aracriatures

P. 4-5

DISSABTE, 11 DE JUNY DEL 2016

FILLS: INVERSIÓ DE PER VIDA

GETTY

SER PARES TÉ UN COST ECONÒMIC I EMOCIONAL QUE NO ES POT OBVIAR

aracriatures11 20160602

“DDIRECTORA Esther Vera DIRECTOR FUNDADOR Carles Capdevila

SUBDIRECTOR Jordi Cortada COORDINACIÓ Aure Farran DIRECTORA D’ART Cristina Córdoba

EDICIÓ Rosa Rodon FOTOGRAFIA Xavier Bertral i Ruth Marigot LLENGUA Albert Pla

ARA C/ Diputació, 119. 08015 Barcelona Telèfon: 93 202 95 95 Correu electrònic: info@ara.cat

Passeges pel carrer ben amoïnat. Que si he d’entregar un treball i vaig tard, que si aquella amiga no m’ha contestat el whats-app i a veure qui s’ha pensat que és, que si m’està sortint una panxa de cal Déu... I lla-vors et trobes un conegut, de casualitat. I preguntes com va tot, així, en general, no tant per una preocupació genuïna sinó per sentir un “Bé, anar fent”, neutre, i tot se-guit contestar una cosa semblant i acomi-adar-te amb un somriure.

Ho fem sempre, i la majoria de vegades ens funciona. Però hi ha cops que no. Pre-guntes “Com va tot?” i el que et contesten et deixa el cor glaçat. Et trobes en Xavi i se li humitegen els ulls perquè el nen li ha caigut dels gronxadors i ha petat de cap a terra i està en observació. O et trobes la Gemma i t’explica que el seu fill pateix d’esquizofrènia i com lluita per rescatar-lo d’un infern ple de deliris. Per això quan coneixes la història de la Noèlia t’adones que tot plegat és fràgil i a vegades cruel i molt injust. Perquè res deu ser pitjor per a una mare que et diguin que el teu fill té una malaltia minoritària molt greu, degenera-tiva, sense cura i sense recursos per a la in-vestigació. Això és el que els metges li van dir un dia, el dia que nosaltres rondinàvem pel carrer amb cara de pomes agres preo-cupats per alguna tonteria.

Però la Noèlia no té temps per rondinar. Ella, un cop paït el cop, si és que es pot pa-ir mai del tot, ha decidit lluitar i per això ha posat en marxa una fundació, la Funda-ció Noelia (Fundacionnoelia.org), amb l’objectiu d’aconseguir diners per al finan-çament d’un projecte d’investigació cien-tífica als Estats Units, per trobar una cu-ra per a tots els nens que, com el seu fill, pateixen aquesta malaltia. Una malaltia degenerativa que ara mateix no té cura, que et pren la força a poc a poc i al final la vida. La Noèlia sap que ella potser no hi se-rà a temps, però això no l’atura per tirar endavant, per vendre polseres i picar a les portes d’una administració massa enfei-nada en coses menys importants. No s’atura per enfrontar-se al pitjor i trans-formar-ho en un motiu per llevar-se cada dia i lluitar. Però no està sola, cada dia que passa ho nota. Per això aquesta nit, com cada nit, portarà l’Adrià a dormir i quan li faci un petó li dirà amb els ulls que tot es-tà per fer i tot és possible.✖

EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

NOÈLIA

LLUÍS GAVALDÀ Cantant

Han passat més de vint-i-cinc anys i mai vaig intentar fer de mare de les filles del meu home, perquè no ho era. Elles ja tenien la seva. I ara, vist això després del temps, crec que va ser un gran encert. La meva nova parella tampoc no va voler fer de pare dels meus fills, perquè ja en tenia un. Ara, quan ho recordo, tot sembla molt senzill, però vam passar èpoques molt dures per-què tots els nens, els meus i els seus, eren petits i anaven molt seguits.

Com expressaven els nens els sentiments? La gran només tenia uns 10 anys i la seva reacció sempre va ser molt encesa, es revoltava contra la separació. Estava enfadada. Mentre que el petit no deia mai res. Fins que un dia, quan tenia divuit anys, després d’anar a so-par tots tres a un restaurant, es va posar a plorar enrabiat i a do-nar cops de peu a un arbre. Ho va deixar anar tot. Em va dir que no havia pogut dir bona nit al seu

AIXÍ FA DE MARE

NÚRIA PRADAS “EL TEMPS CURA PERQUÈ REPOSA ELS SENTIMENTS”FRANCESC ORTEU

pare cada nit, que l’havia trobat a faltar. Els fills callen moltes coses. Els meus no van arribar a dir-m’ho mai, però sospito que quan uns pares se separen, en algun moment o altre deuen creure que ha sigut culpa seva. Aquest ha de ser un sentiment dolorós per a un fill. Com són les ferides que queden en els nens? És una ferida de pèrdua. Real-ment és dur per a un nen no po-der dir bona nit al seu pare. Pe-rò també ho és créixer entre uns pares que no s’estimen. Un cop la meva filla em va dir que, quan em vaig separar, d’una banda li va fer mal però de l’al-tra va pensar que ja era hora. Tot i que la relació sempre va ser de respecte mutu, ella bé devia intuir que els seus pares no s’estimaven. I com és la ferida en els adults? És un fracàs. Una separació és

un fracàs difícil d’assumir per a tothom. Hi ha coses que costen molt: el primer Nadal sense els nens, o un mes a l’estiu sense veure’ls. Però és increïble la quantitat de coses que solucio-na el temps. El temps cura per-què reposa els sentiments, va posant cada cosa al seu lloc. Hi ha hagut anys que he pensat que no seríem capaços de superar-ho. Però passa un dia, i un altre, i va passant el temps i tot va pre-nent un aire de normalitat. I ho dus a la motxilla que tots carre-guem i ja està. Quins altres errors recordes? Els primers anys vam cometre l’equivocació de voler fer una fa-mília nova i ens entossudíem a anar sempre junts de vacances. Però no funcionava perquè les fi-lles del meu home enyoraven la seva mare. No és que es portes-sin malament, però no es podia dir que els seus fills i els meus fossin germans. Aquella era una família forçada. I quina va ser la solució? A poc a poc vam anar aprenent a conviure d’una altra manera, fent menys dies junts i dedicant més temps als fills respectius, a fer-ho tot de manera més racio-nal. I ara entre tots nosaltres la relació és molt bona. En el nos-tre cas el naixement d’una filla va unir els diferents fills, perquè tots sentien que era germana se-va. Ara sí que noto que som una família. Han passat molts anys i ara que els recordo em fa sentir orgullosa haver pogut fer real-ment una nova família.✖

PERE VIRGILI

Núria Pradas és escriptora i mare la Laia, l’Oriol i la Clàudia, de 38, 36 i 22 anys. Publica ‘Somnis a mida’ (Columna), una emotiva novel·la que repassa els anys 20, 30 i 40 viscuts des de la botiga d’alta costura Santa Eulàlia

aracriatures 11 201606 03

LA PITJOR MARE DEL MÓN

ANNA MANSO Mare, escriptora i guionista

TAN SOLS UN SOSTREPotser el motiu va ser la visita d’aquella senyora de l’Ajuntament que em va ve-nir a fer una enquesta sobre salut públi-ca. Li vaig preguntar si li importava que li respongués les preguntes mentre fre-gia croquetes, i com que va dir que no li feia res la vaig fer passar. I allà, men-tre procurava que les croquetes no es carbonitzessin, i que algun menor d’edat a càrrec (MEC) parés taula (van ser bons i ho van fer a la primera, i vam enganyar la senyora fent-li creure que som una família exemplar), em va pas-sar la gana.

