LLEÓ TOLSTOI,UN PROFETA POLÍTIC I EVANGÈLIC

Antoni Blanch, sj.

INTRODUCCIÓ ....................................................................................................................

1. SITUACIÓ SOCIOPOLÍTICA DE RÚSSIA,A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX ................................................................

2. EL PENSAMENT REFORMISTA A LA RÚSSIA PREREVOLUCIONÀRIA ...................

3. EL PENSAMENT DE TOLSTOI, ABANS DE LA SEVA CONVERSIÓ .........................

4. LA VIDA NOVA D’UN CONVERS ................................................................................

5. UN OFICIAL DEL TSAR QUE REPUDIA LA GUERRA .................................................

6. UN SOCIALISTA UTÒPIC I POPULISTA ........................................................................

7. TOLSTOI, EL PROFETA ..................................................................................................

8. UN PROFETISME MORAL, POLÍTIC I EVANGÈLIC ....................................................

DOS TEXTOS SIGNIFICATIUS DE LLEÓ TOLSTOI .........................................................

NOTES .................................................................................................................................

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ ....................................................................................

NOVETAT!

Descarrega

del nostre web

el quadern pel teu

lector digital (format ePub)

18

15

12

9

7

3

22

5

24

28

30

31

Antoni Blanch, sj., és professor emèrit de Literatura Comparada de la UniversidadPontificia Comillas (Madrid). Les seves dues obres més recents són El hombre imagina-rio: una antropología literaria (1995) i El espíritu de la letra. Acercamiento creyente en laLiteratura (2002). També ha escrit Nostàlgia d’una Justícia Major (Cristianisme i Justícia,Quadern 132). És membre de l’equip de Cristianisme i Justícia.

Edita Cristianisme i Justícia, Roger de Llúria, 13 - 08010 BarcelonaTel. 93 317 23 38 - info@fespinal.com - www.cristianismeijusticia.netImprimeix: Edicions Rondas S.L. - Dipòsit Legal: B-31.809-12ISBN: 978-84-9730-309-5 - ISSN: 2014-6495 - ISSN (ed. virtual): 2014-6574Dibuix de la portada: Roger Torres - Imprès en paper i cartolina ecològicsMarç 2013

La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titularitat de la FundacióLluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que li oferim i per mantenir-lo informat de les nostres activitats. Potexercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició dirigint-se per escrit a c/ Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona.

3

INTRODUCCIÓ

El gran escriptor rus que va ser Lleó Tolstoi (1828-1910) és avui uni-versalment conegut per les seves dues monumentals novel·les Guerrai Pau (1869) i Anna Karènina (1878), escrites abans de complir els cin-quanta anys. En canvi, gairebé no se’l coneix per la seva obra poste-rior, també molt important, integrada per més de cent assajos i algunesnovel·les curtes; tot això publicat per ell, a partir de 1878 i fins al finald’una llarga vida de vuitanta-dos anys, amb una orientació notablementdiferent a la de la seva obra literària primerenca.

Ara ens interessa comprendre com i enquin sentit es va verificar aquest grancanvi i amb quines conseqüències. Peraixò caldrà aprofundir, en primer lloc,en el sentit de la gran crisi personal queTolstoi va patir, precisament en el mo-ment més alt del seu èxit literari. Per quèi com li va venir una depressió mental imoral tan dramàtica, que el va enfonsaren un sense sentit nihilista tan fosc?Afortunadament, la crisi no va durarmolt de temps i ben aviat es va poder re-cuperar i transformar en allò que es potanomenar «un home nou». Una vida ra-

dicalment renovada que, a grans trets, japodem caracteritzar –anticipant les ex-plicacions d’aquest estudi– com la d’unesperit apassionat per millorar la situa-ció injusta dels treballadors i camperolsrussos, rebel·lant-se contra els podersreals que la causaven, mentre se sentiaper primera vegada especialment inspi-rat per la sobtada aparició en la sevaconsciència de la persona de Jesús ide les revolucionàries sentències del’Evangeli. Ambdós factors, la rebel·liadel revolucionari social i el seu profe-tisme evangèlic, convergien amb tal vi-

gor en el seu tarannà genial d’escriptori de pedagog, que ben bé es pot aplicara aquest Tolstoi radicalment renovat eltítol de «profeta social i evangèlic».

En efecte, quan es llegeixen algunsd’aquest centenar d’assajos i articlesde premsa, publicats per Tolstoi desd’aleshores, el lector es troba amb unautor molt diferent de l’anterior artista,el magnífic pintor que va ser de lesgrans guerres napoleòniques a Rússia idels costums superflus de l’aristocràciatsarista, a la qual ell mateix pertanyia.Ara, en canvi, en aquesta segona fasede la seva vida s’ha convertit en unautor didàctic i polèmic, expressant unaintensa ànsia de reformador social i po-lític. I molt més inclinat a actuar, impli-cant-se en projectes concrets d’educa-ció dels camperols analfabets i d’ins-tal·lació de centres sanitaris als vastosterritoris de la seva propietat. També esposarà a estudiar amb interès renovatels moderns reformadors socials euro-peus, així com els pocs pensadors rus-sos del moment, la majoria exiliats per

les seves idees revolucionàries. Es ro-dejarà de gent d’esquerres, i organitzaràmoviments populars en aquesta matei-xa direcció reformista. I el que resultaencara més sorprenent en aquesta evo-lució de Tolstoi és que tot el que fa iescriu, des d’aleshores, està sempremolt profundament inspirat per algunesde les propostes més valentes del Jesúsdels Evangelis. Textos que ell mateixtraduirà directament del grec al rus, perdifondre’ls al gran públic, mogut peruna sorprenent vocació profètica.

En pretendre ara recuperar aquíl’essencial d’aquest nou magisteri tols-toià, en un moment cultural polític comel d’avui a Espanya i a Europa, en elqual sembla dominar la mediocritat demires i l’individualisme antisolidari,penso que la figura d’aquest Tolstoi,més revolucionari i espiritual, tambépodria servir d’estímul a les generacionsactuals de ciutadans perplexos, indig-nats i rebels, al costat d’altres gransmestres morals, per desgràcia avui moltescassos.

4

1.1. Una situació socialinsostenibleRússia tampoc no s’havia desenvolupatindustrialment de forma general i peraixò no s’hi havia pogut dur a terme lanecessària revolució burgesa, tal coms’havia produït a Occident des de finalsdel segle XVIII. Las classes mitjanes rus-ses, formades per professionals, erentambé molt escasses i tot just es troba-ven agrupades en algunes de les gransciutats del país. Pitjor encara, aquestasituació social tan asimètrica, de natu-ralesa molt injusta, s’empitjorava enca-ra més per les múltiples guerres que em-

prenien els tsars en defensa de les sevesfronteres o per conquerir nous territoris.

Després de la llarga i pacient victò-ria de Rússia sobre Napoleó (1812), queva deixar el país en un estat calamitósde misèria, el militarisme rus serà hu-miliat en dues intervencions bèl·liques,contra els turcs a Crimea (1858) –en laqual va participar Lleó Tolstoi, al costatdel seu germà Nicolau– i la derrota na-val contra el llunyà Japó (1905). Una si-tuació sociopolítica tan precària i desas-trosa per al poble s’agreujava encaramés per les cada vegada més freqüentsmanifestacions de resistència al règim,

5

1. SITUACIÓ SOCIOPOLÍTICA DE RÚSSIA,A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XIX

Sota el règim despòtic dels tsars, la societat russa vivia encara en unescondicions gairebé feudals, per l’escandalosa distància que es mante-nia entre l’aristocràcia i la reduïda classe acomodada de terratinents icomerciants, per una banda, i l’enorme massa de treballadors i cam-perols, per una altra. No oblidem que aquests treballadors del camp(mujiks) encara eren servents de la gleva, legalment fins al 1861, peròde fet fins a la revolució de 1917.

que la policia s’encarregava de reprimirdràsticament.

