Embed Size (px)
Citation preview
NIPO 503-14-023-1
© de los textos: los autores/
dels texts: els autors/
of the texts: the authors
© de las imágenes: los autores/
de les imatges: els autors/
of the images: the authors.
© de la edición/de l’edició/of the edition: Diputació de València.
Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, MuVIM.
Reservados todos los derechos. Prohibida la reproducción total o
parcial sin la correspondiente autoriz cció total o parcial sense la
corresponent autoritzacióAll rights reserved. No part of this book
may be reproduced in any form or by any means without priors
written permission from the publisher.
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Presidente/President
Alfonso Rus Terol
Diputada del Área de Cultura / Diputada de l’Àrea de Cultura /
Councillor for the Area of Culture
Mª Jesús Puchalt Farinós
DIRECCIÓN DE GESTIÓN CULTURAL Y MUSEÍSTICA/
DIRECCIÓ DE GESTIÓ CULTURAL I MUSEÍSTICA/
MUSEUM MANAGEMENT DIRECTOR
Director
Antonio Lis Darder
Servicio de Producción y Gestión Cultural / Servici de Producció
I Gestió Cultural/ Cultural
José Luis Pinotti Baldrich, Francisco Molina Agulló
MUSEU VALENCIÀ DE LA IL·LUSTRACIÓ I LA
MODERNITAT, MuVIM
Director
Joan Gregori Berenguer
Producciones internacionales /Produccions internacionals /
International Production
Amador Griñó
Responsable de conservación / Responsable de conservació/
Head of Preservation
Salvador Calabuig
Publicaciones / Publicacions / Publications
M. Luisa del Cerro
Administración / Administració / Administration
Fernando Baixauli
INSTITUTO CERVANTES
Director
Víctor García de la Concha
Secretario General
Rafael Rodríguez-Ponga Salamanca
Directora de Cultura
Montserrat Iglesias Santos
Subdirector de Cultura
José Luis García Sacristán
DEPARTAMENTO DE ACTIVIDADES CULTURALES
Jefe de departamento
Ernesto Pérez Zúñiga
Coordinación general
Luz Bejarano Coca
Jone Alaitz Uriarte Iriarte
Gestión económica
Jose Javier de la Fuente Sanz
José Luis Molina-Prados Iniesta
Javier Sanz Moreno
Jessica Rojas Varón
Documentación y difusión
Silvia López Rodríguez
Javier Martínez Uzcátegui
CATÁLOGO/CATÀLEG/CATALOGUE
Edición/Edició/Publication
Diputació de València. Museu Valencià de la
Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM
Coordinación/Coordinació/Coordination
M. Luisa del Cerro
Diseño y maquetación/Disseny i maquetació/
Dummy design
Manuel Camacho, Contexto Comunicación
Textos/Textos/Texts
Alfonso Gil, Gabriel Songel, Manuel Camacho,
Nacho Lavernia, Vicente Verdú
Traducciones/Traduccions/Translations
Lambe y Nieto
Valenciano
Unitat de Normalització Lingüística.
Diputació de València.
Fotografía /Fotografia/ Photography
Arturo Martínez, EstudioA2
Fotomecánica e impresión/Fotomecànica i impressió/Photome-
chanical reproduction and printing
Gráficas 2001
I.S.B.N.: 978-84-7795-636-5
Depósito Legal: V1791-2012
Impreso en España /Imprés a Espanya/
Printed in Spain
El catálogo en papel fue editado con motivo de las exposiciones
“El fútbol (también) es así”; “Las catedrales del fútbol” y “90’
Fútbol e identidades”, que bajo el título genérico “El Planeta del
Fútbol”, se celebraron en el Museu Valencià de la Il·lustració i de la
Modernitat, MuVIM, entre el 7 de junio y el 26 de agosto de 2012.
El catálogo virtual ha sido editado para la itinerancia de “El fútbol
(también) es así” por la red de centros del Instituto Cervantes de
Brasil en 2014, con motivo de la celebración del Mundial de Fútbol.
El catàleg en paper fou editat amb motiu de les exposicions. El
fútbol (también) es así; Las catedrales del fútbol i 90 Fútbol e
identidades, que amb el títol genèric "El Planeta del Futbol ", es van
celebrar al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, MuVIM,
entre el 7 de juny i el 26 d'agost de 2012. El catàleg virtual ha estat
editat per a la itinerància de El fútbol (también) es así per la xarxa
de Centresde l'Institut Cervantes de Brasil en 2014, amb motiu de
la celebració del Mundial de Futbol.
The printed catalogue was published in connection with the exhi-
bitions “That’s Football (Too)”, “The Cathedrals of Football” and
“90 Minutes. Football and Identities”, which were presented at
the Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, MuVIM, from
7 June to 26 August 2012 under the generic title “Football Planet”.
The virtual catalogue has been published for the tour of “That’s
Football (Too)” in the network of Instituto Cervantes centres in
Brazil in 2014 in connection with the FIFA World Cup.
EXPOSICIÓN/EXPOSICIÓ/EXHIBITION
Comisario/Comissari/Curator
Manuel Camacho
Coordinación/Coordinació/Coordination
Pilar Blanco, Antonio Losada
Gestión del proyecto/Gestió del projecte/Project management
José Vicente Plaza
Coordinación y registro/Coordinació i registre/Coordination
and records
Ester Medán
Diseño de montaje/Disseny de muntatge/Installation design
Contexto Comunicación
Asistencia en diseño de montaje/Assintència en disseny de
muntatge/ Installation design assistance
Guillermo Lavernia, Vicente Luján, Lorena Figuerola
Realización montaje/Realització de muntatge/Installation
set-up
Esfera Proyectos Culturales
Seguros/Assegurances/Insurance
Mapfre
Agradecimientos/Agraïments/Aknowledgments
AIJU (Institut Valencià del Joguet)
Cátedra Prosegur - Cátedra del deporte
EASD (Escola d’Art i Superior de Disseny de Valèn-
cia)
Universitat Politècnica de València
Alfonso Gil
César Iribarren
Miriam Morante
Pablo Busó
Elena Samper
Miguel Ángel Camacho
Elvira Picó
Alfonso Rus Terol
Mª Jesús Puchalt Farinós
Joan Gregori Berenguer
Instituo Cervantes
El fútbol (también) es así / El futbol (també) és així /
That’s football (too)
Manuel Camacho
El sortilegio del fútbol / El sortilegi del futbol /
Under the Spell of Football
Vicente Verdú
El fútbol y el diseño como valores culturales
universales / El futbol i el disseny com a valors
culturals universals / Football and Design as Universal
Cultural Values
Gabriel Songel
El diseño futbolizado / El disseny futbolitzat /
Footballised Design
Alfonso Gil
Los Profesionales / Els Professionals /
The Professionals
La Selección / La Selecció / The National Team
Traducciones / Traduccions / Translations
ÍNDICE / ÍNDEX / INDEX
003
007
010
015
019
023
029
035
041
091
107
ALFONSO RUS TEROLPresidente de la Diputación de Valencia
Bajo el título El planeta del fútbol se integran tres expo·
siciones, que abordan desde diferentes ángulos el que sin
duda es el mayor fenómeno deportivo y social. En un partido
se proyectan ilusiones, esperanzas, frustraciones; sentimientos
inherentes al ser humano, de ahí la implicación tan fuerte que
tenemos ante estos encuentros deportivos.
El fútbol (también) es así, Las catedrales del fútbol y 90’
Futbol i identitats recogen desde prismas muy diferentes una
amplia visión del deporte rey. Su estrecha relación con el
diseño, los estadios de fútbol convertidos muchas veces
en verdaderos símbolos de una ciudad y la identificación
del sujeto individual como parte de un grupo, son los
principales enfoques de esta interesante triple muestra que
se presenta en el Museu Valencià de la Il·lustració i de la
Modernitat, MuVIM.
A través de esta exposición conjunta recorreremos algunos
de los principales estadios de fútbol del mundo y podremos
observar la evolución del diseño en torno a este deporte y
el proceso de adaptación de la imagen de los clubes a los
nuevos tiempos. También es objeto de análisis el factor socio·
lógico que es, sin duda, clave para explicar y comprender el
fenómeno del fútbol, que no entiende de razas, ideologías,
creencias o clase social.
La Diputación de Valencia, en su constante apuesta por la
cultura, presenta esta exposición con la certeza de desvelar
una parte desconocida para muchos de lo que envuelve a este
deporte. El fútbol potencia importantes valores como son el
compañerismo, el espíritu de equipo, la superación, el esfuerzo
y la disciplina, valores que debemos potenciar, especialmente
entre los más jóvenes.
Gracias al excelente trabajo realizado en este proyecto,
podemos apreciar otros aspectos del entramado que existe
alrededor del fútbol y que en muchas ocasiones nos pasan
desapercibidos.
Valencia, junio de 2012
ALFONSO RUS TEROLPresident de la Diputació de València
Davall el títol El planeta del futbol s’integren tres exposici·
ons, que aborden des de diferents angles el que sens dubte és
el major fenomen esportiu i social. En un partit es projecten il·
lusions, esperances i frustracions; sentiments inherents a l’ésser
humà, d’ací la implicació tan forta que tenim davant d’estes
trobades esportives.
El futbol (també) és així, Les catedrals del futbol i 90’ Futbol
i identitats arrepleguen des de prismes molt diferents una visió
àmplia de l’esport rei. La seua estreta relació amb el disseny,
els estadis de futbol convertits moltes vegades en símbols ver·
daders d’una ciutat i la identificació del subjecte individual
com a part d’un grup, són els enfocaments principals d’esta
interessant triple mostra que es presenta al Museu Valencià de
la Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM.
A través d’esta exposició conjunta recorrerem alguns
dels principals estadis de futbol del món i podrem observar
l’evolució del disseny a l’entorn d’este esport i el procés
d’adaptació de la imatge dels clubs als nous temps. També
és objecte d’anàlisi el factor sociològic, que és sens dubte
clau per a explicar i comprendre el fenomen del futbol, que
no entén de races, d’ideologies, de creences o de classes
socials.
Des de la Diputació de València, en la seua aposta cons·
tant per la cultura, es presenta esta exposició amb la certesa
de desvelar una part desconeguda per a molts del que envol·
ta este esport. El futbol potencia valors importants, com són
la camaraderia, l’esperit d’equip, la superació, l’esforç i la
disciplina, valors que hem de potenciar, especialment entre
els més joves.
Gràcies a l’excel·lent traball realitzat en este projecte, po·
dem apreciar altres aspectes de l’entramat que hi ha al voltant
del futbol i que en moltes ocasions passen desapercebuts.
València, juny de 2012
Mª JESÚS PUCHALT FARINÓSDiputada del Área de Cultura
Todo empezó como un divertimento de los colegios in·
gleses de mitad del siglo xix, mediante la constitución de la
Football Association, un 26 de octubre de 1863. En ella se
unificaron reglas dispersas, procedentes a su vez de distintas
prácticas de competiciones de pelota. Éstas, de estirpe uni·
versal, pervivieron en forma de tradiciones propias del suelo
británico y con el tiempo se volvió necesaria la definición
de un conjunto de normas definitivas, eficientes y serias. Este
pequeño acontecimiento que solo afectaba inicialmente a los
estudiantes de un país, tardó muy poco en popularizarse entre
las juventudes de medio planeta. Sería muy difícil explicar el
porqué, pero la realidad es incontestable. Apenas un siglo y
medio después de su reglamentación, aquel juego devenido
en deporte y manifestado en su etapa de espectáculo, hoy
se ha convertido en un contundente fenómeno sociocultural.
El carácter de esta contundencia es integral. Desde su misma
formulación inicial supera barreras sociales, estamentales,
geográficas y culturales. Porque la realidad actual del fútbol
es que es algo más que fútbol, aunque la frase sea demasiado
evidente. Su transversalidad no deja a nadie indemne, ya que
por una vía u otra todos nos vemos afectados por su existencia,
y en algún momento del calendario nos encontramos inevita·
blemente ligados a su presencia. ¿Cuál es el misterio de que
unas meras reglas de un juego físico se hayan transformado
en un código tan universal?; ¿cómo es posible que en distin·
tas circunstancias culturales del orbe podamos entendernos
a través de este único idioma del fútbol, y al mismo tiempo
reconocernos en nuestras diferencias?
Con el proyecto El planeta del fútbol no pretendemos
explicar complejidades sobre las que todo un universo, desde
la Tierra del Fuego hasta la tundra siberiana, opina, discute y
participa en una gran polisemia. En realidad nos limitamos a
constatar la magnitud histórica y social que ha adquirido en
nuestros días, en la inmediatez cotidiana y también en lo más
lejano, todo aquello que tiene que ver con veintidós individuos
organizándose para correr detrás de un balón.
Tal vez en su apariencia tan simple esté la respuesta;
mientras tanto, nada nos complacería más que disfrutaran con
nosotros de las exposiciones que, con motivo del fútbol y coin·
cidiendo con la celebración de la Eurocopa, ha organizado
el Área de Cultura de la Diputación de Valencia en su Museu
Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, MuVIM.
Valencia, junio de 2012
Mª JESÚS PUCHALT FARINÓSDiputada de l’Àrea de Cultura
Tot va començar com un divertiment dels col·legis an·
glesos cap a mitjan segle xix, per mitjà de la constitució de
la Football Association, el 26 d’octubre del 1863. En ella
es van unificar regles disperses, procedents al seu torn de
distintes pràctiques de competicions de pilota. Estes, d’estirp
universal, van perviure en forma de tradicions pròpies del sòl
britànic i amb el temps va ser necessari definir un conjunt de
normes definitives, eficients i serioses. Este esdeveniment, que
només afectava inicialment els estudiants d’un país, va tardar
molt poc a popularitzar·se entre la joventut de mig planeta.
Seria molt difícil explicar·ne el perquè, però la realitat és
incontestable. A penes un segle i mig després de la seua
reglamentació, aquell joc, esdevingut esport i manifestat en
la seua etapa d’espectacle, s’ha convertit hui en un fenomen
sociocultural contundent. El caràcter d’esta contundència és
integral. Des de la seua mateixa formulació inicial supera
barreres socials, estamentals, geogràfiques i culturals. Perquè
la realitat actual del futbol és que és un poc més que futbol,
encara que la frase siga massa evident. La seua transver·
salitat no deixa indemne ningú, ja que per una via o per
una altra tots ens veiem afectats per la seua existència, i
en algun moment del calendari ens trobem inevitablement
lligats a la seua presència. ¿Quin és el misteri que unes
meres regles d’un joc físic s’hagen transformat en un codi tan
universal?; ¿com és possible que en circumstàncies culturals
distintes arreu de l’orbe puguem entendre’ns per mitjà d’este
únic idioma del futbol, i alhora reconéixer·nos en les nostres
diferències?
Amb el projecte El planeta del futbol no pretenem explicar
complexitats sobre les quals tot un univers, des de la Terra
del Foc fins a la tundra siberiana, opina, discutix i participa
en una gran polisèmia. En realitat ens limitem a constatar la
magnitud històrica i social que ha adquirit en els nostres dies,
en la immediatesa quotidiana i també en el més llunyà, tot
allò que té a veure amb vint·i·dos individus organitzant·se per
a córrer darrere d’un baló.
Tal vegada en la seua aparença tan simple estiga la res·
posta; mentrestant, res no ens complauria més que gaudiren
amb nosaltres de les exposicions que, amb motiu del futbol
i coincidint amb la celebració de l’Eurocopa, ha organitzat
l’Àrea de Cultura de la Diputació de València al seu Museu
Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, MuVIM.
València, juny de 2012
JOAN GREGORI BERENGUERDirector del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM
El Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, Mu·
VIM, consolida su programación expositiva del ejercicio 2012
con la presentación de este conjunto de muestras definidas
bajo el epígrafe de El planeta del fútbol. A través de ellas, y
aleatoriamente, pretende ofrecer una panorámica sobre uno
de los episodios culturales, en su dimensión antropológica,
probablemente más relevantes de la globalización producida
a lo largo del siglo xx. Con una particularidad reseñable: se
trata de un proceso que todavía no se ha agotado, se proyecta
con una enorme fuerza hacia el futuro y no acaba de perder
su perspectiva local.
Nuestro museo, en su afán por constituirse en caja de
resonancia de estos procesos tan imbricados en la sociedad
contemporánea, abre sus puertas a la reflexión desde tres
perspectivas diferentes. Se han elegido tres sesgos de una
manera casi fortuita, ya que podrían haber sido cualesquiera
otros debido a la omnipresencia en nuestras vidas cotidianas,
a distintos niveles, de todo aquello que representa la «realidad
del fútbol».
Los tres aspectos que hemos elegido han sido, en primer
lugar, el del fútbol y el diseño con el título: El fútbol (también)
es así. Es cierto que hoy nuestras vidas no serían comprensibles
sin las cosas diseñadas que nos acompañan y hemos querido
poner de manifiesto que, casi sin darnos cuenta, el paradig·
ma fútbol ha logrado introducirse como fuente de inspiración
en las formas y aspecto de infinitud de objetos, grafismos y
representaciones que nos rodean. Igualmente, y relacionado
con lo anterior hemos concebido una segunda muestra dedi·
cada al diseño de los espacios rituales del fútbol, es decir, a
la arquitectura de sus estadios: Las catedrales del fútbol. En
muchas ocasiones estas construcciones acaban por asociarse
con la propia imagen y esencia de una ciudad, a veces más
que con el equipo residente, a nivel planetario. Finalmente,
hemos querido reflejar la complejidad del entorno integral del
fútbol a través de una representación de las identidades que
cristalizan en torno a la adscripción a un equipo determinado.
El ser humano es decididamente social y por ello encuentra
su reconocimiento en el seno de su grupo, futbolístico en este
caso: 90’. Futbol i identitats.
A través de esta propuesta transversal nos gustaría dedicar
los espacios de nuestro museo a una interacción temática gené·
rica, en la que durante este tiempo de exposición pudiéramos
compartir visiones del juego, y ¿por qué no? el disfrutar sobre
aquello que nos une más que muchas otras cosas.
València, junio de 2014
JOAN GREGORI BERENGUERDirector del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, MuVIM
El Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, Mu·
VIM, consolida la seua programació expositiva de l’exercici
2012, amb la presentació d’este conjunt de mostres definides
davall l’epígraf El planeta del futbol. A través d’elles, i aleatò·
riament, pretén oferir una panoràmica sobre un dels episodis
culturals, en la seua dimensió antropològica, probablement
més rellevants de la globalització produïda al llarg del segle
xx. Amb una particularitat ressenyable: es tracta d’un procés
que encara no s’ha esgotat, es projecta amb una força enorme
cap al futur i no acaba de perdre la seua perspectiva local.
El nostre museu, en el seu afany per constituir·se en caixa
de ressonància d’estos processos tan imbricats en la societat
contemporània, obri les seues portes a la reflexió des de tres
perspectives diferents. S’han triat tres caires d’una manera
quasi fortuïta, ja que podrien haver sigut qualssevol altres a
causa de l’omnipresència en les nostres vides quotidianes, a
distints nivells, de tot allò que representa la «realitat del futbol».
Els tres aspectes que hem triat han sigut, en primer lloc, el
del futbol i el disseny amb el títol: El futbol (també) és així. És
cert que hui les nostres vides no serien comprensibles sense
les coses dissenyades que ens acompanyen, i hem volgut
posar de manifest que, quasi sense adonar·nos·en, el para·
digma futbol ha aconseguit introduir·se com a font d’inspi·
ració en les formes i en l’aspecte d’infinitat d’objectes, de
grafismes i de representacions que ens envolten. Igualment,
i relacionat amb l’anterior, hem concebut una segona mos·
tra dedicada al disseny dels espais rituals del futbol, és a
dir, l’arquitectura dels seus estadis: Les catedrals del futbol.
Moltes vegades estes construccions acaben per associar·se
amb la imatge i amb l’essència pròpia d’una ciutat, de ve·
gades més que amb l’equip resident, a nivell planetari. Final·
ment, hem volgut reflectir la complexitat de l’entorn integral
del futbol a través d’una representació de les identitats que
cristal·litzen al voltant de l’adscripció a un equip determinat.
L’ésser humà és decididament social i per això troba el seu
reconeixement en el si del seu grup, futbolístic en este cas:
90’. Futbol i identitats.
Mitjançant través d’esta proposta transversal ens agra·
daria dedicar els espais del nostre museu a una interacció
temàtica genèrica, en la qual durant este temps d’exposició
poguérem compartir visions del joc, i ¿per què no? gaudir
sobre allò que ens unix més que moltes altres coses.
València, juny de 2014
INSTITUTO CERVANTESEl fútbol (también) es así
El fútbol es un fenómeno que ha trascendido su condición
de juego para convertirse en un hecho total, con una dimensión
social, cultural y económica inéditas. Como fenómeno global, el
«deporte rey» atraviesa fronteras y gracias a su calidad y triunfos
de los últimos años, se ha convertido en un elemento fundamen·
tal de la proyección en el exterior de la imagen de España.
Al mismo tiempo, el fútbol se ha prestado a ser transfor·
mado en arte más que cualquier otro deporte, debido a su
estructura narrativa, su lenguaje rico en imágenes y su riqueza
alegórica.
Por todo ello el Instituto Cervantes se quiere unir a la
celebración del Mundial de Fútbol de Brasil con el programa
«Letras de fútbol», una reflexión multidisciplinar sobre el fútbol
como hecho cultural que explora las intersecciones entre fútbol,
arte y sociedad.
Además de esta exposición, se presentarán proyecciones
de videoarte y cine y charlas literarias, junto con talleres para
público infantil y juvenil.
La exposición «El fútbol (también) es así» plantea una re·
flexión no exenta de ironía y humor sobre la proximidad y
los paralelismos entre el mundo del fútbol y el diseño, ya
sea desde un punto de vista conceptual o a partir de algu·
no de sus elementos o reglas de juego. Gracias al apoyo
del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat y la
Diputación de Valencia, con quien el Instituto Cervantes ha
venido colaborando muy estrechamente en los últimos años,
la muestra se exhibirá durante 2014 en nuestra red de centros
de Brasil, visitando Salvador de Bahía, Rio de Janeiro, São
Paulo, Brasilia y Belo Horizonte.
València, junio de 2014
INSTITUTO CERVANTESEl futbol (també) és així
El futbol és un fenomen que ha transcendit la seua con·
dició de joc per a convertir·se en un fet total, amb una di·
mensió social, cultural i econòmica inèdites. Com a fenomen
global, l’«esport rei» travessa fronteres i, gràcies a la seua
qualitat i als triomfs dels últims anys, s’ha convertit en un ele·
ment fonamental de la projecció en l’exterior de la imatge
d’Espanya.
Al mateix temps, el futbol s’ha prestat a ser transformat
en art més que qualsevol altre esport, a causa de la seua
estructura narrativa, el seu llenguatge ric en imatges i la seua
riquesa al·legòrica.
Per tot això, l’Institut Cervantes es vol unir a la celebració
del Mundial de Futbol de Brasil amb el programa «Lletres
de futbol», una reflexió multidisciplinària sobre el futbol com
a fet cultural que explora les interseccions entre futbol, art i
societat.
A més d’esta exposició, es presentaran projeccions de vi·
deoart i cine i xarrades literàries, junt amb tallers per a públic
un infantil i juvenil.