¿Té problemes per arribar a final de mes? No. N’ha tingut els últims anys? No. Té alguna malaltia greu? No. ¿Algú de ca-sa té una malaltia greu? No. Si hagués de fer una despesa imprevista de 500 euros podria assumir-la? Sí. ¿Té problemes d’habitatge? No. Qui li ha receptat això

que es pren? La Txell, la meva doctora, de la mútua, i també el Jaume, el meu natu-ròpata. Etc. I glups. Molts glups. Perquè aquell qüestionari revelava les dificultats que passa tanta i tanta gent. No sóc soca. Ja ho sé, que moltes persones passen tràngols i calamitats econòmiques. Però la bateria de preguntes, a les quals per a sort meva vaig poder respondre de forma positiva, em va fer sentir fastigosament afortunada.

Sí, devia ser aquell rau-rau que em va quedar el que em va impulsar a respon-dre al correu electrònic d’Arrels Funda-ció que demanava voluntaris per fer el cens de persones sense llar a Barcelona. Hi vaig anar per fer alguna cosa, ni que fos una nanoaportació de la mida d’un àcar. Arrels, la fundació que vetlla pel benestar de les persones sense llar de Barcelona, després del recompte que va fer fa unes setmanes juntament amb XAPSLL –que és la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar de la ciutat– ha vol-gut saber qui són i com viuen aquestes persones per aconseguir que es duguin a terme polítiques concretes. Ells sí que fan una feina constant, diària i impres-cindible! Els voluntaris vam caminar per la ciutat, de nit, i vam parlar amb persones de carn i ossos que van res-pondre a les nostres preguntes amb molta més paciència de la que ningú es pot imaginar.

AMB NOMS I COGNOMS Persones amb llaços familiars trencats, que han patit problemes de debò, no els que us explico en aquesta columna. D’acord, els meus també són de debò, que no me’ls invento, però parlo de pro-blemes econòmics greus, o de salut, o socials. Cada persona amb qui es va par-lar tenia, té, noms i cognoms i una his-tòria per explicar. I necessiten visibili-tat. I un sostre. Un cop enllestida la fei-na vaig tornar a casa. Els tres MEC i el pare de les criatures dormien. No em va importar l’olor dels mitjons tòxics d’una certa habitació, ni el desordre de l’altra. No em va importar res. Em vaig ficar al llit i l’últim que recordo abans d’adormir-me és mirar el sostre.✖

S’acaba el curs i arriba l’hora de recollir les notes a l’espera de les recupera-cions. Les avaluacions finals semblen subhastes de peix, o com si arribessin els Reis, per allò dels regals. Moltes vegades els professors estem més preocu-pats que els mateixos alumnes perquè ho aprovin tot. Per això acabem esto-vant-nos i, en general, facilitem que passin. Encara que en l’ambient s’ensu-min les vacances, no m’importa corregir un munt de recuperacions. El que no accepto és que els meus alumnes aprovin sense uns mínims.

D’ajudes n’he fet moltes, com gairebé tots, però sempre dubto si d’aquesta manera els estem perjudicant. Crec que no volem que els resultats reals siguin massa desastrosos, perquè de seguida vindrien els inspectors a donar-nos lli-çons. En el meu cas, com a tutor de quart d’ESO, sé que les ajudes poden de-cidir si un alumne assoleix el graduat o no. No són decisions menors i sabem que poden marcar la trajectòria d’uns adolescents encara molt volubles als es-tats d’ànim. Les avaluacions finals són maratonianes i sempre afrontem ca-sos complicats. Podem aprovar assignatures per junta i, tot i que apareixen amb un asterisc, a efectes legals es consideren assolides.

Es pot donar el cas que aprovis algú que tingui una matèria suspesa amb una nota molt baixa simplement perquè només li queda aquesta assignatura per aconseguir el títol. De vegades els regals ja arriben ben embolicats a l’avalu-ació perquè el professor ho ha solucionat abans que ho decideixin per ell la res-ta de col·legues. Una vegada vaig estar en una junta final en què, per culpa d’un conflicte entre els pares d’un alumne i la direcció, es va graduar un alum-ne amb quatre matèries ben suspeses, cosa que va obligar a aplicar el mateix barem a tots els companys de la promoció.

Això ve de lluny, fins i tot de quan jo era alumne, i d’alguna manera en pa-guem i en pagarem les conseqüències. Els professors som conscients que si ens passéssim d’estrictes provocaríem un tap de suspesos que omplirien moltes aules. I en som responsables, tot i que ens fa mal quan un alumne, amb aquell posat mig fatxenda, ens diu que aprovarà igualment, com li van fer al seu ger-mà o a un conegut, perquè amb una o dues de penjades segur que et regalen el graduat. I potser per això no és garantia de res.✖

FORA DE CLASSE

ALUMNATS GRADUATS PER JUNTA

XAVIER GUAL Escriptor i professor

aracriatures11 20160604

Farinetes

Àpats principals

Altres

Bolquers

Cremes i d'altres

Roba

Sanitat

Escola bressol

Escola primària

Extraescolars

Extraescolars

Colònies

Joguines

TOTAL

468

500

156

260

500

720

100

1.320

100

4.120

468

500

156

260

500

720

100

1.320

100

4.120

468

500

156

260

500

720

100

1.320

100

4.120

2.600

312

500

960

250

1.100

600

600

120

200

7.242

2.600

312

500

960

250

1.100

600

600

120

200

7.242

2.600

312

500

960

250

1.100

600

600

120

200

7.242

2.600

312

500

960

250

1.100

600

600

120

200

7.242

2.600

312

500

960

250

1.100

600

600

120

200

7.242

2.600

312

500

960

250

1.100

600

600

120

200

7.242

2.600

312

500

960

250

1.100

600

600

120

200

7.242

1.404

19.700

2.652

780

5.000

8.880

2.050

3.960

7.700

4.200

4.200

840

1.700

63.066

1r 2n 3r 4t 5è 6è 7è 8è 9è 10è TOTALanys

C

ALIMENTACIÓ

Quant costa criar un fill?L’experiència personal de Rafel Cesari Cayetano

HIGIENE

EDUCACIÓ

LLEURE

Àpaa

AACIC Ó

Font: Rafel Cesari Cayetano / Gràfic: Esther Utrilla

LPortadaQUANT COSTA UN FILL? (EMOCIONALMENT I ECONÒMICAMENT)

Els economistes calculen, pel cap baix, que el primer any de vida costa de 4.000 a

5.000 €. Els següents, fins als 12 anys, de

4.000 a 7.000 €

La Maria i el Ramon són dels que asse-guren sense embuts que tenir un fill té un cost econòmic i emocional. Però el verb compensar el conjuguen amb ale-gria: “Sona com un tòpic, però el que compensa aquest cost són els mo-ments divertits, carinyosos, entranya-bles amb els tres fills que tenim, i que et carreguen les piles per tirar enda-vant”. Dit això, toca desglossar con-ceptes. Es consideren uns pares aus-ters, que han mesurat molt bé què ha-vien de comprar i què no. Per exemple: als fills grans, bessons (3 anys i mig), no els van muntar habitació fins que no van ser grans. Llavors van com-

prar-los llits normals. Ara amb la peti-ta no tenen ni cotxet, perquè conser-ven el dels bessons, “que sí que ens va suposar una despesa important”. Tampoc no són d’aquells que es van comprar un cotxe nou quan van arri-bar els fills. “Tenim el mateix que te-níem abans de tenir fills”.

L’economia d’aquesta família que il·lustra el nostre reportatge gira al voltant d’un compte corrent comú, d’on surten les despeses que generen com a família, i el propi de cada proge-nitor. “Les despeses les cobrim gaire-bé a mitges. El Ramon té feina per compte aliè i està fora de casa fins a la

TRINITAT GILBERT

tarda. Jo sóc autònoma i he renunci-at a una part de les feines que feia per no haver de delegar tot el que fa refe-rència a les criatures. Per tant, guanyo menys que abans, però per compensar econòmicament aquesta situació vam fer un càlcul per equilibrar el cost en-tre tots dos”, apunta la Maria.

