori

ENTREV

ISTA

ENTREV

ISTA

3

Terror

catòdic

Oriol TarragóTRANSPORTTREN FANTÀSTIC!Del 8 al 18 d’octubre (ambdós inclosos)Tren directe Sitges – Barcelona SantsSortida des de Sitges: 1.30h de la matinadaSón vàlids els bitllets i abonaments de Renfe i ATM, adequat al nombre de zones del trajecte realitzat.El Tren Fantàstic sortirà puntualment a la 1.30h, sense excep-cions. En cas de retard en les projeccions nocturnes, la sortida d’aquest tren no es modificarà.

Consulteu tots els horaris, parades i preus a :www.rodaliesdecatalunya.cat o bé al 900 41 00 41

INFORMACIÓ I VENDA D’ENTRADES

REDACCIÓResponsable Violeta Kovacsics

Adjunt Gerard Casau

Redacció Xavi Sánchez Pons Toni Junyent Alan Salvadó Andreu Marves

Fotògraf Miguel Ángel Chazo

Disseny La Factoria dels Anuncis

Il·lustració Guillem Dols

Voluntaris Víctor Pascual Francina Ribes

El Festival no comparteix necessà-riament les opinions expressades pels diferents autors d’aquesta publicació.

1

48

10

13

14

15

12

11

9

3

2

6

5 7

SALES I ESPAIS OFICIALS DEL FESTIVAL 1. Auditori Meliá Sitges Hotel Melià Sitges 2. Cinema El Retiro 3. Cinema Prado 4. Sala Tramuntana Meliá Sitges 5. Brigadoon . L’Escorxador 6. Fantastic Kids. Centre Cultural Miramar 7. Cinema a la Fresca. Hort de Can Falç

INFORMACIÓ / TAQUILLES 8. Taquilles Auditori . Punt d’informació 9. Taquilles centre . Oficina de Turisme

ZONES D’OCI 10. Port d’Aiguadolç 11. Village i punt de restauració Meliá Sitges 12. Fanshop Area 13. Foodtastic Area. Foodrucks

TRANSPORTS 14. Estació RENFE 15. Bus Sitges-Barcelona

Compra les teves entrades a través del web del Festivalwww.sitgesfilmfestival.com

PREUS SESSIONS PRESENCIALS (IVA INCLÒS)10,50€: Tarifa general Auditori9,50€: Tarifa general i Sessions especials Sitges Clàssics7€: Sitges Clàssics7,50€: Sessions Anima’t Curts12,50€: Programa doble i Sessions especials a l’Auditori12,50€: Localitats numerades preferents per a les sessions de tarda a l’Auditori (menys sessions especials Auditori). No admeten descomptes.14,50€: Localitats numerades preferents per a les sessions especials de tarda a l’Auditori. No admeten descomptes.22€: Gala d’Inauguració. No admet descomptes17€: Gala de Cloenda. No admet descomptes5€: Sessions Despertador (primera sessió matinal a tots els cinemes). No admet descomptes.1,50€: Reserva Masterclass. Entrades limitades. No admet descomptes.17€: Catàleg oficial del Festival. Es podrà adquirir al web o a les taquilles del Festival.20€: Llibre commemoratiu 50 aniversari. Es podrà adquirir al web o a les taquilles del Festival.

PREUS SESSIONS ONLINE (IVA INCLÒS)5€: Tarifa general6€: Secció Oficial Fantàstic a Competició1€: Tarifa curtmetratge5€: Pack curtmetratges40€: Pack Secció Oficial Fantàstic a Competició I (8 títols preseleccionats)40€: Pack Secció Oficial Fantàstic a Competició II (8 títols preseleccionats)

CARNETS DE DESCOMPTE*20% de descompte en la compra d’entrades a taquilles als titulars del Carnet Jove, La Vanguardia, Carnet Blau, treballadors TV3, majors de 65 anys i la Targeta Acreditativa de Discapacitat.20% de descompte amb el Carnet de Família nombrosa i monoparental exclusivament en la compra d’entrades de les sessions Sitges Family.10% de descompte als titulars del Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, Club TR3S-C, Cineclub de Sitges, Club Phenomena, Targeta Cinesa Card i Planeta Minotauro.Els descomptes no són acumulables. Les sessions d’inaugura-ció i cloenda, despertador, les localitats numerades preferents així com els abonaments i packs noadmeten descomptes.El titular podrà adquirir una entrada amb descompte per carnet, excepte els titulars del carnet TR3S-C i La Vanguardia, que en podran adquirir dues.

* Els titulars de Carnet Jove, La Vanguardia, TR3S-C, Cinesa, Club Phenomena i Carnet de Biblioteques de la Diputació de Barcelona podran aplicar els descomptes en la compra online. Les sessions online no disposen de descomptes.

VENDA D’ENTRADESOnline: www.sitgesfilmfestival.comTaquilles de l’Auditori Meliá Sitges, Sala Tramuntana de l’Hotel Meliá Sitges (C/ Ramon Dalmau, s/n).Taquilles Centre, Oficina de Turisme de Sitges, a la sortida de l’estació de RENFE (Plaça d’Eduard Maristany, 2).HORARIDel 8 al 17 d’octubreMatí de 10 a 15hTarda de 17 a 22hEl 18 d’octubre les taquilles romandran tancades* DEGUT A LA SITUACIÓ SANITÀRIA, AQUEST ANY NO DISPO-SAREM DE TAQUILLA ANTICIPADA A LES OFICINES DE TURISME DE SITGESGrups: a partir de 20 entrades per la mateixa sessió contactar per correu electrònic a taquilles.online@sitgesfilmfestival.com o per telèfon al 93 119 58 28.Les sessions escolars són exclusives per escoles. No estan obertes al públic general.Observacions:• Es recomana el pagament amb targeta. No s’accepta

American Express.• Es donarà prioritat a la venda d’entrades per les sessions

immediates.• Queda prohibit l’accés una vegada començada la sessió.• Només es contemplarà el canvi o devolució de l’import de

l’entrada en el cas de cancel·lació del/s llargmetratge/s anun-ciat/s en la programació.

• Es recomana consultar la descripció de les pel·lícules abans de comprar les entrades.

VALIDACIÓ D’ENTRADESHome Ticket: Les entrades comprades on-line poden presen-tar-se impreses o enqualsevol dispositiu digital a l’accés a la sala. No s’imprimiran entrades a lestaquilles.Reserves: No es faran reserves d’entrades.

RECOLLIDA D’ACREDITACIONSDia 7/10/2020: de 16 a 20hDia 8/10/2018: de 8 a 14h i de 16 a 20hDel 9 al 17/10/2018: de 10 a 14h i de 16 a 20hLa informació inclosa en aquest programa és susceptible a canvis. Per més informació consultar la pàgina web del Festival: www.sitgesfilmfestival.com

ATENCIÓ AL CLIENTMatí de 10 a 14hTarda de 16 a 20hTelèfon: 93 119 58 28E-mail: taquilles.online@sitgesfilmfestival.com

BUS DIÜRN I NOCTURNMonbúsConsulteu tots els horaris, parades i preus:93 893 70 60 / monbus.cat

BUS URBÀ DE SITGESConsulteu horaris i parades a: visitsitges.com

El Festival no és responsable dels possibles canvis d’horaris d’aquests serveis de transports. Els possibles canvis en les projeccions del Festival no afectaran ni modificaran l’horari dels serveis de transports.

Per Alan Salvadó

El paisatge sonor de molts dels films de terror espanyol de les darreres dècades ha estat creat per Oriol Tarragó, un dels motius

pels quals aquest any rebrà la Maria Honorífica del Festival.

Ganivet i síndriaPer obtenir la icònica ganivetada

mortal, alguns utilitzen meló. Dependrà de la temporada.

Api trencatÉs fàcil d’obtenir els clàssics ossos

partits. Alguns utilitzen pa sec, però el vegetal és més fiable.

Fetges de pollastresPer reproduir els cervells trinxats

de qualsevol zombi caldrà que passeu per la carnisseria.

Onomatopeies com “aaarrrgghh”, “uuooorr”, “nyiiiiinyiiiii” servirien per traduir en llenguatge escrit el laboriós treball d’aquest dissenyador de so, col·laborador de directors com J.A. Bayona o Guillermo del Toro. Malnazidos i Cosmética del enemigo, els seus últims treballs, es projecten a Sitges, i aprofitem l’ocasió perquè l’Oriol Tarragó ens parli d’una professió tant essencial com desconeguda.

Quin és el detonador de la teva passió pel so en el cinema?

El motor és l’amor al cinema. Sóc cineasta. I quan vaig començar a estudiar a l’ESCAC no tenia al cap dedicar-me al so i, de fet, jo volia fer fotografia, tot i que de petit ja intuïa que això de dissenyar el so se’m podia donar bé. Jugava tractant d’imitar les motos de Star Wars i recordo que ja pensava en com es faria aquest so. Per sobre de tot, però, sempre hi ha hagut el cinema. He consumit cine des de molt petit, tant a casa com en sessions maratonianes a les multisales.

I quan t’adones que això del so és el teu camp?

En la primera pràctica narrativa que havíem de fer a classe. Era amb una bobina de 16mm en blanc i negre, i havies d’explicar una història muda. Es muntava amb la moviola i recordo que tenia problemes de metratge. Vaig pensar que la solució era gravar en un casset una música i uns sons

sincrònics i el dia de la presentació a classe vaig projectar la bobina i vaig fer play sincrònic amb el casset. Tothom de classe es va posar a aplaudir excepte el professor: “¡la práctica era muda!”. Però jo no ho sabia fer de cap altra manera. Entenia el cinema com la fusió del so i la imatge. I des de llavors i fins avui, he seguit fent el mateix que feia amb aquell casset.