L’exposició «El futbol (també) és així» planteja una reflexió
no exempta d’ironia i humor sobre la proximitat i els paral·
lelismes entre el món del futbol i el disseny, ja siga des d’un
punt de vista conceptual o a partir d’algun dels seus elements
o regles de joc. Gràcies al suport del Museu Valencià de
la Il·lustració i de la Modernitat i la Diputació de València,
amb qui l’Institut Cervantes ha col·laborat molt estretament
els últims anys, la mostra s’exhibirà durant el 2014 en la nos·
tra xarxa de centres de Brasil, i visitarà Salvador de Bahia,
Rio de Janeiro, São Paulo, Brasília i Belo Horizonte.
València, juny de 2014
18
Nacho Laverniaseleccionador
8
Jorge Vegabold creativos
10
héctor serrano
odos design
yonoh
conca & marzal
estudi{h}ac
ibán + dídac
nadadora
borja garcía
alberto cienfuegos
culdesac
luis eslava
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
héctor serrano
odos design
yonoh
conca & marzal
estudi{h}ac
ibán + dídac
nadadora
borja garcía
alberto cienfuegos
culdesac
luis eslava
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Jorge Vegabold creativos
10
8
Nacho Laverniaseleccionador
19
Cuando era pequeño, el verano desataba mi pa-
sión por el fútbol. En vez de meterme en el bañador
y saltar a la piscina, me vestía con las camisetas de
los clubes del momento, nacionales e internaciona-
les, para jugar partidillos simulando ser los ídolos
de la liga. A veces incluso dormía con ellas puestas.
También recuerdo la emoción de abrir los paquetes
de cromos para descubrir con decepción que no había
conseguido el de aquel jugador que se resistía. La
expectación aumentaba los años en que se celebra-
ban competiciones importantes como Mundiales
o Eurocopas. Mi memoria se remonta a los cuatro
goles de Butragueño a Dinamarca y el fallo posterior
de Eloy en la tanda de penaltis ante Bélgica. Era el
Mundial de «la mano de Dios».
Al mismo tiempo recuerdo dibujar y recortar equi-
pajes de clubes de fútbol fijándome en los escudos,
los colores y los nombres de los jugadores para colo-
carlos sobre las chapas, con las que más tarde jugaría.
Recuerdo también «maquetar» portadas de diarios
El fútbol (también) es así
deportivos con recortes de periódicos y dibujos. Sin
ser consciente de ello comenzaba a hacer mis prime-
ros ejercicios de diseño inspirándome en el fútbol.
Sabía lo que era el fútbol y me quedaba por des-
cubrir lo que era el diseño. Paradójicamente el diseño
me apartó del fútbol semiprofesional. Compaginar
estudios y entrenamientos se hacía difícil. Sin em-
bargo, conseguí ser un diseñador profesional y seguí
jugando al balón como amateur, disfrutando de cada
aspecto del fútbol como cuando era niño.
Diseño y fútbol me han acompañado desde la
infancia y la pasión con que he vivido ambos, la ma-
nera en que se han relacionado en mi vida, es la que
desencadena la exposición El fútbol (también) es así.
Después de muchas maquetas, chutes, dibujos, lesio-
nes, lápices, partidos, colores, una carrera compartida
entre balones y papeles, derrotas y proyectos, llegué
a la conclusión de que fútbol y diseño pueden haber
transitado caminos paralelos pero que, como en mi
vida, eran susceptibles de su mutua influencia.
manuel camachoComisario
20
Pero más allá de los diseños aplicados directa-
mente al mundo del fútbol (mascotas, logos, balo-
nes, campañas de marcas deportivas, etc.) resulta
interesante transmitir la influencia del fútbol en
la sociedad a través del lenguaje del diseño. Cómo
hace una nueva lectura del fútbol para proponer un
nuevo uso, dando así respuesta a una necesidad
de la sociedad. Se trata de ver cómo ha servido de
inspiración o proceso creativo para diseñadores de
todo el mundo, proponiendo proyectos que no tienen
que estar necesariamente orientados a la práctica o
difusión del «deporte rey».
Y aunque corta, la historia del fútbol y del diseño
es intensa. Y en el más reducido periodo que abarca
esta exposición, los últimos veinte años, esa inten-
sidad se refleja en diferentes manifestaciones de la
sociedad y en todos los ámbitos del diseño, desde
el gráfico al producto, la tipografía, la ilustración,
la animación, la joyería y el editorial. Los motivos
de inspiración son varios: la devoción a un club o a
un jugador mítico, a un estilo de juego, a partidos
guardados en la memoria. Un homenaje al fútbol
desde la práctica de su profesión. Otros creadores,
sin embargo, sin ser admiradores y seguidores, han
encontrado en el fútbol la solución, ya sea conceptual
o formal, a un proyecto.
Esta misma visión del fútbol como vehículo
creativo es también aplicable a los estudiantes. Si
Parece que la historia también quiso marcar su
destino. Los dos nacieron en Inglaterra a mediados
del siglo XIX. En el contexto de la Revolución Indus-
trial, el interés por revitalizar el valor de la artesanía
del movimiento Arts & Crafts acogió el nacimiento
del diseño como disciplina que busca una solución
formal y funcional a través de un lenguaje concep-
tual. En 1863 la Football Association sentó las bases
del fútbol que conocemos. La Fédération Interna-
tionale de Football Association (FIFA), el actual or-
ganismo rector del fútbol a nivel internacional, se
fundó en 1904.
El color de los equipajes, símbolo identitario de
cada club, fue la primera incursión del diseño en
el mundo del fútbol, junto con los escudos con to-
das sus modificaciones y adaptaciones, unidos al
desarrollo del cartelismo para anunciar partidos y
competiciones. Cada propuesta reflejaba un icono
de su tiempo al representar las corrientes estéticas
de cada momento y lugar. En 1966, coincidiendo con
el Mundial de Inglaterra, surgió la primera mascota.
Desde entonces cada organizador creó su propia
identidad para mostrarle al mundo no solo los valo-
res de su selección sino también los de su país. Esta
fuerza gráfica fue también la que ayudó a forjar el
sentimiento de pertenencia a un club, el resorte que
moviliza a toda una afición o nación en torno a unos
colores.
21
algunos diseñadores se han visto abocados a recu-
rrir al fútbol en algún momento de su trayectoria,
podemos ver también cómo los alumnos abordan
esta influencia desde sus diferentes experiencias,
lo que enriquece el punto de vista de la muestra.
Ver y escuchar qué ocurre en los diferentes lugares
dónde se consume fútbol. Comprobar cómo se com-
porta la cantera del diseño haciendo un ejercicio de
conceptualización a través del fútbol para ofrecer
nuevos productos ante las diferentes necesidades
creadas. El resultado es heterogéneo no solo por
las situaciones que han condicionado cada proyecto
sino por la propia disposición de cada alumno frente
a este deporte-espectáculo.
Por otra parte, de la misma manera que se crea
una identidad en torno a un equipo también se crean
identidades en torno a los centros formativos. Igual
que los jóvenes jugadores aprenden de sus clubes,
sus costumbres, el estilo, valores, ideas de juego,
las escuelas de diseño forman a sus alumnos. Re-
presentan una identidad, una manera de diseñar,
un estilo propio.
Y siguiendo esta línea de pensamiento, teniendo
en cuenta las particularidades de cada sociedad,
igual que un equipo y su afición son característicos
del lugar del que surgen y al que representan, el
diseño también hace lo propio a través de sus iconos
y figuras destacadas. Como en el fútbol, el diseño
representa la identidad de una ciudad o un país, un
estilo que define cómo son los diseñadores de una
región vistos desde fuera como grupo. Culturalmen-
te tenemos una noción de cuáles son los valores y
características del diseño italiano o del escandinavo,
pero también podemos definir el diseño español o el
valenciano como subgrupo.
Puestos a mostrar identidades, ampliando y
descubriendo nuevos vínculos entre fútbol y diseño,
por qué no mostrar cómo es el diseño local, cómo se
configura y evoluciona gracias a un contexto social e
industrial, de la misma manera que en el mundo del
fútbol existen competiciones regionales, nacionales
e internacionales. Cada una siendo un universo pro-
pio pero a la vez parte de una unidad mayor.
Así, poco a poco, mediante investigaciones, retos
y planteamientos la relación entre fútbol y diseño
se ha hecho más evidente hasta realizarse en la
muestra que hoy podemos ver. Desde un punto de
vista global pero también local queda manifiesto
que ambos comparten lenguaje. En ocasiones uno le
sirve de signo a otro, otras de referente, y viceversa.
Cada uno seguirá su propio camino, cada uno
escribirá su historia pero en esa trayectoria paralela
siempre habrá puntos de unión que darán lugar a
otras manifestaciones.
Como dijo Vujadin Boskov «fútbol es fútbol»,
pero el diseño es así.
22
Luis Calabuigodos design
16
Alberto Cienfuegoslavernia & cienfuegos design
11
Ana Segoviaodos design
15
Alex Selmayonoh
17
Héctor Serranohector serrano
12
Clara del Portilloyonoh
18
Rafa Vinadéshéctor serrano
13
Juanma Aznaryonoh
19
María Mengualodos design
14
Carles Andreuyonoh
20
12
Héctor Serranohector serrano
17
Alex Selmayonoh
18
Clara del Portilloyonoh
15
Ana Segoviaodos design
11
Alberto Cienfuegoslavernia & cienfuegos design
16
Luis Calabuigodos design
Rafa Vinadéshéctor serrano
13
20
Carles Andreuyonoh
14
María Mengualodos design
19
Juanma Aznaryonoh
23
El sortilegio del fútbol
Lo nuevo del fútbol no es que apasione a mucha
gente sino que ahora, en el siglo XXI, interesa práctica-
mente a toda la Humanidad. Ningún otro espectáculo,
ni producto, ni marca alguna han logrado hilvanar a
tantos seres humanos como este deporte. Podría
pensarse incluso que una de las señales más seguras
que un extraterrestre obtendría para asegurarse que
se encuentra en este planeta, es ver a un muchacho
de no se sabe qué país vistiendo una camiseta de un
famoso equipo de fútbol.
El fútbol ya no está aquí o allá, en este continente
latinoamericano o en una Europa occidental. Brota en
Qatar, en Arabia Saudita, en Corea del Sur y del Norte,
en Sudáfrica o en Camerún. Cada vez que se prepara
la celebración de un mundial de fútbol los países de
todo el planeta compiten para recibir la grandiosa
distinción de albergar los encuentros. Ni las gran-
des cumbres políticas o económicas despiertan una
centésima parte de este interés. Y la razón es que el
fútbol ya ha llegado a ser, probablemente, el artefacto
vicente verdúEscritor
24
mediático de mayor alcance. Incluso la resistencia que
aún mantiene Estados Unidos se ha ido ablandando
gracias a la afición que cunde entre los escolares y la
creciente competencia de su equipo nacional que, sin
duda, será pronto un referente. No en vano el mundial
que Estados Unidos acogió en 1994 se saldó con un
frecuente lleno de los estadios que, siendo destinados
al béisbol o al fútbol norteamericano toda la vida, se
convirtieron en insólitas canchas de soccer.
Blancos, negros, amarillos, obreros, profesores,
empresarios, sacerdotes, mantienen frecuentes
conversaciones sobre el fútbol, y en cada semana
(casi cada día ya) los encuentros ocupan un lugar
importante (y emocionante) en los tiempos libres o
domésticos de la población. ¿Tiempos «muertos»? No;
extraordinariamente vivaces. Ninguna serie televisiva,
por ejemplo, es capaz de conquistar una atención
tan intensa como un encuentro, porque no son solo
los jugadores quienes actúan sino que una invisible
interacción se produce entre el alma del aficionado y la
jugada en marcha. No digamos ya del estrecho abrazo
que lleva consigo la positiva resolución a través del
gol, verdadero éxtasis de gloria para unos y trágico
suceso para quien debe soportar ese horror.
Goles, jugadores, balones, público, ardientes pro-
clamas dentro de la panoplia futbolística, pero la pre-
gunta siguiente es cómo hemos llegado a esta realidad
extraordinaria que, a escala global, no tiene rival.
Sin duda que los medios de comunicación globali-
zados contribuyen decisivamente a ello, y que la misma
dinámica de la publicidad de las multinacionales esti-
mula, indirectamente, con sus inversiones de todo tipo,
fichajes y contratos de transmisión, la participación
simultánea de millones y millones de espectadores.
Sin embargo, cuando la audiencia llega a alcanzar los
miles de esos millones y las pantallas de los televi-
sores, domésticos o en pubs y bares, relampaguean
al compás de las mismas imágenes presentes hasta
en los más humildes rincones, una cualidad especial,
casi numénica, debe corresponder a la naturaleza y
fenomenología futbolísticas. Elevadas ahora a una
categoría que trasciende los límites del deporte mismo.
O mejor, a menudo se olvida que las competiciones,
las Ligas, sean estructuras deportivas, y más bien se
piensa en ellas como una confrontación entre países
o ciudades. ¿La copa de Europa? ¿Quién siente que la
Champions solo afecta al mundo del deporte? ¿Quién
no lee en la Liga nacional una preeminencia o subor-
dinación donde se juntan elementos dispares, tanto
de orden económico, claro está, como de supuestas
idiosincrasias de las regiones respectivas? ¿Jugaba el
Madrid como un equipo de piezas heterogéneas a la
manera en que está compuesta la capital? ¿Jugaba
el triunfante Barcelona de Guardiola a un monótono
ritmo de sardana? ¿Es el Bilbao lo vasco-vasco y el
Atlético de Madrid lo penitente-penitente?
25
Esta imaginería de los equipos ha perdurado a
pesar de los surtidos en color y origen de las planti-
llas, pero, además, estos jugadores que antes eran
empleados por años han dejado de mostrar lealtad y
permanencia tanto en las alineaciones como en sus
vinculaciones afectivas. Nada parece hoy más falaz
que ver a un jugador que recién logrado un gol se besa
el escudo de su zamarra (o «elástica», como se decía
entonces). Todos los jugadores son infieles, todos
ellos son profesionales portátiles antes que afincados
guerreros. Las alineaciones no son ya alineaciones
sino tan solo «formaciones».
Los equipos se forman y se deforman. Y cada
temporada se reforman. El imaginario, sin embargo,
trata de reproducir en la afición la idea de que esos
colores invariados prolongan año tras año una vincu-
lación insoslayable. Combatirán por los colores de la
camiseta, por la bandera, a la manera en que antes
los hijos de esa ciudad se comprometían radicalmente
con la historia del equipo.
Estos hombres del pasado solían tener oficios
paralelos al de futbolista y al pugnar por la victoria lo
hacían, a la vez, por el éxito de la colectividad de la que
procedían. Complementariamente, sesenta o setenta
años atrás, los futbolistas solían ser, como todavía
lo son buena parte de los boxeadores, individuos que
procedían de la clase baja y hasta muy baja. Habían
jugado en los descampados y las campas, en los po-
treros, en las playas, en las calles de los pueblos donde
aún no había coches o incluso en los cochambrosos
suburbios de la ciudad pegando patadas a un bote o
una pelota de trapo. ¿Tener un balón reglamentario?
Ni siquiera los regalos de los Reyes Magos acertaban a
difundir un balón de reglamento. Un balón de verdad.
La mítica del balón de verdad, ahora desleída en las
mil versiones accesibles de las mil tiendas de deporte
ha llevado el fútbol y sus complementos al centro de
las ciudades y al centro de los centros comerciales. El
deporte ha cubierto la superficie social pero, además,
su aireado y coreado ejercicio profesional ha trufado
el fervor de los corazones.
Los ha trufado tanto que ha ido pasando gradual-
mente de ser una dedicación de gentes sin bienes
materiales ni culturales a convertirse en una actividad
más, tan merecedora de reconocimiento como cual-
quier otra de nivel, puesto que ya la habilidad personal
con el balón no es tan solo una aportación a la defensa
del nombre del terruño sino al espectáculo de masas.
Los grandes ídolos ganan más que muchos pre-
sidentes de grandes compañías, pero incluso en la
segunda división los ingresos de un jugador medio
igualan a los de un profesional de cualquier ámbito.
De este modo el fútbol se ha integrado laboralmente,
y no digamos ya en los tiempos de ocio. Lo que era
una afición exclusivamente masculina se ha abierto
a las mujeres, y esta condición transexual de ahora
26
en los sumideros de los estadios dominicales. Fútbol
y domingo eran hace medio siglo los dos términos
inseparables de la misma ecuación, de ese modo se
asoció la hinchada a la feligresía y el opio religioso al
opio que supuestamente despedía el aroma a puros
del estadio. Los rezos de un lado se correspondían con
las imploraciones a cielo abierto, la comunión mística
tenía su paralelo en la comunión mística, una y otra
ya fuera en la iglesia o en el campo.
Es cierto que en muchas ocasiones se sufre y el
dolor de la derrota se añade a otros dolores de la vida
pero aún así, ese dolor que se suma es un dolor de
una característica tan turbadora como benefactora.
A un partido que se pierde puede suceder otro en que
se gana. A un fracaso que nos cubre de oprobio llega
una victoria que nos ensalza. La íntima complicidad
con el equipo conlleva un riesgo de vulnerabilidad pero
también una inversión con recompensas. Con una
ventaja sobrenatural, y es que por grande que haya
sido la desdicha en una temporada, la frustración o el
dolor, enseguida se prepara la siguiente en la que el
mundo se rehace de nuevo. Cuando en el Apocalipsis
se habla de la «segunda muerte» no se está aludiendo
sino a esto. El luto de un año se salda con el ánimo
de una segunda muerte que da por absolutamente
fallecida la edición anterior y las puertas se abren
de nuevo en otoño a una nueva vida. Inaugural y
desprendida de máculas y heridas.
lleva consigo que tanto los espectadores directos
como los mediáticos compongan un retrato general
de la sociedad.
¿Para bien de todos? El fútbol, como tantas veces
se ha dicho, atrae no solo en cuanto deporte sino en
cuanto cercana metáfora de la vida. La justicia y la
injusticia, el azar, el esfuerzo, los éxitos y fracasos,
merecidos o no, reproducen secuencias tan habituales
como importantes en la vida de las gentes. Para los
hombres el fútbol remitía a la infancia desde siempre
pero también ahora, hombres y mujeres, adheridos
a unos colores, contemplan las circunstancias de un
«choque» como un secundario teatro de la vida y, en
ocasiones, como su misma estampa especular.
Esta visión fantástica está, desde luego, cargada
de ingenuidad, naturalmente, pero de conmovedora
inocencia también. Ingenuidad e inocencia se inter-
cambian en el espectador absorbido por el drama
sobre el césped.
El terreno de juego succiona desde su fondo de
menta la respiración personal y la transferencia del
hincha al equipo convierte el lance en un ejercicio
que, de un modo u otro, será terapéutico. Con Franco,
se decía aquí y en Francia y en Gran Bretaña, que el
fútbol actuaba como una ominosa escapatoria de la
política. Se sostenía que ofuscaba las conciencias y las
desviaba de la revolución social al grito en las gradas.
La agitación emocional destinada a derrocar se perdía
27
Que la mujer no haya compartido esta experiencia
hasta hace relativamente poco, tiene que ver, en
efecto, con el papel más privado que público de las
mujeres, más pegado a lo doméstico que a lo «heroico»,
reservado hasta hace poco a los hombres.
Si el fútbol ha terminado por atraer a una creciente
proporción de ellas debe atribuirse, sin duda, a que las
peripecias de la vida laboral fuera de casa han hecho
vivir las vicisitudes que reproduce simbólicamente la
peripecia de un partido. El fútbol es bélico como las
batallas, pero también es bélico en cuanto compe-
tividad en el mundo profesional, en la empresa, en
la oficina o, digamos, en los mercados financieros.
Efectivamente, la frecuente traslación del cuerpo
del jugador a icono de una marca ha difundido su
presencia en todos los medios y su imagen en todas
las retinas, sean de uno u otro género, pero además
ese ídolo ha interesado en el circuito de la cultura
pop con una carta de crédito superlativa a partir,
especialmente, del fin de los años setenta.
Pero esto, ciertamente, ocurre con todos los de-
portes. ¿Por qué en el fútbol es mucho más intensa y
extensa su atracción? La razón se encuentra en los pies.
El baloncesto o el balonmano, por ejemplo, reducen el
azar precisamente porque la mano se equivoca menos,
es más dócil al deseo, reproduce con más fidelidad
la diferente habilidad de uno u otro jugador. Sin que
falten las sorpresas, tanto en el baloncesto como en
el balonmano, como en el boxeo o en el tenis, es fácil
pronosticar el ganador.
En el fútbol es incomparablemente más arduo. El
Alcorcón puede ganarle al Real Madrid y el Tarrasa
al Barça, como efectivamente ha sucedido. En el
baloncesto, en el balonmano o en el boxeo se anotan
muchos puntos y en las grandes sumas siempre acaba
imponiéndose el mejor. Sin embargo, en un partido
de fútbol basta un gol, solo un tanto, una carambola,
para alzarse vencedor. De ahí que nunca los más pobres
pierdan la fe en llegar a ser ricos.
¿Democracia real? Democracia soñada pero demo-
cracia al fin. El régimen que aún no siendo perfecto ni
limpio acaba moviendo a las masas de todo el mundo,
desde los árabes a los chinos, de los rusos a los sirios,
a luchar mortalmente por él. A luchar por ese régimen
de mayor sentido humano y a ver los partidos de
fútbol humanizados, politizados, fantaseados por la
posibilidad de que llegue a cumplirse lo imposible y
llegue a disfrutarse lo imprevisto o mejor.
¿Un sortilegio el fútbol? Se le llame como se le lla-
me, no habrá aficionado conspicuo que pueda concebir
a partir de un tiempo seguir viviendo realmente sin
estar habitando, gozando y padeciendo, en su interior.
Ibán Ramónibán ramón + dídac ballester
24
Borja Garcíaestudio borja garcía
30
Vicente Marzalconca & marzal
22
Juanjo Concaconca & marzal
21
Dídac Ballesteribán ramón + dídac ballester
25
Pedro Ochandonadadora
27
Crsitina Alonsonadadora
28
Jose Manuel Ferreroestudi {h}ac
23
Isaac Piñeironadadora
26
Claudia Péreznadadora
29
Ibán Ramónibán ramón + dídac ballester
24
27
Pedro Ochandonadadora
Borja Garcíaestudio borja garcía
30
Claudia Péreznadadora
29
Jose Manuel Ferreroestudi {h}ac
23
26
Isaac Piñeironadadora
28
Crsitina Alonsonadadora
Vicente Marzalconca & marzal
22
21
Juanjo Concaconca & marzal
25
Dídac Ballesteribán + didac
29
Más allá de los valores universales del fútbol como
deporte de competición, o del diseño como lenguaje
universal, habría que resaltar varios aspectos co-
munes a estas dos actividades tan aparentemente
distantes, pero que, sin embargo, vamos a ver tan
directamente relacionadas. Veremos cómo, desde
los valores antropológicos a los empresariales y como
movimientos de masas, ambas actividades son con-
dicionantes de opinión o creadoras de estilos de vida.
Si hay algún juego universalmente aceptado y con
orígenes ancestrales, es el relacionado con una pelota.