D’aquest compte comú surt el que cal per als bessons i l’Eva, que bàsica-ment és menjar i roba, i “tampoc no tanta, perquè jo sé cosir i, per tant, els faig roba sempre que puc”, diu la ma-re. Cap despesa per a cangur, per a ex-traescolars (per edat, no en fan), ni per a escola (han optat per la pública).

aracriatures 11 201606 05

“Quan necessitem coses, aprofitem els aniversaris perquè, a més de jocs i jo-guines, hi hagi regals pràctics”. Per a altres coses, fan ús de la compra-ven-da de segona mà. “Hi ha molts objec-tes que donem a qui ho pugui neces-sitar, però alguns altres els hem ve-nut”, comenten.

Així doncs, per a la Maria i el Ra-mon el cost econòmic de les criatures és molt portador. En el cas de la Ma-ria, el fet de ser autònoma i treballar a casa té un doble vessant: “D’una ban-da, pots fer coses tu mateixa que, si no fos així, hauries de delegar en avis, cangurs, menjador escolar, extraes-colars; però, de l’altra, també és cert que acabes assumint més càrrega del que seria desitjable”.

POSEM-HI XIFRES I arribats aquí, què en diuen els ex-perts? David Igual, autor del llibre Pla-nifica tu economía personal y familiar (Profit Editorial), matisa els barems que s’han de tenir en compte a l’hora de calcular el cost econòmic d’un fill fins als 18 anys. “Tot depèn del nivell de vida de cada família, de si és el primer fill o posterior i de les circumstàncies específiques de cada nen”. A partir d’aquí, “com a norma general hem de tenir en compte que durant el primer any de vida cal fer front a unes despe-ses extres, i aquí també hi ha molta va-rietat. Per exemple, es pot trobar un llit bressol de nadó per un ventall d’entre 75 € i 500 €, i aquests preus no són els més extrems del mercat”.

Sigui com sigui, en el primer any de la criatura la despesa pot oscil·lar en un 80% dels casos entre els 5.000 € i els 9.000 €. “Els següents anys tenen

una certa estabilitat fins als 12, en què l’oci i altres despeses fan augmentar el cost”, diu David Igual. En aquesta franja, la xifra es pot situar entre els 3.000 € i els 8.000 € anuals. Pel que fa als anys següents, fins als 18, entre 4.000 € i 8.000 € anuals. Aquestes quantitats es poden veure multiplica-des per 2 si s’accedeix a sistemes sa-nitaris i d’escolarització privats. En xi-fres semblants s’expressa l’economis-ta Rafel Cesari Cayetano, amb les da-des del qual hem elaborat les ponderacions (vegeu el gràfic).

Per a aquesta realitat econòmica fa-miliar, David Igual recomana efectu-ar plans d’estalvi periòdics amb la fi-nalitat de fer front a despeses com la universitat, idiomes, un màster, etc. “Aquest estalvi periòdic presenta dos grans avantatges: la consideració de l’aportació mensual com una despesa inevitable amb la qual ja no s’hi comp-ta i, en segon lloc, que com que és un estalvi a llarg termini, sempre supera els possibles problemes i oscil·lacions dels cicles econòmics de les inversions a curt termini”.

En canvi, per a l’economista Rafel Cesari Cayetano, pare de dos fills celí-acs, el càlcul és diferent. “Tot el men-jar celíac és molt més car que el con-vencional, i d’aquí que la despesa sigui més important”, diu. Ell prepara per al diari ARA una gràfica en què fa un càl-cul a la baixa de totes les partides. Hi preveu escola pública sempre tant en la llar d’infants com en l’escola, i fa una partida que preveu el menjador i les extraescolars (a 60 € cada extraesco-lar per mes escolar). Quant al menjar, els primers anys són diferents respec-te al quart any, quan les criatures ja

mengen absolutament de tot. “He par-tit de la meva realitat com a pare de fills celíacs”, diu.

Mentrestant, l’Institut d’Estadísti-ca de Catalunya (Idescat) calcula que una llar de dos adults i dos fills va con-sumir l’any 2014 una mitjana de 5.562 € en alimentació, 2.139 € en ves-tit i calçat i 10.133 € en habitatge, ai-gua, electricitat i altres combustibles. També hi suma un apartat de béns i serveis, i en total, segons l’Idescat, el 2014 una família composta per dos fills va gastar 36.154 €.

COST EMOCIONAL I ara les figues d’un altre paner: el cost emocional. Carina Escolà, psicòloga, comença assenyalant el cost per a les dones. “Perden competitivitat des del mateix moment que diuen a l’empre-sa que estan embarassades”, diu. Per a elles, doncs, el cost emocional és altís-sim, perquè professionalment (està estudiat) perden trens. “És més, a par-tir de llavors tindran més jornades, la de la criatura i la laboral”. Escolà tam-bé subratlla el cost físic de la dona. “El cos de la dona no queda igual després de tenir fills; hi ha un desgast en molts aspectes, que queden per sempre”, i que un tipus de dona porta més mala-ment que d’altres.

Malgrat tot, la psicòloga subratlla que un fill és un cost, certament, pe-rò que també aporta molta riquesa. “La riquesa que és saber que darrere teu hi ha una persona que et tindrà en la memòria, que et pot fer arribar a l’estatus d’avi o d’àvia”. És la riquesa que permet desequilibrar la balança, plena de despeses materials, cap a la part emocional.✖

Fer una bona planificació econòmica

Segons David Igual, autor del llibre Planifica tu economía personal y familiar (Profit Ed.):

➜ Cal fer un exercici de projecció del tipus d’educació i nivell de vida que la família vol tenir, perquè moltes decisions relatives als fills no són atribuïbles directament a ells sinó a la comoditat dels pares. Per exemple, tenir un cotxet de passeig més pràctic o disposar de més roba de recanvi afecta més la feina dels pares que no la criatura directament. El mateix passa quan cal decidir el tipus d’escola o si fan activitats extraescolars.

➜ A partir d’aquesta projecció, es pot fer una estimació del pressupost que requerirà el fill, si es disposa de prou ingressos i dels estalvis necessaris. Per fer aquest primer càlcul, les persones de més proximitat i d’un nivell econòmic similar poden donar les primeres pautes. ➜ Amb aquest exercici el que poden aconseguir els futurs pares és ajustar les expectatives i les seves possibilitats. És important no forçar la despesa.

El consell

Recompenses emocionals

Segons la psicòloga Marta Selva Bastardas, de l’Hospital Quirón de Barcelona i del Centre LOPSI de Manresa, les recompenses emocionals de ser pares els ajuden a racionalitzar els costos financers de la criança de les criatures. Segons la teoria de la dissonància cognitiva –amb la qual justifiquem o racionalitzem algunes idees per facilitar la convivència de dues o més idees contradictòries entre si–, tenir fills és una despesa emocional i econòmica i hauria de fer sentir malament els pares; en comptes d’això, projecten beneficis emocionals i econòmics significativament més importants del que realment són.

Significa això que no hauríem de tenir fills? Probablement, però sí que és cert que llavors hauríem de conformar-nos a desconèixer per sempre el sentiment d’estimar, cuidar i vetllar per un ésser humà només perquè existeix i és fruit de la nostra genètica.

PsicologiaPERE VIRGILI

aracriatures11 20160606

Tecnologia

AL’IMPULS ALS NOUS TALENTS DIGITALS

Aplicacions mòbils amb sensors cere-brals que faciliten la vida a persones amb discapacitats motores a les mans, d’altres que ajuden a aprendre a gesti-onar emocions i, fins i tot, dissenys ca-paços de dirigir robots 3D. Els projec-tes tecnològics que han concorregut en la tercera edició dels mSchools App Awards s’han distingit pel seu alt nivell. “Cal seguir empenyent aquest talent, la qualitat dels projectes que heu presen-tat és espectacular”. Amb aquestes pa-raules rebia Aleix Valls, director execu-tiu de la fundació Mobile World Capi-tal Barcelona, els finalistes del certa-men que premia els millors projectes d’aplicacions mòbils desenvolupats a l’assignatura App Education.