La primera rebel·lió pública de granressonància va ser la dels «desembris-tes» de 1825 a Sant Petersburg, en laqual van participar per primer cop al-guns nobles, però que va ser ràpidamentsufocada pel Tsar, exhibint al cap depocs dies a la plaça pública l’execuciódels seus principals capitostos. Si bélluny de destruir-los, cada vegada es for-maven més grups clandestins, estimu-lats a més per la fugaç segona revoluciófrancesa de 1848 –el mateix any en elqual es publicava a Anglaterra el «Ma-nifest comunista» de Marx i Engels–i animada, anys més tard, per l’expulsiódel segon emperador francès, NapoleóIII, seguida per la molt simptomàticarevolució als carrers de París («la Co-muna») l’any 1871. Per cert, en aques-ta segona derrota del tercer Napoleó hihavia intervingut molt eficaçment el tsaramb el seu poderós exèrcit rus.

Doncs bé, tots aquests movimentspolítics es vivien a Rússia amb especialinterès, no tan sols entre els polítics, si-nó també entre els intel·lectuals, a launiversitat o en els cercles literaris d’es-criptors, que s’atrevien a expressar lesseves inquietuds o esperances, tant sieren conservadors –és a dir, nacionalis-tes, eslavòfils i cristians ortodoxos–com si eren més progressistes –recla-mant més llibertats cíviques, segons elmodel de les democràcies republicanesd’Occident. Hi havia, a més, un tercersector minoritari, però més revolucio-nari, anàrquic i nihilista, amb els seuscomandos terroristes, que cometienatemptats i van arribar a assassinar eltsar Alexandre II l’any 1881.

1.2. El neguit d’un esperitsensible i lúcid

Pel que hem dit fins aquí, ja es pot ima-ginar el neguit que devia experimentarun esperit tan sensible i lúcid com el deLleó Tolstoi, davant de tant d’abús depoder i tantes desgràcies del poble. Éscert que ell, encara molt jove, havia par-ticipat com a oficial en alguna d’aques-tes guerres; però tant el va afectar la cru-eltat d’aquella monstruosa violència,que ara en la seva maduresa s’haviaconsolidat en ell una voluntat pacifistamolt ferma. A més, cada cop estava méspreocupat per alleugerir la terrible in-justícia que pesava sobre la vida de tantsmilions de pobres treballadors russos. Iprecisament ara, ja superada la profun-da crisi personal, se sentia totalment de-cidit a entregar la seva vida per aquestagran causa política, en dues direccions:contra la violència física i contra la in-justícia social.

Per sort, no cal esforçar-se gaire pertrobar dades que confirmin aquestsnous plantejaments vitals. En un delsseus llibres més interessants d’aquestperíode, La confessió (1882), ell mateixens permetrà conèixer de primera màl’itinerari personal en el qual es va anargestant aquesta vocació tan altruistai transcendent. A aquesta confessió hiacudirem ben aviat; però abans encaraconvé completar algunes dades més,resumint el panorama intel·lectual decaràcter reformista i fins i tot revolu-cionari, que il·lustrava els pensadors iescriptors russos d’aquell moment, dis-sidents de la doctrina oficial, entre elsquals certament es trobava el mateixLleó Tolstoi.

6

2.1. Els intel·lectuals que vaninfluir TolstoiEntre els intel·lectuals russos (a l’exili oen la clandestinitat) que més van influ-ir Tolstoi recordem Visárion Bielinski,socialista de l’esquerra hegeliana i mes-tre moral, que promovia des de Londresla crítica activa contra el sistema. Un al-tre dels pensadors, també exiliat i potserel més influent de tots, va ser AlexanderHerzen, molt més liberal i antihegelià,socialista utòpic molt crític davant laburgesia occidental. Ell promovia can-vis radicals i amb urgència, però duts aterme sempre amb moderació i respec-

tant els valors més genuïns del poblerus. La seva influència en el «populis-me» de Nikolai Chernishevski és evi-dent, tot i que aquest darrer inculcarà alsseus seguidors, com a prioritari, el valorde la compassió religiosa. Doncs bé,aquests tres autors eren els que Tolstoillegia amb gran interès i els que arriba-ran a influir molt en el seu pensament.

De caire molt més revolucionari,convé esmentar encara els autors del’anarquisme rus Bakunin i Kropotkin,deixebles del francès Proudhon en lesseves propostes més radicalment àcra-tes i llibertàries. I entre els seus segui-

7

2. EL PENSAMENT REFORMISTA A LA RÚSSIAPREREVOLUCIONÀRIA

Entre els autors il·lustrats europeus que més es llegien en aquellsmoments a Rússia, cal destacar Rousseau, Diderot, Kant i Hegel, totsells proposant, molt racionalment però també amb un esperit força utò-pic, noves formes de vida en comú per a la humanitat, models de socie-tat en els quals predominarien la llibertat i la solidaritat, i per això fron-talment oposats a tota tirania política de règim feudal.

dors russos més extremistes, recordemnomés els noms dels nihilistes i terro-ristes Nekrasov, Pisarev i Netxaiev, queseran encertadament qualificats de «di-monis» per Dostoievski, en la seva no-vel·la Els posseïts (1871). Per cert quetant el terrorisme com sobretot el pen-sament nihilista van ser ja molt vius enmolts joves russos progressistes, des deles dècades de 1830 i 1840 sota el terri-ble regnat de Nicolau I. Des de la sevafrustrada manera de viure la impossiblellibertat romàntica, aquells joves es vanabandonar al sense sentit de l’existèn-cia, renegaren dels valors tradicionals iacabaren en el suïcidi o en el crim ter-rorista.

2.2. Una literatura compromesa

I és interessant afegir-hi que tots aqueststipus ideològics van ser reproduïts, coma caràcters literaris, en algunes novel·lesi obres dramàtiques dels grans autorsrussos de l’època.

Després dels primers escriptors «re-alistes socials» que havien narrat ambcruesa la misèria dels pobres, amb la fi-nalitat de suscitar la compassió, com vaser el cas, durant la dècada de 1840, deNikolai Gogol en les seves famoses na-rracions Ànimes mortes o El capot, lageneració següent (dècades de 1860-1870), més conscients de la tràgica si-tuació que es vivia a Rússia, van crearobres també de gran valor, que repro-duïen amb força l’angoixa d’alguns per-sonatges i la dramàtica tensió amb laqual s’oposaven al sistema social esta-blert. Recordem, en aquest sentit, no-més tres grans autors contemporanis deTolstoi: Ivan Turguénev, amb el seuPares i fills (1862), Fiodor Dostoievskiamb Memòries del subsòl (1864), a mésde Els posseïts (1871), iAnton Txèkhov,amb L’oncle Vània (1902), per exem-ple. Fins a arribar a final de segle ambl’establiment oficial marxista del «rea-lisme socialista», representat per Mak-sim Gorki en obres com La mare (1902)i Els baixos fons (1917).

8

3.1. La sensibilitat d’un orfeEn els primers capítols d’aquest diari,que serà publicat anys després (el 1852)amb el títol de La infantesa, l’adoles-cència i la primera joventut, ja es potintuir el futur gran escriptor en la formamolt precisa d’explicar les seves prime-res experiències i reflexions. Destaca,per exemple, la profunda pertorbacióque experimenta aquest nen en con-frontar-se amb el daltabaix afectiu queva suposar per a ell la primerenca pèr-dua de la seva mare i del seu pare. Desd’aquells primers anys el fantasma de lamort no deixarà de rondar la seva ment,com una amenaça que l’atemoreix i li

provoca l’angoixa de l’absurd de l’exis-tència.

També en aquella època, el joveTolstoi va començar a experimentar unaprofunda pena per la forma com,en aquelles famílies aristocràtiques, elsamos tractaven els servents, imposant-los de vegades humiliants càstigs cor-porals.

Crida l’atenció en aquesta autobio-grafia de quina manera se li va desper-tant la consciència de ser enganyat pelsseus mestres i fins i tot pels sacerdotsque pretenen instruir-lo. Ja està en ger-men l’inconformista i el rebel que seràdurant tota la vida.