Y tampoco haría falta retrotraerse muchos años si
recordamos los tiempos en los que, en los recreos del
colegio, los niños se hacían las pelotas de fútbol con
papeles o trapos atados, con porterías imaginarias o
señalizadas con unas piedras, unas carteras, o, en el
mejor de los casos, con una columna o tronco de árbol,
dejando el larguero para la eterna discusión de si el
chut había sido alto o no en función de la estatura
del siempre sufrido portero. Este imaginario común
El fútbol y el diseño como valores culturales universales
e igualmente universal se puede observar hoy en
día en cualquier parte del planeta indistintamente
del nivel cultural o incluso del de desarrollo, porque
allí donde haya una pelota se puede improvisar un
campo para jugar al fútbol, sea una terraza, la playa,
o el pasillo de casa.
De este primer nivel antropológico, pasaríamos
al reto de diseñar un balón de fútbol, que se asume
como permanente mejora en cada mundial. Todos
los aficionados a este deporte saben que cada cam-
peonato ha tenido su diseño particular de esférico, no
solo por una cuestión de estética, sino para optimizar
el comportamiento de la pelota en todos sus reque-
rimientos y efectos que el jugador quiera aplicarle
y, a su vez, controlar. Así hemos visto los esféricos
resueltos con pares de tiras entramadas, cosidas,
hasta llegar al modelo Telstar, con taselaturas que
combinaban hexágonos y pentágonos, que introdujo
Adidas en el mundial de México en 1970. Un detalle
propiamente del diseño gráfico para la mejor visuali-
gabriel songelCatedrático de Universidad. Grupo de Investigación y Gestión del Diseño. Universidad Politécnica de Valencia.
30
zación del balón en la retransmisión de los partidos en
televisión, fue el asignar el color blanco al hexágono y
el negro al pentágono. En los posteriores campeona-
tos, se creó una segunda malla gráfica de triángulos
negros que hacían resaltar círculos blancos sobre las
costuras hexagonales blancas. Una gran innovación
en el diseño del balón llegó con motivo del mundial
de Alemania en 2006. El modelo Teamgeist se di-
señó con patrones parecidos a una pelota de tenis,
reduciendo el número de piezas a 14 en vez de las 32
taselaturas anteriores, e introduciendo la tecnología
de la unión térmica, en lugar del cosido y pegado. Es
la forma esférica más perfecta que se ha realizado
hasta la actualidad; sin embargo aún se hizo otro
avance tecnológico con el mundial de Sudáfrica en
2010 y el balón Jabulani. Ocho paneles conformados y
unidos térmicamente generan una geometría geodé-
sica para que el balón mantenga permanentemente
sus características esféricas. Además, en este caso,
aprovechando la tecnología del termoconformado
que elimina costuras, introdujeron una textura a la
superficie que permite el mejor agarre para los porte-
ros. Nunca un ejercicio de diseño básico de combinar
unas piezas de diferentes tejidos para generar una
estructura pneumática esférica habría tenido tanta
responsabilidad ni tanta expectación en su puesta
en escena durante un partido de fútbol. Seguramen-
te no hay error más visible y que desate emociones
31
encontradas que el efecto no deseado de un balón
que, por su imperfección formal, genere desvíos o
rebotes de manera incontrolada y acabe derivando
en discusiones internacionales.
El siguiente nivel de la implicación del diseño
en el fútbol sería el diseño de los equipajes, que iría
desde la evolución del entendimiento de la ergono-
mía del jugador con pantalones y camisetas más o
menos ajustados, hasta el diseño con materiales
ligeros y resistentes para la protección de las ex-
tremidades más expuestas a golpes. El diseño del
calzado específico para el fútbol va desde el cuidado
más avanzado para la protección de los pies de los
jugadores y la mejor adaptación al terreno, hasta la
generación de todo un estilo de moda que está influ-
yendo en millones de personas. Sin duda, el diseño
que más emociones despierta es la combinación de
colores que llegan a movilizar grandes masas de
personas, no solo en la ciudad o el barrio del equipo,
sino en el mundo entero. Y no digamos si los colores
se corresponden a nacionalidades concretas, porque
entonces levantan pasiones.
Este aspecto nos llevaría a resaltar otro fenóme-
no muy vinculado al diseño de marcas, al diseño emo-
cional y el mantenimiento de la fidelidad a la misma.
En el fútbol parece que esa fidelidad y emotividad se
hereda de generación en generación y puede llegar a
dividir, por sentimiento, a familias y barrios enteros.
Si atendemos al valor de los clubes como marca
según el número de seguidores en las redes sociales,
como forma de medir la aceptación en el público,
nos encontramos con cifras astronómicas. Según el
portal de estudios económicos Futebol Finance, las
nuevas factorías tienen en el caso del Barça casi los 30
millones de seguidores, en el del Real Madrid más de
26 millones, y en el del Manchester United más de 23
millones. Luego se produce un gran salto a un grupo
de equipos más pequeños, como el Arsenal, Milan,
Chelsea y Liverpool, pero con más de 9 millones de
seguidores cada uno.
Abstrayendo el valor del trabajo en equipo dirigido
por un entrenador, podríamos establecer el paralelis-
mo entre el fútbol como estrategia de grupo, y una
empresa con una estrategia de diseño, en las que
ambas han de encontrar su propio estilo, diferente
al competidor y dependiente de los elementos que
formen el equipo. Las estrategias de buscar los hue-
cos en el campo, como en el mercado, o correr por las
bandas para generar ocasiones, son técnicas para
crear oportunidades de nuevos negocios allí donde
los otros no juegan.
Del equipo pasaríamos al estadio, lugar de en-
cuentro con el contrario y de concentración de los
seguidores del equipo. En este nivel es fácil reconocer
cómo algunos campos de fútbol han pasado a ser
iconos de la ciudad donde se ubican, lugar de peregri-
32
naje tanto de seguidores fieles como de respetuosos
adversarios que se hacen fotos al pie de los nuevos
templos de masas. Tanto más cuando el diseño de
las nuevas generaciones de estadios ha sido asig-
nado a arquitectos o ingenieros de vanguardia para
que contribuyan a la significación de la ciudad. Por
mencionar algunos ejemplos de diferentes contribu-
ciones, podríamos hablar del Arena Allianz del Bayern
de Múnich diseñado por los arquitectos Herzog & de
Meuron que tiene la particularidad de que su fachada
cambia de color. El World Games Stadium de Kao-
hsiung en Taiwán, diseñado por Toyo Ito, nutre del
80% de energía eléctrica al barrio donde está ubicado
porque su cubierta está realizada íntegramente con
paneles solares. Curitiba, en Brasil, ha sido una ciudad
caracterizada por el cuidado del diseño en los servicios
públicos y el transporte. Su campo de fútbol sigue en
la línea del diseño sostenible al integrar el graderío
sobre el césped de las laderas colindantes al campo.
Otro ejemplo de tratamiento colorista al estadio es el
campo de Aveiro en Portugal, diseñado por el arqui-
tecto Tomás Taveira, donde, frente a la masificación
que puede suponer este deporte, ha personalizado el
tratamiento al espectador asignando un color dife-
rente a cada asiento.
Pero esta relación fútbol y diseño no se queda
dentro del estadio, ya que el club de fútbol funciona,
en muchos aspectos, como cualquier empresa. Inclu-
33
so nos sorprendería contrastar las cifras que manejan
los clubes de primera y segunda división y comprobar
que es superior a la facturación de empresas muy
conocidas.
Según el estudio Football Money League elabo-
rado por Deloitte en 2011, los 20 clubes de fútbol con
mayor facturación del mundo suman alrededor de los
4.300 millones de euros en ingresos, que sería el equi-
valente a la facturación de una empresa constructora
como Sacyr Vallehermoso. Curiosamente, según el
mismo estudio, los clubes que más ingresos generan
son los españoles Real Madrid y F.C. Barcelona. Los
casi 440 millones de euros que genera el club madri-
leño son el equivalente a lo que facturan empresas
tan diversas como Pirelli Neumáticos, Aguas Font
Vella y Lanjarón, Paradores de Turismo o Telepizza.
El club catalán tiene unos ingresos cercanos a los
400 millones de euros, una cantidad muy similar a la
facturación de empresas como Helados Nestlé, Cosen-
tino, Ernst & Young o Cola Cao. Deloitte afirma que el
30% de los ingresos viene de la comercialización de los
productos con marca de los clubes, lo cual nos indica la
importancia del cuidado del diseño y la comunicación
corporativa de estas entidades.
No hemos de olvidar que el deporte, como acti-
vidad de ocio junto con el turismo y la cultura, son la
primera gran industria de nuestro país, alcanzando
el 12% del PIB.
La proyección del fútbol más allá de las propias
fronteras es algo igualmente universal en todo el
planeta. Por esta razón, los países organizadores de
cualquier campeonato han utilizado este deporte
para proyectar la imagen de marca del país al resto
del mundo, y de nuevo, ha sido a través del diseño
como se han desarrollado los logotipos, las mascotas,
el merchandising y la publicidad de estos eventos.
También ha sido una ocasión histórica en la que los
gobiernos, tanto locales como nacionales, han apro-
vechado para mejorar la señalización de las ciudades
y su mobiliario urbano, convirtiendo un evento inter-
nacional en una oportunidad de desarrollo.
Por último podemos concluir, como consecuencia
de todas estas observaciones, resaltando las múlti-
ples coincidencias entre el diseño y el fútbol como ac-
tividades creativas, de trabajo en equipo, como estra-
tegia de juego o de actuación, como valor diferencial,
como creadores de marca y generadores de emociones
para el servicio y el disfrute de las personas.
34
Luis Eslavaluis eslava studio
37
Manuel Camachocontexto comunicación
38
Pilar Amigoestudio borja garcía
31
Alberto Martínezculdesac
33
Juan Sanzculdesac
35
Pepe Garcíaculdesac
32
Eduard Villarculdesac
34
Lorena Saurasluis eslava studio
3634
Eduard Villarculdesac
Lorena Saurasluis eslava studio
36
37
Luis Eslavaluis eslava studio
32
Pepe Garcíaculdesac
38
Manuel Camachocontexto comunicación
35
Juan Sanzculdesac
31
Pilar Amigoestudio borja garcía
33
Alberto Martínezculdesac
39
35
Hace casi veinte años, en 1994, tuve la oportunidad
de acudir, enviado por la Agencia EFE, a la Copa del
Mundo de Fútbol que se celebró en Estados Unidos.
En lo futbolístico, el torneo fue discreto. Brasil ganó
la final en la tanda de penaltis tras un insufrible en-
cuentro de 120 minutos que terminó sin goles ante
Italia. El positivo de Diego Maradona y el asesinato,
al volver a su país, del defensor colombiano Andrés
Escobar, cuando todavía no había acabado el torneo
aunque su selección ya había sido eliminada, centran
en lo competitivo mis recuerdos de aquella edición
del Mundial. Escribí muchas informaciones, pero en
la memoria mantengo una que preparé la víspera
del inicio de la competición. El periódico USA Today,
uno de los más importantes del país, explicaba en su
portada y con todo lujo de detalles que el fútbol era
un deporte en el que jugaban once contra once, con
la intención de meter el balón con cualquier parte del
cuerpo excepto la mano en un lugar llamado portería.
Me pareció sorprendente que en una nación plural
y con mucha población latina como es Estados Unidos
El diseño futbolizado
fueran necesarias estas consideraciones. Por ello,
decidí convertir en noticia la lección que daba el diario.
En la portada del rotativo se añadía que de los once
jugadores de cada equipo, uno iba vestido de otro
color y podía tocar el balón con la mano en ciertas
zonas del campo. No faltaban ni las infografías, ni
los gráficos explicativos. Se hablaba, con una gran
vocación pedagógica, de que aquel era el deporte más
popular del mundo (como si el mundo no fuera con
ellos) y de que existía una rareza llamada empate.
Informaban del asunto de las tarjetas amarillas y de
sus hermanas mayores, las rojas, de lo que era un
saque de banda o un córner y aclaraban que ganaba
el que más veces lograba que el balón rebasara una
cierta línea. Creo recordar que lo del fuera de juego,
un asunto para iniciados, quedaba para una clase
posterior, dada su complejidad.
Por supuesto, eran muchas más las páginas de-
dicadas aquel día y en el aquel periódico al béisbol,
el baloncesto o el fútbol americano que a ese extra-
ño deporte llamado soccer y que les había invadido
alfonso gilPeriodista de la Agencia EFE
36
durante unos días con un torneo que, aunque ellos
no lo sabían, iban a ver por la televisión mil escasos
millones de espectadores.
Fue aquella la última vez que he escuchado hablar
del fútbol desde el desconocimiento absoluto, como
si fuera un asunto llegado del más allá, un fenómeno
aislado, y con la simpleza habitual entre los que no lo
conocen o lo rechazan. «Estoy harto de ver a once tíos
en pantalón corto pegándole patadas a un balón», se
escucha entre los que se preguntan sorprendidos si
hoy también hacen fútbol en la tele, como si todavía
la oferta se redujera a la primera cadena y el UHF de
hace treinta años.
Un balón y mucho más
El fútbol es el fenómeno más destacable del
mundo desde mitad del siglo xx. Lo que en un prin-
cipio fue un juego, pasó a convertirse en un deporte
y a continuación devino en espectáculo. Actualmente
es la forma de ocio más importante de casi todas las
sociedades y en especial de la nuestra, tal y como ha
explicado recientemente el sociólogo Ramón Llopis-
Goig de la Universitat de València en un recomendable
artículo titulado «Práctica, consumo e identificación.
La primacía del fútbol en las pautas de ocio de la
sociedad española».
Entre sus muchas aportaciones destaca la consta-
tación de que el fútbol, como asunto de ocio entre los
ciudadanos, supera el conjunto de todas las restantes
opciones de entretenimiento: cine, viajes, conciertos,
actividades al aire libre o paellas con los amigos o la
familia. En esta línea Jorge Valdano, que ha recorrido
todo el abanico de responsabilidades posibles en el
mundo del balón, afirmó recientemente, en unas
jornadas sobre el lenguaje en el periodismo deportivo
celebrado en San Millán de la Cogolla, que el fútbol
es el tema de conversación más habitual en nuestra
sociedad. Aunque quizá no nos habíamos parado a
pensar en el detalle, nadie dudó de que se ajustaba
a la realidad.
Extrapolables al ámbito internacional son muchas
de las ideas que Llopis-Goig aplica al entorno nacional.
El fútbol se ha enredado tanto con otros ámbitos de
nuestra sociedad que tiene implicaciones en cada uno
de los territorios en los que hay actividad humana.
Las tiene en la política, la economía, la cultura, la
educación, la religión, la solidaridad, la ciencia, la
investigación, el lenguaje, la vida cotidiana o la mal
llamada prensa del corazón, que bien debiera ser
conocida como prensa de la entrepierna y en la que
queda claro que la relación entre balompié y sexo no
es una cuestión menor.
En definitiva, tenemos que admitir que todo tiene
que ver con el fútbol porque vivimos en una sociedad,
aunque la palabra no exista, futbolizada. Todo lo que
ocurre en torno al balón nos afecta. Da igual que nadie
37
supiera que ese deporte, gestado en la Inglaterra del
siglo xix por unos tipos que diseñaban una imagen de
circunspectos caballeros ataviados con mostachos y
gorras y un aspecto carcelario en sus vestimentas, iba
a llegar lejos, nos interesen o no las patadas al balón.
Así, este juego influye en todo, desde la posibilidad de
encontrar sitio para aparcar, mesa en un restaurante,
entradas para el cine, más presión de agua en los
grifos o menos aglomeraciones en las urgencias de
un hospital, hasta rediseñar nuestras vidas, que se
presentan condicionadas por la obligación de acom-
pañar sábado tras sábado a nuestros hijos, que nos
han salido futbolistas y corretean tras una pelota.
Fútbol con guarnición
Hace poco, un entrenador español, Juan Manuel
Lillo, volvió a los banquillos tras diez años de ausencia.
«¿Qué diferencia principal nota usted respecto a la
etapa anterior?», le preguntaron poco después de su
regreso para dirigir al Almería. «Todo ha cambiado.
Ahora, en vez del solomillo, interesa la guarnición»,
respondió. Antes nos ocupábamos del juego y ahora del
entorno. Así es, no solo por la banalización del juego,
que ha pasado a ser una cuestión menor, sino porque
lo que ocurre alrededor es cada vez más destacable.
Si pensamos en la política, tenemos que admitir
que los títulos de la Eurocopa de 2008 o del Mundial
de 2010 han sido importantes para nuestro país.
Además, los políticos intentan beneficiarse del tirón
de este deporte y una prueba reciente de ello fueron
los fastos madrileños tras la victoria del Atlético de
Madrid en la Liga Europa y del Real Madrid en la Liga.
En el ámbito internacional nadie olvida la politización
de torneos europeos o mundiales. Recordemos, por
ejemplo, el posicionamiento de algunos gobernantes
que han anunciado que se quedarán en casa y no irán
a ver jugar a sus selecciones al discrepar de algunas
decisiones de la política interna de Ucrania, uno de los
países organizadores de la actual Eurocopa.
No se pueden dejar de tomar en cuenta ciertas
cuestiones económicas que rodean al fútbol, una
actividad que en España supera el 1,7% del PIB, ni
tampoco los intereses que mueven al principal ope-
rador televisivo del país, centrado más en el beneficio
inmediato que en sacar rendimiento a largo plazo a la
gallina de los huevos de oro llamada fútbol.
Es cierto que cada vez hay más libros, películas
y exposiciones como la que aquí nos ocupa, donde
el fútbol es protagonista, pero también la religión lo
rodea más de cerca. No es extraño ver aficionados
que se santiguan en las gradas, convencidos de que
al santo de turno, aquel del que son devotos, le gusta
el fútbol y, además, es de su equipo y va a ayudarles.
En otros ámbitos, cada día los piqués, las shakiras,
los ikers y las saras son personajes más notorios. Tam-
bién cada vez los futbolistas famosos apoyan más las
38
causas solidarias, y el lenguaje de la calle está más
invadido por el que proviene del fútbol en un país en
el que en la calle y en cualquier actividad profesional
hay gente que se queda en fuera de juego o recibe
goles en propia meta, sin olvidar a los que tras un
desliz no tienen más remedio que casarse de penalti.
El fútbol bien diseñado
En este contexto, a nadie le sorprenderá la impor-
tancia que tiene el mundo del diseño en el entorno
futbolístico. Por eso nos llega la exposición El fútbol
(también) es así como muestra de la interrelación
entre ambos mundos. Insisto en que no hay nada
que quede lejos en nuestra sociedad de este entorno,
pero en el caso del diseño hay que dejar claro que
queda muy cerca porque el fútbol tiene una estética
patente en la plasticidad del juego, pero también en las
posibilidades de crear, imaginar y generar conceptos
nuevos a su alrededor.
Quizá como aficionado viejo al fútbol que soy, lo
que más me ha llamado la atención en este ámbito
durante los últimos años se ha centrado en el mundo
de la indumentaria de los futbolistas y en el de los
medios de comunicación, en especial la prensa escrita,
con su peculiar forma de contarnos este deporte.
Cuando hablo de indumentaria, pienso en las
camisetas de los jugadores y en los colores que iden-
tifican a los equipos, que han evolucionado desde
39
la sobriedad anterior a los años ochenta del pasado
siglo, hasta el dinamismo actual, desde la neutralidad
absoluta (blanco, rojo, azul) de los uniformes de los
clubes de las antiguas repúblicas satélites de la Unión
Soviética, a la elegancia del equipaje de la selección
italiana o la solera de los uniformes de los conjuntos
de la clase media del fútbol inglés.
Antes los equipos lucían como mucho un aus-
tero escudo en el pecho y un discreto número en la
espalda, casi siempre cosido a mano y con el número
11 como registro mayor. Más adelante incorporaron el
logotipo de la empresa fabricante de las camisetas.
A continuación llegó el patrocinador, hasta que el
asunto se complicó con sofisticadas estrategias de
mercadotecnia en las que el uniforme de cada club se
convierte en un producto susceptible de ser vendido
con los colores corporativos como base de su diseño,
pero con obsolescencia anual.
Por lo que respecta a los medios de comunicación,
debo destacar la presentación del fenómeno fútbol
en sus portadas con un lenguaje ingenioso en el que
un marcador de 6-0 se convierte en un seísmo, y en
el que la posibilidad de que el Real Madrid se deshaga
de David Beckham se convierte en un corte inglés.
Todo ello sin olvidar la tipografía, los colores, las
fotografías, el tamaño de las letras y la complicidad
con el lector, intérprete de mucho de lo que le llega,
al ser conocedor de historias surgidas el día anterior
y disfrutadas o sufridas previamente a través de la
radio y la televisión.
Aunque sean estos los dos aspectos que parti-
cularmente más me interesan, no puedo dejar de
señalar que esta exposición avanza también por otros
terrenos: objetos, dibujos, juegos, portadas, mobi-
liario, recuerdos, balones, futbolines, ropa, calzado y
mensajes, tanto directos como subliminales.
Soy torpe con el trazo, tengo una relación difícil
con los conceptos espaciales, es decir, no sé nada de
diseño y apenas voy más allá del me gusta o el no me
gusta. Quizá, para ser preciso, del me llama o el no me
llama la atención. Por eso, solo puedo decir que en esta
exposición hay muchas iniciativas que me gustan y
también muchas que me llaman la atención. Tuve el
privilegio de conocer algún detalle en el momento de
su gestación, y ahora solo me queda desear que los
visitantes disfruten porque, tal y como consideran sus
organizadores, más de un siglo de caminos paralelos
dan para mucho, entre otras cosas para abrir el debate
entre fútbol y diseño. No solo el fútbol es así, sino
que también lo es el diseño. Prueba de ello es que
a estas alturas del siglo xxi a casi nadie le cabe en
la cabeza que pudieran vivir el uno sin el otro. Aquí
tenemos la prueba.