Com apunta Albert Forn, director de mSchools, la matèria, a més d’ense-nyar conceptes bàsics de programació i disseny d’aplicacions, “va acompa-nyada d’una immersió en el món em-presarial dissenyada perquè els estu-diants comencin a veure de prop l’em-prenedoria”. En tres anys s’ha triplicat el nombre d’estudiants que la cursen en arribar als 18.000 d’aquest curs, que ha comptat amb gairebé 400 escoles implicades. “mSchools té un impacte real per als estudiants: un 32% dels

alumnes que cursen App Education ens han dit que la proposta els ha fet canviar de parer i passar-se a carreres tecnològiques”, afegeix Forn.

CREIX LA PARTICIPACIÓ En aquesta edició dels mSchools App Awards hi han participat més de 4.000 alumnes. La categoria App Education ha mobilitzat més de 800 estudiants, que han presentat més de 200 projec-tes, una xifra que suposa un increment del 60% respecte a l’edició del 2015. La nova categoria dedicada al Mobile His-tory Map (MHM) ha comptat amb la participació de més de 3.400 alumnes de primària i secundària que han ela-borat més de 150 aportacions geoloca-litzades sobre el mapa amb informació destacada i pròxima al seu centre.

Els 45 alumnes guanyadors en la ca-tegoria App Education gaudiran d’una estada a l’mSchools TechCamp, la se-gona edició dels campaments tecnolò-gics d’estiu creats per ampliar els co-neixements de l’assignatura App Edu-cation. “Hem preparat un programa que permetrà als joves viure una im-mersió completa en el món de la tecno-logia mòbil i el disseny d’aplicacions, una experiència que compaginaran

JUDIT MONCLÚS

MSCHOOLS

amb una completa proposta esportiva i d’oci”, diu Forn. Per la seva banda, els vuit equips guanyadors de la categoria MHM rebran una impressora 3D per a l’escola i un curs per a docents per in-troduir aquesta tecnologia a les aules.

Com cada any, el certamen ha comp-tat amb un espai de fira, on els partici-pants han presentat les seves propostes i, per primera vegada, amb un escena-ri on han fet diferents sessions de pit-ching: el jurat encarregat d’avaluar els projectes estava format per professio-nals del sector de les noves tecnologies, la innovació, la creativitat i l’educació, i encapçalat per John Hoffman, direc-tor executiu de la GSMA. Precisament va ser Hoffman qui, després de l’entre-ga de premis, es va dirigir als estudiants per esperonar-los a seguir posant en marxa idees innovadores: “Cal celebrar que la participació hagi augmentat i que més de la meitat dels participants si-guin noies, però el més important d’aquest projecte és que heu après ha-bilitats digitals, que és el negoci del fu-tur, i heu après a treballar en equip”. A la vegada, deixava la porta oberta a la in-tenció que les propostes tecnològiques dels més joves puguin tenir cabuda en una pròxima edició del MWC.✖

APP EDUCATION ➜ IoT, robòtica i control de dispositius: ● Bio-Control, Col·legi Frangoal de Castelldefels (ESO) ● My little baby, Institut Roseta Mauri de Reus (batxillerat - cicles formatius) ➜ Oci i gestió personal: ● Kofu, Col·legi Montserrat de Barcelona (ESO) ● La Guerra de les Gatlàxies, Institut Baix Camp de Reus (batxillerat - cicles formatius) ➜ Aplicacions educatives: ● Edukids, Col·legi Immaculada Concepció de Lloret de Mar (ESO) ● Aprendre xinès, Institut Baix Camp de Reus (batxillerat - cicles formatius) ➜ Serveis a la comunitat i la ciutadania: ● Emocionari, Institut Mare de Déu de la Candelera de l’Ametlla de Mar (ESO) ● Auto.me, Institut Roseta Mauri de Reus (batxillerat - cicles formatius) ➜ Vot del públic: ● Screwie, Col·legi Sagrada Família de Santa Perpètua de Mogoda ➜ Menció especial millor presentació pública: ● Make music, Institut Torre del Palau de Terrassa ➜ Menció especial millor comercialització: ● StickSlaughter, Institut de Palamós

ELS PREMIATS

MOBILE HISTORY MAP

➜ Alumnes de primària ● 1r premi: El tren del segle XX a Ripoll, Escola Vedruna de Ripoll. ● 2n premi: Any Potau/Campdesunyer, Escola Mare de Déu dels Torrents de Vimbodí i Poblet. ● 3r premi: A Valls, Castells, Escola Baltasar Segú de Valls. ➜ Alumnes de secundària ● 1r premi: El patrimoni industrial del Prat de Llobregat, Institut Estany de la Ricarda del Prat de Llobregat. ● 2n premi: Cambrils i la mar, Institut La Mar de la Frau de Cambrils. ● 3r premi: La petjada el tèxtil a Ripoll, Escola Vedruna de Ripoll. ➜ Menció especial millor testimoni oral registrat: ● Oficis del segle XX, Escola Nostra Llar de Sabadell. ➜ Menció especial recerca més original: ● Centelles comença al segle XX. ‘La força i el savi’, Institut Pere Barnils de Centelles.

aracriatures 11 201606 07

El Racó de les CriaturesPER POSAR ANUNCIS EN AQUESTA SECCIÓ O AL SUPLEMENT, CONTACTEU AMB: ROSA BLANCH - RBLANCH@ara.cat - Tel. 656962.221

aracriatures11 20160608

FAMÍLIES... PARLEM-NE

QM. JESÚS COMELLAS

Doctora en psicologia i pedagoga

CADASCÚ AL SEU LLOCQuin lloc té la canalla a casa? És evi-dent que són el centre de les atencions però... ¿potser un dels reptes que ens hem de plantejar és com afavorir que descobreixin que hi ha altres persones que també tenen el seu lloc tant a ca-sa com a fora? És una idea que, gaire-bé de tan lògica, ni la plantegem i, fins i tot, l’acabem oblidant. ¿Han d’apren-dre a saber esperar? I tant! I hem d’aconseguir que la seva impaciència no ens porti a donar-los tota l’atenció just quan ens la demanen.

En ocasions els diem que han de pensar que hi ha altres persones amb qui han de compartir els objectes, les amistats, el temps i les atencions. Pe-rò potser no els fem notar prou que també les persones adultes –el pare o la mare, l’àvia, l’avi...– tenen el seu lloc i necessiten el seu temps. Massa so-vint ens oblidem de fer-ho evident i se’ns barreja amb un mal entès senti-ment de culpa o amb el pensament que donem poca atenció a la criatura.

“Ara cal que juguis i t’entretinguis perquè jo estic llegint”. “És que no sé a què jugar, no sé què fer...” I és sen-tir això i deixar-ho tot i passar a resol-

dre’ls la situació i fer-los el cen-tre del nostre món. És evi-

dent que no sempre és fà-cil i que la demanda

infantil pressionarà més en la mesura

que no s’entengui aquest temps comú i el temps indivi-dual. Però la con-seqüència és clara: el fet de voler ser omnipresent i la

impaciència i l’ego-centrisme de la ca-

nalla (amb el risc d’un creixent narci-

sisme) no fan una bona combinació. I no oblidem

que viure petites negatives

i petites frustracions no només no és perjudicial sinó que ajuda a com-prendre el món i la realitat.