9

3. EL PENSAMENT DE TOLSTOI, ABANS DE LA SEVACONVERSIÓ

Com ja he dit, per recuperar les principals dades d’aquesta notableevolució de Tolstoi, ens serviran en primer lloc els seus altres textosautobiogràfics. De tota manera, abans d’acudir a La confessió, redac-tada després de la seva gran crisi, obrirem el diari personal que el joveTolstoi va començar a set anys (!) i va anar mantenint durant tota lavida.

Finalment és també molt notablel’avidesa de lectura que Tolstoi mani-festa en una edat tan primerenca, devo-rant els grans autors russos però tambéels europeus, com Homer, Dickens, Du-mas o Stendhal, i per damunt de tots ellsel seu adorat Rousseau, de qui llegirà enfrancès els vint-i-quatre volums de lesseves obres. D’ara endavant aquest filò-sof il·lustrat serà el que més influirà enel seu pensament, tant per la seva formad’entendre l’amor o pels seus mètodesd’educar la joventut, com pels seus ob-jectius més universals de confiar plena-ment en la naturalesa i de promoure ladesitjada igualtat de tots els humans.

3.2. Guerra...A divuit anys, doncs, el nostre autorsembla ja ben equipat per a enfrontar-seamb la vida, tot i que no aconseguiràcontrolar les seves passions, i experi-mentarà durant uns quants anys totamena de desordres morals i desgavellsviolents, fins que oportunament es refu-giarà en l’exèrcit del Caucas, sotmetent-se a una disciplina rigorosa. De tota ma-nera, ben aviat esclatarà la guerra contraels turcs, i aquesta nova terrible expe-riència de violència mortífera d’homescontra homes li produirà tal repugnàn-cia que li farà abandonar la milícia iel convertirà en un dels adalils de lano-violència i en un dels opositors mésferms del servei militar obligatori. Pelque després diré, és oportú recordarencara que, en tots aquests anys de fogo-sa joventut i d’ençà que va freqüentarla universitat de Kazan, Tolstoi haviaabandonat les seves creences religiosesortodoxes. Com ell mateix escriu, li

agradava llegir Voltaire i les seves sàti-res contra l’Església.

3.3. ...i pauPer fortuna, després de totes aquestesesvalotades vivències viurà uns anys detranquil·litat i de felicitat personal, enhaver-se instal·lat en la placidesa de laseva finca de Jasnaja Pol’ana, lluny deMoscou, després d’haver-se casat ambla jove princesa Sofia Bers, amb qui em-prendran, junts i il·lusionats, la creaciói l’educació d’una gran família. Tambéés aleshores quan Lleó Tolstoi podrà dura terme el seu projecte d’escriure lesdues grans novel·les ja esmentades, queli procuraran una merescuda fama uni-versal. Llargs anys d’estudi i d’intenstreball creatiu, en els quals aquest genialescriptor, ajudat per la seva esposa, vapoder veure realitzat el seu somni lite-rari, sense deixar, però, de participar enl’educació dels seus fills i d’anar conei-xent en directe la situació real dels cam-perols que treballaven i patien a les se-ves terres.

3.4. La conversióEn els primers capítols del ja mencionatllibre La confessió, l’autor tornarà,quinze anys més tard, a evocar aquestesdues fases del seu itinerari personal,molt canviat ara, després d’haver patitaquella terrible crisi existencial, la sevadesesperada «baixada als inferns», id’haver-ne sortit transformat en unhome nou. És precisament aquesta con-versió, de caràcter també clarament re-ligiós, la que el mourà a escriure la con-fessió retrospectiva que ara comentaré.

10

Alguns antropòlegs culturals l’en-certen quan ensenyen que els herois demites i llegendes antics no arriben a as-solir el seu ple protagonisme fins que nohan passat abans per una terrible provapersonal. Salvant les distàncies, aquestsembla haver estat el cas de LleóTolstoi, abans d’entrar en aquesta novafase d’heroi rebel. Un esdevenimentcertament molt fosc i complex, que arano és possible explicar en detall. Tot ique, per donar-ne alguna idea, recullo acontinuació la síntesi que fa el mateixheroi, resumit pel seu amic RomainRolland, en la biografia que li va dedi-car al cap d’un any de la seva mort.1

«Jo tenia cinquanta anys, estimava iera estimat, tenia bons fills i granhisenda, la glòria, la salut, el vigorfísic i moral; era capaç de segar comun camperol; treballava deu horessense cansar-me. De sobte la mevavida es va aturar. Podia respirar,menjar, beure, dormir. Però no vivia.Ja no tenia desitjos. Sabia que no ha-via de desitjar res, ni tan sols el co-neixement de la veritat; la veritat eraque la vida era una insensatesa.Havia arribat a l’abisme i veia clara-

ment que davant meu només hi ha-via la mort. Jo, home fort i feliç, sen-tia que ja no podia viure. Una forçainvencible m’arrossegava a despu-llar-me de la vida. […] Jo no diréque em volia matar. La força quem’arrossegava més enllà de la vidaera més poderosa que jo; era unaaspiració similar a la meva antiga as-piració a la vida, només que en sen-tit invers. Havia d’emprar l’astúciaamb mi mateix per a no cedir massaaviat a allò. I heus aquí que el jo, ho-me feliç, m’amagava a mi mateix lacorda, per no penjar-me d’una biga,entre els armaris de la meva habita-ció, en la qual cada nit em quedavasol per despullar-me. […] Em sem-blava que la meva vida era una far-sa estúpida representada per algúque no era jo. Quaranta anys de tre-ball, de penes, de progrés, per veureque no hi ha res. Res. De mi nomésen quedarà podridura i cucs. […] I elpitjor és que no em podia resignar.M’assemblava a un home perdut albosc, esglaiat de terror perquè s’haextraviat i que corre per totes bandessense poder-se aturar, tot i saber quea cada passa s’extravia més…»

11

4.1. El sentit de la vidaSense sortir de La confessió, es pregun-ta: «Com és que tanta gent pot viure sen-se conèixer el sentit verdader de la sevavida?». I respon indicant que tal vegadano han encertat a buscar-lo on realmentes troba. Uns s’equivoquen en confor-mar-se amb ignorar-lo; uns altres el bus-quen en el plaer o en el poder o en la for-ça física; o es conformen amb seguirtancats en el seu petit cercle de segure-tat i de submissió. I és interessant veu-re com Tolstoi s’atura en aquest últimcas, perquè pensa que és precisament ai-xò el que passa a la majoria dels cam-perols russos, als quals des d’ara tindrà

sempre presents en totes les seves refle-xions. Perquè ja ha descobert en ellsque, dins del seu penós conformisme,no deixa d’estimular-los la fe religiosaen un Déu que salva i dóna sentit al pa-timent.

«Vaig descobrir aleshores que la fedel poble és una espècie de coneixe-ment que els permet viure en pau.»

Segons ell, no és precisament la ideadel Déu dels teòlegs la que els salva, si-nó aquesta misteriosa realitat de Vidainfinita de la qual se senten agraciats«perquè no hi ha vida sense Déu» (cap.XII).

12

4. LA VIDA NOVA D’UN CONVERS

Quan aquestes angoixes de mort s’apaivaguen, Lleó Tolstoi es posa abuscar, des del més profund de l’abisme, noves vies per als seus desit-jos de viure i de trobar finalment el sentit de l’existència.

Des d’aquesta convicció es posa aestudiar què ha de passar en altres reli-gions, també molt esteses popularment,i conclou que, en aquestes altres masseshumanes immenses d’humiliats i ofe-sos, també és la fe en el Déu de la Vidala que els salva. Així ho viu el mateixTolstoi, en els freqüents encontres ambels seus propis camperols, quan elsacompanya en llargues hores d’oració ien altres pràctiques religioses ortodo-xes, sentint-se ell mateix en una recon-fortant comunió amb milions de perso-nes del poble.