40
41
Los Profesionalesexposición multidisciplinar
42
football tape
2004
Martí Guixé - Magis Spa
Producto/Producte/Product design
43
proyecto demo clara
2007
Demo (organización): Dany Berczeller,
Cristián González y Francisco Fuentes
Selección argentina: Alejandro Paul
(DT), Alejandro Lo Celso, Eduardo
Tunni, Eduardo Manso, José
Scaglione, Pablo Cosgaya
Selección chilena: Francisco Gálvez
(DT), Rodrigo «Tuco» Ramírez, José
«Kote» Soto, Luis «Tono» Rojas,
Luciano Vergara, Felipe Cáceres
Árbitro: Andreu Balius
Tipografía/Tipografia/Typography
44
revista panenka
2011 - 2012
Creative affair - Editorial Panenka
Editorial/Editorial/Editorial design
45
l’equipet
2004
Nacho Lavernia Amador
Ilustración/Il·lustració/Illustration
46
subbuteo chair
2009
Marc Ligos
Mobiliario/Mobiliari/Furniture
Foto/Photo: Jordi Vendrell
47
clubes argentinos
2011
Jorge Lahuerta
Cartel/Cartell/Posters
48
futarot
2010
Éramos tantos
Ilustración/Il·lustració/Illustration
49
eleven’s xi
2009
James Greenfield
Textil/Tèxtil/Textiles
50
football carpet
2009
Janina Stübler
Producto/Producte/Product design
51
inside out 1 & 2
2009
Janina Stübler
Joyería/Joieria/Jewellery
52
inside out 3 & 4
2009
Janina Stübler
Joyería/Joieria/Jewellery
53
necklace
2009
Janina Stübler
Joyería/Joieria/Jewellery
54
become a legend
2010
Bas van de Poel & Daan van Dam
Textil/Tèxtil/Textiles
55
panna art object for nike
2006
I have pop
Producto/Producte/Product design
56
fifa world cup animation
2006
Santi Agustí - Keytoones
Animación/Animació/Animation
57
bolsa pelota
2010
Guillem Ferran
Producto/Producte/Product design
58
infografía galaxia mendes
2011
Chiqui Esteban - Revista Panenka
Infografía/Infografia/Infographics
59
Wall Champions 1
2004
Rafael Rodríguez - RS
Producto/Producte/Product design
60
rs #2 futbolín
2004
Rafael Rodríguez - RS
Producto/Producte/Product design
61
rs #2 futbolín
2011
Rafael Rodríguez - RS
Producto/Producte/Product design
62
rs #3 futbolín
2011
Rafael Rodríguez - RS
Producto/Producte/Product design
63
betellá
2003
Enric Aguilera
Producto/Producte/Product design
64
the dream ball project
2009
Unplug design Studio
Producto/Producte/Product design
65
sucker for soccer
2011
Zoran Lucic
Cartel/Cartell/Posters
66
pelotas
1995
Camper
Producto/Producte/Product design
67
world cup radial bracket poster
2010
Deroy Peraza
Infografía/Infografia/Infographics
68
palabra de futbolista
2011
Artur Galocha
Cartel/Cartell/Posters
69
foot-bowl
2009
Alex Garnett
Producto/Producte/Product design
70
brazilian soccer stadiums
2012
Gustavo García
Cartel/Cartell/Posters
71
pickles magazine
2011
Randl
Editorial/Editorial design
72
green soccer journal
2011
James Roper
Editorial/Editorial design
73
happy socks by wong wong
s/f
Stephen Wong
Textil/Tèxtil/Textiles
74
football stadiums
2011
Oscar Bolton Green
Editorial/Editorial design
75
world cup wallchart
2010
Benjamin Prescott
Cartel/Cartell/Posters
76
who ate all the pies?
s/f
Mark Long
Editorial/Editorial design
77
fc autobahn
2008
Autobahn
Tipografía/Tipografia/Typography
78
football postcarden
2010
Another Studio for Design
Producto/Producte/Product design
79
football bowling
2008
Muji
Producto/Producte/Product design
80
football for all
2007
Ed Watt
Identidad corporativa/Identitat corporativa/Corporate Identity
81
kick it! lamp
s/f
Valentin Vodev
Producto/Producte/Product design
82
simply foosball
s/f
Thor Unbescheid
Producto/Producte/Product design
83
galactics
2010
Tactel Graphics
Ilustración/Il·lustració/Illustration
84
dream your 90
Nike Italia
Agencia/Agència/Agency: Sartoria Comunicazione
Copyright: Rino Anzi
Dirección de arte/Direcció d’art/Art direction: Giuliano Garonzi/Happycentro
Ilustrador/Il·lustrador/IllustratorAndrea Manzati/Happycentro
Ilustración/Il·lustració/Illustration
85
arena
s/f
Joseph Joseph - Lekué
Producto/Producte/Product design
86
world cup prediction 2010
2010
Alberto Cervantes
Infografía/Infografia/Infographics
87
mr
2012
Dan Gribbon
Textil/Tèxtil/Textiles
88
stadia bench
2012
Richard Shed
Mobiliario/Mobiliari/Furniture
89
scorelines
2012
Adrian Newell
Cartel/Cartell/Posters
90
91
LaSelecciónexposición de autor
92Ser seleccionador es una responsabilidad. Sabes
que al final «serán todos los que están, pero no estarán
todos los que son». Es inevitable. Habrá críticas por ha-
berme dejado a tal o a cual. Yo mismo me lo preguntaré
también, porque elegir sólo a once es muy complicado
y doloroso. Pero hay que asumirlo. Gages del oficio.
Así que el seleccionador acepta el cargo con todos los
inconvenientes que acarrea y se pone a trabajar.
Ya sé que en partidos como éste cada uno hará
lo que quiera, o lo que le parezca más conveniente.
Aquí las tácticas y las estrategias son individuales,
de modo que el seleccionador no puede plantear una
manera de jugar. Pero ¿y si pudiera hacerlo? Cualquier
selección que se precie tiene su estilo de juego. Los
ingleses son duros y prácticos. Balones a la olla y a
rematar. Son un país de acción. Ellos inventaron la
Revolución Industrial y el diseño, y tienen muy claro en
qué consiste el negocio, el business. A los italianos les
caracteriza el catenaccio. Una tela de araña por todo
el campo, un golito y a especular. Son los pensadores
del diseño. Desde el quadrifoglio al diseño banal.
Desde Domus a Modo. Desde Giò Ponti a Mendini.
Siempre especulando y siempre ganando títulos. Y
así podríamos seguir con alemanes, escandinavos o
Carta del seleccionador
nacho laverniaSeleccionador
93
americanos. Y, cómo no, también podríamos hablar
de catalanes o madrileños. Los primeros tan rigurosos
y eficaces. El seny. Tocar y tocar, preparar mucho
la jugada y creer que el diseño es más que un club,
más que una moda. Los segundos, tan dispersos e
inesperados. Sin un estilo definido. No parecen jugar
a nada en concreto, pero ahí están. Cada vez mejor.
¿Y los valencianos?
Los valencianos en esto del diseño no somos
nada falleros. Nos gusta mucho más lo simple que
lo barroco. Lo elegante que lo chabacano. Más la
ironía que la sátira. Quizá sea cierto que a veces
nos pierde la estética, como nos atribuía Unamuno,
pero una estética actual, fresca, incluso minimalista.
Somos hábiles, oportunistas. Lo nuestro es jugar al
contrataque. Rápidos e imaginativos.
En diseño, la edad no es un obstáculo, al contrario,
suele ser una ventaja. Los diseñadores jugamos con
la cabeza, pero con lo de dentro, y lo de dentro de la
cabeza va mejorando con el tiempo, va madurando.
No como ocurre con las piernas de los futbolistas,
que a partir de los treinta ya empiezan a flojear.
Los diseñadores duramos más. Por eso en Valencia
desde los años 80 hasta aquí se ha consolidado un
colectivo profesional muy competente y muy amplio.
Hay mucho donde elegir. Hoy más que nunca, porque
junto a los veteranos, los de siempre, ha surgido un
colectivo de jóvenes realmente brillante. Con una
edad entre los 30 y los 40 son el resultado de estos
últimos 25 años en los que ha habido escuelas de
diseño, profesionales de referencia, revistas espe-
cializadas, becas, posibilidades de estudiar fuera,
de aprender dentro. Se ha hecho cantera. Y como
seleccionador, y también como espectador, estos
diseñadores son los que más me interesan. Son
profesionales con un trabajo de nivel internacional
(clientes, premios, exposiciones en todo el mundo y
medios especializados lo avalan). Si hay que pensar
hoy en una representación del diseño valenciano,
hay que pensar en ellos.
Y así es esta selección. Joven, atrevida, divertida...
Pero también muy rigurosa, muy seria, muy preparada.
En algunos casos con un pasado ya notable, incluso
con algún título en la Champions, y desde luego en
todos los casos con un futuro envidiable.
A punto de salir al campo sólo tengo una cosa
que decirles: «¡Ánimo, muchachos, divertíos y diseñad
como sabéis!»
94
alberto cienfuegos9
luis eslava11
nadadora7
héctor serrano1
estudi{h}ac5
conca & marzal4
culdesac10
borja garcía8
ibán ramón + dídac ballester6
yonoh3
odos design2
95
héctor serranoEl fútbol español debe 6.000 millones de euros, de los cuales 700 son a la seguridad social. Fichajes y sueldos millonarios, una industria que ingresa millones pero en constante deuda. Una deuda que crece cada año y que nadie tiene intención de parar. Más info: Google «La burbuja del fútbol». Agradecimientos al programa «Salvados» de La Sexta.
96
odos designNos gusta el fútbol, pero sobre todo nos encanta ver el fútbol porque esto significa, REUNIÓN,DIVERSIÓN, AMIGOS, RISAS, NERVIOS, CERVEZAS...Así, nuestra visión del fútbol se centra en este momento de encuentro. La actuación sobre el Football Toy es la de convertirlo en un objeto útil para ese momento, una mesa inspirada en el desarrollo de un balón de fútbol donde apoyar tus bravas, las cervezas, los pinchos... y sobre el que además ¡Puedes apuntar los resultados y personalizar su camiseta con tizas!!!
97
yonoh¡a la caza del delantero!A este defensa no se le escapa ningún jugador. Con su armadura de cuerda, flexible y resistente es capaz de repeler cualquier ataque. Con su lazo atrapa cualquier jugador que se acerque a su portería, siempre atento y a la espera de su oportunidad.
98
conca & marzal
Duros como un estadio de cemento armado, resistiendo infranqueablemente el ataque del enemigo. El número cuatro es el pilar del equipo, alzado y vigía improvisando estrategias eficaces que logren la victoria final.
Nuestra propuesta se realiza en cemento con armazón metálico visible en su base, mediante colada sobre moldes de silicona.
99
Hemos equipado al Football Toy con los elementos más característicos de estudi{H}ac. Dada nuestra condición de defensas en el campo, seleccionamos nuestro paréntesis {}, para crear a modo de cejas fruncidas la cara del TOY, colocándolo por encima de la barba para transmitir esa concentración y esa intensidad que todo buena defensa debe tener. A partir de este punto se han combinado elementos característicos nuestros como el monograma para crear el tejido de la camiseta del equipaje, que junto con el color verde son la imagen de estudi{H}ac.
Como en cada uno de nuestros proyectos, siempre aparece una nota british. Esta vez la hemos dado con los clásicos calcetines de nuestro admirado diseñador Paul Smith. El toque final lo pensamos dar en la cabeza, creando una reedición de uno de nuestros diseños, una edición limitada de nuestra lámpara +sister.
estudi{h}ac
100
Lejos de ser un espectáculo deportivo, estético y cultural, de primer orden, el fútbol se ha convertido en un gran negocio, y los jugadores en meros soportes publicitarios capaces de mover, eso sí, miles de millones de euros. Ronaldo o Messi no serían lo mismo sin su publicidad pegada al pecho.
ibán+dídac
101
Con nuestra intervención queremos enfatizar el carácter lúdico y benéfico de este deporte, convirtiendo el Toy en una hucha con la que apoyar a la fundación Mira’m de la Comunitat Valenciana. Trabajan para mejorar la calidad de vida de las personas con trastorno de espectro autista y la de sus familias. www.fundaciomiram.org
nadadora
102
borja garcíacolabora: pilar amigo
tedTed es el amigo que siempre soñaste para compartir un partido en casa. Siempre de tu equipo, siempre de acuerdo, nunca molesta y nunca te quita la cerveza. Puedes abrazarloo lanzarlo contra la televisión, él nunca lo hará.
103
vudú toySemifinales de la Champions del 2011. El equipo con más presupuesto y futbolistas más caros del mundo acaba de ser eliminado por su máximo rival. Su entrenador, el mejor pagado de la historia, no encuentra una explicación lógica. «¿Por qué?» se pregunta… Culpa al árbitro y a la UEFA. ¿Se trata de una conspiración? ¿Cómo pueden haber perdido contra un equipo cuyos más importantes jugadores salieron de la cantera?Aqui tienen la respuesta: Contra la soberbia... buen fútbol y ¡BRUJERÍA!
alberto cienfuegos
104
culdesactoy 10 Como un fotograma sobrexpuesto así queríamos congelar a nuestro número 10, siempre en movimiento, una estela casi gaseosa que recorre el centro del campo, una figura más bien espectral para los contrarios que juran haberlo visto aunque ninguno de ellos haya sido capaz de atajarlo.
105
luis eslavael futboleador microgoleadoHay muchas maneras de meter un gol y no siempre hay que jugar al fútbol. Hay muchos tipos de goleadores y tampoco hemos de jugar al fútbol; el fútbol y el gol es una metáfora de la vida misma. Point ball. Punto pelota.
106
107
TRADUCCIONES / TRADUCCIONS / TRANSLATIONS
108
Alfonso Rus TerolChairman of the Valencia Provincial Council
The Football Planet is the title of a tripartite exhibition
which, from different angles, looks at what is undoubtedly
the biggest social and sports phenomenon in the world. A
football match entails so many hopes and dreams, so many
frustrations – sentiments inherent to all of us, and this is why
these sports events have such an impact on us.
That’s football (too) That, The Cathedrals of Football and
90 Minutes: Football and Identities present an extensive vi·
sion of the king of sports from their own perspectives. Football
stadiums, which become major symbols of their cities, the
identification of individuals as part of a supporting group,
and what football is really like, are the main themes of this
attractive triple exhibition being presented at the Valencia
Museum of the Enlightenment and Modernity, MuVIM.
By visiting this joint exhibition we can journey through
some of the major football stadiums in the world, and see
how designs have changed over the year in a process of
adaptation of football clubs to new times. The sociological
factor is also the focus of analysis, which is a key factor
in explaining and understanding the phenomenon of football,
which goes beyond race, ideology, beliefs and social classes.
The Provincial Council of Valencia, in our ongoing sup·
port of culture, presents this exhibition with the assurance that
it will reveal to many some little·known aspects of this sport.
Football fosters important values such as companionship,
team spirit, overcoming difficulties, effort and discipline –
values that we should all promote, especially amongst the
young.
Thanks to the outstanding work done in preparing this
project, we will be able to appreciate some of the collateral
aspects of football that may have escaped our attention in
the past.
109
Joan Gregori BerenguerDirector of the Valencia Museum of the Enlightenment and Modernity, MuVIM.
The Valencia Museum of the Enlightenment and
Modernity, MuVIM, is consolidating its exhibition
programme for 2012 with the presentation of a group of
exhibitions under the generic name of The Football Planet.
In each show, and in a random fashion, the idea is to offer
a panorama of one of the cultural episodes which, in its
anthropological dimension, is probably the most relevant
example of globalisation having occurred throughout the
20th century. And with one particularly noteworthy aspect:
it is a process that has not by any means finished yet; it is
still making mighty strides forward to a future that seems
never to lose its local perspective either.
This museum, in its desire to act as a resonator of
these processes so closely connected to contemporary
society, opens its doors to reflection from three different
perspectives. These three foci were chosen almost
fortuitously, as they could have involved any other aspect
due to the “reality of football’s” omnipresence in our daily
lives, on different levels, and at different times.
The three aspects that were chosen are: football and
football design, under the title: That’s football (too) . It is
true that our lives would not be understandable without
the designer objects around us, so we wanted to shed
some light on the paradigm of football as a source of
inspiration for all kinds of objects, graphics and emblems
so frequent in our daily lives. Similarly, and related to the
above we conceived a second show dedicated to the
design of the ritual spaces for football, meaning we look
at the architecture of football stadiums in The Cathedrals of
Football. Often, these constructions wind up being closely
associated with the image and essence of their cities, and
sometimes even more than the resident team itself, on a
planetary level, so to speak. Finally, we wanted to show
all the complexity of the integral environment of football
through the representation of the identities that become
crystallised in the supporters of a given team. As human
being we are decidedly social and gregarious, and this
is why we see ourselves as belonging to a group, in this
case a football team club, as in 90’ Minutes. Football and
Identities.
Through this transversal proposal we would like to
dedicate the space we have available at our museum to
a generic theme for interaction, in a spirit of sharing in a
vision of football, and simply enjoying a subject that brings
us together in way unlike any other.
Cervantes InstituteThat’s football (too)
Football is a phenomenon that has transcended
its status as a game and been converted into a total
event with unprecedented social, cultural and economic
dimensions. The “king of sports” is a global phenomenon
that crosses frontiers, and thanks to the quality and triumphs
of Spanish football in recent years it has become a
fundamental feature in the projection of the image of Spain
to the rest of the world.
At the same time, more than any other sport, football
has lent itself to being transformed into art because of its
narrative structure, its wealth of images and its allegorical
richness.
For all these reasons the Instituto Cervantes wishes to
join in in the celebration of the FIFA World Cup in Brazil
with the Letras de fútbol programme, a multidisciplinary
reflection on football as a cultural event, exploring the
intersections between football, art and society. In addition
to the exhibition there will be screenings of video art and
films, literary talks, and workshops for children and young
people.
The exhibition That’s Football (Too) offers a reflection,
not without irony and humour, about the proximity and
parallels between the worlds of football and design,
considered from a conceptual viewpoint and also in terms
of some of the items involved and the rules of play. Thanks
to the support of the Museu Valencià de la Il·lustració i de
la Modernitat and the Diputación de Valencia, with which
the Instituto Cervantes has collaborated very closely in
recent years, the show will be presented in 2014 in our
network of centres in Brazil, visiting Salvador da Bahia, Rio
de Janeiro, São Paulo, Brasília and Belo Horizonte.
Mª Jesús Puchalt FarinósCultural Department Councillor
It all began with some fun and entertainment at schools
in England in the mid-19th century, and the founding of
the Football Association one 26 October 1863. This is
when the rules were laid down, taken from diverse former
practices involving the famous leather ball. These rules, of
universal nature, had lived in the form of tradition on British
soil, but over time it became necessary to define them into a
regulated, efficient and serious set of standards. This event,
which initially only affected the schoolchildren of one country,
soon became popular amongst youth in half the world. It
would be quite difficult to say why, but reality is unquestio-
nable. A century and a half after its regulation, the game
that became a sport and has now become show business,
has definitely turned into a socio-cultural phenomenon. It is
powerful, integral. From its initial days it overcame social
barriers, classes, geographies and cultures. Because the
current reality of football is something more than football,
even if the phrase is a little obvious. Its transversality leaves
no one cold, as one way or another all of us are affected
by its existence, and at some moment on the calendar we
are inexorably connected to it. What is the mystery behind
the fact that a few rules of a physical game have become
such a universal code? How is it possible that whatever the
cultural circumstances are, we are still able to understand the
unique language of football and at the same time recognise
our differences?
With the project The Football Planet we aspire to explain
all the complexities of a universe that extends from Tierra del
Fuego to the Siberian tundra, a field in which everyone has
an opinion, an argument and a share in this great polyse-
mia. In reality, we have limited ourselves to presenting the
historical and social magnitude this sport has achieved in
our day, both close to home and further afield, in relation to
everything involving those 22 individuals who celebrate the
pursuit of a simple ball.
Perhaps this simplistic vision is the answer after all, but
meanwhile, I invite all of you – in this Eurocup year – to enjoy
this exhibition organised by the Culture Department of the
Valencia Provincial Council at the Valencia Museum of the
Enlightenment and Modernity, MuVIM.
110
el futbol (també) és així
Manuel Camacho. Comissari.
Quan era xicotet, l’estiu desfermava la meua passió pel futbol. En
compte de posar-me el banyador i llançar-me a la piscina, em vestia amb
les camisetes dels clubs del moment, nacionals i internacionals, per a jugar
partidets simulant ser els ídols de la lliga. A vegades fins i tot dormia amb
elles posades. També recorde l’emoció d’obrir els paquets de cromos per a
descobrir amb decepció que no havia aconseguit el d’aquell jugador que es
resistia. L’expectació augmentava els anys en què se celebraven compe-
ticions importants com ara mundials o eurocopes. La meua memòria es
remunta als quatre gols de Butragueño a Dinamarca i l’error posterior d’Eloy
en la tanda de penals front a Bèlgica. Era el Mundial de «la mà de Déu».
Al mateix temps recorde dibuixar i retallar equipaments de clubs de
futbol fixant-me en els escuts, els colors i els noms dels jugadors per a
col·locar-los sobre les xapes, amb què més tard jugaria. Recorde també
«maquetar» portades de diaris esportius amb retalls de periòdics i dibuixos.
Sense ser conscient d’això començava a fer els meus primers exercicis de
disseny inspirant-me en el futbol.
Sabia què era el futbol i em quedava per descobrir què era el disseny.
Paradoxalment el disseny em va apartar del futbol semiprofessional. Compa-
ginar estudis i entrenaments es feia difícil. No obstant això, vaig arribar a ser
un dissenyador professional i vaig continuar jugant al baló com a amateur,
gaudint de cada aspecte del futbol com quan era xiquet.
Disseny i futbol m’han acompanyat des de la infància i la passió amb
què he viscut ambdós, la manera en què s’han relacionat en la meua vida,
és la que desencadena l’exposició «El futbol (també) és així». Després de
moltes maquetes, xuts, dibuixos, lesions, llapis, partits, colors, una carrera
compartida entre balons i papers, derrotes i projectes, vaig arribar a la con-
clusió que futbol i disseny poden haver transitat camins paral·lels però que,
com en la meua vida, eren susceptibles d’una influència mútua.
Pareix que la història també va voler marcar el seu destí. Els dos van nài-
xer a Anglaterra a mitjan segle xix. En el context de la Revolució Industrial,
l’interés per revitalitzar el valor de l’artesania del moviment Arts & Crafts
va acollir el naixement del disseny com a disciplina que busca una solució
formal i funcional a través d’un llenguatge conceptual. El 1863, la Football
Association va assentar les bases del futbol que coneixem. La Fédération
Internationale de Football Association (FIFA), l’actual organisme rector del
futbol a nivell internacional, es va fundar el 1904.
El color dels equipaments, símbol identitari de cada club, va ser la
primera incursió del disseny en el món del futbol junt amb els escuts amb
totes les seues modificacions i adaptacions, units al desenvolupament del
cartellisme per a anunciar partits i competicions. Cada proposta reflectia
una icona del seu temps en representar els corrents estètics de cada mo-
ment i lloc. El 1966, coincidint amb el Mundial d’Anglaterra, va sorgir la
primera mascota. Des de llavors cada organitzador va crear la seua pròpia
identitat per a mostrar al món no sols els valors de la seua selecció sinó
també els del seu país. Aquesta força gràfica va ser també la que va ajudar
a forjar el sentiment de pertinença a un club, el ressort que mobilitza tota
una afició o nació entorn d’uns colors.
Però més enllà dels dissenys aplicats directament al món del futbol
(mascotes, logos, balons, campanyes de marques esportives, etc.) resulta
interessant transmetre la influència del futbol en la societat a través del
llenguatge del disseny i com es fa una nova lectura del futbol per a proposar-
ne un nou ús, donant així resposta a una necessitat de la societat. Es tracta
de veure com el futbol ha servit d’inspiració o procés creatiu per a dissenya-
dors de tot el món proposant projectes que no han d’estar necessàriament
orientats a la pràctica o difusió de l’«esport rei».
I tot i que curta, la història del futbol i del disseny és intensa. I en el
més reduït període que comprén aquesta exposició, els últims vint anys,
aqueixa intensitat es reflecteix en diferents manifestacions de la societat
i en tots els àmbits del disseny, des del gràfic al producte, la tipografia,
la il·lustració, l’animació, la joieria i l’editorial. Els motius d’inspiració són
diversos: la devoció a un club o a un jugador mític, a un estil de joc, a partits
guardats en la memòria. Un homenatge al futbol des de la pràctica de la seua
professió. Altres creadors, no obstant això, sense ser admiradors i seguidors,
han trobat en el futbol la solució, ja siga conceptual o formal, a un projecte.
Aquesta mateixa visió del futbol com a vehicle creatiu és també apli-
cable als estudiants. Si alguns dissenyadors s’han vist abocats a recórrer al
futbol en algun moment de la seua trajectòria, podem veure també com els
alumnes aborden aquesta influència des de les seues diferents experiències,
cosa que enriqueix el punt de vista de la mostra. Podem veure i escoltar
què ocorre en els diferents llocs on es consumeix futbol i comprovar com es
comporta el planter del disseny fent un exercici de conceptualització a través
del futbol per a oferir nous productes davant de les diferents necessitats
creades. El resultat és heterogeni no sols per les situacions que han con-
dicionat cada projecte sinó per la pròpia disposició de cada alumne enfront
d’aquest esport-espectacle.