Com estava la professió de dissenyador de so en aquella època?

Aquí hi havia un buit enorme. Jo veia sound designer als crèdits de les pel·lícules americanes però aquí aquest càrrec encara no existia. Em vaig adonar que hi havia una àrea de treball del cinema que estava absolutament desatesa per raons econòmiques, per la infraestructura, l’absència d’indústria... Tenia talent i hi havia molt de terreny per recórrer.

La majoria desconeixem com treballa un dissenyador de so. On comença la teva feina?

Normalment m’envien el guió o un primer tractament, en casos puntuals, i a partir d’aquí començo a pensar quin serà el look sonor de la pel·lícula. Per fer-ho haig de tenir clar: què és el que la pel·lícula vol explicar? No parlo de la sinopsi ni de la trama, on aquí jo em limito a fer que les coses sonin. Parlo del missatge essencial que transmet la pel·lícula. Per exemple: Un monstruo viene a verme tracta d’acceptar un problema i superar-lo.

Això es trasllada a la pel·lícula en una sèrie d’escenes i d’unes emocions vinculades a aquestes. Les coses sonaran d’una manera o d’una altra en funció de l’emoció i del to: més realista, més subtil, més subjectiu... I, sobretot, també es tracta de respectar l’estil del director, com vol explicar la història. Al final es tracta d’ajudar-lo a matisar la pel·lícula amb el seu estil.

Tot això en una primera lectura de guió... I com continua la cosa?

Després ve una segona lectura i comencem a desglossar tots els sons que tindrà la pel·lícula, a partir dels diferents espais i dels diferents ambients. I determines quins sons s’hauran de generar, quins s’han de gravar en el rodatge, quins els puc treure del meu arxiu, quins haig de gravar a l’estudi... Tot això genera una paleta de colors sonora que després cal integrar amb les imatges. El repte és que tots aquests materials diversos els acabis percebent com una unitat. Potser tens 250 pistes però tot ha d’estar unificat, aquesta és la màgia del cine.

Javier Ruiz Caldera i Alberto de Toro et llençaven molts elogis en l’entrevista pel Diari del Festival. Deien que per Malnazi-dos et van demanar que “les bales sones-sin com en els films de Leone”.

En el cas de la imatge, tothom sap a què ens referim quan parlem de l’estil de les pel·lis dels setanta, vuitanta o noranta... Amb el so succeeix el mateix. Encara que la

majoria d’espectadors no hi presti l’atenció, sí que hi ha uns estils determinats. Les pel·lícules han sonat diferent al llarg dels anys, cada director sona diferent... Es tracta de tenir una sensibilitat cap al so. Malauradament, la gent no hi para atenció, malgrat que a mi m’encanta estar al darrere tocant els fils i que no sàpiguen per què s’emocionen en un moment determinat.

I tornant a Leone...

Doncs es tracta de pensar en un tipus de pel·lícules on hi ha sons petits. Escenes on hi ha un silenci enorme i només se senten alguns sons puntuals. Per exemple: el so d’un ferro (nyic-nyic) que és mínim però el tens al llarg de tota l’escena... Com que Malnazidos té punts de western, terror, cinema bèl·lic i comèdia, era molt complexa perquè calia unificar aspectes molt diversos. Havíem de ser capaços d’enllaçar l’univers zombi i la realitat de la Guerra Civil, i que no semblés que mescléssim gelat amb paella. Calia fer sonar els zombis d’una manera concreta per fer-los creïbles en el context.

Els encàrrecs de J.A. Bayona, amb qui has col·laborat en tots els seus films, tampoc deuen ser senzills.

A Lo imposible, va ser molt complicat dissenyar la vivència visceral de com és un tsunami. No es tractava únicament de pensar en el so de l’aigua, sinó de transmetre la vivència de la protagonista i la càrrega dramàtica que experimentava.

En el cas del fantàstic i del terror, entenc que molt sovint et toca crear sons que no existeixen o que mai hem escoltat.

El fantàstic i l’animació requereixen molta creació sonora. En el cas del terror, també hi ha una part més creativa, malgrat que podem imaginar-nos tots com sonen unes vísceres. Però també pots trobar films més realistes pel que fa al so, en els quals el director vol un enfocament més personal, com és el cas de David Lynch o bé el de Jaume Balagueró, entre molts d’altres. Retornant al terror, els sons de sang i fetge els solem fer amb vegetals o bé amb pollastres.

LES RECEPTES SONORES D’ORIOL TARRAGÓ

3DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 2020 DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 20202 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

30 MONEDASSi echamos la vista atrás y repasamos el currículum del tándem creativo formado por Álex de la Iglesia y Jorge Guerricaec-hevarría, nos seguimos encontrando con algunas de las películas de terror y fantástico más indómitas y libres del cine mundial. Este 2020, De la Iglesia y “Guerrica” cumplen sus bodas de perla, y lo celebran como Satán manda: no levantando el pie del acelerador y entregando el proyecto más desatado y cercano al horror puro de su carrera. El piloto de la serie 30 Monedas es una de las mejores películas de género del año, un cruce entre la saga Posesión infernal de Sam Raimi y el costumbrismo ácido de Azcona y Berlanga que también se atreve a citar clásicos de culto como XTRO.

BE WATERLa figura de Bruce Lee és inacabable. Enguany, el Festival ha decidit dedicar-li dos focus: una petita recopilació de pel·lícules a la secció Brigadoon i un documental que relata el singular auge d’aquesta icona pop, imitada fins a la sacietat i convertida fins i tot en anunci de cotxes. Ja se sap que, de vegades, la llegenda amaga una realitat diferent. Per això, Be Water, de Bao Nguyen, resulta un document imprescindible, ja que relata un període decisiu en la trajectòria de Lee: quan marxa a Hong Kong per trobar la fama que se li havia escapat a Hollywood. La resta és història; però una història que Nguyen observa des de el prisma profunda-ment contemporani, incidint en el racisme del qual va ser víctima un Bruce Lee que ara ja és un mite.

THE STYLISTHagamos un ejercicio: cerrad los ojos y pensad en los tópicos que se suelen asociar al oficio de peluquera. Vale, ¿los habéis enumerado ya en vuestra mente? Perfecto, ahora preparaos para que no se cumpla ninguno en The Stylist, uno de los debuts de terror indie del año. Jill Gevargizian se imagina una peluquera única en su especie que, de haber sido creada en un laboratorio, tendría los genes combinados de las heroínas trágicas de Carrie y May y el lado esquizoide del psicópata de Maniac. A la protagonista de The Stylist les gustan demasiado las cabelleras, una afición retorcida que sería muy del gusto de Sweeney Todd.

SAVE YOURSELVES!Reconozcámoslo: poca gente hay más odiosa en este mundo que los hispters de Brooklyn. El estereotipo actual de “ser moderno” lleva su marca: pinta de nerds sin serlo realmente, ropa de segunda mano a precios de oro, camisas sacadas de los armarios de sus abuelos y gafas con monturas cool. Ahora bien, que sean lo peor no significa que –gracias al gran poder del cine– no podamos sentir empatía hacia ellos o hasta aprender a quererlos. Pues bien, ese es el milagro que consiguen Alex Huston Fischer y Eleanor Wilson en esta especie de versión trendy de Critters, donde un par de adictos a la tecnología huyen al campo para desengancharse y se encuentran con unos peludos alienígenas.

EL HUERTO DEL FRANCÉSEl fenómeno de las restauraciones de películas malditas es una de las mejores noticias que nos ha traído la era digital. La recuperación en alta definición les otorga una segunda oportunidad de ser descubi-ertas, además de una calidad de imagen a veces superior al formato de 35mm con el que fueron estrenadas en cines. El rescate de El huerto del Francés en una restaura-ción en 4K es uno de los acontecimientos cinematográficos del año y Sitges tiene el honor de acoger su puesta de largo. La cinta dirigida, escrita e interpretada por Jacinto Molina –aka Paul Naschy–, llevó a la pantalla uno de los casos más conocidos de la crónica negra española, consiguiendo una obra mayor en la filmografía de Naschy.

PENINSULAEn octubre del 2016 el Auditori de Sitges casi se vino abajo con la energía y emoción desbordadas de Train to Busan, una película que fue capaz de conseguir uno de los santos griales del cine moderno: dar nuevos aires al género zombi. El primer filme de imagen real de Yeon Sang-ho –su carrera previa en el cine de animación es sonada–, se convirtió en un fenómeno alrededor del mundo, y se anticipó al boom mainstream del cine coreano que hemos vivido hace nada con Parásitos. Cuatro años después de arribar a Busan, llega una secuela donde la amenaza zombi se ha extendido por todo el país. Yeon ofrece un nuevo survival de ritmo endiablado, pero esta vez prima la acción sobre el drama humano.

HELLO WORLDEn Naomi no és precisament el noi més popular de l’institut. Un dia, però, se li apareix del no-res un desconegut que vol ajudar-lo a lligar. Les coses, en realitat, són una mica més complexes: en Naomi està vivint en una reproducció virtual del passat, i el seu mestre no és sinó el seu jo adult, que s’ha infiltrat en el programa per salvar la seva estimada Ruri d’un destí tràgic. Imagineu un encreuament de Simulacron-3 amb el romanticisme terminal de la Paciencia de Daniel Clowes i les turgències adolescents de Makoto Shinkai. D’aquesta barreja impossible sorgeix l’encant de Hello World, un anime d’alta volada audiovisual capaç de desconstruir la ciutat de Kioto amb un enginy estètic que aplaudiria el mateix Michel Gondry.