Reconeix, per altra banda i cada ve-gada més clarament, que és precisamentl’orgull i l’afany de riqueses dels homespoderosos i il·lustrats el que els apartadel sentit profund de l’existència, comha estat també el seu cas. I per això desd’aleshores no deixarà mai de repetirque aquestes són exactament les ideesque Jesús proposa amb claredat en elseu Evangeli.2

A més, Tolstoi, en estat de rebel·liapermanent contra els abusos dels poderspúblics, s’indigna, en la seva condicióde nou convers, davant la forma que tél’Església Ortodoxa d’entendre i expli-car la fe cristiana, i denuncia el seu ri-gor dogmàtic i la seva adhesió oficial alrègim polític dominant. Postures quesón per a ell del tot antievangèliques(caps. XIV-XVI).

4.2. «Resurrecció religiosa»Ara bé, tots aquests nous sentimentsreligiosos, i altres de semblants, quemantindrà Tolstoi fins al final de la vida,resulten moltes vegades racionalmentimprecisos i fregaran de vegades l’hete-

rodòxia. Per això, el Sínode Ortodoxrus no tardarà a amonestar-lo i acabaràper imposar-li l’excomunió l’any 1901.El desencadenant d’aquesta greu san-ció serà, curiosament, una de les sevesúltimes grans novel·les, Resurrecció(1899), en la qual intenta expressar pa-rabòlicament el seu propi retorn a la fecristiana. Es tracta, en efecte, del relatde la conversió d’un suposat prínceprus, que havia estat gran pecador, i queara li toca jutjar a l’alt tribunal una noiade la qual va abusar i que va abandonarfa deu anys. El tribunal ara l’acusa in-justament d’assassinat i la condemna acadena perpètua a Sibèria. El príncep,que no ha pogut fer res per a absoldre-la, està ara profundament commogut ipenedit. Per assolir el seu perdó, ell ma-teix la seguirà al penal, fins que final-ment ella el perdona per amor. Per laseva banda, ell, com a penitència pelsseus desordres, renunciarà a tots els seusbéns i a la seva família, per viure unavida d’anacoreta, meditant llargamentl’Evangeli.

4.3. «Resurrecció política»Advertiu que aquesta novel·la no des-criu només una «resurrecció religiosa»,sinó també una «resurrecció política»;una transformació radical d’aquest aris-tòcrata en la seva manera de compren-dre les víctimes del poder polític, per-què en visitar el penal siberià, ell hapogut tractar amb alguns dels obrers re-volucionaris, castigats ara, als qui elpríncep arriba a respectar i admirar perla seva decisió de sacrificar-se per lacausa contra la injustícia. Es copsen, amés, en aquesta novel·la una sèrie de

13

clares denúncies socials i polítiques,contra la corrupció dels tribunals de jus-tícia, contra els abusos de la classe altasobre els seus servidors, contra la inac-ceptable crueltat dels càstigs penals,contra la pena de mort sense apel·lació,etc. I tot això per a Tolstoi està directa-ment relacionat amb la seva autènticaconversió a l’Evangeli de Jesús, queexigeix en nom de Déu la renúncia a laviolència i proposa l’amor mutu, el per-dó i la misericòrdia.

4.4. El Regne de Déu està entrevosaltres

Tot això ho tornem a trobar en un al-tre assaig, publicat per Tolstoi el 1893,amb el títol El Regne de Déu està entrevosaltres, on torna a insistir en el pre-cepte evangèlic de no tornar mai mal per

mal, sinó resistir-se sempre a danyar elproïsme, fins i tot l’enemic, ja que elmanament prioritari és estimar-se sem-pre com a germans, fills del mateixPare. Doncs bé, per aconseguir-ho, talcom el mateix Tolstoi està esforçant-seen la seva pròpia existència encara des-ordenada, cal alliberar-se sobretot d’a-questa injusta prepotència que encaramantenen els amos sobre els seus ser-vents. Per això, al final d’aquest famósllibre, l’autor insisteix que cal lluitarcontra l’orgull i anar-se desprenent detots els béns superflus, a més d’evitarsempre la mentida. I per dominar aques-tes passions, aconsella, a més del deju-ni i la sobrietat en tot, treballar al campamb els camperols. Només així aquestRegne de Déu, que ja ha arribat, acon-seguirà establir-se en aquest món per-vers.

14

Aquest rebuig de Tolstoi va ser tan pro-fund que des d’aquell moment no dei-xarà mai d’expressar-ho en privat i enpúblic, sobretot en els seus escrits.

5.1. Un assaig sobre la guerra

Molt poc després d’aquelles terriblesexperiències, publicarà els tres volumsde Sebastopol (1854-1855) sobre la san-guinària defensa de Crimea. I ja ins-tal·lat pacíficament a Jasnaja Pol’ana,s’entregarà a redactar la monumentalobra Guerra i Pau, dedicada precisa-

ment a les campanyes napoleòniquesa Rússia. Cal recordar que al llarg d’a-quest relat, l’autor intervé personalmenten el text, amb una certa freqüència–incisos que molesten alguns lectors in-genus– per expressar la seva opinió so-bre els fets narrats. Tolstoi no volia quees considerés aquesta obra mestra sevacom una novel·la més sobre la guerra;més aviat la concebia com un «assaigèpic», amb fets i personatges històrics ificticis, acompanyats sempre per les re-flexions polítiques i morals de l’autor.A més, fidel a la seva creixent preocu-

15

5. UN OFICIAL DEL TSAR QUE REPUDIA LA GUERRA

El comte Lleó Tolstoi, en efecte, seguint l’exemple del seu germà granNikolai, que era capità dels hússars, es va allistar voluntari a l’exèrcitdel tsar a vint-i-tres anys i va haver de lluitar a la campanya de Crimea,de la qual va sortir amb el grau de tinent. Però les experiències de mortque va viure en la contesa van ser tan horribles, que abandonà persempre la milícia, en contra d’una tradició d’il·lustres militars a la famí-lia, entre els quals un Tolstoi va arribar a ser general en les guerres con-tra Napoleó.

pació pel poble, aquest novel·lista filò-sof no acceptava que els personatgesd’unes campanyes militars tan extenses,els generals o els polítics –ni tan sols Na-poleó, Alexandre I o Kutuzov– fossin defet tinguts com els protagonistes princi-pals d’aquestes gestes, sinó que ho vanser, abans que ningú, les grans massesde camperols i soldats, ja que foren ellsels qui van participar més personalmenten les accions i patiren més directamentels desastres de tanta guerra. Sobretotaquella massa immensa de camperolsrussos als quals s’havia obligat a conver-tir-se en carn de canó. Éssers anònims,certament per a la història, però que sen-se cap mena de dubte van ser, juntamentamb les seves famílies, els autèntics he-rois de totes aquelles gestes…

5.2. Proximitat amb els quepateixen

Tolstoi ho entén així i, des del seu insu-bornable afany pedagògic, desitja fer-hoentendre als seus lectors. I encara resul-ta més admirable que aquest rebel anti-bel·licista aconsegueixi comunicar lesseves idees d’una manera serena, benè-vola i compassiva. Sense proclamesideològiques, sinó tractant amb respec-te tots els seus personatges que patei-xen, tant els milicians camperols comels soldats d’un bàndol i de l’altre, latropa i els seus oficials que també pa-teixen, tant la gent més pobra dels po-blets, com les famílies de classe alta…,tots ells, a la seva manera, víctimes delfosc ogre de la guerra.