D’altra banda, de la mateixa manera que es crea una identitat entorn
d’un equip, també es creen identitats al voltant dels centres formatius.
Igual que els jóvens jugadors aprenen dels seus clubs, els costums, l’estil,
els valors i les idees de joc, les escoles de disseny formen els seus alumnes.
Representen una identitat, una manera de dissenyar, un estil propi.
I seguint aquesta línia de pensament, tenint en compte les particula-
ritats de cada societat, igual que un equip i la seua afició són característics
del lloc d’on sorgeixen i al qual representen, el disseny també fa la mateixa
cosa a través de les seues icones i figures destacades. Com en el futbol, el
disseny representa la identitat d’una ciutat o un país, un estil que defineix
com són els dissenyadors d’una regió vists des de fora com a grup. Cultural-
ment tenim una noció de quins són els valors i característiques del disseny
italià o l’escandinau, però també podem definir el disseny espanyol o el
valencià com a subgrup.
Posats a mostrar identitats, ampliant i descobrint nous vincles entre
futbol i disseny, ¿per què no mostrar com és el disseny local; com es con-
figura i evoluciona gràcies a un context social i industrial, de la mateixa
manera que en el món del futbol hi ha competicions regionals, nacionals
i internacionals i cada una és un univers propi però al mateix temps part
d’una unitat major?
Així, a poc a poc, mitjançant investigacions, reptes i plantejaments, la
relació entre futbol i disseny s’ha fet més evident fins a presentar-se en
la mostra que hui podem veure. Des d’un punt de vista global però també
local, queda manifest que ambdós comparteixen llenguatge. De vegades un
serveix de signe a l’altre, altres de referent i viceversa.
Cada un seguirà el seu propi camí, cada un escriurà la seua història, però
en aqueixa trajectòria paral·lela sempre hi haurà punts d’unió que donaran
lloc a altres manifestacions.
Com va dir Vujadin Boškov: «futbol és futbol», però el disseny és així.
111
el sortilegi del futbol
Vicente Verdú. Escriptor.
La novetat del futbol no és que apassione molta gent sinó que ara, en
el segle xxi, interessa pràcticament a tota la humanitat. Cap altre especta-
cle, ni producte, ni cap altra marca han aconseguit aglutinar tants éssers
humans com aquest esport. Es podria pensar fins i tot que un dels senyals
més segurs que un extraterrestre obtindria per a assegurar-se que es troba
en aquest planeta, és veure un xicot de no se sap quin país vestint una
samarreta d’un equip de futbol famós.
El futbol ja no està ací o allà, en aquest continent llatinoamericà o en
una Europa occidental. Brolla a Qatar, a Aràbia Saudita, a Corea del Sud i del
Nord, a Sud-àfrica o a Camerun. Cada vegada que es prepara la celebració
d’un mundial de futbol els països de tot el planeta competeixen per a rebre
la grandiosa distinció d’albergar els encontres. Ni les grans cimeres polítiques
o econòmiques desperten una centèsima part d’aquest interés. I la raó és
que el futbol ja ha arribat a ser, probablement, l’artefacte mediàtic de més
abast. Fins i tot la resistència que encara mantenen els Estats Units s’ha
anat ablanint gràcies a l’afició que estén entre els escolars i la creixent com-
petència del seu equip nacional que, sens dubte, serà prompte un referent.
No debades el mundial que Estats Units va acollir en 1994 es va saldar amb
un freqüent ple dels estadis que, sent destinats al beisbol o al futbol nord-
americà tota la vida, es van convertir en insòlites pistes de soccer.
Blancs, negres, grocs, obrers, professors, empresaris, sacerdots, man-
tenen freqüents conversacions sobre el futbol, i a cada setmana (quasi cada
dia ja) els encontres ocupen un lloc important (i emocionant) en el temps
lliure o domèstic de la població. Temps «morts»? No; extraordinàriament
vivaços. Cap sèrie televisiva, per exemple, és capaç de conquistar una atenció
tan intensa com un partit de futbol, perquè no són només els jugadors els
que actuen sinó que es produeix una invisible interacció entre l’ànima de
l’aficionat i la jugada en marxa. No diguem ja de l’estret abraç que comporta
la positiva resolució a través del gol, verdader èxtasi de glòria per a uns i
tràgic succés per a qui ha de suportar aqueix horror.
Gols, jugadors, balons, públic, proclames ardents dins de la panòplia
futbolística, però la pregunta següent és com hem arribat a aquesta realitat
extraordinària que, a escala global, no té rival.
Sens dubte els mitjans de comunicació globalitzats contribueixen deci-
sivament a això, i la mateixa dinàmica de la publicitat de les multinacionals
estimula, indirectament, amb les seues inversions de qualsevol tipus,
fitxatges i contractes de transmissió, la participació simultània de milions
i milions d’espectadors. No obstant això, quan l’audiència arriba a atényer
els milers d’aqueixos milions i les pantalles dels televisors, domèstics o
en pubs i bars, rellampeguen al compàs de les mateixes imatges presents
fins en els més humils racons, una qualitat especial, quasi noümènica, ha
de correspondre a la naturalesa i fenomenologia futbolístiques. Elevades
ara a una categoria que transcendeix els límits de l’esport mateix. O mi-
llor, sovint s’oblida que les competicions, les lligues, siguen estructures
esportives, i més prompte es pensa en elles com una confrontació entre
països o ciutats. ¿La copa d’Europa? ¿Qui sent que la Champions només
afecta el món de l’esport? ¿Qui no llig en la lliga nacional una preeminència
o subordinació on s’ajunten elements dispars, tant d’orde econòmic, clar
està, com de suposades idiosincràsies de les regions respectives? ¿Jugava
el Madrid com un equip de peces heterogènies a la manera en què està
composta la capital? ¿Jugava el triomfant Barcelona de Guardiola a un
monòton ritme de sardana? ¿És el Bilbao el basc-basc i l’Atlético de Madrid
el penitent-penitent?
Aquesta imatgeria dels equips ha perdurat a pesar dels assortiments
en color i origen de les plantilles, però, a més, aquests jugadors que abans
eren empleats per anys, han deixat de mostrar lleialtat i permanència tant
en les alineacions com en les seues vinculacions afectives. Res pareix hui
més fal·laç que veure un jugador que acabat d’aconseguir un gol besa l’escut
de la seua samarra (o «elàstica», com es deia abans). Tots els jugadors són
infidels, tots ells són professionals portàtils abans que establits guerrers.
Les alineacions no són ja alineacions sinó tan sols «formacions».
Els equips es formen i es deformen. I cada temporada es reformen.
L’imaginari, no obstant això, tracta de reproduir en l’afició la idea que
aqueixos colors invariats prolonguen any rere any una vinculació indefugi-
ble. Combatran pels colors de la samarreta, per la bandera, a la manera en
què abans els fills d’aqueixa ciutat es comprometien radicalment amb la
història de l’equip.
Aquests hòmens del passat solien tindre oficis paral·lels al de futbo-
lista i en pugnar per la victòria ho feien, al mateix temps, per l’èxit de la
col·lectivitat de què procedien.
Complementàriament, seixanta o setanta anys arrere, els futbolistes
solien ser, com encara ho són bona part dels boxejadors, individus que pro-
cedien de la classe baixa i fins molt baixa. Havien jugat en els descampats i
les campes, en els solars, en les platges, en els carrers dels pobles on encara
no hi havia cotxes o fins i tot en els bruts suburbis de la ciutat pegant pun-
tellons a un pot o una pilota de drap. ¿Tindre un baló reglamentari? Ni tan
sols els regals dels Reis d’Orient encertaven a difondre un baló de reglament.
Un baló de veritat.
La mítica del baló de veritat, ara deixatada en les mil versions accessi-
bles de les mil botigues d’esport, ha portat el futbol i els seus complements
al centre de les ciutats i al centre dels centres comercials. L’esport ha cobert
la superfície social però, a més, el seu airejat i corejat exercici professional
ha trufat el fervor dels cors.
Els ha trufat tant que ha anat passant gradualment de ser una dedicació
de gent sense béns materials ni culturals a convertir-se en una activitat
més, tan mereixedora de reconeixement com qualsevol altra de nivell, ja que
l’habilitat personal amb el baló no és tan sols una aportació a la defensa del
nom del terrer sinó a l’espectacle de masses.
Els grans ídols guanyen més que molts presidents de grans compa-
nyies, però fins i tot en la segona divisió els ingressos d’un jugador mitjà
igualen els d’un professional de qualsevol àmbit. D’esta manera el futbol
s’ha integrat laboralment, i no diguem ja en els temps d’oci. El que era una
afició exclusivament masculina s’ha obert a les dones, i aquesta condició
transsexual d’ara implica que tant els espectadors directes com els mediàtics
componguen un retrat general de la societat.
¿Per a bé de tots? El futbol, com tantes vegades s’ha dit, atrau no sols
en tant que esport sinó en tant que pròxima metàfora de la vida. La justícia
i la injustícia, l’atzar, l’esforç, els èxits i fracassos, merescuts o no, repro-
dueixen seqüències tan habituals com importants en la vida de la gent. Per
als hòmens, el futbol remetia a la infància des de sempre però també ara,
hòmens i dones, adherits a uns colors, contemplen les circumstàncies d’un
«xoc» com un teatre secundari de la vida i, de vegades, com la seua mateixa
estampa especular.
Aquesta visió fantàstica està, per descomptat, carregada d’ingenuïtat,
naturalment, però de commovedora innocència també. Ingenuïtat i innocència
s’intercanvien en l’espectador absorbit pel drama sobre la gespa.
El terreny de joc succiona des del seu fons de menta la respiració perso-
nal, i la transferència del seguidor a l’equip converteix el cas en un exercici
que, d’una manera o un altra, serà terapèutic. Amb Franco es deia, ací i a
112
França i a Gran Bretanya, que el futbol actuava com una ominosa escapa-
tòria de la política. Se sostenia que ofuscava les consciències i les desviava
de la revolució social al crit en les grades. L’agitació emocional destinada a
derrocar es perdia en els albellons dels estadis dominicals. Futbol i diumenge
eren fa mig segle els dos termes inseparables de la mateixa equació; d’esta
manera es va associar els seguidors a la feligresia i l’opi religiós a l’opi que
suposadament desprenia l’aroma a puros de l’estadi. Les pregàries d’un
costat es corresponien amb les imploracions a cel obert, la comunió mística
tenia el seu paral·lel en la comunió mística, l’una i l’altra ja fóra a l’església
o al camp.
És cert que moltes vegades es pateix i el dolor de la derrota s’afig a
altres dolors de la vida però encara així, aqueix dolor que se suma és un
dolor d’una característica tan torbadora com benefactora. Un partit que
es perd pot succeir-lo un altre en què es guanya. Després d’un fracàs que
ens cobreix d’oprobi arriba una victòria que ens exalça. L’íntima complicitat
amb l’equip comporta un risc de vulnerabilitat però també una inversió amb
recompenses. Amb un avantatge sobrenatural, i és que, per gran que haja
sigut la desgràcia en una temporada, la frustració o el dolor, de seguida es
prepara la següent en què el món es refà de nou.
Quan en l’Apocalipsi es parla de la «segona mort» no s’està al·ludint sinó
a açò. El dol d’un any se salda amb l’ànim d’una segona mort que dóna per
absolutament difunta l’edició anterior i les portes s’obrin de nou a la tardor
a una nova vida. Inaugural i despresa de màcules i ferides.
Que la dona no haja compartit aquesta experiència fins fa relativament
poc, té a veure, en efecte, amb el paper més privat que públic de les dones,
més apegat al món domèstic que no a l’«heroic», reservat fins fa poc als
hòmens.
Si el futbol ha acabat per atraure una creixent proporció de dones ha
d’atribuir-se, sens dubte, a que les peripècies de la vida laboral fora de casa
han fet viure les vicissituds que reprodueix simbòlicament la peripècia d’un
partit. El futbol és bèl·lic com les batalles, però també és bèl·lic com la
competitivitat en el món professional, en l’empresa, a l’oficina o, diguem,
en els mercats financers.
Efectivament, la freqüent translació del cos del jugador a icona d’una
marca ha difós la seua presència en tots els mitjans i la seua imatge en totes
les retines, siguen d’un o altre gènere, però a més aqueix ídol ha interessat
en el circuit de la cultura pop amb una carta de crèdit superlativa a partir,
especialment, de la fi dels anys setanta.
Però açò, certament, ocorre amb tots els esports. ¿Per què en el futbol
és molt més intensa i extensa la seua atracció? La raó es troba en els peus. El
basquetbol o el handbol, per exemple, redueixen l’atzar precisament perquè
la mà s’enganya menys, és més dòcil al desig, reprodueix amb més fidelitat
la diferent habilitat d’un o altre jugador. Tot i que no falten les sorpreses,
tant en el basquetbol com en el handbol, com en la boxa o en el tenis, és
fàcil pronosticar el guanyador.
En el futbol és incomparablement més ardu. L’Alcorcón pot guanyar
al Real Madrid i el Terrasa al Barça, com efectivament ha succeït. En el
basquetbol, en el handbol o en la boxa s’anoten molts punts i en les grans
sumes sempre acaba imposant-se el millor. No obstant això, en un partit
de futbol basta un gol, només una anotació, una carambola, per a alçar-se
vencedor. D’ací que els més pobres mai no perden la fe d’arribar a ser rics.
¿Democràcia real? Democràcia somiada però democràcia a la fi. El règim,
que tot i no ser perfecte ni net, acaba movent les masses de tot el món,
des dels àrabs als xinesos, dels russos als sirians, a lluitar mortalment per
ell. A lluitar per aqueix règim de major sentit humà i a veure els partits de
futbol humanitzats, polititzats, fantasiejats per la possibilitat que arribe a
complir-se l’impossible i arribe a gaudir-se l’imprevist o millor.
¿Un sortilegi el futbol? Se l’anomene com se l’anomene, no hi haurà
aficionat conspicu que puga concebre a partir d’un temps continuar vivint
realment sense estar habitant, gaudint i patint, en el seu interior.
el futbol i el disseny com a valors culturals universals
Gabriel Songel. Catedràtic d’Universitat. Grup d’Investigació i Gestió del
Disseny. Universitat Politècnica de València.
Més enllà dels valors universals del futbol com a esport de competició
o del disseny com a llenguatge universal, caldria ressaltar diversos aspectes
comuns a aquestes dues activitats tan aparentment distants, però que, no
obstant això, veurem tan directament relacionades. Veurem com, des dels
valors antropològics als empresarials i com a moviments de masses, ambdós
activitats són condicionants d’opinió o creadores d’estils de vida.
Si hi ha algun joc universalment acceptat i amb orígens ancestrals, és
el relacionat amb una pilota. I tampoc caldria retrotraure’s molts anys si
recordem els temps en què, a l’hora del pati del col·legi, els xiquets es feien
les pilotes de futbol amb papers o draps lligats, amb porteries imaginàries o
senyalitzades amb unes pedres, unes carteres, o, en el millor dels casos, amb
una columna o tronc d’arbre, deixant el travesser per a l’eterna discussió de
si el xut havia sigut alt o no en funció de l’estatura del sempre sofrit porter.
Aquest imaginari comú i igualment universal es pot observar hui en dia en
qualsevol part del planeta indistintament del nivell cultural o fins i tot del
de desenvolupament, perquè allí on hi haja una pilota es pot improvisar un
camp per a jugar al futbol, ja siga una terrassa, la platja, o el corredor de casa.
D’aquest primer nivell antropològic, passaríem al repte de dissenyar un
baló de futbol, cosa que s’assumeix com permanent millora en cada mundial.
Tots els aficionats a aquest esport saben que cada campionat ha tingut el
seu disseny particular d’esfèric, no sols per una qüestió d’estètica, sinó per
a optimitzar el comportament de la pilota en tots els requeriments i efectes
que el jugador vullga aplicar-li i, alhora, controlar. Així hem vist els esfèrics
resolts amb parells de tires entramades, cosides, fins a arribar al model Tels-
tar, amb pedaços que combinaven hexàgons i pentàgons, que va introduir
Adidas en el mundial de Mèxic del 1970. Un detall pròpiament del disseny
gràfic per a la millor visualització del baló en la retransmissió dels partits en
televisió, va ser assignar el color blanc a l’hexàgon i el negre al pentàgon. En
els posteriors campionats, es va crear una segona malla gràfica de triangles
negres que feien ressaltar cercles blancs sobre les costures hexagonals
blanques. Una gran innovació en el disseny del baló va arribar amb motiu
del mundial d’Alemanya del 2006. El model Teamgeist es va dissenyar amb
patrons semblants a una pilota de tenis, reduint el nombre de peces a 14 en
compte dels 32 pedaços anteriors i introduint la tecnologia de la unió tèrmica
en lloc del cosit i apegat. És la forma esfèrica més perfecta que s’ha realitzat
fins a l’actualitat; no obstant això encara es va fer un altre avanç tecnològic
amb el mundial de Sud-àfrica del 2010 i el baló Jabulani. Huit panells confor-
mats i units tèrmicament generen una geometria geodèsica perquè el baló
mantinga permanentment les seues característiques esfèriques. A més, en
aquest cas, aprofitant la tecnologia del termoconformat que elimina costu-
res, van introduir una textura a la superfície que permet una millor subjecció
per als porters. Mai un exercici de disseny bàsic de combinar unes peces de
diferents teixits per a generar una estructura pneumàtica esfèrica no hauria
tingut tanta responsabilitat ni tanta expectació en la seua posada en esce-
na durant un partit de futbol. Segurament no hi ha error més visible i que
desferme emocions contràries que l’efecte no desitjat d’un baló que, per la
113
seua imperfecció formal, genere desviacions o rebots de manera incontrolada
i acabe derivant en discussions internacionals.
El següent nivell de la implicació del disseny en el futbol seria el disseny
dels equips, que aniria des de l’evolució del concepte d’ergonomia del jugador
amb pantalons i camisetes més o menys ajustats fins al disseny amb mate-
rials lleugers i resistents per a la protecció de les extremitats més exposades
a colps. El disseny del calcer específic per al futbol va des de l’atenció més
avançada a la protecció dels peus dels jugadors i la millor adaptació al terreny
fins a la generació de tot un estil de moda que està influint en milions de
persones. Sens dubte, el disseny que més emocions desperta és la combina-
ció de colors que arriben a mobilitzar grans masses de persones, no només
en la ciutat o el barri de l’equip, sinó en el món sencer. I no diguem si els
colors corresponen a nacionalitats concretes, perquè llavors alcen passions.
Aquest aspecte ens duria a ressaltar un altre fenomen molt vinculat al
disseny de marques, al disseny emocional i al manteniment de la fidelitat.
En el futbol pareix que aqueixa fidelitat i emotivitat s’hereta de generació
en generació i pot arribar a dividir, per sentiment, a famílies i barris sencers.
Si atenem al valor dels clubs com a marca segons el nombre de segui-
dors en les xarxes socials com a forma de mesurar l’acceptació en el públic,
ens trobem amb xifres astronòmiques. Segons el portal d’estudis econòmics
Futebol Finance, les noves factories tenen en el cas del Barça quasi els 30
milions de seguidors, en el del Real Madrid més de 26 milions i en el del
Manchester United més de 23 milions. Després es produeix un gran salt a
un grup d’equips més menuts com l’Arsenal, Milan, Chelsea i Liverpool, però
amb més de nou milions de seguidors cada un.
Abstraient el valor del treball en equip dirigit per un entrenador, podrí-
em establir el paral·lelisme entre el futbol com a estratègia de grup i una
empresa amb una estratègia de disseny, ja que ambdues han de trobar el
seu propi estil, diferent del del competidor i dependent dels elements que
formen l’equip. Les estratègies de buscar els buits en el camp, com en el
mercat, o córrer per les bandes per a generar ocasions, són tècniques per a
crear oportunitats de nous negocis allí on els altres no juguen.
De l’equip passaríem a l’estadi, lloc de encontre amb el contrari i de con-
centració dels seguidors de l’equip. En aquest nivell és fàcil reconéixer com
alguns camps de futbol han passat a ser icones de la ciutat on s’ubiquen i lloc
de pelegrinatge tant de seguidors fidels com d’adversaris respectuosos que
es fan fotos al peu dels nous temples de masses, tant més quan el disseny
de les noves generacions d’estadis s’ha assignat a arquitectes o enginyers
d’avantguarda perquè contribuïsquen a la significació de la ciutat. Per men-
cionar alguns exemples de diferents contribucions, podríem parlar de l’Arena
Allianz del Bayern de Munic dissenyat pels arquitectes Herzog & de Meuron,
que té la particularitat que la seua fatxada canvia de color. El World Games
Stadium de Kaohsiung a Taiwan, dissenyat per Toyo Ito, nodreix del 80%
d’energia elèctrica el barri on està ubicat perquè la seua coberta està realit-
zada íntegrament amb panells solars. Curitiba, al Brasil, ha sigut una ciutat
caracteritzada per la cura del disseny en els serveis públics i el transport. El
seu camp de futbol segueix en la línia del disseny sostenible en integrar la
graderia sobre la gespa de les vessants limítrofs al camp. Un altre exemple
de tractament colorista a l’estadi és el camp d’Aveiro a Portugal, dissenyat
per l’arquitecte Tomás Taveira, on, davant la massificació que pot suposar
aquest esport, ha personalitzat el tractament a l’espectador assignant un
color diferent a cada seient.
Però aquesta relació futbol i disseny no es queda dins de l’estadi, ja que el
club de futbol funciona, en molts aspectes, com qualsevol empresa. Fins i tot
ens sorprendria contrastar les xifres que manegen els clubs de primera i segona
divisió i comprovar que és superior a la facturació d’empreses molt conegudes.
Segons l’estudi Football Money League, elaborat per Deloitte el 2011,
els 20 clubs de futbol amb major facturació del món sumen al voltant dels
4.300 milions d’euros en ingressos, cosa que seria l’equivalent a la facturació
d’una empresa constructora com Sacyr Vallehermoso. Curiosament, segons
el mateix estudi, els clubs que més ingressos generen són els espanyols
Real Madrid i FC Barcelona. Els quasi 440 milions d’euros que genera el
club madrileny són l’equivalent al que facturen empreses tan diverses com
Pirelli, Aguas Font Vella y Lanjarón, Paradores de Turismo o Telepizza. El
club català té uns ingressos pròxims als 400 milions d’euros, una quantitat
molt semblant a la facturació d’empreses com Helados Nestlé, Cosentino,
Ernst & Young o Cola Cao. Deloitte afirma que el 30% dels ingressos vénen
de la comercialització dels productes amb marca dels clubs, la qual cosa
ens indica la importància de la cura del disseny i la comunicació corporativa
d’aquestes entitats.
No hem d’oblidar que l’esport, com a activitat d’oci, junt amb el turisme i
la cultura són la primera gran indústria del nostre país i arriba al 12% del PIB.