BABY¿Qué haría una madre para recuperar a su bebé? Juanma Bajo Ulloa plantea Baby como un thriller de suspense y de marcada profundidad psicológica donde una madre drogadicta que ha vendido a su retoño tratará de recuperarlo, fruto de su arrepen-timiento. El impactante punto de partida convierte la película en un relato sobre las segundas oportu-nidades y, especialmente, un canto a la vida y a la lucha continua para no desapegarse de ella. La claus-trofobia de sus clásicos del terror de los noventa –Alas de mariposa y La madre muerta– queda atrás para plantear una película más vitalista que sirve al director vasco para encontrarse con su vertiente más personal y dramática a partes iguales.

PETIT VAMPIREPodria ser avorrida una infància eterna? Pel Petit Vampir, que fa tres segles que té deu anys, sí. Per això, acompanyat del seu gos i d’una fabulosa tropa de monstres, s’escapa de la peculiar casa en què viu per tal de conèixer la vida ordinària d’una escola, com la de qualsevol altre nen de la seva edat. Arran d’aquestes fugues coneixerà un nen orfe que viu amb els avis. De la necessitat d’aventures d’un i de la de tenir uns pares de l’altre, en sorgirà una tendra i irrompible amistat. El dibuixant Joann Sfar fa una adaptació animada d’un dels seus còmics més cèlebres que, d’una forma absolutament divertida, apel·la als clàssics relats d’aventura infantil a la vegada que tracta temes majors com la pèrdua i l’ac-ceptació de la diferència.

THE QUEEN OF BLACK MAGIC + HOSTSDues accions altruistes són el punt de partida de The Queen of Black Magic i Hosts: la visita a l’orfenat on tres amics es van criar de petits i la invitació a passar la nit de Nadal a una parella de veïns, respectivament. No obstant, aquests gestos gentils no tindran la correspon-dència esperada. Tot el contrari. En el film de terror indonesi The Queen of Black Magic el retorn a l’orfenat implicarà un descobriment d’un passat sinistre lligat a l’aparentment caritatiu director de l’orfenat. El què havia de ser una visita nostàlgica i d’agraïment vira cap a un bany de sang on els tres amics, juntament amb les seves famílies, hauran de tractar de fugir d’aquest espai laberíntic per no ser macabrament assassinats pels fantasmes que l’habiten. Per la seva banda, Hosts, l’òpera prima de Richard Oakes i Adam Leader, és un exercici de supervivència d’una família enfront d’uns convidats posseïts per una entitat maligna. Qui vol ser bona persona, ara?

BENNY LOVES YOU + SPARE PARTSEste programa doble va de combates sangrientos a vida o muerte. El primero: un cuarentón en crisis contra su tierno osito de peluche Benny. El segundo: cuatro componentes de un grupo de punk, convertidas de la noche a la mañana en gladiadoras cuyos brazos han sido amputados para transformarlos en armas. En Benny Loves You, el protagonista lucha para dejar atrás su infancia en la que su osito Benny le protegía de sus miedos. Sin embargo, este no es un juguete cualquiera y resuelve a cuchillazos los intentos de su dueño de madurar. La crisis de los cuarenta se transforma en una carnicería de pasajes cómicos a la par que viscerales.En el caso de Spare Parts, tampoco habrá tregua en lo que se refiere a carne viva y chorros rojos. Los apéndices mortales que las integrantes del grupo llevan en sus brazos son la única vía de escape de esta vida de supervivencia a la que las han arrojado.

NO MATARÁSDani hace años que no tiene vida propia: toda su existencia gira alrededor de los cuidados que necesita su padre enfermo. Cuando este finalmente fallece, su hermana le regala un billete para dar la vuelta al mundo. Pero cuando está a punto de emprender esta aventura, conoce a Mila, y emprende otro tipo de viaje, mucho más oscuro de lo que podía imaginar. Después de El pacto, David Victori sigue explorando situaciones morales extremas en No matarás, un thriller urbano, nocturno y frenético, con la cámara pegada a un Mario Casas como nunca lo habíamos visto, que sostiene por completo la función.

COMRADE DRAKULICHEl punto de partida del film de Márk Bodzsár es el vampirismo y el comunismo, en un relato de espías con tintes cómicos que nos sitúa en Hungría, en plena Guerra Fría. Todo empieza a partir de una campaña de donación de sangre para Vietnam, que se encuentra en guerra con los Estados Unidos. Como invitado de honor de este acto de propaganda encontramos a un vampiro al que la pareja protagonista –un señor y señora Smith a la húngara– deberá espiar para descubrir el secreto de su eterna juventud. Comrade Drakulich da otra vuelta de tuerca al relato vampírico y utiliza el triángulo amoroso entre la espía, el vampiro y su marido para aunar el roman-ticismo de Drácula y el relato de espionaje. Ideales, amor y litros de sangre en juego.

MEANDRELisa, la protagonista, puja al cotxe d’un desconegut i tot seguit es desperta en l’interior d’una estreta canonada amb una polsera al canell on un compte enrere s’activa. Des d’aquest instant, s’inicia un exercici de tortura i supervivència claus-trofòbica a parts iguals, on cada avenç en el camí amagarà un nou parany a evitar. Meandre de Mathieu Turi entronca amb la tradició dels films de personatges presoners en arquitectu-res geomètricament infernals. Exercicis de posada en escena minimalista que apropen el suspens i tensió del thriller a la lúdica de les populars escape rooms. I durant aquest via crucis, la pregunta sempre és la mateixa: “què he fet perquè em tanquessin aquí dins?”.

5DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 2020 DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 20204 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

David Victori

CAPRICORNSabíeu que Saturn ha transitat per Capricorn els últims dos anys? Les Cabres se sentien com a casa, entre núvols negres i solituds de monjo benedictí. Serà Juanma Bajo Ulloa com David Lynch, un saturní de cap a peus, que ha confessat que, durant el con-finament, aïllat, s’ho ha passat la mar de bé? En tot cas, Baby, la pel·lícula que presenta a Sitges, és fruit d’aquest trànsit, i ens promet retrobar al Bajo Ulloa fosc i melancòlic, tan Capricorn com el que més, de les seves primeres obres, Alas de mariposa i La madre muerta, i del seu ignot renaixement, Frágil.

El cas és que el director basc sempre dona el millor de si mateix quan s’amaga sota les tenebres d’un estil opac i claustrofòbic, que revela la cara oculta dels contes de fades, tot allò que els infants no volen escoltar. És per això que Saturn, que també és el planeta dels secrets, enfosqueix les històries de princeses i ogres que Bajo Ulloa explica com si fossin llegendes funeràries. Riu-te’n de Guillermo del Toro quan veus La madre muerta. Quins temps aquells! Els Capricorn sempre es creixen davant els obstacles, però Bajo Ulloa no semblava tenir-ne cap. Als disset anys va fundar la seva pròpia pro-ductora, als vint-i-dos va guanyar el Goya al millor curt amb El reino de Víctor, als vint-i-tres s’emporta la Concha de Oro per la seva òpera prima, Alas de mariposa... Sembla que les ambicions naturals de la Cabra no coneixien final. L’aclaparador èxit d’Airbag, comèdia gamberra que semblava marcar un radical canvi de rumb a la seva carrera, li va parar els peus. En el cas de Bajo Ulloa, triomfar a la taquilla va ser el seu taló d’Aquil·les.

Les Cabres són, però, una mica murris. Severes, implacables, critiques i autocrítiques. El director de Rey gitano no es va estalviar veritats incòmodes a l’hora de parlar del funcionament del cinema espanyol, i no va amagar el seu desencant amb una indústria que l’havia pujat al cim per després donar-li l’esquena. Només a un Capricorn ferit se li hauria acudit posar a la venda un Goya en una casa de penyores. No estaba per fer amics, en Juanma. Tot i això, no cregueu que es va arrugar davant les dificultats. Saturn regeix la força de voluntat, la determinació i l’esforç. Va pagar de la seva butxaca Frágil quan tothom el donava per perdut, i va tornar a les seves essències, ara emparat per la tecnologia digital, sense haver de donar explicacions a ningú. I allà s’ha quedat, als marges, on sembla més a gust: quan algú s’apropa a molestar-lo, li ensenya les banyes i es queda tan ample.

Per Gerard Casau

A No matarás, David Victori s’endú Mario Casas i als espectadors a un viatge al final de la nit

després del qual ningú tornarà a ser el mateix.

Després d’una època complicada, en què s’ha hagut d’ocupar del seu pare malalt, en Dani es disposa a fer la volta al món. Però una nit coneix la Mila, una noia que és el seu antònim en tots els sentits, però que durant una llarga nit l’arrossegarà fins a col·locar·lo en una situació límit. Seguint els codis del thriller, No matarás, que dissabte es presenta a l’Auditori Meliá Sitges, dibuixa el retrat d’un home obligat a qüestionar·se tots els seus principis. Parlem amb el seu director, David Victori, sobre faules morals, la implicació de Mario Casas en el projecte i les ganes de fer un film que el posés contra les cordes.

No matarás és un títol impactant, amb una clara ressonància bíblica. Per què vas voler posar-li aquest nom a la pel·lícula?

