BENZINA_8

Els versos neixen al cap, però s'escriuen amb el cor. Per això, la poesia és ellloc de trobada entre el cel i la terra, entre l'esperit i el cos físic, entre eltot i el no res. Sebastià Alzamora, Vicenç Llorca, David Castillo, Enric Casasses,

Ester Xargay, Albert Roig, Xavier Lloveras, Manuel Forcano, Eduard Sanahuja i AnnaAguilar-Amat representen l'avantguarda d'un exèrcit de poetes que, de forma

silenciosa, guanya terreny en el camp de batalla literari. Les seves armes estancarregades amb pólvora de metàfores, hipèrboles i anàfores; i la seva lírica esdevéuna abraçada a l'ànima. Aquests autors i les seves obres estan carregades de futur.

Com va dir el periodista i novel·lista francès León Daudet, “els poetes són homes[i dones] que han conservat els seus ulls d'infant”. I el millor de tot és que, el

que veuen, ho comparteixen amb la resta de nosaltres.

El Club dels Poetes Vius

escriptor francès PaulAmbroise Valéry deia quela poesia és l'ambició dediscórrer, que aspira a veu-re's carregada de més sen-tits i ungida de més músi-

ca que el llenguatge ordinari. La discussióque van protagonitzar en un debat poèticorganitzat en el marc de la Setmana delLlibre en Català del 2005, d'una bandaEnric Casasses i Albert Roig, dos autors detrajectòria aleshores ja consolidada, i d'unaaltra el grup emergent Els Imparables,representat per Sebastià Alzamora, ManuelForcano i Hèctor Bofill, va resultar memo-rable. Era dijous, però pel món de la poesiacatalana no va resultar un dijous qualsevol.Segons les cròniques periodístiques que espoden consultar a les hemeroteques, l'acte vaesdevenir un veritable duel dialèctic, on lesmetàfores, hipèrboles i la resta de recursos

L’literaris van quedar a un marge i, irremedia-blement, van cedir espai a la mala lletintel·lectual. Caldria un estudi per determi-nar si les posicions continuen enfrontades adia d'avui, però el que és evident és queaquella discussió va quedar impresa a la reti-na de molts. I no és per a menys: va serdigne d'entrar a formar part d'una enci-clopèdia, obrint el capítol de les diferènciesque existeixen entre els autors contempora-nis al voltant de la mestria de clàssics comJosep Carner. Com diu l'assagista i moralis-ta francès Joseph Joubert, malgrat que moltsvan cap a la veritat pels camins de la poesia,alguns (dels poetes contemporanis) volenarribar a la poesia pels camins de la veritat.

SEBASTIÀ ALZAMORA: EL FLA-MANT DARRER PREMI CARLESRIBA. El físic i astrònom italià GalileoGalilei va dir que existeixen dos tipus de

ments poètiques: una apta per inventar fau-les i una altra disposada a crear-les. Aquelldijous de l'any 2005, quan el crític RicardRuiz, moderador del debat, va obrir la dis-cussió anteposant els termes traïció i tradi-ció, Sebastià Alzamora va preferir canviarles regles del joc i situar la qüestió en elsconceptes triar i trair. Va afirmar que donarl'esquena a alguns autors no suposa trairningú, sinó escollir els que a cadascú més liinteressen. Nascut a Llucmajor (Mallorca)el 1972, ja havia provocat anys enrere unaencesa polèmica quan va atacar la figura deJosep Carner qualificant-lo d'autor medio-cre i sobrevalorat. Una opinió com qualsevolaltra? No. Una bomba sota la línia de flota-ció del vaixell on naveguen, a través de l'agi-tat mar de la història de la literatura, elspoetes que ja han deixat de ser però quecontinuen estant (sobretot a les antologies).

Alzamora és un submarinista del vers,

Per José Antonio Pilar

Sebastià Alzamora David CastilloViçenç llorca

BENZINA_9

capaç de capbussar-se sense bombolla d'oxi-gen en les profunditats abissals de la polèmi-ca. Té una acreditada reputació com a autor,però també com a crític literari i articulista.Ha estès la seva tovallola sobre les platges derevistes culturals i científiques tan diversescom Benzina, Serra d'Or, Lluc, El Mirall oEl Temps. Es va donar a conèixer com a jovepoeta el 1993, després de guanyar el PremiSalvador Espriu de poesia amb Rafel, unllarg poema de 775 decasíl·labs reflexiusobre l'experiència del traspàs d'un amicadolescent. El mallorquí, les obres del qualacostumen a retratar una societat en declivii en la que els personatges es plantegen dub-tes universals -inclòs el de la mateixaexistència- i particulars, ha demostrat sem-pre una precoç maduresa. Això és, almenys,el que diuen d'ell alguns crítics.

Llicenciat en Filologia Catalana per laUniversitat de les Illes Balears, el 1995 es vatraslladar a viure a Barcelona, on des d'ales-hores compagina la creació literària amb lestasques acadèmiques i la gestió cultural. Unany després va publicar Formes del cercle, unrecull de poemes que va ser seguit d'un altrevolum, Apoteosi del cercle, que el 1997 el vafer mereixedor del Premi BartomeuRosselló-Pòrcel. Del mateix període és Elllinatge, una sèrie de composicions en edicióbilingüe català-castellà. A partir d'aquí,ràpidament es va convertir en una sòlida iarriscada veu del panorama literari català. Ésconsiderat innovador i alhora deutor de lesfonts dels clàssics (almenys d'alguns). I lairritació que va provocar l'enfrontamentsobre Carner (pel qual va reconèixer poste-riorment que sentia una certa estimació desde la polèmica inicial) va ser, segons va argu-mentar l'autor en aquell debat, un símptomadel canvi que s'estava produint en aquellmoment en la percepció del cànon català enla literatura d'aquest país.