La projecció del futbol més enllà de les pròpies fronteres és una cosa
igualment universal en tot el planeta. Per aquesta raó, els països organit-
zadors de qualsevol campionat han utilitzat aquest esport per a projectar
la imatge de marca del país a la resta del món i, de nou, ha sigut a través
del disseny com s’han desenvolupat els logotips, les mascotes, el merchan-
dising i la publicitat d’aquests esdeveniments. També ha sigut una ocasió
històrica en què els governs, tant locals com nacionals, han aprofitat per a
millorar la senyalització de les ciutats i el seu mobiliari urbà, convertint així
un esdeveniment internacional en una oportunitat de desenvolupament.
Finalment podem concloure, com a conseqüència de totes aquestes
observacions, ressaltant les múltiples coincidències entre el disseny i el
futbol com a activitats creatives, de treball en equip, com a estratègia de joc
o d’actuació, com a valor diferencial, com a creadors de marca i generadors
d’emocions per al servei i el gaudi de les persones.
el disseny futbolitzat
Alfonso Gil . Periodista de l’Agència EFE
Fa quasi vint anys, el 1994, vaig tindre l’oportunitat d’acudir, enviat
per l’Agència EFE, a la Copa del Món de Futbol que es va celebrar als Estats
Units. En el pla futbolístic, el torneig fou discret. Brasil guanyà la final en
la tanda de penals després d’un insofrible encontre de 120 minuts que va
acabar sense gols davant d’Itàlia. El positiu de Diego Maradona i l’assassinat,
en tornar al seu país, del defensor colombià Andrés Escobar, quan encara no
havia acabat el torneig, tot i que la seua selecció ja havia sigut eliminada,
centren en el pla competitiu els meus records d’aquella edició del Mundial.
Vaig escriure moltes informacions, però en la memòria en mantinc una
que vaig preparar la vespra de l’inici de la competició. El diari USA Today,
un dels més importants del país, explicava en la portada i amb tot luxe de
detalls que el futbol era un esport en què jugaven onze contra onze amb
la intenció de ficar el baló amb qualsevol part del cos llevat de la mà en un
lloc anomenat porteria.
Em va paréixer sorprenent que en una nació plural i amb molta població
llatina com és els Estats Units foren necessàries aquestes consideracions.
Per això, vaig decidir convertir en notícia la lliçó que donava el diari. En la
portada del rotatiu s’afegia que, dels onze jugadors de cada equip, un anava
vestit d’un altre color i podia tocar el baló amb la mà en certes zones del
camp. No faltaven ni les infografies ni els gràfics explicatius. Es comentava,
amb una gran vocació pedagògica, que aquell era l’esport «més popular del
món» (com si el món no anara amb ells) i que existia una raresa anomenada
114
empat. Informaven de l’assumpte de les targetes grogues i de les seues
germanes majors, les roges, què era un servei de banda o un córner i aclarien
que guanyava el que més vegades aconseguia que el baló sobrepassara una
certa línia. Crec recordar que això del fora de joc, un assumpte per a iniciats,
quedava per a una classe posterior, vista la seua complexitat.
Per descomptat, eren moltes més les pàgines dedicades aquell dia i
en aquell periòdic al beisbol, el basquetbol o el futbol americà que a aqueix
estrany esport anomenat soccer, que els havia envaït durant uns dies amb
un torneig que, encara que ells no ho sabien, veurien per la televisió uns
escassos mil milions d’espectadors.
Va ser aquella l’última vegada que he escoltat parlar del futbol des del
desconeixement absolut, com si fóra un assumpte arribat del més enllà, un
fenomen aïllat, i amb la neciesa habitual entre aquells que no el coneixen o el
rebutgen. «Estic fart de veure onze tios en pantaló curt pegant-li puntellons
a un baló», s’escolta entre els que es pregunten sorpresos si hui també fan
futbol en la tele, com si encara l’oferta es reduïra a la primera cadena i la
UHF de fa trenta anys.
Un baló i molt més
El futbol és el fenomen més destacable del món des de meitat del
segle xx. El que en un principi fou un joc, va passar a convertir-se en un
esport i a continuació va esdevindre espectacle. Actualment és la forma
d’oci més important de quasi totes les societats i en especial de la nostra,
tal com ha explicat recentment el sociòleg Ramón Llopis-Goig, de la Uni-
versitat de València, en un recomanable article titulat «Práctica, consumo
e identificación. La primacía del fútbol en las pautas de ocio de la sociedad
española».
Entre les seues moltes aportacions destaca la constatació que el futbol,
com a assumpte d’oci entre els ciutadans, supera el conjunt de totes les res-
tants opcions d’entreteniment: cine, viatges, concerts, activitats a l’aire lliure
o paelles amb els amics o la família. En aquesta línia, Jorge Valdano, que ha
recorregut tot el ventall de responsabilitats possibles en el món del baló,
afirmà recentment, en unes jornades sobre el llenguatge en el periodisme
esportiu celebrades a San Millán de la Cogolla, que el futbol és el tema de
conversació més habitual en la nostra societat. Tot i que potser no ens ha-
víem parat a pensar en el detall, ningú no dubtà que s’ajustava a la realitat.
Extrapolables a l’àmbit internacional són moltes de les idees que
Llopis-Goig aplica a l’entorn nacional. El futbol s’ha enredat tant amb altres
àmbits de la nostra societat que té implicacions en cadascun dels territoris
en què hi ha activitat humana: les té en la política, l’economia, la cultura,
l’educació, la religió, la solidaritat, la ciència, la investigació, el llenguatge,
la vida quotidiana o la mal anomenada premsa del cor, que més bé hauria
de ser coneguda com a premsa de l’entrecuix, i on queda clara que la relació
entre futbol i sexe no és una qüestió menor.
En definitiva, hem d’admetre que tot té a veure amb el futbol perquè
vivim en una societat, encara que la paraula no existisca, futbolitzada. Tot el
que ocorre entorn del baló ens afecta. Tant fa que ningú sabera que aqueix
esport, gestat a l’Anglaterra del segle xix per uns tipus que dissenyaven
una imatge de circumspectes cavallers abillats amb mostatxos i gorres i un
aspecte carcerari en les seues vestimentes, arribaria lluny, ens interessen o
no els puntellons al baló. Així, aquest joc influeix en tot, des de la possibilitat
de trobar lloc per a aparcar, taula en un restaurant, entrades per al cine, més
pressió d’aigua en les aixetes o menys aglomeracions en les urgències d’un
hospital, fins a redissenyar les nostres vides, que es presenten condicionades
per l’obligació d’acompanyar dissabte rere dissabte els nostres fills, que ens
han eixit futbolistes i vagaregen darrere d’una pilota.
Futbol amb guarnició
Fa poc, un entrenador espanyol, Juan Manuel Lillo, va tornar a les ban-
quetes després de deu anys d’absència. «¿Quina diferència principal nota
vosté respecte a l’etapa anterior?», li preguntaren poc després de tornar per
a dirigir l’Almeria. «Tot ha canviat. Ara, en compte del rellomello, interessa
la guarnició», respongué. Abans ens ocupàvem del joc i ara de l’entorn. Així
és, no sols per la banalització del joc, que ha passat a ser una qüestió menor,
sinó perquè el que ocorre al voltant és cada vegada més destacable.
Si pensem en la política, hem d’admetre que els títols de l’Eurocopa
de 2008 o del Mundial de 2010 han sigut importants per al nostre país. A
més, els polítics intenten beneficiar-se de l’estirada d’aquest esport i una
prova recent d’això van ser els fastos madrilenys després de la victòria
de l’Atlético de Madrid en la Lliga Europa i del Real Madrid en la Lliga. En
l’àmbit internacional ningú oblida la politització de tornejos europeus o
mundials. Recordem, per exemple, el posicionament d’alguns governants
que han anunciat que es quedaran a casa i no aniran a veure jugar les seues
seleccions en discrepar d’algunes decisions de la política interna d’Ucraïna,
un dels països organitzadors de l’actual Eurocopa.
No es poden deixar de tindre en compte certes qüestions econòmiques
que rodegen el futbol, una activitat que a Espanya supera l’1,7% del PIB, ni
tampoc els interessos que mouen el principal operador televisiu del país,
centrat més en el benefici immediat que a traure rendiment a llarg termini
a la gallina dels ous d’or anomenada futbol.
És cert que cada vegada hi ha més llibres, pel·lícules i exposicions com la
que ací ens ocupa, on el futbol és protagonista, però també la religió l’envol-
ta. No és estrany veure aficionats que se senyen en les grades, convençuts
que al sant de torn, aquell de qui són devots, li agrada el futbol i, a més, és
del seu equip i els ajudarà.
En altres àmbits, cada dia els piqués, les shakires, els ikers i les sares
són personatges més notoris. També cada vegada més els futbolistes
famosos donen suport a les causes solidàries i el llenguatge del carrer està
més envaït pel que prové del futbol, açò en un país en què en el carrer i en
qualsevol activitat professional hi ha gent que es queda en fora de joc o rep
gols en pròpia meta, sense oblidar els que després d’un relliscada no tenen
més remei que casar-se de penal.
El futbol ben dissenyat
En aquest context, no sorprendrà ningú la importància que té el món
del disseny en l’entorn futbolístic. Per això ens arriba l’exposició «El fut-
bol (també) és així» com a mostra de la interrelació entre ambdós mons.
Insistisc en el fet que no hi ha res que quede lluny en la nostra societat
d’aquest entorn, però en el cas del disseny cal deixar clar que queda molt
prop perquè el futbol té una estètica patent en la plasticitat del joc, però
també en les possibilitats de crear, imaginar i generar conceptes nous al
seu voltant.
Potser com a aficionat vell al futbol que sóc, el que més m’ha cridat
l’atenció en aquest àmbit durant els últims anys s’ha centrat en el món de la
indumentària dels futbolistes i en el dels mitjans de comunicació, en especial
la premsa escrita, amb la seua forma peculiar de contar-nos aquest esport.
Quan parle d’indumentària, pense en les camisetes dels jugadors i en
els colors que identifiquen els equips, que han evolucionat des de la sobri-
etat anterior als anys huitanta del segle passat, fins al dinamisme actual,
des de la neutralitat absoluta (blanc, roig, blau) dels uniformes dels clubs
de les antigues repúbliques satèl·lits de la Unió Soviètica a l’elegància de
l’equipament de la selecció italiana o la solera dels uniformes dels conjunts
de la classe mitjana del futbol anglés.
115
Abans els equips lluïen com a màxim un auster escut en el pit i un dis-
cret número en l’esquena, quasi sempre cosit a mà i amb el número 11 com a
registre major. Més avant van incorporar-hi el logotip de l’empresa fabricant
de les camisetes. A continuació, arribà el patrocinador, fins que l’assumpte
es complicà amb sofisticades estratègies de màrqueting en què l’uniforme
de cada club es converteix en un producte susceptible de ser venut amb els
colors corporatius com a base del seu disseny, però amb obsolescència anual.
Pel que fa als mitjans de comunicació, he de destacar la presentació
del fenomen futbol en les portades amb un llenguatge enginyós en què un
marcador de 6-0 es converteix en un sisme i la possibilitat que el Real Madrid
es desfaça de David Beckham es converteix en un corte inglés. Tot això sense
oblidar la tipografia, els colors, les fotografies, la grandària de les lletres i la
complicitat amb el lector, intèrpret de molt del que li arriba en ser coneixedor
d’històries sorgides el dia anterior i gaudides o patides prèviament a través
de la ràdio i la televisió.
Encara que siguen aquests els dos aspectes que particularment més
m’interessen, no puc deixar d’assenyalar que aquesta exposició avança tam-
bé per altres terrenys: objectes, dibuixos, jocs, portades, mobiliari, records,
balons, futbolins, roba, calçat i missatges, tant directes com subliminars.
Sóc desmanotat amb el traç, tinc una relació difícil amb els conceptes
espacials, és a dir, no sé res de disseny i a penes vaig més enllà del m’agra-
da o el no m’agrada. Potser, per ser precís, de l’em crida o el no em crida
l’atenció. Per això, només puc dir que en aquesta exposició hi ha moltes
iniciatives que m’agraden i també moltes que em criden l’atenció. Tingué el
privilegi de conéixer algun detall en el moment de la gestació, i ara només em
queda desitjar que els visitants gaudisquen perquè, tal com consideren els
organitzadors, més d’un segle de camins paral·lels donen per a molt, entre
altres coses per a obrir el debat entre futbol i disseny. No sols el futbol és
així, sinó que també ho és el disseny. Prova d’això és que a estes altures del
segle xxi a quasi ningú li passa pel cap que pogueren viure l’un sense l’altre.
Ací tenim la prova.
la cantera
Quan el teu equip aconsegueix arribar a una gran final sempre et queda
en el record el lloc on vas viure aqueix moment inoblidable. Sempre recordes
amb qui vas estar i quins detalls del partit van ser els més emocionants, ale-
gres o dramàtics. En la grada amb tota l’afició, en el bar amb unes cerveses
o en casa amb els amics. El lloc no té importància, el que importa és viure
un moment històric.
La Selecció Espanyola ha arribat a la final de l’Eurocopa. Els més afortu-
nats viatjaran a Kíev, la capital d’Ucraïna, amb grans expectatives posades
en el partit en què acompanyaran La Roja. Uns altres quedaran amb els seus
amics en el bar de sempre, en el qual s’instal·larà una gran pantalla, i on
hores abans el bàrman encarregarà un grapat de barrils de cervesa i paquets
de cacauets de grandària industrial. Els que prefereixen la tranquil·litat del
seu saló, per a no perdre ni un segon del que ocorre, es quedaran en casa i
invitaran alguns amics.
El taller La Cantera es desenvolupà simulant el procés que va seguir
La Roja fins a aconseguir classificar-se per a jugar en l’Eurocopa. En primer
lloc hi hagué un «sorteig» en el qual es repartiren els diferents escenaris i
moments segons els quals els alumnes havien de desenvolupar els seus
projectes. En la fase d’«entrenaments» van treballar els conceptes; en el
«partit de preparació», cada grup tingué noranta minuts per a defensar les
seues idees. Per mitjà de targetes roges i grogues van avaluar cada propos-
ta. En «la convocatòria» seleccionaren el projecte final que presentaren «el
dia del partit» i que formaria part de l’exposició. El taller finalitzà amb una
foto d’equip.
Burfanda. Estefanía Cabeza and Icíar Grifoll
Al bar. Penal injust en contra. Una bufanda per a animar la Selecció que
servix també per a contenir els nervis en tindre un farciment de plàstic de
bombolles en els extrems, que es pot recanviar.
No quiero mirar, pero veo. Estefanía Cabeza i Icíar Grifoll
Al bar. Penal injust en contra. A partir del concepte «veure-hi i no veure-
hi», este barret permet animar la Selecció i ocultar la mirada dels moments
més tensos quan temem el resultat però tenim la temptació de mirar tími-
dament.
Tochopolvos. Carolina Micó i Somalia Pichardo
Al bar. Derrota del teu equip. En un escenari de derrota sorgix el pro-
blema de com expressar els sentiments per a desfogar-se i no reprimir-los.
Estos caramels picants són l’excusa perfecta per a superar el moment i ocul-
tar als altres que estàs plorant. Perquè si no estàs plorant, et faran plorar.
El Mantelín. Cristina Blasco
Al bar. Moment previ al partit. Entretindre els aficionats fins al comen-
çament del partit, calmar els nervis amb una simulació de joc en les estovalles.
Goal Point. Manuel Bellver i Gertrudis Enguídanos
Al bar. Gol del teu equip.Traslladar l’alegria del jugador celebrant el seu
gol en el córner del camp al context d’un aficionat al bar. Una forma d’imitar
els ídols i animar l’afició del teu equip.
Blasfemia. Joaquín Consuegra i Lucas Pérez
A casa. Penal injust en contra. Una bossa d’snacks per a poder desfogar
la tensió davant una mala jugada, un penal o un gol en contra. Només cal
cridar els insults dins de la bossa, tancar-la i llançar-la a la TV.
Me mola tu rollo. Toni García, Beatriz Gómez i Aída Medina
A casa. Victòria del teu equip. Rotllos de cinta per a celebrar la victòria
de la Selecció amb els teus vïns des de casa. Els rotllos es llancen des de la
finestra o balcó a la casa d’enfront. El resultat n’és una decoració exterior de
garlandes amb els colors de La Roja.
¡Tock! ¡Tock! ¡Goool!!! Juan Ferrando i Lucía Martínez
A casa. Moment previ al partit. Viure els moments preliminars al partit
en els quals arribes a casa, on tot són nervis, i ganes de passar-ho bé. Tot
comença per soltar l’adrenalina, per fer-te sentir trucant a la porta.
Punto de Gol. Juan Ferrando i Lucía Martínez
A casa. Moment previ al partit. La visió del futbol de totes eixes dones
que inten ten que cada moment siga perfecte i la seua família ho tinga tot
preparat per al gran moment. Obres d’art en forma de posagots de punt de
creu que seran l’equipació de la taula en la gran final.
Cucharón el del bombo. Miguel Sanmartín
A casa. Gol del teu equip. El soroll és un dels elements fonamen tals en
la celebració d’un gol junt amb els sentiments d’emoció que provoca, per la
qual cosa no pot faltar el so del públic, el ritme dels bombos. Tematització
del parament de cuina amb el concepte de bombo i baquetes.
116
Avión de desahogo. Rafa Cardós i Guillem Úbeda
A la grada. Penal injust en contra. Si no estàs d’acord amb una decisió
de l’àrbitre i vols expressar els teus senti ments en algun moment del partit,
no ho penses i llança l’«Avión de Desahogo».
Todos somos del Bosque. Lydia Albert i María Ródenas
A la grada. En el descans del partit. Tifos encunyats amb el característic
bigoti de Vicente del Bosque per a animar la Selecció. Un símbol que unix
l’afició i el compromís amb l’equip quan els jugadors tornen al camp després
del descans.
Color derrota. Miguel Ángel Aleixandre
A la grada. Derrota del teu equip.La derrota ens transporta a un estat
emocional de desolació. Després de cada derrota hi ha un pro cés d’apre-
nentatge. Un moment per a comprendre, assimilar i millorar. Els colors que
cobrixen els nostres rostres tenyiran les nostres camisetes. Les nostres
marques recordaran que vam estar allí on es va fer història.
la selecció
Nacho Lavernia. Seleccionador.
Ser seleccionador és una responsabilitat. Saps que al final «seran tots
els que estan, però no estaran tots els que són». És inevitable. Hi haurà críti-
ques per haver-me deixat a aquest o aquell altre. Jo mateix m’ho preguntaré
també, perquè triar-ne només onze és molt complicat i dolorós. Però cal
assumir-ho. Gangues de l’ofici. Així que el seleccionador accepta el càrrec
amb tots els inconvenients que ocasiona i es posa a treballar.
Ja sé que en partits com aquest cada un fa el que vol, o el que li pareix
més convenient. Ací les tàctiques i les estratègies són individuals, de ma-
nera que el seleccionador no pot plantejar una manera de jugar. Però, ¿i si
poguera fer-ho? Qualsevol selecció que es pree té el seu estil de joc. Els
anglesos són durs i pràctics. Balons a l’olla i a rematar. Són un país d’acció.
Ells van inventar la Revolució Industrial i el disseny, i tenen molt clar en què
consisteix el negoci, el business. Als italians els caracteritza el catenaccio.
Una tela d’aranya per tot el camp, un golet i a especular. Són els pensadors
del disseny. Des del quadrifoglio al disseny banal. Des de Domus a Modo.
Des de Giò Ponti a Mendini. Sempre especulant i sempre guanyant títols. I
així podríem seguir amb alemanys, escandinaus o americans. I, com no podia
ser de cap altra manera, també podríem parlar de catalans o madrilenys. Els
primers tan rigorosos i eficaços. El seny. Tocar i tocar, preparar molt la jugada
i creure que el disseny és més que un club, més que una moda. Els segons,
tan dispersos i inesperats. Sense un estil definit. No pareixen jugar a res en
concret, però ací estan. Cada vegada millor.
¿I els valencians?
Els valencians en açò del disseny no som gens fallers. Ens agrada molt
més la senzillesa que el barroc. L’elegància que l’ordinariesa. Més la ironia
que la sàtira. Potser és cert que a vegades ens perd l’estètica, com ens atri-
buïa Unamuno, però una estètica actual, fresca, fins i tot minimalista. Som
hàbils, oportunistes. El nostre és jugar al contraatac. Ràpids i imaginatius.
En disseny, l’edat no és un obstacle, al contrari, sol ser un avantatge.
Els dissenyadors juguem amb el cap, però amb això de dins, i això de dins
del cap va millorant amb el temps, va madurant. No com ocorre amb les
cames dels futbolistes, que a partir dels trenta ja comencen a afluixar. Els
dissenyadors durem més. Per això a València des dels anys 80 fins ací s’ha
consolidat un col·lectiu professional molt competent i molt ampli. Hi ha
molt on triar. Hui més que mai, perquè junt amb els veterans, els de sem-
pre, ha sorgit un col·lectiu de jóvens realment brillant. Amb una edat entre
els 30 i els 40 són el resultat d’aquests últims 25 anys en què hi ha hagut
escoles de disseny, professionals de referència, revistes especialitzades,
beques, possibilitats d’estudiar fora, d’aprendre dins. S’ha fet pedrera. I
com a seleccionador, i també com a espectador, aquests dissenyadors són
els que més m’interessen. Són professionals amb un treball de nivell inter-
nacional (clients, premis, exposicions en tot el món i mitjans especialitzats
ho avalen). Si cal pensar hui en una representació del disseny valencià, cal
pensar en ells.
I així és aquesta selecció. Jove, atrevida, divertida... Però també molt
rigorosa, molt seriosa, molt preparada. En alguns casos amb un passat ja
notable, fins i tot amb algun títol en la Champions, i per descomptat en tots
els casos amb un futur envejable.
A punt d’eixir al camp només tinc una cosa a dir-los: «¡Ànim, xicots,
divertiu-vos i dissenyeu com sabeu!»
1. héctor serrano. El futbol espanyol deu 6.000 milions d’euros, dels
quals 700 són a la seguretat social. Fitxatges i sous milionaris, una indústria
que ingressa milions però en constant deute. Un deute que creix cada any i
que ningú no té intenció de parar. Més info: Google «La burbuja del fútbol».
Agraïments al programa Salvados de la Sexta.
2. odos design. Ens agrada el futbol, però sobretot ens encanta veure
el futbol perquè açò significa REUNIÓ, DIVERSIÓ, AMICS, RIALLES, NERVIS,
CERVESES... Així, la nostra visió del futbol se centra en aquest moment
d’encontre. L’actuació sobre el Football Toy consisteix a convertir-lo en un
objecte útil per a aqueix moment, una taula inspirada en el desenvolupament
d’un baló de futbol on recolzar les teues braves, les cerveses, les broquetes...
i sobre el qual a més ¡¡¡pots apuntar els resultats i personalitzar la seua
camiseta amb clarions!!!
3. yohoh. ¡A la caça del davanter! A aquest defensa no se li escapa cap
jugador. Amb la seua armadura de corda, flexible i resistent, és capaç de
repel·lir qualsevol atac. Amb el seu llaç atrapa qualsevol jugador que s’aprope
a la seua porteria, sempre atent i a l’espera de la seua oportunitat.
4. conca&marzal. Durs com un estadi, de formigó armat, resistint
infranquejablement l’atac de l’enemic. El número quatre és el pilar de l’equip,
alçat i guaita improvisant estratègies eficaces que assolesquen la victòria
final. La nostra proposta es fa en ciment amb bastiment metàl·lic visible en
la seua base, per mitjà de colada sobre motles de silicona.