Durant molt temps la pel·lícula es deia Cross the Line, que és el títol que s’ha quedat pel mercat internacional, però la traducció al castellà no funcionava, i durant un temps també ens vam referir al pro-jecte com a “Sin retorno”. Per acabar-ho de definir, li vam donar moltes voltes i va reaparèixer No matarás, que era un títol que se m’havia acudit feia temps. M’agrada-va perquè resulta irònic i provocador, i a mesura que avança el relat de la pel·lícu-la va adquirint nous matisos i significats. Si et sóc sincer, el que em queda més lluny és l’arrel bíblica, tot i que en la nostra soci-etat és difícil escapar de la influència de la moral religiosa. Al cap i a la fi, un dels meus curts es diu La culpa.

El que resulta innegable és que t’interessa posar els teus personatges en posicions morals extremes. Succeïa a El pacto i, de nou, a No matarás.

Aquesta pel·lícula la vaig començar amb una pregunta: existeix una situació on el més lògic, o lícit, fos prendre-li la vida a algú? A mi em posa malalt només de pen-

sar-ho, i al principi no acabava d’entendre per què em fixava sempre amb aquests temes. Però arriba un punt en què comen-ces a ser conscient de quin és el teu viatge artístic, i després d’un dels primers visio-nats de No matarás em vaig adonar que si, com a creador, em col·loco en els límits de la meva moralitat és, en part, per intentar comprendre millor qualsevol situació i fer créixer la meva empatia.

Temàticament, No matarás és continuista respecte a la teva obra prèvia. Formal-ment, en canvi, es tracta d’un film molt diferent. Sabies des del principi que la posada en escena es fonamentaria en la càmera en mà?

No, no del tot. El procés d’escriptura és molt llarg, i crec que és un moment on has d’estar obert als canvis que pot tenir la pel·lícula: el que per a tu tenia sentit al principi, pot ser que no sigui el que et demana el cos dos anys després. No va ser fins que ens van donar llum verda i vam activar la preproducció que vaig sentir que amb No matarás volia captar una cosa molt real, i que aquesta veritat exigia acostar-se als actors tant com fos possible, i fer entrar la càmera en aquest joc. Durant el rodatge, les instruccions que li donava a l’operador s’assemblaven més a com treballo amb els actors que no a les indicacions tècniques més convencionals: li indicava quines eren les sensacions de l’escena, li posava música... Volia estimular-lo perquè el rodatge fos un autèntic moment de creació.

Imagino que Mario Casas era una peça clau d’aquesta complicitat, ja que està en pantalla pràcticament durant tot el metratge.

En la primera conversa que vaig tenir amb el Mario després que ell i el seu equip es llegissin el guió, li vaig dir: “jo amb aquesta pel·lícula et vull fer viatjar, vull portar-te a llocs on no has estat mai abans.” Això el va

excitar molt, ja que és un apassionat de la seva feina i s’entrega a tot el que fa. I per ser conseqüents amb aquest viatge, vam rodar la història cronològicament i vam decidir el final en el mateix moment de rodar-lo, perquè havia de ser el fruit de tota l’experiència viscuda prèviament.

Al costat d’algú consolidat com Casas, trobem la debutant Milena Smit, que encarna el personatge que precipita el conflicte del film. L’aposta per algú sense experiència forma part de la recerca de l’inesperat?

Jo volia que el personatge de la Mila tingués tres qualitats que vinguessin de sèrie, que no es podien impostar: mag-netisme, sensualitat i foscor. Vaig veure moltes actrius molt bones, però cap reunia del tot les tres condicions. Fins que un dia, el director de càsting va trobar l’Instagram de la Milena. Vaig fer diverses proves amb ella i em vam adonar que hauríem de fer les coses de manera encara més diferent del que havíem previst, però també que era la persona ideal per encarnar el perso-natge. Evidentment, existia la possibilitat que el rodatge la superés, per això abans de fitxar-la vaig necessitar consensuar la decisió amb els productors i la resta de l’equip. Però ara em sembla evident que va ser un encert, i que va ser clau en el resultat del film.

A la pel·lícula, també destaca la importàn-cia que té com a escenari el barri del Poble Nou, un escenari fins ara no gaire explorat cinematogràficament. Què creus que aporta a la història?

Jo vaig viure al barri tres anys i conec bé les sensacions que genera. És una zona industrial, però alhora hi viu gent; hi ha poques botigues; fins i tot la llum és peculiar… Tot això genera una sensació de solitud i vulnerabilitat que era essencial per la pel·lícula. El protagonista surt del seu entorn més immediat, i és la trobada fortuïta amb la Mila que l’arrossega a uns ambients que li són completament estranys.

Al principi del film, el protagonista està constantment escoltant música amb auri-culars, una imatge que retrata bé la seva introversió. Però a poc a poc, es va veient obligat a desprendre’s d’ell, i això marca l’evolució de com s’anirà relacionant amb el món.

Per a mi, això comença quan, després de la mort del pare, ell va cap a la minicadena antiga i es treu per primer cop els auricu-lars. És un petit pas cap a deixar enrere la repressió. Finalment, tot el que succeeix a No matarás és catàrtic, i a mi el que m’in-teressava era acostar-me a un personatge que porta la bondat com una màscara. I si darrere d’algú generós i políticament correcte hi hagués una neurosi, una por a conèixer-se a un mateix? El protagonista fa un viatge cap a la foscor, sí, però pel camí també descobreix i abraça la veritat sobre ell mateix. El psicòleg que ens ha assesso-rat dramàticament durant el film em deia que, si finalment en Dani acabés a la presó, seria la primera criatura realment lliure a qui tanquen, perquè ja ha deixat anar la repressió que arrossegava fins llavors.

“I si ser bona persona fos una neurosi?”

En enero de 2019, durante una comida en Barcelona con Álex de la Iglesia y otros com-pañeros del Festival de Sitges, el director bilbaíno nos desvelaba una maravillosa noticia: el cierre y rúbrica con HBO para realizar una nueva serie. Nos adelantó algunas ideas (brillantes y que no desvelaré), y su título: 30 Monedas.

El resultado es una nueva aportación a la pequeña pantalla. La televisión se ha trans-formado, a lo largo de la obra de Álex de la Iglesia, en parte fundamental de su identidad fílmica, a sumar a otros elementos ya muy habituales en su cine. Todos ellos son piezas –vitales– de un puzle para vislumbrar y explorar su itinerario cinematográfico.

Son signos, trazos, pinceladas que despliega en un primer episodio, a modo de desfile. La velocidad, el humor “made in De la Iglesia”, personajes ya “míticos” (palabra habitual en la jerga del vasco) y miradas a cintas icónicas (entre ellas su obra maestra, El día de la bestia) consagran nuevamente las mentes de Guerricaechevarría (eterno aliado de batallas) y De la Iglesia, en una historia ubicada en tierra profunda, que bien podría ser Zugarramurdi, donde la religión y el más allá se anexan de forma trepidante. ¡Con ganas de visionar la constelación completa!

Diego López

Juanma Bajo Ulloa y La madre muertaSalto en el tiempo al 18 de noviembre de 2016 en la sala Phe-nomena de Barcelona. Tras descubrir La madre muerta en VHS, surge la oportunidad única de disfrutarla en 35mm. Al finalizar la proyección la sensación de entusiasmo fue aún mayor, con mi yo experimentado de cuarenta años volviéndose loco y extrayendo nuevas lecturas sobre una película que sigue enco-giendo estómagos. El romance enfermizo, el cuento de hadas negrísimo y la tragedia griega que protagonizan el verdugo (la encarnación del Mal de un enorme Karra Elejalde) y la víctima (Ana Álvarez y su mirada inocente), me hacen pensar en la trilo-gía de la venganza de Park Chan-wook que vino después y esos thrillers coreanos con fugas al terror como I Saw the Devil y The Chaser. La madre muerta, sin saberlo, se anticipó a la viscerali-dad, a la crudeza, al tono fantastique y al sentido operístico del mejor thriller del siglo xxi. La segunda película de Juanma Bajo Ulloa sigue siendo un hito en el cine español, un film que nadie se ha atrevido a emular en este país.

Por Xavi Sánchez Pons

1993

Álex de la Iglesia y Acción mutanteUn viernes 5 de febrero de 1993, mi yo adolescente de la época –diecisiete añitos– salía del cine completamente en llamas tras haber disfrutado de Acción Mutante en la primera sesión de tarde del desaparecido cine Fantasio de Barcelona. La expecta-ción era máxima –aquella mítica portada del Fantastic Magazi-ne–, y la primera película de Álex de la Iglesia, producida por El Deseo –Agustín y Pedro Almódovar dando en el clavo–, cumplió todas las expectativas que teníamos depositadas en ella: al fin existía un cineasta de aquí que hablaba de tú a tú a los amantes del terror y el fantástico español de serie B más circense, cañí y rabiosamente personal. El Planeta Axturias, la matanza de pijos a ritmo de “La Fiesta” de Karina, el grupo terrorista capitaneado por Ramón Yarritu salido de una versión lisérgica de Freaks de Tod Browning... Acción Mutante fue culto instantáneo, la constatación de que en España se podía hacer un cine diferente. Una película que a día de hoy sigue inspirando las fantasías retorcidas de multitud de cineastas.

EL TELEVISOR

El año en que dos directores vascos cambiaron el cine de género español para siempre

7DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 2020 DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 20206 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

Vampirs: la mossegada eterna

Zombis: bailarás con cosas muertas

Por Quim Casas

LYNCHARAMA

RONNIE ROCKET, ELECTRICIDAD Y ROCK’N’ROLL

“Va a ser otro film extraño como Cabeza borradora, pero creo que algo más comercial. Es bastante intraducible a un lenguaje escrito, es como más... poética, y en los estudios no están para interesarse por la poesía. Francis Coppola es el primero que se ha mostrado decidido a filmarla”. Lynch comentaba con estas palabras, en 1981, la situación de la película que nunca realizará, Ronnie Rocket, un proyecto al que le dio vueltas durante dos décadas hasta que al final tiró la toalla. Una pena porque, en esencia, debería haber sido un auténtico destilado de sus mejores ideas.