Un exemple admirable d’aquestaproximitat dels éssers humans en la des-

gràcia, per damunt de les seves condi-cions socials, ens l’ofereixen, per exem-ple, les converses que mantenen, en unapresó de guerra francesa, el camperolmilicià Plató amb l’intel·lectual rebelPierre Bezukov.3 En parlar, més en ge-neral, de tants personatges sempre ex-posats a la mort, Tolstoi fa brollar en ellsuns profunds sentiments molt humans,però també religiosos, que no haviaoblidat en cap moment en aquella faseintermèdia de la seva vida. Vegeu, perexemple, el que pensa el príncep An-dreu, ferit de mort al camp de batalla:

«…L’amor impedeix la mort, l’amorés la vida. Tot el que jo comprenc,ho comprenc només perquè estimo.Tot està lligat per l’amor. L’amor ésDéu i morir significa que jo, unapetita part de l’amor, torno cap a lafont comuna i eterna.»4

5.3. La guerra inecessàriaAra bé, el nostre autor, en treballar tanassíduament sobre la guerra, no podiadeixar de preguntar-se per les causesd’un crim tan espantós i universal. Peraixò dedicarà a aquesta qüestió tan greumoltes de les seves intervencions enaquesta novel·la Guerra i Pau, incloent-hi tot l’epíleg, de més de vuitanta pà-gines. I davant la impossibilitat de res-pondre una pregunta tan transcendental,se seguirà qüestionant per què algunsescriptors arriben a entendre la guerracom a necessària i, per tant, justa. Desd’aquesta perplexitat, Tolstoi retreu alsautors de novel·les bèl·liques que ni tansols s’ho hagin qüestionat i, a més, re-butja els historiadors moderns, que ad-

16

meten la necessitat de la guerra, seguintel principi darwinià de la fatalitat quepesa sobre l’espècie humana d’haverd’eliminar l’adversari per a sobreviure.

Anys més tard, i ja després de la sevaconversió, Tolstoi impugnarà aquesta«fatalitat de la guerra», atribuint-la no al’instint sinó a l’orgull, com a causa lliu-re i principal d’aquest crim. Ja que l’or-gull és la més horrorosa de les passionshumanes, que en ser lliurement consen-tida, genera les passions no menys mor-tíferes de l’enveja i l’odi per reforçar laseva satànica força destructiva, tal comexplica el mite bíblic del crim de Caíncontra Abel.

5.4. El control de les passions

Així, cap al final de la seva vida, haventconsolidat el seu rebuig a tota violència(física, moral o estructural), Tolstoi ini-ciarà un procés personal i una campa-

nya pública, de paraula i per escrit, pre-dicant el control sobre les passions, quesón la causa de tot mal moral. Ell ma-teix proposa i intenta practicar la priva-ció d’estímuls nocius, exigint-se la aus-teritat més gran possible. Inspirat ja comestava en l’Evangeli de Jesús, que ensrevela que la pau entre els mortals no-més s’assoleix vencent el jo prepotent,per l’oblit d’un mateix (la humilitat) i lapràctica habitual de la misericòrdia il’amor fratern, fins i tot vers l’enemic.5

Entre els seguidors d’aquest rebelpacifista que va ser Tolstoi, recordemGandhi, encara jove advocat a l’Àfricadel Sud, que llegia els seus escrits i queva escriure diverses vegades a l’autor,manifestant-li una adhesió plena alseu programa, que ell més endavant i jaa l’Índia, davant l’Imperi Britànic, ani-rà desenvolupant a la seva manera(Ahimsa), més fidel a la tradició hindúde purificació i autosacrifici.

17

Fou, a més, un activista i un magníficpropagandista, gràcies al seu admirabledomini de la paraula escrita. Aquest in-terès per la política, en el sentit més no-ble i genèric de la paraula, el va dur ainformar-se amb cura sobre els princi-pals sistemes polítics i econòmics queprevalien en la seva època, a Rússia i ala resta d’Europa. Tenia també freqüentsconverses amb socialistes que tornavend’Europa, alguns d’ells contractats perell com a preceptors dels seus fills. Laseva intenció dominant en tota aquestaimponent activitat personal era podertrobar els mitjans i els remeis més aptesper a reformar el règim de monarquia

absoluta que dominava aleshores aRússia.

6.1. Un socialisme de l’amorEl pensament socialista occidental vaser sens dubte el que més li interessà,gràcies sobretot als ensenyaments queeren difosos a Rússia per alguns escrip-tors a l’exili, com Bielinski o Herzen.Ara bé, Tolstoi no acceptarà mai del totel socialisme “científic”, propugnat perMarx i Engels, pel seu caràcter materia-lista i massa revolucionari, que no ex-clou la violència física en la lluita declasses. Això últim és el que més li mo-

18

6. UN SOCIALISTA UTÒPIC I POPULISTA

Lleó Tolstoi no va ser pròpiament un polític, sinó un home molt com-promès amb la societat del seu temps; un reformador i un pensadormoral especialment interessat en la idea de justícia en totes les sevesmanifestacions.

lestava de Marx, que sempre incitaval’odi i la voluntat de poder i que, en can-vi, en els seus escrits no anomenava mail’amor fratern, sinó només un vagueamor a la llibertat o a la il·lusòria espe-rança d’una societat sense classes.

«El que sempre m’ha sorprès en elsescrits de Marx és que no s’hi trobacap idea d’amor; tot és odi, ambiciói voluntat de poder […] totes aques-tes baixes passions s’emmascarensota el pretext d’un amor al pobleabstracte i impossible.» (Diari, 13de febrer de 1907)

Tot i que, no per això deixarà d’ac-ceptar alguns elements importants de ladoctrina marxista, com la necessàriarecuperació del valor Treball sobre l’en-ganyós valor Diner.6 Bé coneixem lalluita permanent que Tolstoi mantindràcontra els abusos dels latifundistes (i detota propietat privada a gran escala) quepesava dolorosament sobre tants mi-lions de camperols russos. També seranmolt clarament socialistes i revolucio-naris alguns dels seus llibres escrits capal final de la seva vida, com L’esclavituddel nostre temps (1900) o A la classe tre-balladora (1902). I és curiós comprovarque entre les obres inacabades trobadesdesprés de la seva mort, n’hi ha una, decaràcter crític, titulada Sobre el socia-lisme (1910), publicada pòstumament.

6.2. Un socialisme místicCrec, doncs, que el pensament polític deTolstoi, malgrat les seves grans reser-ves, va ser bàsicament socialista, si bémés del tipus «socialisme utòpic», se-guint molt parcialment el corrent histò-

ric de Saint-Simon, Fourier, Owen i al-tres, com, per exemple, quan coincideixamb la teoria de reagrupar el poble enpetites societats de treballadors (les co-munes) i en cooperatives laborals, en lesquals es preservava la dignitat i la lli-bertat dels individus. Tolstoi, en efecte,ho proposarà per als treballadors russosdel camp –com àmpliament consta en elseu assaig La fi del segle–, si bé era unprograma que també proposaven elsmoviments “populistes”, amb els qualsell es trobava més en sintonia.

Una altra de les manifestacions del’esperit socialista anticapitalista deTolstoi són els durs judicis morals queformulava contra el sistema burgès i li-beral d’Occident. Les dues úniques ve-gades que havia viatjat per Europa, perFrança, Anglaterra i Suïssa, va tornarmolt desenganyat per l’estat d’aquellessocietats i dels seus sistemes democrà-tics.

«La situació real d’aquells poblesque presumeixen d’autogovernar-se(democràcia) no són més que el re-sultat de complicades lluites i intri-gues entre partits per la lluita de po-der, juntament amb la inesgotableset de poder d’alguns individus moltrics…»«El règim de sufragi universal con-tagia l’ànsia de poder en multiplicarels centres i els individus que el pos-seeixen.»

També deia escandalitzar-se pel rè-gim de vida que porten a Europa tantsburgesos rics, que malgasten el capitalen obres d’art caríssimes i en festes ex-hibitòries del luxe. El gran rebuig queTolstoi mostrava al final de la seva vida

19

contra l’art i la poesia (la de Shakes-peare, per exemple) es va deure al fetque per als burgesos l’art s’havia con-vertit en una mercaderia. El seu disgustper Shakespeare es va deure a més al’excés de jocs lingüístics del geni an-glès.