De fet, la qüestió no és la canalla, perquè a l’escola s’entretenen, espe-ren, es posen a la fila i saben escol-tar. No vull dir amb això que a casa calgui actuar com a l’escola, però cal, de manera progressiva, afavorir aquesta maduresa. Si ho aconseguim, és probable que els nostres infants es trobin amb pares i mares menys ata-balats amb les respostes i exigències que la canalla imposa i que no tenen aturador. Així doncs, cal afavorir que entenguin que cada persona té un lloc i unes necessitats i possibilitats de fer altres coses que no siguin estar amb la canalla. Aniran comprenent quin és el seu lloc al món i millorarà el benestar de tots plegats.✖

Sovint mantenim converses amb mestres de diferents escoles que es lamen-ten del mateix mal: l’abundància d’aplicatius que potser fan servei a l’admi-nistració educativa però que tenen un valor escàs per a l’escola.

En aquests moments els centres educatius comencen el debat i la redacció de la memòria del curs. Cal relacionar els objectius que es van decidir impulsar durant els primers dies amb el grau d’assoliment real que se n’ha obtingut i pro-posar noves fites per al curs vinent. No tenim res a objectar-hi, només que segons com es faci aquesta feina no deixa de ser una activitat poc interessant perquè es pot convertir en un acte burocràtic i poca cosa més.

Nosaltres creiem que seria molt més productiu plantejar l’elaboració de la memòria del curs de la manera següent: cada mestre redacta breument tres o quatre moments del curs que consideri que tenen un caràcter d’esdeveniment. Aquests esdeveniments, que van més enllà dels fets que no marquen història, que no s’inscriuen en la línia del temps, poden ser molt diversos: una reor-ganització de les reunions de cicle, uns criteris sobre l’avaluació, la revisió de les relacions amb l’institut, la conversa que vam mantenir amb un alumne que no manifestava gota d’interès per tot el que es proposava fer, aquella festa que va celebrar tota l’escola on els grans van ajudar els petits, el nou enfocament del fi-nal de curs, l’anàlisi de les activitats que no van arribar a bon port, la lectura col·lectiva d’un llibre o haver vist junts una pel·lícula, un assaig de coordina-ció entre el parvulari i el cicle inicial, el treball de les famílies per impulsar la bi-blioteca... Un cop estiguessin recollits tots aquests petits però significatius es-deveniments, caldria que tothom els conegués i servissin de base per conversar sobre què ha sigut el curs escolar i què podria haver sigut, què ens cal conser-

var i què ens cal innovar. Aquest sistema de treball implica un augment considerable del nivell de

participació dels equips docents en la redacció d’aquesta memòria esco-lar, que va quedant recollida no només en un document, sinó que s’inscriu

en l’íntim i personal record que ens permet entendre que formem part d’una comunitat i que una comunitat necessita trobar espais de reflexió comuna sobre què ha fet per proposar després millores reals i tangibles.✖

LA SETENA HORA

MEMÒRIA

JAUME CELA Mestre i escriptor

JULI PALOU Doctor en filosofia i educador

El fet de voler ser omnipresent i la impaciència i l’egocentrisme

de la canalla no fan

una bona combinació

aracriatures 11 201606 09

U

Històries

EL CINEMA COM A EINA DE REFLEXIÓ

Un nen deixa casa seva, en una zona rural del Brasil, per anar a buscar el seu pare i, a través de la seva mirada innocent, descobreix un món dominat per la tecnologia, la industrialització i els mitjans de comunicació. Aquest viatge líric i oníric que il·lustra els pro-blemes del món modern és el fil argu-mental d’El nen i el món (O menino e o mundo), d’Alè Abreu, que ha guanyat quaranta premis internacionals i que va ser nominada a l’última edició dels Oscars, on no va poder superar Inside out, l’última superproducció de Pixar.

Tot i les bones crítiques, com a acostuma a passar amb les pel·lícules independents, El nen i el món (que la setmana que ve podreu comprar amb l’ARA) només es va poder veure als Ci-nemes Girona i Zumzeig de Barcelona i durant tres úniques setmanes. “Es tracta d’una producció modesta amb un pressupost reduït que no ha pogut difondre’s amb campanyes de comu-nicació i només s’ha promocionat amb el boca-orella”, explica María Cilleros, de Rita&Luca Films, que s’ha encarre-gat de la seva distribució. Per donar-li visibilitat, la distribuïdora va orga-nitzar dues sessions amb col·loqui posterior per a escoles al Verdi Park i a la Filmoteca durant els mesos d’abril

i maig. I és que aquest llargmetratge és un recurs educatiu de primer ordre perquè no deixa de ser una reflexió so-cial i política que parla de valors com la igualtat, el respecte per la natura o el consum responsable dels recursos del planeta: “Parla dels efectes de la societat de consum i passa al Brasil, però podria ser qualsevol país del món. En aquest cas plasma com el ca-pitalisme afecta el camp i la vida de les persones”, afirma Cilleros. La distri-buïdora ha elaborat un dossier peda-gògic per als docents perquè treballin amb els alumnes del cicle superior de primària, ESO i batxillerat. El film permet abordar de manera transver-sal temes relacionats amb diferents assignatures.

LLIURE INTERPRETACIÓ Un dels centres que va assistir a una de les projeccions és l’Escola Frederic Mistral. El coordinador del cicle supe-rior de primària d’aquest centre de Barcelona, Artemi Puig, revela que la proposta els va arribar de rebot: “Al-gun membre de la direcció l’havia vist i ens la va recomanar i vam pensar que seria interessant anar a veure-la amb els alumnes de sisè de primària”. Aquest centre dedica una hora i mit-

XAVIER TEDÓ

ja a la setmana a tutoria, que ha aga-fat el relleu del que era abans l’educa-ció per a la ciutadania, i hi treballen as-pectes com el respecte, l’empatia, la sostenibilitat o l’ecologisme seguint una programació de valors: “Tot i que no era una activitat que tinguéssim programada vam decidir assistir-hi perquè lligava molt amb el treball que fem a l’aula a les classes de tutoria”.

Puig reconeix que als alumnes els va sorprendre la pel·lícula: “És un ti-pus de cinema al qual no estan acos-tumats i al principi els va costar, pe-rò la valoració que en van fer és po-sitiva”. Una de les virtuts d’aquesta joia de l’animació brasilera és que deixa espai per al diàleg, el dubte, la cavil·lació. “A cada edat se’n fa una lectura diferent”, afirma Cilleros. Ho corrobora Mario Gallardo, un dels tu-tors de sisè presents a la sessió: “És una pel·lícula d’interpretació lliure, però diria que era també la intenció del director. Una mateixa escena pot aportar diferents punts de vista”. El seu simbolisme, amb elefants que es-devenen tancs o erugues que es transformen en trens, dibuixa un univers sorprenent que convida a re-flexionar sobre la desforestació, la mecanització o l’atur.✖

RITA&LUCA

Aparador del cinema infantil independent

La distribuïdora Rita & Luca Films va néixer fa un any i mig amb l’objectiu de promocionar les pel·lícules que ja fa nou anys que projecten a El Meu Primer Festival. La codirectora Mireia Manén explica: “Fa molts anys que estem especialitzats en programació de cinema infantil i ens semblava una pena que pel·lícules fantàstiques que passaven pel festival només es poguessin veure un cop a l’any a Barcelona”. El nen i el món és el primer llargmetratge que ofereixen, després de distribuir tres reculls de curtmetratges: Petis herois, Pas a pas i Les aventures del petit talp. Manén anota que “les compilacions de curtmetratges amb un mateix fil conductor funcionen molt bé, sobretot entre els més petits, perquè troben una proposta adequada al seu ritme”.