Durante años ha circulado por internet el guion de este proyecto, que Lynch registró con el tituló completo de Ronnie Rocket or The Absurd Mystery of The Strange Forces of Existence. Empieza así: “Negro... Encadenado a un escenario gigante... Enorme, con cortinas negras abiertas. El escenario está lleno de un muro de fuego de doscientos pies de altura. En el interior del fuego hay miles de almas gritando... Solo el rugido del fuego”.

El misterio absurdo de las extrañas fuerzas de la existencia. La frase podría pertenecer a un diálogo de Terciopelo azul, Carretera perdida o Inland Empire. Ronnie Rocket es una película que no tiene existencia por sí misma, pero existe dentro de cada uno de los films de su autor. Cada vez que el proyecto era abortado, el director conseguía materializar otro. Y de este modo, con todo lo aprendido a cada nuevo film, Lynch iba enriqueciendo el que nunca ha conseguido realizar. La inexistencia de Ronnie Rocket alimentó la realidad material de sus otras obras.

El protagonista habría podido ser el actor enano de Twin Peaks, Michael J. Anderson. Mide un metro de altura, funciona por corriente alterna, es pelirrojo, tiene varias deficiencias físicas y vive en la edad de oro del rock’n’roll, el edén parti-cular de Lynch, el mundo de su adolescencia. Según Lynch, un tratado sobre la electricidad, otra de sus obsesiones, camuflado entre los pliegues genéricos del cine de terror, la ciencia ficción, el musical, la comedia y las historias de detectives. El personaje recibe el nombre de Ronald de Arte y es devuelto a la vida por dos científicos locos. En su camino se encuentra con, entre otros personajes, un hombre-donut. Lynch pintó un cuadro titulado también Ronnie Rocket que parece un homenaje al doctor Caligari, cuya pesadilla en celuloide ilustra el cartel de este año del festival.

Lynch desarrolló el primer guion en 1975, en plena fase final de Cabeza borradora. A principios de los ochenta fue Francis Ford Coppola quien se mostró interesado en producirlo, pero sus American Zoetrope Studios quebraron. En 1986 lo intentó Dino de Laurentiis, pero Lynch y el productor no acabaron de entenderse. En septiembre de 1991 sería la compañía francesa Ciby 2000 la que estuvo a punto de financiarla y llegó a anunciarse el rodaje, con Anderson de protagonista y Chris Isaak en el reparto. Lynch y Ciby 2000 acabaron en los juzgados y del pequeño y eléctrico Ronald de Arte no ha vuelto a saberse nada, desgraciadamente.

No te pares a mirar stories de Instagram.

Como veremos en Peninsula, la luz es

golosa para ellos. Así que el móvil, mejor apagado. El Festival te lo recordará

por megafonía.

Ya no es esa persona con quien

solías cenar. Da igual que te hayan

parido o prometido amor eterno. Todo eso se les ha olvidado. Están muertos y

quieren comerte. Tú mismo.

Tampoco te inmiscuyas en

su alimentación. Podría darse el caso de que decidan, ejem, comerse a ellos mismos. En ese caso,

mantente alejado y no trates de emularlos.

Y si te han mordido y

notas que algo no va bien...

Te pediremos que cambies tu mascarilla por una del

tipo que usa Hannibal Lecter. ¿Te importaría ponerte esta camisa

de fuerza?

Aunque en Peninsula el visor de la cámara tan solo se moja un instante, algo que esta tiene en común con Yummy y Get the Hell Out! (otras dos películas de zombis que tenemos en Sitges) es que en las tres veremos fluidos de distinta índole salpicar el encuadre. Si optamos por leer esas salpicaduras como una evidencia de placer, aunque sean de sangre, podemos concluir que a lo que estamos asistiendo es a una especie de bacanal. Al fin y al cabo, y aunque este año sea una excepción, cada edición de Sitges tiene su festividad de los muertos vivientes, que inunda las calles de la ciudad con hordas como las que acechan a los persona-jes de la secuela de Train to Busan.

Llama la atención el que, pese al potencial metafórico de la figura del muerto viviente, los y las cineastas de género de hoy se conformen con abordarla desde los parámetros de la acción y el desenfreno hedonista. Cierto es que el zombi moderno ha transitado desde la contracultura al mainstream, y eso ha contribuido también a hacerlo más impermeable a lecturas subversivas o desconcer-

tantes. Esto se percibe incluso en films no exentos de trasfondo político, como es el caso de Get the Hell Out! y Peninsula. Ha sido Bertrand Bonello, un autor en principio no tan adscrito al fantástico, quien en los últimos años ha firmado un par de películas que dialogan de forma singular con la tradición zombi: si al tramo central de Nocturama se le pueden adjudi-car ecos del George A. Romero de Zombi, su Zombi Child (vista aquí el año pasado) revisita los escenarios de Yo anduve con un zombi de Jacques Tourneur.

Los no muertos han devenido un campo de pruebas, o quizá un campo de tiro, para que los cineastas se di-viertan flirteando con los géneros. En Get the Hell Out!, Wang I-fan hace co-lisionar la screwball comedy, la sátira política y el atracón zombi yendo a buscar en todo momento el aplauso cómplice del público. Mientras que la trama de Peninsula nos lleva a aque-llas fastuosas producciones de acción y aventuras en territorios minados que no aspiraban a otra cosa que en-tretenernos y emocionarnos. Cuando hace casi una década vimos en Sitges

el debut de Yeon Sang-ho, el tortuo-so drama animado The King of Pigs, nada parecía indicar que Peninsula fuera su tipo de película. Yummy, la ópera prima de Lars Damoiseaux, es la que más apuesta por crear inco-modidad partiendo de la inquietante idea de que, en una clínica deslocali-zada en algún lugar de la Europa del Este, la investigación clandestina con células madre provenientes de fetos abortados desata un caos sanguino-lento.

La noción de que los zombis pueden ser un efecto no deseado de la negligencia de agentes políticos o sociales sobrevuela las tres películas. De igual manera, los movimientos espasmódicos con que estas criatu-ras amenazan la integridad física de quienes todavía viven han adquirido un carácter absolutamente dual: pueden generar inquietud, sí, pero al mismo tiempo inoculan en la platea una cierta voracidad festiva. No nos queda otra que bailar a su vera y, si es preciso, hacerles la cobra para que no nos muerdan.

Por Toni Junyent

Ya se sabe: no hay manera de darlo por muerto. Por mucho que el vampiro parezca estar de moda, el zombie sigue ahí.

My Heart Can’t Beat Unless You Tell It ToNo se sap si és un vampir, però el jove de My Heart Can’t Beat Unless You Tell It To beu sang com si ho fos. El cabell llarg i negre li tapa la cara com si fos la Violet de Els increïbles. Té un to emo, canta en el karaoke domèstic que comparteix amb els seus germans i té la mirada trista perquè no pot sortir de casa. A més, la pel·lícula evoca un cim dels relats contempo-ranis entorn de la vida eterna com és Només els amants sobreviuen.

Per Alan Salvadó

La figura del vampir segueix vigent en l’actualitat, evidenciant que condensa a parts iguals pors i instints primaris que ens segueixen governant. En l’edició d’enguany del Festival, un petit vampir de deu anys, un camarada comunista i la llegenda de “la vampira de Barcelona” creen noves ramificacions al mite.

Poques figures monstruoses encarnen de forma tan precisa l’argument de l’arribada i existència del mal en l’interior d’una comunitat com el vampir. Per una banda, tenim el seu caràcter víric. La propagació, el contagi, la transmissió... contingudes en la mossegada del vampir recorden l’origen del folklore i dels mites vampírics en territoris eslaus, associats sovint a les pestes de l’Edat Mitjana i a les llegendes negres de persones enterrades en vida. La capacitat de circular d’una persona a una altra implica la seva difícil erradicació i, en conseqüència, l’acceptació que el mal no desapareix, sempre retorna. Es podria resumir així: períodes pandèmics, font de cicles vampírics! En paral·lel a la seva capacitat contagiosa, el vampir s’associa a l’alteració de la norma i la transgressió de les regles socials fixades. Possiblement Bram Stoker, condicionat per la societat victoriana de l’època, és qui millor va vincular el vampir a la dimensió més sexualitza-da, atemptant contra la moral

i els comportaments estàndards de la burgesia. Ésser vampir és estar fora de la norma, vivint subjecte als instints primaris entre els quals alimentar-se de la sang dels altres n’és la seva millor expressió. Allà on hi apareix un vampir es produeix una transgressió dels comportaments existents.

Aquests atributs que, d’una manera o altra, es repeteixen al llarg de la tradició del vampir són els qui li han permès transformar-se contínuament i adaptar-se a diferents imaginaris i períodes històrics, transfigurant així pors col·lectives en noves reescrip-tures. Actualment, el vampir ja no té l’aire romàntic d’altres èpoques, sinó que adopta formes més matisades, i sovint intenta passar desapercebut.