5. estudi{h}ac. Hem equipat el Football Toy amb els elements més ca-
racterístics d’estudi{H}ac. Donada la nostra condició de defenses en el camp,
seleccionem el nostre parèntesi {}, per a crear a manera de celles arrufades la
cara del TOY, col·locant-lo per damunt de la barba per a transmetre aquella
concentració i aquella intensitat que tot bon defensa ha de tindre. A partir
d’aquest punt s’han combinat elements característics nostres com ara el
monograma per a crear el teixit de la camiseta de l’equipatge, que junt amb
el color verd són la imatge d’estudi{H}ac.
Com en cada un dels nostres projectes, sempre apareix una nota bri-
tish. Aquesta vegada l’hem donat amb els clàssics calcetins del nostre ad-
mirat dissenyador Paul Smith. El toc final el pensem donar en el cap, creant
una reedició d’un dels nostres dissenys, una edició limitada de la nostra
làmpada +sister.
117
6. ibán ramón + dídac ballester. Reivindiquem un disseny basat
en la senzillesa, l’ordre i els detalls. Ens agrada creure en el concepte com a
punt de partida de cada projecte. Ens preocupem per tots els aspectes del
procés: des de la forma, la tipografia o el format fins als sistemes òptims de
producció. Tot influeix. L’estudi es dedica al disseny i la comunicació gràfica,
sense abandonar els projectes experimentals i d’investigació.
7. nadadora.. Amb la nostra intervenció volem emfatitzar el caràcter
lúdic i benèfic d’aquest esport, convertint el Toy en una vidriola amb la qual
donar suport a la fundació Mira’m de la Comunitat Valenciana. Treballen per
a millorar la qualitat de vida de les persones amb trastorn d’espectre autista
i la de les seues famílies. www.fundaciomiram.org
8. borja garcía. Col·labora: Pilar Amigo. Ted és l’amic que sempre
somiares per a compartir un partit en casa. Sempre del teu equip, sempre
d’acord, mai no molesta i mai no et lleva la cervesa. Pots abraçar-lo o llançar-
lo contra la televisió, ell mai no ho farà.
9. alberto cienfuegos. Soci junt amb Nacho Lavernia de l’estudi
LAVERNIA & CIENFUEGOS, exerceix com a director creatiu en projectes
de disseny gràfic i industrial. Ha sigut professor en la Universitat CEU San
Pablo i en l’EASD. La seua trajectòria ha sigut reconeguda amb premis com
ara LAUS, DELTA, AEPD, Certificate of Typographic Excellence, Design Plus,
The Dieline, Interior Innovation, etc. Patidor de l’Atlético de Madrid i confés
Anti-Madridista.
10. culdesac.Toy 10. Com un fotograma sobreexposat, així volíem con-
gelar el nostre número 10, sempre en moviment, una estela quasi gasosa que
recorre el centre del camp, una figura més aviat espectral per als contraris
que juren haver-lo vist encara que cap de ells no haja sigut capaç d’atallar-lo.
11. luis eslava. El futbolejador Microgolejat.. Hi ha moltes maneres
de fer un gol, i no sempre cal jugar al futbol. Hi ha molts tipus de golejadors
i tampoc no hem de jugar al futbol; el futbol i el gol són una metàfora de la
vida mateixa. Point ball. Punt final.
118
a new reading of football in order to propose a new usage, thus coming up
with a response to a need in society. It is about seeing how it has acted as
an inspiration or a creative process for designers all over the world, creating
projects that do not necessarily have to be aimed directly at the practice or
popularisation of the “king of sports”.
Football and design have a history that is both short and intense. And
in the brief period covered by this exhibition, namely the last twenty years,
that intensity is reflected in different manifestations of society and in all
the spheres of design, from graphic design to product design, typography,
illustration, animation, jewellery and editorial design. There are several
reasons explaining this inspiration: the devotion for a club or a footballing
legend, for a style of playing, for matches treasured forever in our memory.
A tribute to football from the practice of one’s profession. However, other
designers, though perhaps not fans or followers, have found in football a
solution, sometimes conceptual sometimes formal, to a project.
That very same view of football as a creative vehicle is also applied to
students. If some designers were forced to resort to football at some stage
of their career, we can also see how students deal with that influence in
different experiences, thus expanding the exhibition’s viewpoint. Seeing
and listening to what is happening in the various places where football is
consumed. Checking how the pool of up-and-coming players in design is
coming along through an exercise in conceptualisation based on football, to
invent new products in response to freshly created needs. The results are
highly varied, not only because of the differing situations conditioning each
individual project, but also because of each student’s personal response to
this sport-spectacle.
On another tack, similarly to the way an identity is created around a
team, identities are also created around schools. Just as young players learn
habits, style and playing concepts from their clubs, design schools also coach
their students. Each school has its own identity, its own way of designing
and a style of its own.
Following that line of thought, and taking into account the singularities
of each society, just as a team and its supporters are rooted in the place they
come from and represent, the same goes for design with its most significant
icons and figures. Like football, design represents the identity of a city or a
country, a style that defines how designers from a certain region are seen
from outside as a collective. Culturally speaking, we all have a certain idea of
what are the values and features of Italian or Scandinavian design, but we
can also define design from Spain, or from Valencia as a subgroup.
Given that we are looking at the issue of identity, discovering new
links and expanding existing ones between football and design, it’s a good
moment to provide an insight into local design, into its make-up and de-
velopment responding to its specific social and industrial context, just as in
football there are regional, national and international competitions. Each
one in its own league, but also part of a larger whole.
And so, little by little, through research, challenges and proposals, the
connection between football and design became more and more visible until
finally materialising in the exhibition now on view. From a global perspective,
but also from a local one, it is evident that both share a common language.
Sometimes one acts as a sign of the other, other times as a reference, and
vice versa.
Each one continues along its own path, each one writes its own history,
but along the way there will always be points of connection that give rise
to other expressions.
As Vujadin Boskov said, “football is football”, and the same goes for
design.
that’s football (too)
Manuel Camacho. Curator.
When I was a kid, summer was the time when I could really indulge my
passion for football. Instead of throwing on swimming trunks and diving into
the nearest pool, I donned the shirts of the Spanish and international clubs
of the time to play little matches in which we pretended to be our heroes
from the league. Sometimes I would even sleep with my jersey on. I can also
recall the emotion of opening a new pack of stickers or the disappointment
on finding that it didn’t contain one of the few players I was still missing.
The excitement increased in years when major competitions like the World
or Euro Cups were held. Early memories are the four goals Butragueño scored
against Denmark and the penalty Eloy missed in the shootout against Bel-
gium. That was the World Cup of “the hand of God”.
I also remember drawing and cutting out football kits, paying particular
attention to the shields, the colours and the names of the players, before
sticking them on the bottle tops we used to play with. I also remember pre-
paring the “layout” for covers of sports papers with cuttings and drawings.
Without knowing it at the time, I was drawing inspiration from football to
do my earliest exercises in design.
I knew what football was, but I had still to discover what design was
about. Paradoxically, design was what distanced me from semi-profession-
al football. Combining studies and training proved too difficult. However, I
did manage to be a professional designer and continued playing amateur
football, enjoying every aspect of the sport as much as when I was a little
boy.
Design and football have been part of my life since childhood, and my
passion for the two is the starting point for the exhibition That’s Football
(Too). After many layouts, kicks, drawings, injuries, pencils, matches, col-
ours, and a career shared by balls and papers, failures and projects, I arrived
at the conclusion that football and design may have travelled along parallel
paths, but that, just like in my life, they have the potential to influence
each other.
Apparently, history also wanted to bind their fates together. Both foot-
ball and design were born in the 1800s in England. Against the backdrop of
the Industrial Revolution, the Arts & Crafts movement’s interest in injecting
new life into handicrafts provided the framework for the birth of design as a
discipline in search of formal and functional solutions through a conceptual
language. In 1863, the Football Association laid down the foundations of
football as we know it today. FIFA (Fédération Internationale de Football
Association), the body currently governing football on a worldwide scale,
was founded in 1904.
The colour of the kits, each club’s sign of identity, was design’s earliest
incursion into the world of football, together with their shields and all the
changes and adaptations over the years, plus the development of poster-
making to announce matches and competitions. Each proposal reflected an
icon of its era by representing the aesthetic movements of the particular
time and place. In 1966, the first mascot was created for the World Cup held
in England. Since then, all the organisers have created their own identity to
show the world not only the assets of their national team, but also those of
their respective countries. That graphic muscle also helped to create a sense
of belonging to a club, the bond mobilising all supporters or even a whole
nation behind the team’s colours.
Apart from design applied directly to the world of football (mascots,
logos, balls, campaigns for sports brands, etc.), it is interesting to note the
influence of football in society through the language of design. How to make
119
under the spell of football
Vicente Verdú. Writter.
What’s new about football now in the 21st century is not the passions
it arouses, but the fact that it attracts the interest of virtually the whole
of humankind. No other spectacle, product or brand has ever managed to
bring together so many human beings as this sport. You could even believe
that one of the surest signs for an alien to be certain that he was on our
planet would be to see a boy from whatever country dressed in the jersey of
a famous football team.
Soccer no longer belongs to one place or another, to Latin America or to
Western Europe. It springs up in Qatar, in Saudi Arabia, in South and North
Korea, in South Africa or in Cameroon. Every time the next World Cup starts
to draw closer, countries all around the planet vie to be entrusted with the
great distinction of hosting the tournament. Not even the biggest political
or financial summit can manage to raise a smidgeon of that interest, be-
cause football is probably now the most far-reaching media phenomena
that exists. Even the United States’ die-hard resistance has been softening
thanks to the growing partiality among schoolchildren and the increasing
proficiency of their national team, which will undoubtedly soon have a lot
to say for itself. It’s worth bearing in mind that the matches in the World
Cup hosted by the USA in 1994 were frequently sold-out in stadiums which
normally stage baseball or American football that were turned into one-off
soccer pitches for the occasion.
Whether white, black or yellow, workers, teachers, businessmen or
priests, everyone talks about football at all times, and every week (or prac-
tically every day now) football matches are a key (and exciting) part of the
population’s spare time or family life. Down time? No way, it’s up all the
time. To put it in perspective, there is not one TV series capable of generat-
ing the same level of excitement as a soccer match. After all, it is not only
the players who are in action. There is an invisible link between the soul of
the fan and the game in progress. Not to mention the effusive embraces
following a goal, the true ecstasy of glory for some and the profound tragedy
for the others forced to bear such an atrocity.
Goals, players, balls, audience, passionate avowals in footballing lexicon,
but the real question is the following: How did we ever arrive at such an
extraordinary situation, unparalleled in the world?
Evidently, the globalised media are a crucial contributing factor. As
too are multinationals and their advertising dynamics. Their investments,
signings and broadcasting contracts indirectly foster the simultaneous
involvement of millions and millions of spectators worldwide. However,
when the audience reaches the figure of billions, and TV screens in family
homes or pubs and bars flicker to the rhythm of the same images that
are watched even in the remotest corners of the planet, the nature and
phenomenology of football takes on a special, almost numinous quality,
now raised to a category that transcends the limits of sport itself. Further-
more, we sometimes forget that leagues and championships are actually
sporting competitions, and instead regard them as a confrontation be-
tween countries or cities. European Cup? Does anyone really believe that
the Champions League is only about sports? Who doesn’t read superiority
or subordination into a national league that mixes disparate elements,
both of a financial n ature—as could not be otherwise—as well as the pur-
ported idiosyncrasies of respective regions? Does Real Madrid as a team
which comprises an assortment of players actually mirror the composition
of Spain’s capital city? Was Guardiola’s victorious Barcelona playing to the
monotonous tune of a Catalan sardana? Is Athletic de Bilbao really the es-
sence of Basqueness, and is Atlético de Madrid the home of long-suffering
underdogs?
These team images survive over time notwithstanding the sheer variety
of colour and origins of their players. Moreover, these players, who were once
signed up for years, no longer show loyalty and commitment, neither in their
line-ups nor in their affective affinities. Nothing seems as phoney as seeing
a player kissing the shield on his shirt after scoring a goal. Now all players
are fickle journeymen rather than trusty warriors. Line-ups are no longer
line-ups, but mere “formations”.
Teams are formed and deformed. And then reformed with each new
season. However, the collective imaginary strives to convince supporters
that, year upon year, the club’s unchanging colours weave an unbreakable
bond. They will fight for the team’s colours, for the flag, just like the children
of the city in the past were radically committed to the history of the team.
Those men of old used to come from trades, just as footballing was
a trade, and when they shouted on their team to victory they were also
fighting for the success of their own collective. Besides, sixty or seventy
years ago, football players used to come from the lower —even the lowest—
classes, something that is still generally the case with boxers. As children
they had played in abandoned lots or open ground, in fields, on the beach, in
the streets of towns and villages still empty of cars, or even in the slums on
the outskirts of cities, kicking cans or a ball made of rags. Regulation balls?
Not even Christmas presents could stretch to a regulation ball. A real ball.
The mystique of the real ball, now watered down with the myriad of
versions available in thousands of sports stores, has brought soccer and
its accessories into the city centre and to the heart of shopping malls. The
sport has expanded to cover the whole social base, but its proclaimed and
trumpeted professionalism has also won over the passion of hearts.
And it has won them to such an extent that football has gradually shift-
ed from being something pertaining to people lacking any kind of material or
cultural possessions to yet another professional activity, equally worthy of
recognition as any other, no matter the level, because demonstrating one’s
personal skills with a ball is not merely a way of defending the honour of
one’s home town, but also a mass spectacle.
Big football stars earn more money than the CEOs of many large compa-
nies. But even the income of the average second division player is equivalent
to that of a professional from any field. Consequently, soccer has won a place
for itself in the work place, not to mention in leisure time. What used to be
an exclusively male interest has opened up to women, giving it a transgender
appeal that has led to the situation where nowadays both live audiences and
media spectators reflect the overall make-up of society.
Is that to everyone’s benefit? As has been claimed quite often, football’s
success is not just as a sport, but also because it is a metaphor of life. Justice
and injustice, luck, hard work, success and failure, whether deserved or not,
resonate with everyday and key events in people’s lives. For men, football
used to speak to their childhood, but now men and woman affiliated to cer-
tain specific colours also view the whole backdrop to a “clash” as a secondary
theatre of life or even sometimes as its very mirror image.
This fantastic vision is admittedly highly naïve, but also touchingly in-
nocent. But then, a spectator completely absorbed by the drama unfolding
on the pitch switches back and forth between naivety and innocence.
The mint green backdrop of the football pitch sucks away your breath
and the transfer from the supporter to the team turns the clash into an
exercise that, in one way or another, will be therapeutic. In Franco’s Spain,
and also in France, and in Great Britain, it used to be said that football was
an ominous escape from politics. It was claimed that football blinded the
120
conscience and diverted energy from social revolution to shouting in the
stands. Any emotional agitation to overthrow the regime was flushed
down the drains of stadiums on Sunday. Half a century ago, football and
Sunday were two inseparable parts of the one equation. In ways, sup-
porters were equated with parishioners, and the opium of religion with
the opium supposedly wafting from the aroma of cigars in stadiums. The
prayers of one had their echo in the implorations on the field; the mystic
communion had a parallel in the mystic communion, one in the church and
the other on the football field.
True enough, suffering is very often involved, and the pain of defeat is
then added to life’s other pains; but even so, that additional pain is a pain
with a characteristic that is as disturbing as it is beneficial. A loss may be
followed by a win. A failure that taints us with dishonour may be followed
by a victory that extols us. The close bond with a team brings with it the
risk of vulnerability, but also a rewarding investment. With a supernatural
advantage, namely, that no matter how great the misfortune, frustration
or pain suffered in one season, we soon look to the following one when the
world starts anew from scratch. When the Apocalypse speaks of a “second
death” this is precisely what it is talking about. The mourning of one year is
set at rest with a second death which considers the previous edition totally
liquidated, with the doors opening up again in Autumn to a new life, the slate
wiped clean of stains and wounds.
Indeed, the fact that women did not share that experience until relative-
ly recently, was because of their role, more private than public, more confined
to the domestic than to the “heroics” reserved for men until only recently.
That football has ended up attracting a growing percentage of women is
surely explained by the fact that the experience of working outside the home
has allowed them to share life’s ups and downs symbolically reproduced by
the match taking place on the pitch. Football is warlike as battles are, but
also like the competitiveness of the professional world, corporations, offices,
let alone the financial markets.
Indeed, the frequent translation of the player’s body to a brand icon
has spread its presence across all the media and its image to all retinas,
regardless of gender. Furthermore, coming with an unmatched letter of
introduction, the idol has held the attention of pop culture, particularly
since the late 1970s.
But then again the same happens with all sports. So, why is that attrac-
tion much more intensive and extensive in football? The reason lies in the
feet. For instance, basketball or handball reduce chance precisely because
hands make less mistakes, are more docile to the mind’s will, reproduce more
easily the different skills of some players or others. Although surprises can-
not be ruled out, both in basketball and handball, just like boxing or tennis,
it is not difficult to predict who the winner will be.
This task is incomparably harder in football. Alcorcón can beat Real
Madrid and Tarrasa can beat Barça, as has actually happened. In high-scoring
games like basketball, handball or boxing, to a large extent the best team
or combatant usually wins. However, in a soccer match, one simple goal,
a fluke, is enough to be victorious. That’s why the poor never lose faith in
striking it rich.
Real democracy? A dreamt-of democracy, but democracy nonetheless.
A regime that even though it is neither perfect, nor clean, ends up mobilising
the masses from all over the world, from Arabs to Chinese, from Russians
to Syrians, to fight to the death for it. To fight for that regime of a higher
order and to watch humanised, politicised football matches, fantasising over
the possibility of seeing the impossible come true and to eventually see the
unexpected or even better.
Under the spell of football? Whatever you want to call it, before long
no self-respecting fan will be able to conceive of going on living without
inhabiting, enjoying and suffering inside it.
football and design as universal cultural values
Gabriel Songel. University Professor. Design Research and Management
Group. Polytechnic University of Valencia.
Over and above the universal values of football as a competition sport
and of design as a universal language, we ought to underscore two aspects
shared by these two apparently opposing activities, which we shall see are
nonetheless directly related. We will observe how, in areas ranging from an-
thropology to the corporate world, and as mass movements, both activities
are critical in opinion-making and in creating new lifestyles.
If there is one game that is universally accepted and whose origins can
be traced back to time immemorial, that is the game of kicking a ball. We
don’t need to go back too many years to recall those times when, during
school breaks, children used rolled-up bundles of rags or paper as balls,
marked off imaginary goals with a few stones, satchels or, in the best of
cases, co-opting a pillar or a tree trunk to their purposes, with the crossbar
left to never-ending arguments as to whether the shot had been too high
or not, depending on the height of the always long-suffering goalie. That
shared and equally universal imaginary can still be seen in any part of the
planet, regardless of cultural level or even of the level of development, for
wherever there is a ball, a pitch can easily be improvised to play soccer,
whether it is a terrace, the beach or the corridor at home.
From this first anthropological tier we move on to the challenge of de-
signing a soccer ball, something we now take for granted in each successive
World Cup. All football fans know that each championship has its own spe-
cifically designed ball, and this is not just a question of aesthetics but also
a way of optimising the performance of the ball with regards all the various
parameters and effects that players could wish to instil into it and also to
control. And so, we have seen balls ranging from those made with pairs of
interwoven or sewn bands, to the Telstar model, with its panels of hexagons
and pentagons, which Adidas presented at the 1970 FIFA World Cup in Mex-
ico. This input of graphic design, conceived to enhance the visualisation of
the ball on the TV screen in an era when all matches are broadcast, consisted
of assigning colours: white for the hexagons and black for the pentagons. A
different graphic layout was introduced in later championships, with black
triangles highlighting white circles on white hexagonal seams. The 2006
World Cup in Germany witnessed the arrival of a ground-breaking football
design. The Teamgeist model was designed with patterns similar to those of
a tennis ball, reducing the number of pieces to 14 instead of the previous 32
panels and incorporating thermal-bonding technology to replace the previous
sewing and gluing. And although it is the most perfect spherical form created
to date, another technological improvement was yet to be introduced for
South Africa’s 2010 World Cup with the Jabulani ball. Eight thermally created
and bonded panels generate a geodesic geometry designed to ensure that
the ball would permanently maintain its spherical characteristics. Besides,
making the most of the thermal bonding technology that eliminates seams,
in this case a new texture was also added to the surface to ensure a better
grip for goalkeepers. A basic exercise in design of combining pieces from
various fabrics to create a spherical pneumatic structure had never before
raised such expectation on its debut in a soccer match. Surely no blunder is
more visible or unleashes more mixed emotions than the undesired effect of
121
a ball whose formal imperfection produces uncontrollable effects or bounces,
especially if we bear in mind the attendant potential international disputes.
The next level of design’s contribution to football can be seen in the
design of the team’s kit. Design’s input ranges from the shift in the under-
standing of the player’s ergonomics, with tighter or looser shorts and shirts,
to the use of lighter and more resistant materials to protect those limbs
most exposed to blows. The design of boots specifically conceived for foot-
ball now involves the most advanced protection for players’ feet combined
with optimum adaptation to the ground, as well as the creation of a whole
fashion style which in turn exerts its influence on millions of people. And
beyond all doubt, the design most capable of triggering a whole gamut of
emotions is the combination of colours capable of mobilising huge masses
and crowds, not only in the team’s home city or neighbourhood, but in the
whole of the planet. And if the teams’ colours are the national ones then
the passions are unlimited.
This leads us seamlessly to another development closely bound to brand
design, to emotional design and to brand loyalty. In football, it would seem
that that loyalty and emotionality is passed down from one generation to
the next, and can even lead to an emotional split between whole families
or neighbourhoods.
If we pay heed to the value of clubs as brands, estimating it in accord-
ance to the number of followers they have in social networks as a means
of measuring their public popularity, we come across astronomical figures.
When looking at these new conglomerates, the marketing agency Futebol
Finance estimates that Barcelona has 30 million followers, Real Madrid
over 26 million, and Manchester United more than 23 million, all three at a
considerable distance from the next group of clubs including Arsenal, Milan,
Chelsea and Liverpool, which, though much smaller, can still boast more than
9 million followers each.
Drawing a parallel with the teamwork run by the coach, we could com-
pare football as a group strategy with a company and its design strategy,
by which the two must find their own style, different from that of their
competitors and relying on the elements that make up the team. Strategies
aimed at finding gaps in the field and niches in the market, or running along
the wings to create chances, are the techniques used by new businesses to
create opportunities in places where others are not playing.
And from the team we could move on to the stadium, the place con-
fronting us with our rivals and where the followers of a team come together.
At this level it is not difficult to understand how some football stadiums
have become icons of their city; a place of pilgrimage for both loyal sup-
porters as well as for respectful rivals who take pictures at the foot of these
new temples of the masses. And this is even more true when the design
of the new generations of stadiums has been entrusted to cutting-edge
architects or engineers to differentiate the city and its skyline. To mention
just a few of these contributions, we have the Allianz Arena in Munich,
designed by the architects Herzog & de Meuron with the unique feature of
the changing colour of its façade. The World Games Stadium in Kaohsiung,
Taiwan, designed by Toyo Ito, supplies 80% of the electricity requirements
of the surrounding neighbourhood thanks to a roof made up entirely by
solar panels. Curitiba, in Brazil, is a city celebrated for the care it lends to
the design of its public services and transport. Its football stadium was also
designed along sustainable criteria, something achieved through the integra-
tion of the stands into the sides of the hills surrounding the field. Another
example of a colourful programme in a football stadium is provided by the
Aveiro football pitch in Portugal, designed by the architect Tomás Taveira
where, in opposition to the sport’s usual view of the supporter as a faceless
mass, the treatment of the spectator has been customised by assigning a
different colour to each seat.