La dada

La projecció per a escoles d’‘El nen i el món’ permet aprofundir en els efectes de la societat de consum. Un film per reflexionar que podreu comprar el cap de setmana que ve amb l’ARA

aracriatures11 20160610

Salut

ordinació entre els agents que treba-llen per a la salut mental dels més jo-ves –Centres de Salut Mental Infan-til i Juvenil (CSMIJ), Equips d’Aten-ció Pedagògica i d’altres com mestres, metges de capçalera, famílies–, apos-tar per la inclusió real dels nens i joves amb problemes de salut mental a l’es-cola ordinària i en la comunitat, i pro-moure la salut mental com a objectiu preventiu i educatiu de primer ordre en tots els àmbits, però sobretot en una escola amb més espai per a la pro-moció i educació de la salut mental. L’objectiu final? “Atendre l’infant des de la proximitat i des de les diferents àrees en què conviu –la família, l’esco-la, el lleure, la cultura o els serveis so-cials quan hagin d’intervenir–, sent ell i la seva família els protagonistes, par-ticipant d’una atenció adequada a les seves necessitats i sent escoltats, in-formats i capacitats de manera cohe-rent i ajustada a les seves circumstàn-cies”, conclou el text.

EN PRIMERA PERSONA Per arribar a aquesta i altres conclusi-ons, a més dels experts en la matèria, la Fundació Pere Tarrés i la Federació Salut Mental Catalunya van convidar també pares i mares de diverses asso-ciacions a donar la seva opinió sobre el que viuen en primera persona per co-nèixer així, de primera mà, els proble-mes reals amb què es troben en el seu dia a dia. I una de les primeres situa-cions que expressen molts pares d’in-fants i joves amb diversos problemes de salut mental dibuixa la soledat en la qual s’endinsen quan reben el diagnòs-tic per als seus fills. I donen exemples molt quotidians que ho posen de ma-nifest: es veuran obligats a crear una associació, a fer-se experts en la ma-tèria, a buscar tractaments en la sani-

tat privada o a haver de pagar de la se-va butxaca el monitor de reforç per al menjador de l’escola, perquè no depèn d’Ensenyament sinó de l’AMPA de l’escola.

Una de les preocupacions més cita-des pels pares i mares és la seva per-plexitat i desorientació quan els dia-gnòstics de diferents professionals no coincideixen, o davant un model edu-catiu que encara prima els resultats acadèmics per sobre de les habilitats o potencialitats individuals. Per aquest motiu, l’informe reclama “una atenció coordinada entre els diferents serveis en què participa l’infant, amb la quali-tat professional necessària per treba-llar conjuntament, i des d’una mira-da comunitària i biopsicosocial, en una xarxa que ha d’estar planificada i articulada”. I ho fa amb una clara vo-luntat d’incidència política per, tal com explica la directora de Federació Salut Mental Catalunya, Marta Poll, “aconseguir identificar tot el que no va bé, de manera que puguem determi-nar com millorar-ho”. El Síndic de Greuges i les comissions d’infància i salut del Parlament ja han mostrat interès a conèixer l’informe.✖

MARTA ESPAR

N

Psicòlegs, psiquiatres, metges de família, educadors socials i

mestres estan assistint a un

augment constant d’etiquetes

diagnòstiques i malestars individuals.

Què els passa als nostres nens?

Nens que, amb 10 anys, duen la clau penjada al coll i una tauleta com a can-gur, perquè els seus pares no poden conciliar vida laboral i familiar. Alum-nes que comencen tenint dificultats d’aprenentatge i només troben espai per al fracàs en un model educatiu que encara prima l’excel·lència acadèmica i no l’educació integral. Nens amb trastorn de l’espectre autista (TEA) que volen aprendre i créixer i no reben prou suport a l’escola ordinària. TDAH, trastorns de conducta, patolo-gia dual, TEA… Són noms, diagnòstics cada dia més presents en una societat 4.0 amb models socials i estructures familiars i laborals en contínua trans-formació. Però, ¿com viuen, com crei-xen els nens i els adolescents en aquest entorn? ¿Com reaccionen i paeixen tots els canvis? Psicòlegs, psiquiatres, metges de família, educadors socials i mestres estan assistint a un augment constant d’etiquetes diagnòstiques i malestars individuals. Dades recents de l’Agència de Salut Pública de Barce-lona (ASPB) indiquen que, en aques-ta ciutat, el nombre d’infants i joves atesos als centres de salut mental in-fantils i juvenils ha augmentat més d’un 112% els últims 14 anys. D’entre ells, la taxa de canalla diagnosticada amb trastorns mentals greus, com psi-cosi, trastorn bipolar, trastorns de l’espectre autista o esquizofrènia, s’ha més que doblat (ha passat d’un 4,2% el 2005 a un 9,5% el 2014).

Davant aquest panorama, la Fede-ració Salut Mental Catalunya i la Fun-dació Pere Tarrés han posat fil a l’agu-lla per recollir les aportacions de més de 40 especialistes i elaborar un infor-me sobre la situació de l’atenció a la sa-lut mental d’infants i adolescents. I la radiografia final apunta, entre d’altres, la necessitat urgent de millorar la co-

QUÈ PASSA AMB ELS NOSTRES FILLS 4.0?

aracriatures 11 201606 11

GETTY

Recollim algunes reflexions dels ex-perts que han participat en l’informe.

Pere Bonet PRESIDENT DEL CONSELL ASSESSOR DE SALUT MENTAL I ADDICCIONS DEL PLA DIRECTOR DE SALUT MENTAL I ADDICCIONS DEL DEPARTAMENT DE SALUT “Una atenció i valoració integral de la persona necessita la integració dels diversos departaments implicats, so-bretot entre Ensenyament, la DGAIA i Salut. Per tant, cal millorar les valo-racions i els plans d’intervenció com-partides, amb la participació dels in-fants i dels pares. Segurament hem de comprar temps assistencial per po-der-ho fer. També hem d’evitar una explicació psicopatològica a tot allò

IDEES PER A UNA MILLOR ATENCIÓ

no esperat per l’entorn dels infants i adolescents, i no esperar que l’atenció en un centre de salut mental pugui re-soldre problemes que són producte de diversos àmbits: condicions familiars d’atur, de pobresa, processos de difi-cultats dels pares, abandonament, aï-llament social...”

Inma Jeremías EDUCADORA SOCIAL DE RESIDÈNCIES INFANTILS I ESPAIS FAMILIARS “Els infants d’avui estan envoltats de persones i objectes però els falta l’acompanyament implicat dels adults. Els entenem? Ens hi compro-metem? La falta de temps i l’estil de vi-da tan estressant no afavoreixen la co-municació entre pares-mares i fills. Tots plegats estem molt ocupats i no

deixem espai per a la comunicació i el plaer de compartir pensaments, dub-tes, neguits, satisfaccions... Viuen en el desconcert del que es diu de parau-la i el que se sent interiorment. Els adults immersos en la societat de con-sum i la competitivitat agressiva no ar-ribem a les solucions que ajudin a tro-bar el benestar necessari”.

Dolors Vique RESPONSABLE DE POLÍTICA EDUCATIVA DE LA SECRETARIA SOCIOECONÒMICA DE CCOO “Cal fer un nou pacte educatiu con-sensuat i participatiu amb tota la co-munitat educativa. Per a CCOO, la re-versió de les retallades és la condició per parlar de pacte. La formació inici-al del professorat de primària i secun-dària s’ha de transformar. El profes-sorat no rep formació des de fa molt de temps. Cal dignificar la FP. L’aban-donament escolar prematur segueix 3,5 punts per sobre els objectius de l’Estratègia 2020. Caldria distanciar-se de les directrius de l’OCDE pel que fa a l’educació i tenir més present al-tres organismes com la Unesco”.