L’edició d’enguany del Festival és un bon mostrari d’això. A La vampira de Barcelona, la figura del vampir es demostra que ha estat utilitzada pels alts poders com a cap de turc per controlar la classe obrera; estigmatit-zant a l’altre (el diferent) etiquetant-lo

de vampir. A Comrade Drakulich, el vampir no sols posarà en crisi el microcosmos comunista del film sinó també la relació de parella canònica del matrimoni d’espies protagonista. La mossegada del vampir esdevé una necessitat per tal de poder fugir d’un sistema polític monolític que pretén prolongar-se en el temps. Res a veure, en aquest sentit, amb el vampir de Boys from County Hell, que habita en un paratge irlandès on diu la llegenda que Bram Stoker va fer-hi nit. Llegenda urbana o no, el grup prota-gonista haurà de fer front a un vampir atroç i abominable instal·lat en el subsòl d’aquesta pacífica comunitat. Aquestes són les múltiples arestes d’una mateixa figura que pot transitar de l’encarnació dels mals ancestrals, a la via d’escapament i alliberació d’un món reglat i normatiu. El Petit Vampire és l’exemple d’aquestes mil cares del mite, on un vampir eternament nen, aprèn que no cal mossegar a l’altre per fer-lo partícip d’un vincle irrompible com l’amistat.

Antes de entrar, dejen salirUno de los mejores momentos de la segunda tem-porada de Buffy, la cazavampiros tiene que ver con una de las normas del manual vampírico: aquella que dice que el ser eterno y dentado solo puede entrar en una casa si se le convida. Buffy, sus amigos y el ratón de biblioteca Giles intentan encontrar una manera de “desinvitar” a su visitante.

Las figuras draculianas ahora pasan desapercibidas, ya no se visten con capa y maquillan su tez pálida. Los tiempos en que los vampiros andaban sueltos han pasado a mejor vida. Además, ya no se trata tanto de permitirles entrar, sino de que puedan salir de sus propias residencias. El Petit Vampir de Joann Sfar se rebela contra su madre cuando, harto, decide abandonar los confines de su hogar y visitar un instituto. Ahí no encontrará a Buffy, pero sí la libreta de un chico que no sabe cómo hacer los deberes.

En My Heart Can’t Beat Unless You Tell It To, que se proyecta en el ecuador del Festival, encontramos a un chico de pelo lacio que no sale de casa: son sus hermanos quienes le procuran puntualmente bolsas de sangre. El director, Jonathan Cuartas, juega con los códigos del cine de vampiros. Su puesta en escena crea una atmósfera incómoda, porque sitúa a los personajes en el centro del cuadro, des-conectándolos de su entorno. Retrata, además, un lugar cerrado, con las ventanas tapiadas. Y los personajes a menudo se sitúan bajo el dintel, entre una estancia y otra.

El tratamiento del espacio de Cuartas resulta ejem-plar, entre otras cosas porque incide en las puertas: primero, las de las distintas estancias de la casa; y luego, la de la entrada, que se cierra en los morros de un chico emo, que bien podría ser un vampiro, y que lo único que quiere es salir.

Violeta Kovacsics

El guapo, el petit i l’emoCómo sobrevivir a los zombis en 2020

1 2 3 4

Comrade DrakulichL’elegància i la sofisticació romàntiques es transmuten en un vampir d’americana de pana, cabells llargs, corpulent, astut i de mirada salvatge. Enmig de la grisor de l’en-granatge comunista, apareix aquest vampir, seductor i segur d’ell mateix. En una pel·lícula en què la direcció d’art és un dels màxims valors: el vampir de Comrade Drakulich contribueix a reforçar l’estètica retro de la pel·lícula.

Petit VampireAl Petit Vampir que va dibuixar Joann Sfar no se li veuen les seves diminutes mans, perquè les du amagades sota la capa. Aquest és un dels detalls del nostre vampir preferit d’aquesta edició, potser perquè és el més entranyable de tots. El que sí que sobresurt és el seu cap ovalat, amb unes dentetes d’aparença inofensiva, que en comptes d’espantar realcen el seu somriure, i amb uns ulls grans i brillants.

9DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 2020 DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 20208 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

Les il·lusions d’una part dels cineastes que participen en el festival es concentren durant el primer cap de setmana. La raó? El Premi Brigadoon Paul Naschy, un dels guardons de curtmetratges més importants dins del cinema de gènere. La tria que fa cada any la secció és una mostra reveladora de les bones idees en les històries i de la frescor en la posada en escena que maneguen un grapat d’aspirants que, atenció, són capaços de vèncer la falta de mitjans amb enginy i un amor –de base– pel fantàstic i el terror a prova de bombes. Aquest any l’olla de pressió que és L’Excorxador –amb unes butaques de cine que els assistents als primers Brigadoons mai es van atrevir a somiar– hi tindrà cabuda una mica de tot: fotos que maten (4X6); un homenatge divertidíssim a L’exorcista (Horrorscope); una adaptació d’un relat de Stephen King (Rainy Season) que, val la pena recor-dar-ho, només demana un dòlar pels drets de les seves obres si el director que les utilitza està començant en això del cinema; un creepypasta bastant salvatge (Spyglass); terror atàvic i minimal en estat pur (Aamamá); immobles que amaguen secrets obscurs (Casa); fantastique suec enigmàtic (A Tale Best Forgotten); un malson pur amb el rerefons del desastre de Txernòbil (Chimera); bruixes italianes del principi del segle xx (A Wicth Is Born); un slasher còmic amb final sorpresa (Le tueur du lac maudit); i el retorn al terror pur de Manuel de Blas –Premi Nosferatu d’aquest any– amb una interpretació esfereïdora (Tártaro). No m’agradaria acabar aquesta columna sense esmentar de nou el nom de Paul Naschy i remarcar la importància que el premi de curtmetratges de Brigadoon porti el seu nom. Naschy va ser i és una de les persones més estimades del festival de Sitges, una casa on trobava un reconeixement llegit i sincer a la seva carrera, un fet que el va fer molt feliç fins que ens va deixar el 2009 per culpa d’un maleït càncer. Ara bé, tothom ho sap, Paul Naschy encara ens acompanya... Paul Naschy Lives!

REINA DEL GRITOColaboradora y amiga del Festival desde hace años, Desirée de Fez nos presenta su nuevo libro: Reina del grito: Un viaje por los miedos

femeninos, editado por Blackie Books y en el que indaga en sus miedos de la mano del cine de terror.

Yo también soy un poco scream queen. Tengo menos gracia que ellas cuando grito, pero el mismo miedo. Tengo mucho miedo. Es algo con lo que convivo desde que tengo uso de razón: todas las mujeres de mi familia somos muy fuertes pero tenemos mucho miedo, dos cosas bastante más com-patibles de lo que parece. Al mismo tiempo, aunque pueda resultar contra-dictorio, adoro desde niña el cine de terror, al que he acabado dedicándome como crítica y programadora. Amo las películas de miedo. De hecho, soy incapaz de recordar momentos impor-tantes de mi vida, tanto personal como profesional, sin que haya una de esas películas de fondo o en primer plano. Reina del grito nace de ambas cosas. Por un lado, de mi relación íntima con el cine de terror, de la certeza de que siempre ha estado ahí y, a la vez que ha alimentado mis miedos, me ha dado herramientas para combatirlos. Por otro, de la necesidad vital de contar y compartir mis miedos, la mayoría estrictamente femeninos, para verlos con claridad y encontrar la manera de enfrentarlos.Reina del grito es una serie de reflexio-nes íntimas en las que explico, a partir de mi historia personal y de mi expe-riencia profesional en un entorno, el del terror, eminentemente masculino, hasta qué punto las películas de miedo han

reflejado y provocado mis miedos y los de tantas mujeres. También cómo, a la vez que alimentaban mis temores y generaban otros nuevos, me han brin-dado un lugar en el que cobijarme, en el que aprender a manejar esos miedos. Miedo a caminar sola de noche por la calle. Miedo a no ser aceptada. Miedo a desactivar los roles tradicionales en mis relaciones sentimentales y familia-res. Miedo al desear. Miedo a mi propio cuerpo y al ajeno. Miedo a engordar y envejecer. Miedo a no sentirme valorada en mi trabajo. Miedo a fracasar como madre, y a la presión social por la ma-ternidad. Miedo a la pérdida. Miedo, en general, a no estar a la altura. Reina del grito es una reflexión personal sobre todo esto, y sentía que tenía que hacerla ahora porque las cosas están cambiando (para bien) en el cine de terror y necesitaba explicar lo importan-te que es ese cambio para mí. El terror es uno de los géneros más sensibles al sentir de los tiempos, y no ha tardado en reflejar un momento en el que las mujeres hemos pasado de tener miedo a contar nuestros miedos. La prueba está en la aparición, los últimos años, de numerosas –y muy brillantes– películas de terror dirigidas por mujeres que han recurrido a este género para contar sus historias, para expresar sus inquietudes y sus miedos, para denunciar lo que no les gusta. No hay que bajar la guardia:

la cifra de directoras que hacen terror en la actualidad sigue siendo baja. Pero la fuerte personalidad de esas cineastas, la relevancia de sus propuestas y la evi-dencia de que cada vez son más es una noticia magnífica por muchas razones, entre ellas la aparición de nuevas narra-tivas femeninas en el género. Y, con ello, un cambio significativo en la expresión de nuestros miedos en pantalla. No todas estas directoras hacen el mismo tipo de película, pero muchas de ellas recurren al terror para hablar de la reali-dad y contarse a sí mismas. Las prota-gonistas de sus películas también son reinas del grito, pero ya no solo gritan de miedo: también gritan sus miedos. Reconocerme en ellas me da una fuerza increíble y amplia mis herramientas para ganar al miedo.