But the connection between football and design does not end with the
stadium. Indeed, in many aspects the football club functions just like any
other corporation. A good look at the figures handled by first and second
division clubs might even surprise us when acknowledging that they often
exceed those of some well-known corporations.
According to the Football Money League report drawn up by Deloitte in
2011, the world’s top 20 football clubs in terms of turnover account for an
income of €4,300 million, equivalent to the turnover of a major construction
company like Sacyr Vallehermoso. Interestingly enough, according to the
same report, those with the highest turnovers are the Spanish clubs Real
Madrid and F.C. Barcelona. The nearly €440 million generated by the Madrid
club is equivalent to the income of companies as diverse as Pirelli tyres, Font
Vella and Lanjarón mineral waters, Paradores de Turismo, the chain of hotels
owned by the Spanish state, or Telepizza. In turn, the Catalan club boasts
an income in the vicinity of €400 million, a sum similar to the turnover of
companies such as Nestlé ice-creams, Cosentino, Ernst & Young or Cola Cao.
Deloitte states that 30% of the income is the result of the commercialisation
of products bearing the clubs’ logo, a good indication of the importance the
two sporting clubs pay to corporate design and communication.
We must also bear in mind that sports, as a leisure activity, taken
together with tourism and culture, account for Spain’s main industry, with
12% of its GDP.
The high profile of football beyond a country’s national boundaries is an
equally universal feature worldwide. And that is why the countries organis-
ing any major championship have used the sport in question as a means
to heighten the country’s brand image in the rest of the world. And, once
again, design is behind the logos, mascots, merchandising and advertising
for these events. They have also been seen as a historical opportunity by
local and national governments to improve the cities’ signage and urban
fixtures and fittings, using the international event as an opportunity to drive
forward development.
Finally, as a consequence of all these observations, we could sum up
by underscoring the manifold points in common of design and football
inasmuch as creative activities, teamwork, strategy for playing or action,
as a differential value, as brand creators and generators of emotions at the
service and enjoyment of people.
footballised design
Alfonso Gil. Agencia EFE’s journalist.
Nearly twenty years ago now, in 1994, thanks to the EFE agency I was
given a chance to travel to the FIFA World Cup in the United States. In foot-
balling terms, the tournament was pretty forgettable. Brazil won the final
in a penalty shootout after an unbearable, goalless 120 minutes against
Italy. What stands out in my memory of that edition of the World Cup
were Diego Maradona failing a drug test and the murder of the Colombian
defender Andrés Escobar on returning to his home country after his team
were eliminated, when the tournament had not yet finished. I filed many
reports, but the one I still remember is a report I prepared the day before the
competition started. On the cover of USA Today, one of America’s biggest-
selling newspapers, was a detailed explanation of soccer, described as an
eleven-versus-eleven sport intended to put a ball inside a place called a goal
with the aid of any part of the body except the hands.
122
I found it odd that these explanations were deemed necessary in such
a mixed nation as the USA with a high Latino population. And so I decided
to turn the newspaper’s primer into a piece of news. On its cover, the daily
added that one of the eleven players on each team was dressed in a different
colour and was entitled to touch the ball with his hands in certain areas of
the field. And there was no storage of infographs and diagrams. With a clear-
ly educational intention it said that soccer was the world’s most popular sport
(almost as if this world had nothing to do with them) and that there was a
peculiarity known as a draw. They informed the reader about yellow cards
and their elder sibling, the red card; of what a throw-in or a corner meant,
and it explained that the winner was the team that managed to succeed in
getting the ball across a certain line most often. I seem to remember that,
given that its evident complexity made it unfit for the previously uninitiated,
the concept of offside was left for a later lesson.
It goes without saying that that same day the newspaper dedicated
much more pages to baseball, basketball or American football than to this
weird sport called soccer, which had invaded them for a few days with a
tournament that, though they were largely unaware of it, was going to be
watched on TV by a mere one billion spectators.
That was the last time I heard anyone talking about soccer from a posi-
tion of such absolute ignorance, as if it had just landed from outer space,
some isolated phenomenon, and with the simplicity of those who ignore it
or haven’t a clue what it’s all about. “I’m fed up of watching eleven guys in
shorts kicking a ball about”, you can hear from those who sound shocked to
find that there is football on the telly again today, as if the offer was still as
limited as it was thirty years ago when there were just two channels.
A Ball and Much, Much More
Since the mid 1900s, football is the most significant worldwide phe-
nomenon. What was nothing more than a simple game in the beginning,
became a sport and, after that, a spectacle. Nowadays it is the most im-
portant form of leisure in nearly all societies and very specially in ours, as
the sociologist Ramón Llopis-Goig from the University of Valencia recently
explained in an article I would strongly recommend, titled “Práctica, consumo
e identificación. La primacía del fútbol en las pautas de ocio de la sociedad
española”, roughly translating to “Practice, consumption and identification.
The supremacy of football in the leisure patterns of Spanish society”.
Particularly striking among its many claims is that when it comes to
expenditure on leisure, football exceeds the sum of all other entertainment
options —including cinema, travel, concerts, open air activities or paellas in
the company of friends and relatives. Following the same train of thought,
Jorge Valdano, who has been an active player on all levels of the world of
football, recently stated in a seminar on language and sports journalism
held in San Millán de la Cogolla, that football is the most common topic
of conversation in our society. And though we’ve probably never stopped
to think about this fact, I don’t think anybody would doubt its correctness.
Many of the ideas Llopis-Goig applies to Spain can be extrapolated to
the rest of the world. Nowadays football is so closely intertwined with other
domains of society that it has implications in all areas of human activity:
politics, economy, culture, education, religion, solidarity, science, research,
language, everyday life or the popular press, mistakenly known in Spain as
prensa del corazón or “press of the heart” when it could be more appropri-
ately called press of the groin, in which there is no room for doubt that the
relationship between football and sex is not a trivial question.
In other words, we have to admit that everything is connected to foot-
ball, for we live in a society that, if you will allow me the license, is totally
footballised. Everything to do with football effects us. It doesn’t matter that
nobody suspected that this sport, created in 19th century England by some
guys who designed the image of circumspect gentlemen sporting mous-
taches and caps and prison-like stripes, was going to go that far, whether we
are interested or not in kicking a ball. The game has an impact on everything,
on our chances of finding a parking space, a table in a restaurant, seats in the
cinema, more or less water pressure from our taps or less crowds in hospital
emergency units, to the redesign of our lives, conditioned by our duty to ac-
company our children who have turned out to be footballers and love to run
after a ball Saturday after Saturday.
Football with Trimmings
Not so long ago, a Spanish football manager, Juan Manuel Lillo, returned
to the bench after ten years of absence. “What is the main difference you’ve
noticed compared with before?” he was asked shortly after his comeback to
coach Almería. “Everything has changed. Now, instead of the steak what
matters is the trimmings”, he answered. Before, we used to focus on the
game; now, we pay more attention to the frills around it. And that is indeed
the case, not just due to the trivialisation of the game itself, now relegated
to a minor question, but because what happens around it is increasingly
more important.
If we think of politics, you have to admit that winning the UEFA Euro
2008 or the FIFA World Cup 2010 were very important for Spain. Further-
more, politicians try to reap the rewards from the pulling power of this sport,
as recently proven by the celebrations held in Madrid after the triumph of
Atlético de Madrid in the Europa League, and of Real Madrid in the Spanish
league. On an international level, everybody is aware of the politicisation
of the European or World Cups. We just have to think, for instance, of the
decision of some rulers who recently announced that they will stay at home
and not go to see their national teams playing because they disagree with
internal policy decisions taken by Ukraine, one of the organising countries
of the current UEFA Euro Cup.
Nor can we overlook a number of financial questions surrounding foot-
ball, an activity that in Spain alone exceeds 1.7% of the GDP, or the interests
behind the country’s main TV operator, more focused on immediate profits
than on the long-term returns from that goose that lays the golden egg we
call football.
No one would deny that there are more and more books, films and ex-
hibitions, such as this one, focussed on football, and even religion is lurking
ever closer. It is not strange to see football supporters making the sign of the
cross on the stands, convinced that their own personal patron saint is also a
football fan and, what’s more, supports their team and will help them out.
In other fields, the Piqués and Shakiras, Ikers and Saras of this world are
celebrities. And we also see more and more famous footballers supporting
charities, while the language of the street is more and more suffused with
the language of football in a country where, both in everyday life and in the
workplace, people are being left offside or score own goals, not to forget the
penalty to pay for those who step out of line.
Well-designed Football
Against this backdrop, nobody should be surprised by the magnitude
of the influence of design in football as a whole. Indeed, this is the premise
behind the exhibition That’s Football (Too), taking a look at the interrela-
tionship between the two worlds. I would repeat that absolutely nothing
in our society is very far removed from that world. But in the case of design
that connection is even closer, for the aesthetics of football is patent in the
123
plasticity of the game, and also in the potential for creating, imagining and
generating new concepts around it.
Maybe as a veteran football fan, what has most struck me most power-
fully about this topic in recent years has to do with the kit of footballers and
with the media, very particularly with the written press and its unique form
of narrating the sport.
And when I talk about clothing, I am thinking of the footballers’ shirts
and of the colours identifying the teams, which have evolved from the pre-
vailing sobriety prior to the 1980s, to the present-day dynamism; from the
absolute neutrality (white, red, blue) of the kit of the clubs of the former
USSR satellite republics, to the elegance of the luggage of the Italian team
or the time-honoured character of the kits of middle-class English teams.
The maximum adornment football teams used to sport was a simple
shield on the chest and a discrete number on the back, nearly always hand
sewn and with 11 as the highest number. Later they incorporated the logo of
the company who manufactured the shirts. Then along came the sponsor,
and the situation was further complicated with sophisticated marketing
strategies by which each club’s kit is turned into a product which may be
sold, with the corporate colours used as a base for the design but with an
annual expiry date.
Turning our attention to the media, I would highlight the presentation of
football on cover pages using puns in which a 6-0 becomes a seismic event,
and the possibility that Real Madrid gets rid of David Beckham is seen as a
corte inglés. Not forgetting the typography, colours, photos, size of fonts and
the empathy with the reader, well able to read between the lines, inasmuch
as he has all the inside information from yesterday’s story, further fleshed
out by the radio or the television.
Even though these are the two aspects that most interest me, I cannot
overlook the fact that this exhibition also makes incursions into other areas:
objects, drawings, games, covers, furniture, mementos, balls, table football,
clothing, footwear and messages both direct and subliminal.
I’m not the most able of draughtsmen and my relationship with spatial
concepts is to say the least fraught. In other words, I know next to nothing
about design and can barely stretch any further than I like or I don’t like. Per-
haps, to be more accurate, beyond the it catches my attention or it doesn’t
catch my attention. So, the only thing I can say is that this exhibition has
plenty of things I like and also many things that catch my attention. I had
the insider’s privilege of learning some details when it was being drafted,
and now it only remains for me to wish the visitors to enjoy it because, as the
organisers believe, there is a lot to be drawn from a century of parallel paths,
and one of them is to open up a debate between football and design. And
now it’s not just a case of sentencing that’s football, but that’s design too.
A good demonstration is that at this juncture of the 21st century, almost no
one could conceive one without the other. And here’s the proof.
the youth academy
When your team manages to get to a big final, you will always remem-
ber the place where you watched that unforgettable occasion. You will al-
ways recall who were you with, and the most exciting, enjoyable or dramatic
moments of the match. In the stand with the rest of the supporters, in a
bar sipping a few beers or at home with friends. The place is not important
because what really matters is the historical moment.
Spain has reached the final of the Euro Cup. The lucky ones will travel
to Kiev, capital of Ukraine, full of expectations about the match where we
will be cheering on La Roja, the Reds. Others will stay behind in their local
bar, where a big screen will be installed for the occasion and where the
barman will order extra barrels of beer and industrial-sized bags of pea-
nuts. Those preferring the calm of their living rooms in order not to miss
one second of what happens will stay at home and invite some friends
around.
The Youth Academy Workshop mimicked the whole process followed by
La Roja in classifying for the Euro Cup. First of all, there was a “draw”, with
the distribution of the various groups in which the students had to develop
their projects. In the “training” phase, they worked on the concepts; in the
“preparatory match” each group had 90 minutes to defend their ideas, and
each proposal was evaluated using red and yellow cards. In “the final warm-
up” they chose the definitive project to be submitted on “match day” and be
part of the exhibition. The workshop ended with a team photo.
Burfanda. Estefanía Cabeza and Icíar Grifoll
At the bar. Unfair penalty. A scarf to cheer on your team that can also
help to release tension thanks to the replaceable bubble filling at the ends.
No quiero mirar, pero veo. Estefanía Cabeza and Icíar Grifoll
At the bar. Unfair penalty. If you’re one of those who “can’t watch but
has to peek”, this hat allows you to cheer on your team without having to
look during critical moments, when we are afraid of the result but are none-
theless tempted to take a peek.
Tochopolvos. Carolina Micó and Somalia Pichardo
At the bar. Your team loses. When your team loses, expressing your
frustration and releasing tension is always a problem. These spicy hot sweets
are the perfect way of excusing your tears. Because you’re not really crying,
it’s the sweets that made your eyes water.
El Mantelín. Cristina Blasco
At the bar. The pre-match. Entertaining supporters during the build-
up to the match, giving vent to all the excitement with a simulation of the
game on the tablecloth.
Goal Point. Manuel Bellver and Gertrudis Enguídanos
At the bar. Your team scores. Transferring the joy of the player cel-
ebrating his goal in the corner of the pitch to a supporter in a bar. A way of
mimicking your idols and cheering on your team’s supporters.
Blasfemia. Joaquín Consuegra and Lucas Pérez
At home. Unfair penalty. A bag of snacks to release the tension after
a disastrous play, a penalty or a goal scored against your team. Just shout
abuse into the bag, close it and fling it at the telly.
Me mola tu rollo. Toni García, Beatriz Gómez and Aída Medina
At home. Your team wins. Rolls of tape to celebrate the victory of your
team with your neighbours at home. Throw the rolls from your window or
balcony to the house on the other side of the street. The end result is an
outdoors decoration with the colours of the Reds.
¡Tock! ¡Tock! ¡Goool!!! Juan Ferrando and Lucía Martínez
At home. The pre-match. When you arrive home just before the match
begins, the excitement is at fever pitch with everyone ready for a good time.
The first thing is to release your adrenaline by knocking on the door and
making yourself heard.
124
Punto de Gol. Juan Ferrando and Lucía Martínez
At home. The pre-match. The viewpoint of football of those women who
strive for perfection in everything they do, making sure their family is ready
for the moment of truth. Artworks in the form of cross-stitching coasters
to decorate the table for the big final.
Cucharón el del bombo. Miguel Sanmartín
At home. Your team scores. Making noise is part and parcel of celebrat-
ing a goal. It goes with the feeling of excitement. So we need to reproduce
the sound of the public, the rhythm of the drums. Let’s see what we can find
in the kitchen for a drum and drumsticks.
Avión de desahogo. Rafa Cardós and Guillem Úbeda
In the stands. Unfair penalty. If you disagree with the ref’s decision and
want to vent your feelings at some point during the match, don’t think about
it twice and just throw your “vent-your-anger airplane”.
Todos somos del Bosque. Lydia Albert and María Ródenas
In the stands. At halftime. Die-cast tifos with Vicente del Bosque’s
trademark moustache to cheer on the Reds. A symbol uniting fans and
showing our support for the team when the players come back on the pitch
after halftime.
Color derrota. Miguel Ángel Aleixandre
In the stands. Your team loses. Losing plunges us into a state of emotional
depression. Each defeat brings with it a learning process. Trying to under-
stand, to assimilate and to move on. The face paint will stain our shirts and
the marks will remind us that we were there when history was made.
the official team
Nacho Lavernia. Coach.
Coaching a team is no easy task. You know that, at the end of the day,
while everyone on the team has earned their place, not everyone worthy of
being chosen has been chosen. But there’s no way around it. Someone will
always complain because such-and-such was left out. Of course I ask myself
the same question too, because having to choose only eleven is a tough and
painful decision. Anyhow, it’s one we have to accept as part and parcel of
the job. So, the manager takes on the job with all its drawbacks and gets
down to work.
I’m well aware that in matches like this, everyone will do as he or she
pleases or sees fit. Here, the tactics and strategies are individual and so the
manager cannot impose a joint way of playing. But, what if I could? Any
team worth its salt has its own style of playing. The English are tough and
pragmatic. They boot the ball up the pitch and go for goal. It’s a country
of action. They invented the Industrial Revolution and design, and know
what business is all about. Italians are well known for their catenaccio: a
spider’s web covering the whole pitch, then a nifty little goal and wait and
see. They are the thinkers of design. From quadrifoglio to banal design;
from Domus to Modo; from Giò Ponti to Mendini. Always speculating and
always winning titles. And then what about the Germans, Scandinavians
or Americans? And, naturally, we could also talk about the Catalans or
the Madrileños. The former, precise and efficient with their seny, or com-
monsense; passing back and forth, systematically building their move, in
the firm belief that design is much more than just a club, than just a trend.
The latter more spread out and unpredictable. Without a defined style.
They don’t seem to be playing at anything in particular, yet there they are,
better and better all the time.
And what about the Valencians? When it comes to design, we Valen-
cians are not the baroque falleros everyone thinks we are. In football, we are
in fact more simple than over-elaborate, prefer the elegant to the gaudy,
irony to satire. It might well be that, as Unamuno once said, we sometimes
overdo it on the aesthetic side, but it is an aesthetic that is up-to-date, in-
spirational and even minimalist. We are clever and opportunistic. Our thing
is the counterattack. We are quick and imaginative.
In design, age is no drawback. On the contrary, it tends to be an advan-
tage. Like footballers, designers use our heads. But we use what’s inside
them. And what’s inside our heads improves and matures with time. Unlike
what happens to footballers’ legs, which begin to lose strength from 30
onwards, we designers last longer. That is why in Valencia, from the 1980s
right up until the present, a highly competent and plentiful professional
collective has been able to established itself. There is a lot to choose from.
And now more than ever, because alongside the veterans, those who seem
to have always been there, a really fantastic group of young designers has
emerged. With ages ranging from 30 to 40, they are the product of these
last 25 years in which there have been design schools, influential designers,
specialised magazines, grants and possibilities to study abroad and in the
rest of Spain. And so a pool of up-and-coming talent, a youth academy, has
been created. As a manager, and also as a spectator, these are the designers
I am most interested in. They are professional designers with world-class
work (and the clients, prizes, exhibitions worldwide and media endorsements
to back up this statement). If we have to think of a representation of Valen-
cian design, we must think of them.
That’s what this team is like: young, audacious, entertaining… But also
very thorough, very serious and well prepared. Some already with an impres-
sive baggage, and even some with victories in the Champions league, and in
all cases clearly with an enviable future.
Before running out on the pitch, I just have one thing to say: “Let’s go,
boys! Go out there, have fun, and do what you do best: design!”
1. héctor serrano. Spanish football has an accumulated debt in excess
of €6 billion, 700 million of which is owed to the country’s social security
system. Millionaire signings and salaries, an industry with a turnover of
millions yet in constant debt. The debt keeps growing with the years and no
one seems to have any intention of stopping it. To learn more just google
La burbuja del fútbol (the football bubble). Thanks to Salvados, the TV
programme on La Sexta.
2. odos design. We like football but, above all, we love watching football
because it means MEETING UP, HAVING FUN, FRIENDS, LAUGHS, EXCITE-
MENT, BEER… So, our vision of football is focused on that moment of com-
ing together. Our intervention in the Football Toy involved turning it into a
useful object precisely for that moment: a table inspired in developing the
ball as a support for patatas bravas, beer, tapas… and on which you can also
write down the result and customise your shirt with chalk!!!
3. yohoh. Mark your man! This defender sticks to the forward like glue. With
his flexible and resilient armour of rope he is able to drive back any attack.
Ever attentive and waiting for his chance, he is ready to catch any player
getting near the goal with his lasso.
125
4. conca&marzal. “Tough as a reinforced concrete stadium, stubbornly
resisting the enemy’s attacks. Number four is the team’s mainstay, a rebel
and a guard dog improvising successful strategies in pursuit of final victory.”
Our proposal is made using concrete with a visible metal structure in the
base, employing tapping over silicone moulds.
5. estudi{h}ac. We’ve kitted out the Football Toy with estudi{H}ac’s sig-
nature elements. As a defender on the field, we’ve chosen our {} brackets to
create eyebrows on the TOY’s face, placing them over the beard to transmit
the intensity and concentration all good defenders should have. Afterwards
we added our other elements like the monogram for the pattern on the shirt
plus the green of estudi{H}ac’s image.
Like our other projects, there is always a British touch. This time we have
borrowed classic socks by our much admired designer Paul Smith. The fin-
ishing touch is the head, a reworking of one of our designs, a limited edition
of our +sister lamp.
6. ibán ramón + dídac ballester. Apart from being a world class sporting,
aesthetic and cultural spectacle, football has become a huge business, and
footballers mere billboards in motion although capable of moving billions
of euros. Ronaldo or Messi would not be the same without the ads stuck
on their chests.
7. nadadora. Our intervention wishes to underscore the playful and ben-
eficial aspects of this sport, turning the Toy into a moneybox to raise funds
for the Mira’m Foundation from Valencia, a charity working to improve the
quality of life of people suffering from autistic spectrum disorder and that
of their families. www.fundaciomiram.org.
8. borja garcía. Collaboration: Pilar Amigo. Ted is that friend you always
dreamt of sharing an evening watching football at home with. Always sup-
porting your team, always agreeing, never bothering you and never nicking
your beer. You can give him a hug or throw him against the telly, though
he’d never do it to you.
9. alberto cienfuegos. Vudú toy.Semi-finals in the 2011 Champions
League. The team with the biggest budget and the world’s most expensive
players has just been defeated by its arch rival. Its coach, the best paid in
history, cannot explain the reason why in terms of logic. “Why?” he asks
himself… He blames the ref and UEFA. A conspiracy? How could they have
lost against a team whose best players came up from its youth academy?
The answer is to fight arrogance with good football and witchcraft!
10. culdesac. Toy 10. We wanted to freeze our number 10, always in motion,
like an overexposed film still with an almost gaseous wake trailing across the
centre of the pitch. It’s a ghostlike figure whose opponents swear they have
seen him, though none of them has been able to cut him off.
11. luis eslava. The Micro-scored Footballer. There are many ways of scor-
ing a goal, and you don’t always have to be playing football. There are many
kinds of scorers, and you don’t have to be playing football either; football
and goals are a metaphor for life itself.
Organiza: Colabora:Produce:
![COLOSSAL 258...COLOSSAL [Nacho Vigalondo, 2016] “A verdade dálle unha cor incomparábel ás narracións” Entrevista a Nacho Vigalondo ben en nutrirse da verdade. Porque a Por](https://img.document.onl/doc/110x75/6145121934130627ed50c066/colossal-258-colossal-nacho-vigalondo-2016-aoea-verdade-dlle-unha-cor-incomparbel.jpg)