Elena Boira PEDAGOGA, RESPONSABLE D’ACTUACIONS DE SUPORT A LA FAMÍLIA DE LA DIRECCIÓ GENERAL DE FAMÍLIES “Actualment ens trobem famílies ca-da vegada més reduïdes i plurals, amb un gran augment de la monoparenta-litat i de les famílies reconstituïdes. El doble salari a les llars comporta una doble presència femenina a casa i a la feina, però es manté encara un repar-timent molt desigual en les feines de casa. Dificultats de conciliació, falta de temps compartit en família. Vi-vim en una societat molt canviant, ba-sada en el consum i amb grans aven-ços tecnològics. Això genera noves oportunitats, però també provoca nous riscos que es poden traduir en desorientació i malestars individuals o col·lectius que fan que l’educació fa-miliar sigui una tasca cada vegada més complexa”.

Carmen Grifoll PSICÒLOGA CLÍNICA PSICOANALISTA, DIRECTORA DE LA FUNDACIÓ NOU BARRIS PER A LA SALUT MENTAL (CSMIJ DE NOU BARRIS) “El diagnòstic és necessari per indicar el tractament, ja sigui farmacològic, psicoterapèutic o d’orientació i segui-ment. Però ens trobem sovint un aug-ment de la demanda de diagnòstic que no permet escoltar el funcionament ni desenvolupar eines del seu entorn. És llavors quan diem que el diagnòs-tic es pot desviar de la seva funció i lla-vors classifiquem, cosa que pot portar a una exclusió i una estigmatització. L’excés de medicalització pot ser una manera de respondre al que li passa a un nen sense tenir en compte què causa el seu patiment, conducta o comportament”.✖

Dades per a una radiografia

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la meitat dels trastorns mentals apareixen per primera vegada abans dels 14 anys i un 75% abans dels 18 anys. Entre el 50% i el 60% d’adults amb un trastorn mental havien rebut un diagnòstic de salut mental abans dels 15 anys. Alguns estudis, però, indiquen que només entre un 2% i un 3% de la població infantil i adolescent amb algun trastorn mental, entre 4 i 18 anys, arriben a ser derivats a un servei de salut mental. Segons l’OMS, el 97% dels pressupostos dels ministeris de Sanitat es dediquen a l’assistència i només el 3% van a parar a mesures de prevenció i conscienciació. Espanya té un dels percentatges més baixos pel que fa a la proporció d’inversió en prevenció dins de la despesa pública total en salut.

Les xifres

aracriatures11 20160612

ECriança

es per convèncer la comunitat mèdica que era el mateix i, fins i tot, millor”.

I no: “Amb les evidències científi-ques que tenim és arriscat prendre aquesta decisió per voluntat pròpia”. Querol assenyala “grans diferències en la composició” de la llet materna, “un líquid viu (cèl·lules vives, immu-noglobulines...)”, davant d’un de sin-tètic, sense vida. “Tot i que encara queda molt camí per fer –diu–, ara en sabem molt més per decidir”. I mati-sa: “Per decisió pròpia, tot i que hi te-nim el dret, es perd de vista un factor molt important: la salut del nadó i de la mare”. Demana respecte es decidei-xi el que es decideixi: “Les dones que no donen el pit per decisió pròpia no se’n senten, de culpables; en tot cas són els altres els que poden fer-les sen-tir culpables”. “Sí que hi ha pressió per donar el pit –admet Querol–, tot i que, que jo sàpiga, es respecten les decisi-ons”. Lamenta que els professionals no sempre aconsellin amb prou conei-xement de les eines que tenen a l’abast les mares lactants.

ALTERNATIVA VÀLIDA Querol indica que la tetina resol, en bona part dels casos, escenaris de poc suport i massa dificultat: “La majoria d’abandonaments de la lactància ma-terna es donen per pressió dels altres i per la pròpia incapacitat [per falta de recursos] de tirar endavant; també la soledat, en aquest moment vital, hi té un gran pes”.

Malgrat la prèdica pro pit, dos de cada deu nadons prenen només bibe-ró quan surten de l’hospital, quasi la meitat al cap de sis mesos i tres quar-tes parts al cap d’un any. Tot plegat a pesar que només un 2% de les mares no poden donar el pit: “Fins i tot una mare que no produeixi prou pot com-

MARC SERRANO I ÒSSUL

El biberó és el recurs per quan no es pot

donar el pit als fills. Hi ha qui

hi recorre per necessitat i qui ho fa

per decisió pròpia. En tot cas, són

decisions que cal respectar i no jutjar

En comptes de teta, tetina, i au, ja es-tà. Punt. No cal, segurament, donar-hi tantes voltes ni barrejar-hi considera-cions de cap altra mena; sobretot si ni el pit ni el nen són propis. Donar-li bi-beró, només biberó (perquè no es pot o perquè no es vol donar pit) és tan o més legítim i garanteix una nutrició tan admissible com oferir-li lactància materna exclusiva o mixta. Un repor-tatge per desestigmatitzar el fet de do-nar el biberó als nadons davant d’un eventual discurs hegemònic pro pit hauria sigut impensable fa només un parell de dècades. Avui ja no. Pel fet de no donar el pit als vostres fills les ma-res de biberó no són –no sou– menys mares ni tampoc mares pitjors. Algú ho havia de dir, i no n’heu de donar ex-plicacions a ningú. En un tema no pre-cisament exempt de polèmica, una ex-perta en lactància posa els punts sobre les is i destrueix els mites de tots dos bàndols. De l’un i de l’altre.

Col·laboradora de Moviment Nat, de Sabadell, la consultora d’alleta-ment IBCLC Neus Querol treu ferro al bla, bla, bla: “Moltes vegades els dic, sobretot a les mares, que facin el que facin, sempre hi haurà algú que els di-rà que no ho estan fent bé!” Entén que hi hagi poc soroll pro llet de pot en un món pro llet de pit: “Mai s’ha hagut de reivindicar l’opció de donar el biberó, ja que en el seu origen va ser més una imposició que una decisió de les dones i les famílies, amb excuses com: «No tens prou llet», «La teva llet no és bo-na», «Així seràs més lliure», «Ho po-dràs compartir amb el pare»...” Com va passar? “La incorporació de la dona al món laboral remunerat i l’augment de naixements a l’hospital van desem-bocar en una maternitat científica que va afavorir, en gran mesura, que les in-dústries làcties apliquessin estratègi-

SÍ, LI DONEM EL BIBERÓ. I QUÈ?

binar la seva llet amb l’artificial. Sem-pre és millor –diu Querol– una lactàn-cia mixta que una d’artificial”. I no ens n’oblidem: “La lactància materna afa-voreix el vincle, i això és importantís-sim per al desenvolupament òptim dels infants”. Ara, no és l’únic camí: “He acompanyat mares que donen bi-beró i he vist vincles molt ben esta-blerts”, remarca.

Un mes enrere, un estudi de la Uni-versitat del País Basc afirmava que nou de cada deu embarassades volen donar el pit, i que alleten més –i més mesos– les que tenen estudis i feina, tenacitat, hàbits saludables i formació maternal. Mare de dos nens, de tres anys i de quatre mesos, Norma Vidal compleix totes les condicions però ali-menta el seu segon fill, el Guillem (a qui veiem a la foto), amb llet de fórmu-la, per un tràngol amb el primer, el Nil, que va fer pit dos mesos i mig –i “té una salut de ferro”–. “Vaig tenir moltes fe-rides des del primer moment perquè el nen tenia fre lingual. Després l’hi van tallar però no va acabar de millo-rar: no guanyava prou pes i jo vaig te-nir tres mastitis”. Amb el Guillem, en canvi, la cosa ha anat diferent: “Des-prés de saber el sacrifici que compor-ta i de pensar que, tenint un fill gran, donar el pit podia limitar la meva au-

Pros, contres i mites de la tetina“Hi ha molts tòpics sobre els pros i contres”, adverteix Neus Querol, i els relativitza: “El més interessant és poder-ho acceptar i viure-ho de la millor manera possible”. Llibertat? “A molt poques mares, quan acaben de tenir un fill, els ve de gust separar-se’n. Sentir-se més lliures no vol dir crear distància física amb els fills, sinó fer el que tu vulguis”. I el control de la ingesta? “Quan dono el biberó sento que a les mares que donen el pit els queda un punt d’inseguretat sobre la quantitat de llet que ha pres el nadó, sobretot si no acaba de fer el pes que li pertoca. I això és de les coses que costen més de reconduir quan fas un relactació: quan intentes que passi del biberó al pit”. Implicació del pare? “Quan dónes el pit l’únic que no pot fer el pare és donar-l’hi. Tota la resta, si vol, ho pot fer. Més enllà de la lactància, té al davant molts anys per poder-lo alimentar”. Visca!