Desirée de Fez

Por Xavi Sánchez Pons

11DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 2020 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

Por Violeta

Kovacsics

El títol d’un dels documentals més sucosos d’aquesta edició, i que es podrà veure aquest dissabte, ens pot recordar a aquell anunci de cotxes que tenia a Bruce Lee com a motiu principal i la frase “be water, my friend”, com a eslògan. El fragment sortia d’una entrevista que va concedir, i que nodreix de declara-cions de la icona del cinema d’arts marcials al docu-mental. Així, escoltem com li pregunten a Lee sobre què prefereix, l’est o l’oest. Ell, amb serenitat i certa picardia, contesta que tria els dos llocs, entre altres coses, perquè creu que als Estats Units s’hauria de mostrar l’essència del que és l’orient.

Be Water, de Bao Nguyen, s’ha de comprendre, sobretot, a partir de l’auge dels estudis culturals. Es tracta d’un document que incideix en la concepció de la diferència. Be Water abasta bona part de la vida de Lee, però incideix en una circumstància: va marxar de Hollywood sense haver assaborit l’èxit, i va ser a Hong Kong on va adquirir l’aura de llegenda. No obstant això, va ser un estrany tant als Estats Units com a l’orient.

Aquí, Lee no és només el millor artista marcial que ha viscut a la pantalla gran, sinó que serveix d’exemple per denunciar el racisme: s’explica com els asiàtics apareixien al cinema com personatges totalment estereotipats, com el mateix Lee cobrava com un extra quan no ho era i quin rebombori hi va haver quan es va casar amb una dona caucàsica. Regala, també, una frase del dramaturg Frank Chin, que primer es pregunta per què no hauria de ser americà quan ell va néixer allà i la seva àvia va morir en aquell país; i que finalment diu que odia els Estats Units, però finalment aquest és el lloc al què correspon.

En tot aquest context, no és estrany que es colin imatges de Muhammad Ali. Ell, com Lee, és una icona tant pop com política. A Lee, de fet, li agradaven els esports; entre ells, la boxa, i especialment la figura d’Ali, per com movia els peus. Els dos eren ballarins camuflats en altres disciplines.

Be Water es balanceja entre dos pols: per una banda, hi ha una mirada a la icona des de la tan contempo-rània perspectiva dels estudis culturals; per l’altra, el documental no pot escapar de la plasticitat del cos de Lee en moviment. A Be Water, un documental amb declaracions en off i sense bustos parlants, retrobem la confrontació entre el petit i àgil Lee i el gran Kareem Abdul-Jabbar. Aleshores, ja assaboria el gust de la llegenda. Lluny quedaven els anys en què escrivia cartes a casa, explicant com era de dura la seva vida treballant de cambrer als Estats Units.

TEBE

ODRO

ME

Per Toni JunyentEl mundo se desintegra. Pierde consistencia a marchas forzadas mientras lo vemos por televisión. En una Argentina en blanco y negro que ofrece a los telespectadores vacaciones de ensueño en las Malvinas, el equipo de investigación de Historia de lo oculto, debut en el largo de Cristian Ponce, quiere hacer caer a un presidente. Una franja horaria nocturna, la que va de las once a la medianoche, decidirá la suerte del país. Más allá de la sencillez y la inventiva con la que el film entrecruza lo so-brenatural con los tropos del thriller de conspira-ciones, me cautiva su adscripción a un subgénero particularmente fascinante: ese en el que perso-najes peleados con el mundo, cuando no con ellos mismos, canalizan su rabia en la vana quimera de desenmascarar a los poderes invisibles. El abrupto desenlace de Historia de lo oculto me hizo pensar, en la tajante sequedad de los últimos planos de El camino de Cutter, quizá porque la recuperé este verano. Dirigida por el recientemente fallecido Ivan Passer, es, por cierto, la gran película que suele obviarse cuando se trazan hilos desde El largo adiós o La noche se mueve hasta Puro vicio y Lo que esconde Silver Lake.

Si el filme de Ponce adopta el punto de vista de quienes desafían al sistema, la rusa Sleepless Beauty, de Pavel Khvaleev, nos encierra junto a una víctima de perversas maquinarias. Podríamos pre-guntarnos si hay ironía en su mirada al torture porn o celebrar cierta secuencia extrañamente malsana. A poco que uno lea de vez en cuando los periódicos, sin embargo, emerge la sensación de que la película quiere sugerir que algunos políticos pueden llegar a emplear maniobras muy sibilinas para deshacerse de sus oponentes.

TERROR MILLENNIALPor Andreu Marves

Las redes sociales, la precariedad laboral, las relaciones de pareja... vemos los horrores a los que se enfrentan los millennials a través del fantástico.

El terror serà televisatPer Gerard Casau

A Rent-A-Pal, que aquest cap de setmana aterra a Noves Visions, un home solitari troba la seva ànima bessona en el simulacre d’amistat que li ofereix una cinta de VHS, amb conseqüències catastròfiques. Aquest diàleg amb la pantalla ens ha animat a rebobinar per recordar altres obres on l’horror i la maldat sorgissin d’una pantalla de tub. Disculpeu les interferències.

THE RING (Hideo Nakata, 1998)

Amb aquest film, guanyador de l’edició de Sitges de 1999, Hideo Nakata no només va

divulgar internacionalment la iconografia del J-horror, amb el seu interiorisme depriment i els seus espectres de llarga cabellera, sinó que va anunciar que la cinta de VHS podia ser un objecte tan esotèric com un llibre carregat de maleficis. I, en veure Sadako

emergir del televisor per descarregar la seva fúria venjadora, tota una generació d’espec-tadors es va esglaiar al comprendre que la pantalla no era una barrera protectora, sinó

que també podia esdevenir portal.

V/H/S (Diversos autors, 2012)

Resulta irònic que la franquícia que recopila el qui és qui del terror de la darrera dècada

tingui un leitmotiv tan vintage com les cintes de VHS, que indica la incurable nostàlgia de bona part d’aquesta fornada de cineastes. En la història que servia de nexe conductor a la primera entrega, una colla de bergants s’endinsa en una casa amb les instruccions de recuperar una cinta de vídeo custodiada

per un cadàver. No tornaran a sortir.

VIDEODROME (David Cronenberg, 1983)

Els llavis carnosos de Deborah Harry són una invitació a entrar en un nou

ordre mundial, que David Cronenberg aconsegueix albirar darrere d’una pantalla. El cristall es fa tou, i el cos es converteix en un dispositiu reproductor per a missatges

aliens. La malaltia de la imatge infecta també la carn i, al final, tot esclata.

BEYOND THE GATES (Jackson Stewart, 2016)

Els jocs de taula guiats per les instruc-cions d’una cinta de vídeo van ser una

curiositat transmèdia de relativament curta i ja oblidada gairebé per tothom… amb l’excepció, és clar, de Jackson Stewart,

que va recuperar el format per dotar d’una original mitologia al seu debut, Beyond the Gates, on Barbara Crampton exerceix de

mestre de cerimònies d’una partida mortal.

RENT-A-PAL (Jon Stevenson, 2020)

En el llunyà any 1990, en David es subscriu a un servei de cites per vídeo, però el que

li canvia la vida és la promesa d’amistat que li ofereix l’Andy, el carismàtic amfitrió d’una cinta de vídeo per a solitaris. La seva història es converteix en un dels bromance

més estranys mai vistos, però també en una advertència sobre com la masculinitat

tòxica pot estar incrustada en el subconsci-ent dels homes més aparentment benignes.

Cada generación tiene sus propios miedos: a la guerra, a la tecnología, a los políticos... y el cine de terror es, a menudo, uno de los mejores indicadores al respecto. Desde la pérdida de subjetividad de los zombis de Romero al aislamiento social propiciado por las (entonces) nuevas tecnologías en el j-horror... hasta ahora. En los últimos años han surgido una serie de propues-tas que combinan elementos propios del drama indie y el cine de terror para retratar los malestares de la generación millennial: películas como Spring o After Midnight son una clara representación de las insegurida-des de muchas parejas ante lo difícil que resulta construir una relación estable y duradera a día de hoy. Este testigo ha sido recogido por varios directores que, esta edición, han decidido traer el terror hasta la actualidad más urgente.

Internet y las redes sociales son una de las características definitorias del momento presente, hasta el punto de haberse con-vertido en una presencia invasiva y des-

tructiva. Es por este motivo que los prota-gonistas de Save Yourselves! deciden huir de la ciudad y someterse a una “desintoxi-cación” tecnológica en una casa en medio del bosque. En este retiro descubren que no pueden desenvolverse en un mundo sin internet, una situación que empeora drásti-camente en el momento en que unos alie-nígenas invaden la Tierra. Lo que a menudo nos parece un elemento cotidiano, más útil o más molesto, se revela aquí como un apéndice parasitario del que dependemos para sobrevivir. En Slaxx, los personajes se encuentran desconectados por otra razón: trabajan como dependientes en una tienda que está a punto de lanzar al mercado una nueva línea de ropa, y el dueño de la cadena les ha encerrado para evitar cualquier posible filtración. Lo que nadie espera es que la prenda estrella, unos vaqueros unisex, cobre vida y comience a asesinar brutalmente a todos los presen-tes. La película hace un ácido comentario sobre la cadena de explotación laboral de la que depende la industria textil, y nos

recuerda algo que ya encontramos en otras obras sobre objetos homicidas: que, en la actualidad, son los productos los que nos consumen a nosotros.