Però, a part de totes aquestes con-vergències i dissidències, el socialismeprofund de Tolstoi tenia una arrel reli-giosa transcendent, més que utòpica,evangèlica, en creure fermament en lafraternitat humana que Déu promet. Peraixò va arribar a anotar en el seu diarique:

«Aquest socialisme és una mínimaaplicació del cristianisme, al qual[el marxisme] és infidel per la sevagreu falta de moral.» (31 de juliol de1905)

Si apliquem al cas Tolstoi la lúcidadistinció d’Albert Camus entre revolu-ció i rebel·lia,7 sens dubte el nostre ho-me no hauria estat un revolucionari an-siós de poder, sinó un autèntic «home enrebel·lió», de manera constant i fins i totheroica. Dissident, doncs, del socialis-me occidental revolucionari, com tam-bé ho havia sigut de l’anarquisme nihi-lista rus, aquest vell rebel s’aproparà araa un nou moviment rus reformista: elpopulisme.

6.3. El «populisme» rusEn efecte, cap a mitjan segle XIX vansorgir a Rússia una sèrie de movimentsde base, poc organitzats, en defensa detants compatriotes en situació de pobre-sa extrema o de marginació legal. En elseu origen estaven inspirats en els es-

crits de tipus socialista-humanista, queenviava Alexander Herzen des de l’exi-li, i estaven formats per no pocs in-tel·lectuals revolucionaris, nobles pene-dits i monjos o cristians dissidents, totsmolt sensibles davant tanta desgràcia.Regnava, a més, en tots ells un gran res-pecte per la cultura popular i els valorstradicionals eslaus, i, per tant, una grancura també per a conservar la religió delpoble.

Ben aviat va assumir el lideratged’aquest moviments el pensador Niko-lai Chernichevski, que es va fer famóspel seu llibre Què podem fer?, on asse-nyalava de forma concreta algunes lí-nies per a reaccionar a curt termini da-vant tanta misèria social. Home senzilli honest, era també un bon organitzador;predicava una reforma no únicamentsocial sinó també moral, basada en el sa-crifici propi i en una creixent solidaritatpacífica. Òbviament, aquest populismeno es podia convertir aleshores, a laRússia tsarista, en un partit polític, niavui per a nosaltres tampoc no equival-dria al que entenem, despectivament,quan titllem un polític de “populista”, ésa dir, de demagog i molt de dretes.

Doncs bé, la ràpida propagació entemps de Tolstoi d’aquests grups reco-llia novament el profund malestar i la in-dignació que molta gent vivia, així comla urgent necessitat que sentia de reac-cionar contra aquella situació tan trista.Això explica també per què el mateixTolstoi va ser ben aviat molt favorablea aquest moviment, que, a més, s’inte-ressava per l’educació dels camperols ifeia convergir una intensa preocupaciósocial amb una creença cristiana, que enalguns casos prenia aparences apocalíp-

20

tiques. Tolstoi, sense arribar a aquestsextrems, creia i repetia en públic, comja he assenyalat, que només vencentl’orgull i les passions podria sorgir unordre humà universal més sa i més just.Doncs bé, això va ser el que els marxis-tes russos retraurien als populistes, i elmateix Lenin va arribar a censurar el seuadmirat Tolstoi, per les seves esperan-ces tan intangibles i per aquestes pro-postes de revolució pacífica que resul-tava massa lenta.

Probablement el mateix Tolstoi, a laseva manera, se n’adonà, i d’allà vansorgir les discrepàncies amb Cherni-chevski i el seu allunyament del popu-lisme, per resultar-li excessivament con-servador i poc audaç en la lluita contral’Estat polític. I resulta del tot compren-sible aquest rebuig en el fogós senyor deJasnaja Pol’ana, ruptura que, malgrattot, li reforçarà la certesa d’haver rebutuna nova missió transcendent, la missióde profeta.

21

7.1. Inspirat per l'evangeli

Ell, en efecte, va ser el gran vident que,en la perversa realitat social en què vi-via, va saber expressar amb valentia unlúcid veredicte, tant en les seves greusdenúncies com en les seves promesesesperançades. Tot això, a més, molt se-riosament inspirat per l’Evangeli deJesús.

Ja des de jove mostrava un caràcterinquiet i rebel contra tot el que s’oposa-va a la seva voluntat de conèixer perso-nalment el veritable sentit de la vida, notant en teoria sinó en les successivesexperiències que anava fent lliurement,

que el van dur primer a rebutjar la uni-versitat oficial i després la milícia al ser-vei de la guerra. A poc a poc, però sem-pre amb gran afany, va anar descobrinttambé l’horrible situació en la qual vi-vien la majoria dels seus compatriotes,tant als suburbis de Moscou –que ell varecórrer, commogut, amb motiu d’uncens–, com als immensos camps de con-reu i a les seves pròpies finques, on vapresenciar els intolerables patiments demilions de camperols. Però va ser prin-cipalment des de la seva profunda crisii posterior conversió religiosa, als cin-quanta anys, que aquestes mateixes ex-periències van provocar-li una dràstica

22

7. TOLSTOI, EL PROFETA

Tot i que no empraré aquí aquest terme en el sentit bíblic canònic, ambel qual es distingeix uns personatges molt singulars, inspirats per Déuper a proclamar les seves promeses i denúncies, penso que en sentitfigurat el terme ‘profeta’ pot molt bé aplicar-se a Lleó Tolstoi, com ja hanfet altres estudiosos.8

reacció de protesta i de recerca, ansiosade solucions més transcendents, lesquals anirà trobant parcialment en elsprincipals moviments revolucionaris defora de Rússia, que ell també prova ex-perimentalment en la seva pròpia vida ien els seus escrits, descobrint els seusavantatges i les seves contradiccions.

7.2. Anarquista decidit, socialistaentusiasta... profeta evangèlicAixí, anem veient en aquest nou Tolstoi,vell ja però encara vigorós, l’anarquistadecidit contra l’Estat i les seves repres-sions, sense esquerdar, però, la puresade la seva convicció de no resistir maiamb violència les dures violències delPoder. I també ens trobem amb el so-cialista entusiasta, que rebutja en part ladoctrina del socialisme i, en canvi, estàmolt entusiasmat per l’esperança d’unasocietat nova. Finalment, Tolstoi tambéva ser defensor de les reformes popularsque es començaven a tolerar a Rússia,

especialment la dels populistes, tot i queno tolerarà després la tebiesa del seu es-perit revolucionari.

Doncs bé, totes aquestes adhesions icontradiccions, de vegades molt peno-ses, que va vivint aquest aristòcrata re-bel i infidel al seu monarca, a costa tam-bé de la pau domèstica, seran encaramolt potenciades en el seu esperit per laseva radical conversió a l’Evangeli deJesús, que afegia a les seves lluites i es-perances un horitzó absolut i feia moltmés dramàtiques les seves resistènciespersonals, així com les tensions fami-liars i les oposicions públiques (amb lapolicia, per exemple, o amb l’EsglésiaOrtodoxa). Amb l’agreujant afegit, nomenys dramàtic, que ara ell no podia ca-llar i havia de seguir expressant el seumissatge encara que fos a contracorrent.

Crec, doncs, que és del tot justificatatorgar el títol de profeta a aquest espe-rit gegant que va ser Lleó Tolstoi, ungran profeta evangèlic, a més de morali polític.

23

8.1. Un Regne subversiuSón incomptables les seves invectivescontra el que avui entenem per «violèn-cia estructural», així com contra la re-pressió de la llibertat i la crueltat delscàstigs penals. Aquestes denúncies ana-ven sempre prenyades d’un seriós con-tingut moral, en defensa de la justícia i,en especial, de la caritat a favor de lagent més desposseïda i marginada de laciutat i del camp.Ara bé, la vigorosa veude Tolstoi, que s’atrevia a denunciar unssòlids poders establerts, i que per a al-guns havia de sonar moltes vegadescom la del «profeta que clama al de-sert», no deixava de ser acollida de fetper molts oients i lectors, especialment

consolats per aquelles protestes, que ellsmateixos no sabien o no podien expres-sar, com consta, per exemple, en algu-nes de les moltes cartes que anava re-bent diàriament en l’última etapa de laseva vida.