A debat

aracriatures 11 201606 13

EVA BACH Escriptora i pedagoga

En una xerrada sobre com desenvolupar una sana autoestima en els fills i filles, un pare em va preguntar què podem dir-li a una nena que és lletja i que sap que és lletja. Era una pregun-ta per quedar-se una mica de pedra. Però vaig reaccionar amb normalitat perquè als pares, com passa amb les criatures, se’ls pot orien-tar millor des del respecte i la comprensió que no pas fent cara de què coi diu aquest bon ho-me ara!

No em va especificar si es referia a la seva filla o a alguna altra nena, ni em va donar més detalls. Amb públic al voltant, em va semblar que si l’hi preguntava podia intimidar-lo o en-trar en un terreny relliscós. I, a més, no em ca-lia saber-ho per respondre-li. Li vaig dir que aquest tipus d’afirmacions corresponen a un concepte de bellesa molt estret, que segura-ment té relació amb els cànons també estrets que ens bombardegen constantment des la pu-blicitat, la moda i la cosmètica. I que ens urgeix ampliar-lo perquè la bellesa no només va més enllà de l’aspecte físic, sinó que es tracta d’un concepte subjectiu. Un estudi fet per psicòlegs de diferents institucions de Massachusetts, entre elles la Universitat de Harvard, conclou que la bellesa és en els ulls de qui mira. I un al-tre, fet per investigadors de la Universitat de Londres, afegeix que de moment no s’han po-gut establir unes característiques objectives que fan bells els objectes.

Convé que parlem amb els nostres fills i filles abans que ho faci la indústria de la bellesa, com recomana –curiosament– un espot publicita-ri d’una coneguda marca de cosmètics. Expli-quem a les criatures que la bellesa és una ma-nera de mirar les persones, les coses i la vida. I que té més a veure amb la pròpia sensibilitat, amb la capacitat de percepció, d’admiració i de commoure’s, que amb qualitats determinades de les persones i dels objectes.

Ensenyem-los a veure totes les formes pos-sibles de bellesa, la visible i la invisible, la físi-ca i la interior, la que ve donada i la que podem crear o cultivar. I a envoltar-se de persones, amics i companys que se’ls estimin, els respec-tin i els trobin bonics. No hi ha criatures lletges, sinó adults de ment i cor estrets que no sabem veure la infinita bellesa que hi ha en uns ulls, un cor, unes mans o uns peus amb tanta vida per estrenar.✖

FLORS DE BACH

TOTA CANALLA ÉS BONICA

CRIS

TIN

A CA

LDE

RE

R

tonomia amb ell, vaig pensar que no volia tornar a passar per tot això”.

Des d’aleshores ha topat amb in-solidaritat, incomprensió i fins i tot intolerància: “No només no li dono el pit perquè no em ve de gust i no m’hi sento còmoda, sinó perquè crec que també és el millor per al meu altre fill. També crec que, en els últims anys, hi ha hagut un boom a favor de la lactància materna. En conec els beneficis, però cadascú ha de ser lliu-re de fer el que vulgui”. Culpa? “La culpa ara ja no hi és, però en un pri-mer moment sí que hi va ser”. En de-finitiva, però, la clau és una altra: “La meva ginecòloga em va dir que el que fos millor per a mi seria el millor per al meu nadó”.

El balanç, ben bo: “El principal be-nefici és que l’alimentació del petit no recau només en una sola persona”. I més coses: “Saps quina quantitat men-ja i pots controlar-ho”. El pare, Albert Segura, afegeix: “Tot i que és una deci-sió que, a priori, pot semblar difícil o injusta per al Guillem, és la millor per a la nostra família”. Resultat: “Tots es-tem més relaxats i el Guillem ho agra-eix. I d’aquesta manera la feina és to-talment compartida”. El bibi té, tam-bé, molt poder. I cada mare, l’última paraula. Només faltaria.✖

Manual per donar (bé) el biberóConsells de Neus Querol que complementen els institucionals: ➜ “Agafa el teu fill i proporciona-li contacte mentre li dónes el biberó. Mira’l, toca’l, disfruta de la proximitat mentre s’està alimentant: això li facilitarà integrar que alimentar-se no només dóna benestar físic sinó també psíquic”. ➜ “Vés canviant de costat per fer el més semblant a quan dónes el pit, així facilites el seu desenvolupament visual mentre s’alimenta”. ➜ “Posa’l tan assegudet com sigui possible, no estirat. No cal que la tetina sencera estigui plena de llet, només cal que estigui ple el galet. D’aquesta manera li proporciones que pugui tenir control del que va prenent, i pot sincronitzar millor la respiració amb la succió i la deglució”. ➜ “El moment d’alimentar-se ha de ser tranquil, per disfrutar, interaccionar i aprendre”.

Consells

aracriatures11 20160614

5. Bola morta Si la pilota es queda quieta

i ningú la pot tocar, l’últim que ha servit la torna a posar en joc des de la barra del mig. 6. Gol?

Si la bola entra a la porteria, rebota i torna a sortir, és gol. 7. Globus Els gols que es marquen amb un passada aèria o globus no compten. 8. Distància Els gols es poden marcar des de qualsevol barra del futbolí.

9. Límit de temps La bola pot estar a la barra del mig un màxim de 10 segons. A la resta, 15 segons.

10. Canvi de lloc Les parelles poden intercanviar les posicions de defensa i atac sempre que la bola no estigui en joc.

arakids Textos:

CCRISTINA SERRET Il·lustracions: MARTA CAYUELA

1. Qui tria equip? Es decideix a cara o creu. Qui guanya pot escollir entre triar equip o servir primer.

2. Canvi de banda Després de cada partida els equips canvien de costat.

3. Moviments prohibits No s’hi val a fer la ruleta: girar la barra amb molta força perquè els jugadors facin voltes. Tampoc està permès fer la serra: moure els jugadors d’esquerra a dreta d’una manera continuada.

4. Bola fora! Si una bola surt del futbolí, el joc es reprèn a la barra del mig de l’equip que no ha fet sortir la bola.

El futbolí és un joc que es practica a tot el món. I agrada tant que fins i tot n’hi ha competicions mundials. Tot seguit t’expliquem algunes regles del joc, i així la pròxima partida que facis serà com la dels millors jugadors del planeta!

Fem una partida?

How many legs?

In Europe, table football players’ legs are joined

together. In Spain, as well as in Catalonia, they

have two legs.

!!Les aplis Un món de poesia

L’apli educativa de Joana Raspall, la poeta més estimada dels nens i nenes. Els petits de casa es divertiran caçant paraules, construint poemes i, sobretot, amb el videorecitador, on es podran gravar recitant versos i després compartir-los. Preu: gratuïta. Plataforma: iOS i Android.

El gran dictat

Si sou fans del programa de TV3 no us caldrà ni llegir les instruccions. Aquesta apli interactiva permet jugar en temps real durant l’emissió del programa, i també en qualsevol moment a les proves La frase desfeta i El gran dictat. Preu: gratuïta. Plataforma: iOS i Android.

Have you seen the ball?!

During some table football competitions the ball can reach 120 km/h

Vocabulary llegs: cames

joined: unides table football: futbolí

ball: pilota

aracriatures 11 201606 15PUBLICITAT