Internet nos conecta, y conecta también Spree, un slasher sobre perseguir la fama a cualquier precio en la era de Twitch e Instagram, con Slaxx y Save Yourselves!. En Spree, Kurt, un joven conductor de una plataforma similar a Uber, intenta hacerse viral asesinando a sus clientes durante una transmisión en directo. Aquí no se trata tanto de huir de las redes, sino de abrazarlas: Spree se estructura a partir de numerosas cámaras y pantallas, una forma –la de las imágenes encuadradas dentro de otras imágenes– muy arraigada a la estética con-temporánea. A través de esta abundancia de pantallas que configura el panóptico virtual de las redes sociales, la película alterna la sátira alocada y el amargo reflejo de una realidad que, por exagerada que pueda parecernos, podemos rastrear sin problemas en las noticias de los últimos años.

13DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 2020 DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 202012 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

Dissabte, 10 d’octubre Diumenge, 11 d’octubre¡MABUSE HABLA!

Por Violeta Kovacsics

08:15 AUDITORI MELIÁ SITGES

BABY / 106’08:30 RETIRO

LUCKY / 81’08:30 PRADO

THE DARK & THE WICKED / 94’08:30 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

BE WATER / 104’11:00 AUDITORI MELIÁ SITGES

NO MATARÁS / 96’11:00 RETIRO

SPIRITWALKER / 108’11:00 PRADO

EL TESTAMENTO DEL DOCTOR MABUSE / 119’11:15 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

PETIT VAMPIRE / 82’13:45 AUDITORI MELIÁ SITGES

SAVE YOURSELVES! / 93’13:45 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

COMRADE DRAKULICH / 95’

08:30 AUDITORI MELIÁ SITGES

30 MONEDAS / 70’08:30 RETIRO

MEANDRE / 90’08:30 PRADO

COMRADE DRAKULICH / 95’8:30 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

VICIOUS FUN / 101’11:00 AUDITORI MELIÁ SITGES

LUPIN III: THE FIRST / 93’11:00 RETIRO

BOYS FROM COUNTY HELL / 90’11:00 PRADO

CURTS D’ANIMACIÓ A COMPETICIÓ 111:15 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

SEA FEVER / 95’13:30 RETIRO

NO MATARÁS / 96’13:45 AUDITORI MELIÁ SITGES

COMRADE DRAKULICH / 95’

14:00 PRADO

LA VAMPIRA DE BARCELONA / 106’14:00 PRADO

HELLO WORLD / 97’16:15 AUDITORI MELIÁ SITGES

MALNAZIDOS / 101’16:30 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

THE STYLIST / 104’16:45 RETIRO

LUCKY / 81’16:45 PRADO

SPACESHIP EARTH / 113’19:00 AUDITORI MELIÁ SITGES

NO MATARÁS / 96’19:15 RETIRO

SPIRITWALKER / 108’19:15 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

CURTS FANTÀSTICS A COMPETICIÓ 119:45 PRADO

MINOR PREMISE / 95’

14:00 PRADO

PETIT VAMPIRE / 82’14:00 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

RENT-A-PAL / 108’16:15 RETIRO

MEANDRE / 90’16:30 AUDITORI MELIÁ SITGES

THE OWNERS / 91’16:30 PRADO

BE WATER / 104’16:45 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

JUMBO / 94’19:00 AUDITORI MELIÁ SITGES

BABY / 106’19:00 RETIRO

BOYS FROM COUNTY HELL / 90’19:30 PRADO

EL HUERTO DEL FRANCÉS / 97’19:30 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

CURTS FANTÀSTICS A COMPETICIÓ 2

21:45 AUDITORI MELIÁ SITGES

PENINSULA / 116’22:15 RETIRO

MANDIBULES / 77’22:15 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

THE OWNERS / 91’22:30 PRADO

UN EFECTO ÓPTICO / 83’01:00 AUDITORI MELIÁ SITGES

SOY LEYENDA / 36’GET THE HELL OUT! / 96’YUMMY / 88’01:00 RETIRO

THE QUEEN OF BLACK MAGIC / 99’HOSTS / 89’01:00 PRADO

BENNY LOVES YOU / 93’SPARE PARTS / 91’01:00 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

SKY SHARKS / 102’MONSTER SEAFOOD WARS / 84’

BRIGADOON12:00 ZOMBIES EN

EL CAÑAVERAL. EL DOCUMENTAL / 88’

14:15 BAVA PUZZLE / 67’16:00 LOS MONSTRUOS

DEL TERROR / 88’18:30 PREMI BRIGADOON PAUL

NASCHY - PRIMER PASSI 20:30 H.P. LOVECRAFT’S

THE DEEP ONES / 82’23:00 LA CASA / 73’

BRIGADOON12:00 PRESENTACIÓ TAC 2020 / 30’13:30 SEGRELLES. IL·LUSTRADOR

UNIVERSAL / 97’16:00 AQUELLA CASA

EN LAS AFUERAS / 101’18:30 PREMI BRIGADOON PAUL

NASCHY - SEGON PASSI20:00 RED SCREENING / 91’22:30 LA SAGA DE BRUCE LEE / 90’

SITGES LIVE*16:30 SALA GARBÍ 1 MELIÁ SITGESPRESENTACIÓ ‘ISLA CALAVERA FESTIVAL DE CINE FANTÁSTICO 2020’18:30 SALA GARBÍ 1 MELIÁ SITGESPRESENTACIÓ ‘NOVETATS CINEASIA’

SITGES LIVE*11:00 SALA GARBÍ 1 MELIÁ SITGES

‘TODOS LOS COLORES DE LA OSCURIDAD: 30 JOYAS DEL TERROR A DESCUBRIR’12:30 SALA XALOC MELIÁ SITGESPRESENTACIÓ DE LA COL·LECCIÓ ‘NOCHE DE LOBOS’18:30 SALA GARBÍ 1 MELIÁ SITGESPRESENTACIÓ DEL LLIBRE ‘LA IMAGINACIÓN TANGIBLE’

SITGES FILM HUB** 11:00 SALA GARBÍ 2 MELIÁ SITGESIN CONVERSATION WITH: ORIOL TARRAGÓ16:30 SALA GARBÍ 2 MELIÁ SITGES

“REINA DEL GRITO”: LOS PERSONAJES FEMENINOS EN EL CINE DE TERROR

SITGES FILM HUB**16:30 SALA GARBÍ 2 MELIÁ SITGES

MALNAZIDOS: DE LA NOVELA A LA GRAN PANTALLA

21:45 RETIRO

PENINSULA / 116’ 22:00 AUDITORI MELIÁ SITGES

30 MONEDAS / 70’22:15 PRADO

THE STYLIST / 104’22:30 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

BECKY / 94’00:45 AUDITORI MELIÁ SITGES

SPREE / 93’SLAXX / 78’00:45 PRADO

YUMMY / 88’GET THE HELL OUT! / 96’01:00 PRADO

HOSTS / 89’THE QUEEN OF BLACK MAGIC / 99’01:00 TRAMUNTANA MELIÁ SITGES

SPARE PARTS / 91’BENNY LOVES YOU / 93’

Luciano Berriatúa se esmeró en puntualizar un equívoco: aquel que dice que F. W. Murnau era un cineasta esencialmente del mudo. Explorador insaciable de las posibilidades técnicas del cine, Murnau, a buen seguro, le habría sacado punta al sonoro. De hecho, Amanecer, su primera colaboración con la Fox, sería una de las primeras películas con banda de sonido. Sin embargo, la muerte de Murnau en un accidente de coche en los albores del sonoro, le convertiría en un nombre eminentemente ligado a la época silente.

Quizá porque renegó de los intertítulos, la palabra hablada habría ocupado el lugar justo en su cine, de la misma manera que Chaplin, otro autor que se resistía al sonoro aplicado a los diálogos, supo elegir el momento adecuado para hacer hablar a uno de sus héroes: cuando, en El gran dictador, representó como ningún otro artista el poder y la violencia del tono en el lenguaje nazi y lo contrapuso a un conmovedor discurso humanista.

Como Murnau, Fritz Lang trabajó primero en Alemania y luego en Hollywood; pero si al director de Nosferatu apenas le dio tiempo de probar el elixir del sonoro, Lang cabalgó entre los dos períodos. El testamento del doctor Mabuse, que se verá el sábado, no solo incide en la visión de Lang de un malvado con aires caligarianos, sino que termina siendo un tratado sobre al paso del mudo al sonoro. Todo comienza como lo haría una pieza áfona: con una escena de acción sin diálogo, pero poco a poco la palabra va ocupando su espacio. Primero, en forma de texto: de un nombre escrito en una ventana o de unos papeles desordenados. Luego, el habla: Mabuse ya no es un personaje silencioso, sino que transmite sus mensajes mediante un magnetófono.

Pocos años después, en El mago de Oz, Dorothy y sus amigos descubren que el hechicero no es más que un hombrecillo oculto tras una cortina. En El testamento del doctor Mabuse, un telón cubre el aparato desde donde suenan los dictados del malvado Mabuse, que en verdad no está ahí. Todo se desvela, pues, como una ingeniosa trampa sonora. * Aforament limitat. Imprescindible reservar invitació a sitgesfilmfestival.live** Aforament limitat. Imprescindible reservar invitació a tickets.sitgesfilmfestival.com

Última projeccióInformem que, degut a la previsió de pluja per dissabte 10, el concurs Fantàstic Street Art al Centre Cultural Miramar es farà diumenge 11.

15DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 2020 DISSABTE 10 I DIUMENGE 11 D’OCTUBRE DE 202014 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA 53 SITGES-FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA

E L M A L T I E N E U N P R E C I O

NOVIEMBRE

HBO-ES_30Coins_290x405mm_CMYK.indd 1 30/9/20 15:58