També és molt considerable l’efecteque produïen aquestes proclames en unasocietat que es començava a sentir moltmés indignada davant tantes injustícies,efecte que era reforçat per l’exemplepersonal que el mateix Tolstoi donava,quan es reconeixia pecador i es procu-rava aplicar la correcció moral que des-prés predicava. Així, per exemple, enproposar els seus «cinc manaments delrevolucionari», estava ell mateix ex-

24

8. UN PROFETISME MORAL, POLÍTIC I EVANGÈLIC

Tingueu en compte que aquesta ferma vocació profètica de Tolstoi nova deixar mai d’oferir un aspecte social i fins i tot polític molt notables.Ja hem anat constatant la denúncia permanent que Tolstoi va mantenir,fins i tot en les seves primeres obres més literàries, contra els abusosdel règim absolutista rus.

pressant els seus propis esforços per as-solir-ho. Preceptes, d’altra banda, moltpràctics, tals com no irritar-se, no co-metre adulteri, no jurar en fals, no re-sistir-se al mal amb violència i sobretotestimar els altres com a un mateix. Comels profetes més antics, també Tolstoipredicava una radical conversió moral,i sovint exclamava: «Feu penitència!».A més, i com a efecte de la seva total re-cuperació religiosa, aquest profeta ja noen tenia prou amb oferir motivacionsètiques simplement humanes, sinó queapel·lava sempre a la confiança en elpoder de Déu, que per a ell també era elDéu de l’amor i la misericòrdia, segonsla doctrina de Jesús, que Tolstoi haviadescobert en els Evangelis.

«Jo crec en Déu, que és l’Esperit del’Amor, i el principi de tot. […] Jocrec que el sentit de la vida per a ca-da un de nosaltres només és créixeren aquest amor a ell […], la qual co-sa ens portarà en aquesta vida a unajoia que creixerà cada dia, i a l’altremón, una felicitat més perfecta…»9

Curiosament, aquesta convicciól’havia rebuda també el nostre profetaen l’assidu tracte amb els camperols(«ells em van tornar les bases de la me-va fe», diu en La confessió, cap. XIII).Efectivament, estava convençut queaquesta fe era també la que donava for-ces als pobres d’aquest món per a tirarendavant. D’aquí ve que una de les ci-tacions de l’Evangeli que Tolstoi mésrepetia era: «Busqueu primer el Regnede Déu i fer el que ell vol, i tot això usho donarà de més a més» (Mt 6,33).Aixíconclou, per exemple, la seva obra ElRegne de Déu està entre vosaltres.

8.2. Adhesió a JesúsEn un altre dels seus assajos, La religiói la moral (1893), Tolstoi va reconèixer,en aquest sentit, que «una moral laica,desvinculada de la religió, no pot sub-sistir». Ara bé, el bagatge teològic delnostre profeta no era ni molt ampli nimolt ortodox, perquè no sintonitzavasempre amb els dogmes i preceptes delSínode rus, que ell considerava massaimpositiu. El seu reconegut tempera-ment, molt independent i rebel, potserpot fer més comprensiva aquesta hete-rodòxia; però allò de què no es pot dub-tar és de l’extraordinària adhesió queTolstoi sentia per la figura del Crist his-tòric i celeste alhora, que vindria nova-ment al final de la història, com a ga-rantia dels creients, tant per a avui comper a després de la mort. La constant re-ferència en els seus llibres a la doctrinade Jesús en l’Evangeli, i en particular alde sant Joan i al «sermó de la munta-nya», segons sant Mateu, permeten qua-lificar ben bé aquest profeta també coma “evangèlic”. Els temes de l’Evangelicitats més sovint per ell són el de no tor-nar mai mal per mal i el d’estimar els al-tres com a un mateix, o encara, donant-los més del que ens demanen, etc.

Un altre tret que distingeix també elprofetisme de Tolstoi és no aparèixergairebé mai com a missatger de calami-tats terribles, ni com a endeví de para-disos imaginaris. Davant una situaciósocial moralment corrompuda, ell noconfiava només en les forces de l’ésserhumà, i menys encara en les dels revo-lucionaris socialistes, perquè pressentiaque la seva revolució seria molt brutal,i que no aconseguiria res més que im-plantar una nova prepotència que subs-

25

tituiria la que ja patien i que acabaria«extingint, a més, els últims residus dellibertat»10. El pacifista Tolstoi, en can-vi, no se sentia mogut per cap voluntatde poder, i ara menys que mai. Experi-mentava d’alguna manera que el moviauna Força superior, «com a enviat deDéu» (Diari, 11 d’agost de 1893), a quiell ara desitjava servir «no com un par-ticular sinó com el seu ambaixador»(Diari, 12 de juliol de 1900).11 Per això,les seves propostes sonaven ara méstranscendents. I crec que no es pot dub-tar que, des de la seva plena confiançaen el Regne de Déu, Tolstoi en els seusúltims anys no estigués convençut del’arribada d’una nova època de felicitatper a tots.

«Penso que precisament ara està co-mençant aquella gran revolució ques’estava preparant des de fa dos milanys.»«Ens trobem al llindar d’una vidanova […] Per a assolir-la només calalliberar-se de la superstició de la ne-cessitat de la violència, i acceptar, encanvi, l’etern principi de l’amor.»(La fi de segle, 1905)12

8.3. Una figura sempre presentPer acabar, crec que encara cal pregun-tar-se sobre l’acollida que aquest granmestre moral va tenir a la seva pròpiapàtria i a fora, i com podria Tolstoi seravui més conegut com a profeta per alnostre món. Cal reconèixer, en primerlloc, que hi hagué i segueixen havent-hicrítics que consideren les seves propos-tes massa idealistes i políticament poc«científiques» i eficaces. També alguns

conservadors criticaven sense pietat elcomte Tolstoi, per l’escàndol del seuanarquisme i la seva heterodòxia. Peròno per això va deixar Tolstoi de tenirmolts admiradors i seguidors. Fins i totentre els revolucionaris marxistes no livan faltar lloances per la seva oposicióradical al règim absolutista i a la propie-tat privada, i el mateix Lenin l’arribà aqualificar de «patriarca de la Revolució».

Però al marge d’aquests revolucio-naris, hi va haver una multitud d’altrespersones que se sentien especialmentatretes pel seu exemple i magisteri. Imalgrat que molts dels escrits de Tols-toi havien estat prohibits a Rússia, perl’Estat i per l’Església, no es van deixarde publicar clandestinament i de traduir-se al francès i a l’anglès a l’estranger, ieren devorats per un públic cada vega-da més ampli. De fet, des de 1890 vanser molts milers els pelegrins que visi-taren aquest patriarca a Jasnaja Pol’anai es van organitzar en grups per tot elpaís, per viure el que el mestre predi-cava, sobretot el pacifisme, l’objeccióde consciència, el rebuig als latifundisi la solidaritat cristiana. Així resultavaque a aquest creixent i molt plural mo-viment del “tolstoisme”, s’hi incorpo-raven intel·lectuals joves perseguits,monjos dissidents, alguns nobles con-vertits i mestres o periodistes mogutspel gran desig de canviar la situació.Són també molt abundants les cartesque enviaven a Tolstoi des de l’estran-ger (dotze grans volums a les ObresCompletes, en rus, de 1925). Moltesd’elles provenien d’intel·lectuals no so-lament de la Gran Bretanya, França iSuïssa, sinó també dels Estats Units iCanadà, on s’havien creat grups de se-

26

guidors, i també es van publicar almenysdues revistes: The Free Word (Londres)i La Libre Pensée (Ginebra).13

També és bo recordar, entre els seusdeixebles literaris russos més il·lustres,el subtil i humaníssim dramaturg AntonChéjov. I per dir alguna cosa dels escrip-tors espanyols, esmentem entre els ad-miradors contemporanis deTolstoi, Emi-lia Pardo Bazán, Benito Pérez Galdós,Clarín, Unamuno, Narcís Oller i JoanMaragall. Per últim, no hem d’oblidarque l’esclat de la Primera Guerra Mun-dial el 1914 i la Revolució bolxevic de1917 van esborrar sobtadament a totEuropa i per uns quants anys el recordde Tolstoi, que malgrat tot es tornarà arecuperar tímidament el 1928, en com-

plir-se el primer centenari del seu nai-xement.

No han faltat pensadors, com StefanZweig, que han vist en Lleó Tolstoi unmés dels grans idealistes històrics queal final van fracassar, com el Quixot.Però cal preguntar-se: ¿va fracassar re-alment, el Quixot? És cert que va serderrotat moltes vegades, però no li vanarrencar mai la voluntat de seguir llui-tant per un món millor, i per això la se-va figura és sempre present com un es-timulant símbol moral. Així penso quecaldria entendre el destí de Lleó Tolstoi,imperfecte i contradictori, si voleu, pe-rò indomable en la seva ferma voluntatd’anunciar i preparar una societat millorper a tothom.

27

28

Entenguem només que no és la realització d’un programademocràtic d’anarquistes, socialistes, pacifistes o qualsevolaltre, ni de les formulacions religioses actuals, el que podria alli-berar-nos dels nostres mals; només ens alliberarà (el fet de)conèixer la veritable religió en la seva integritat: aquella veritatpresent des dels orígens fins avui, que roman en tot cor humài que ha estat revelada de manera clara, senzilla i convincenten totes les doctrines més autèntiques sobre la vida, i d’unamanera molt clara i propera a nosaltres en els ensenyamentsde Crist. Entenguem i reconeguem només aquesta veritat: laveritat segons la qual la nostra vida consisteix en la manifesta-ció d’un amor creixent, un amor incompatible amb la violència.Entenguem només que és en aquest creixement de l’amor, encada persona i en tota la humanitat, on resideix la felicitat per atots i per a cada un de nosaltres.

Entenguem només que això és així tant en la forma de viure decadascú com en les relacions amb els altres. I entenguemsobretot que aquest principi ha d’orientar l’educació de les futu-res generacions: que cada persona entengui que no només noté dret sinó que ni tan sols té la possibilitat d’organitzar la vidadels altres, ja que és tasca de cada persona planificar i res-ponsabilitzar-se de la pròpia vida, desenvolupant en si mateixl’esperit de fill de Déu i augmentant sobretot allò que més elcaracteritza, que és l’amor. Amb això no estic dient que tots elserrors de la nostra vida seran reemplaçats de sobte per la feli-citat que el cor anhela, perquè, mentre perduri l’ésser humà i lahumanitat, aquest ideal no es quedarà en un simple somni, sinóque també serà eliminada la forta i dolorosa tensió entre lesaspiracions de l’ànima i la brutal vida actual, tan dolenta que nofa sinó empitjorar.

Diari personal, 19 febrer 1908

DOS TEXTOS SIGNIFICATIUS DE LLEÓ TOLSTOI

29

Només ens és donada una forma de felicitat del tot inalienable,la de l’amor. N’hi ha prou d’estimar i tot és alegria: el cel, elsarbres, un mateixU I, no obstant això, la gent cerca la felicitatpertot arreu menys en l’amor. I és precisament aquesta formaerrònia de recerca de la felicitat en la riquesa, en el poder, en lafama o en un amor excloent la que no només no ens dóna feli-citat sinó que ens la treu del tot.

Diari personal, 21 juny 1910, any de la mort de Tolstoi

30

1. Romain ROLLAND, Vida de León Tolstoi (1911).Traducció castellana, Madrid, Ediciones La Na-ve, 1935, pàg. 115-116. El mateix autor indica:«Resumeixo aquí diverses pàgines de La con-fessió, conservant les expressions de Tolstoi».

2. Vegeu els capítols VI-IX de La confessió.3. Guerra i Pau, tretzena part, cap. XI.4. Ibid., dotzena part, cap. XVI.5. Vegeu, per exemple, l’assaig de Tolstoi Sobre el

Poder i la Bondat (1888).6. Vegeu sobre això el molt interessant assaig tols-

toià Diner i treball, 1886. També per a Tolstoi,com per a Marx, el diner havia deixat de serun mitjà per a convertir-se en un fi o en unvalor suprem, a costa del valor treball i del tre-ballador, el mèrit i la dignitat del qual eren sot-mesos als poders del luxe, la banca i la borsa.

7. Tema molt ben desenvolupat en l’assaig L’homeen rebel·lió, de 1951.

8. Aquest és el títol de l’interessant estudi Tolstoi,il profeta. Invito alla lettura degli scritti fi-losófico-religiosi, Verona, Edit. Gabrielli,2000.

9. El meu credo (1901), citat per R. ROLLAND, op.cit., pàg. 128.

10. Vegeu La fi del segle, 1905, i Sobre el socia-lisme, 1910.

11. Són citacions preses del llibre Tolstoi, il profe-ta, op. cit., pàg. 63.

12. Ibid., última pàgina.13. Per a ampliar tot el referent a la influència de

Tolstoi, resulta imprescindible avui la recentobra, molt documentada, de Rosamund BAR-LETT, Tolstoy. A Russian Life, Londres, 2010.

NOTES

El temperament de Tolstoi, des de molt jove, però sobretot d’ençà de la seva crisipersonal, fou el d’un home rebel davant les injustícies socials que oprimien elspobres i els camperols russos. No deixava mai de preguntar-se «què hem defer?», perquè ell volia de tot cor canviar aquella situació política tan injusta. Lesseves respostes més freqüents, i també les seves propostes eren aquestes:

• Conèixer molt millor la realitat i les causes d’aquestes injustícies.• Ajudar de manera pràctica i constant, els pobres, els servents i els treballa-

dors.• Organitzar amb urgència l’educació dels infants i adults analfabets de les

seves terres, establint-hi també centres de salut.• Fer almoina a les institucions benèfiques, però no als particulars.• Lluitar contra tota forma de violència individual (les passions) i “estructural”

(lleis, l’exèrcit, la policia, les presons, la pena de mortU).• Informar-se ben bé sobre les propostes de reformes socials i polítiques, dels

pensadors del seu temps i difondre’ls.• Totes aquestes idees i activitats estaven sempre motivades per la seva apas-

sionada fe en l’Evangeli de Jesús.

1. Quines d’aquestes propostes creus que segueixen tenint actualitat?

2. Després de llegir el Quadern, com podríem definir a Tolstoi?

• ¿Un “anarquista pacifista”, un aristòcrata rebel, però defensor de la no-vio-lència?

• ¿Un “revolucionari, autocrític i benèvol”, que volia canvis radicals, però pelcamí de l’amor fratern i de l’autosacrifici personal, de natura plenament evan-gèlica?

• ¿Un “socialista místic”, certament no “científic” (com Hegel o Marx o Lenin),sinó més aviat “utòpic” en el sentit evangèlic del “Regne de Déu enmig nostre”?

• ¿Un “profeta religiós heterodox”, enamorat místicament de Crist el profeta;sempre contrari als abusos d’autoritat de l’Església; un gran profeta evangè-lic, doncs, excomunicat per l’Ortodòxia?

3. Quines d’aquestes actituds continuen tenint vigència avui? Quines enssón totalment necessàries en la situació que ens toca viure?

31

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

www.cristianismeijusticia.net/virtual

La col·lecció virtual ésel recull de material pu-blicats exclusivament alweb.Aquí hi trobaràs qua-derns que per la sevaextensió o pel seu for-mat i estil diferents nohem editat en paper,però que tenen el ma-teix rigor, sentit i missióque els nostres Qua-derns CJ.Desitgem que circulinper la xarxa, i per aixòcomptem amb tu.

COL·LECCIÓVIRTUAL

En aquest quadern Julia Lópezva desgranant els arguments sobre com

la Reforma Laboral 2012 arrasa ambels drets bàsics dels treballadors

reconeguts en la...

Hi ha una paràbola en l’Evangeli de Lluc queincomoda perquè parla de diners, bancs,

interessos i guanys. Un text que tracta d’unhome noble que, abans de marxar per a...