Alzamora compta amb una obra àmplia-ment premiada que ha estat traduïda adiversos idiomes, entre ells el castellà, l'ita-lià, el francès, el portuguès, l'hebreu i l'es-lovè. Un dels poemaris més celebrats delmallorquí és Mula morta (2001), que va sertraduït al castellà, i en el qual l'autor exhi-

beix una gran capacitat metafòrica amb unaveu lírica no exempta de crítica. El mallor-quí és responsable d'obres com L'extinció(1999, Premi Documenta de Narrativa el1998), Sara i Jeremies (2002, Premi Ciutatde Palma Llorenç Villalonga de Narrativa),El benestar (2003, Premi Flor Natural alsJocs Florals de Barcelona de Poesia), La pelli la princesa (2005, Premi Josep Pla deNarrativa), i Faust (2006, Premi FundacióEnciclopèdia Catalana de Narrativa). Partde la seva producció literària ha estat aple-gada en antologies conjuntes i volumscol·lectius, com per exemple Tancat pervacances (2003) i Imparables (2004). Formapart del nucli generacional d'Els Imparables,amb els quals publica l'assaig programàticDogmàtica imparable: Abandoneu tota espe-rança (2005).

La darrera Nit de Santa Llúcia va tenirun significat especial per a aquest autor: vaguanyar el 50è Premi Carles Riba de Poesia-el més prestigiós de les lletres catalanes-amb l'obra La part visible. Com va dir elnovel·lista, poeta i crític literari RobertPenn Warren, “en el fons, un poema no ésquelcom que es veu, sinó la llum que enspermet veure. I el que veiem és la vida”.

VICENÇ LLORCA: UN HUMANISTAA LA CORT DEL REI VERS. “El poetano és un filòsof, sinó un clarivident”. Lafrase correspon a l'escriptor Juan RamónJiménez i sintetitza molt bé la filosofia crea-tiva de Vicenç Llorca (Barcelona, 1965),envoltada de clarividència poètica. Aquestautor es defineix com un humanista delsegle XXI. Amb el seu ofici té l'objectiud'intentar convertir la paraula, la literatura iel seu amor a la cultura en tres peces clau dela maquinària que fa possible que el mónactual continuï girant sobre el seu eix; i queho faci, a més, tenint en compte la llibertati la sensibilitat humanes. Amb sentit i sen-timent, se sent hereu de la tradició de l'hu-manisme, des de la Grècia homèrica a laToscana renaixentista, alhora que solidariamb el dolor globalitzat que la societatactual ha heretat amb displicència del segleXX.

Enric Cassasses Ester Xargay Albert Roig

Xavier Lloveras

Manuel Forcano

Eduard Sanahuja

Anna Aguilar-Amat

BENZINA_10

Llorca és poeta, escriptor i crític literari. Hapublicat una vintena de llibres i nombrososarticles en premsa. Igualment, ha practicatel columnisme creatiu i d'opinió en mitjansradiofònics, amb un clar i evident sentitd'acció que es podria definir com un com-promís renovat amb l'univers del que éscontemporani. És un enamorat de les ciu-tats en general i de les ciutats amb les que hamantingut una relació en particular: SantaColoma de Gramanet (on va viure la sevainfantesa i joventut), Ciutat de Mallorca,València, Sevilla, Lisboa o Boston, per citarnomés algunes d'elles. L'espai urbà, però, ésnomés una part de la realitat de l'obra d'a-quest poeta; l'altra ve donada pel coneixe-ment del cosmos.

Llicenciat en Filosofia i Lletres iMagister en Filologia Catalana, entre elsseus llibres destaquen els de poesia LaPèrdua (1987), Places de mans (1989, PremiSalvador Espriu 1988), L'amic desert (1992,Premi Ausiàs Marc 1991), Atles d'aigua(1995, Premi Vicent Andrés Estellés deBurjassot 1995), Cel subtil (1999), Parauladel món. Antologia 1983-2003 (2004), Ciutatdel vers (2005, Premi Benvingut Oliver2004), De les criatures més belles (2006) iL'últim nord (2008, Premi Vicent Andrés2007). El seu poema Les mans d'una ciutat espot llegir sobre un suport escultòric debronze a la plaça Catalunya de SantaColoma de Gramanet. En el terreny de l'as-saig, destaquen els estudis Màrius Sampere.Assaig de revisió del Realisme Històric (1989),Salvar-se en la paraula. Introducció a lanovel·lística de Miquel Àngel Riera (1995,Premi Joaquim Xirau 1994) i L'entusiasmereflexiu (1997, Premi Sial 1999); dins del'assaig biogràfic ha fet, amb dibuixos dePilarín Bayés, el llibre per a infants Petitahistòria de Josep Maria de Sagarra (1994), ien el terreny de l'art, Història dels ulls. Lapintura de J. M. Puigmartí (1996). En elcamp de la prosa de no ficció cal ressenyar elsingular epistolari En absència de l'àngel(2000) i els llibres il·lustrats Places deCatalunya (2003), amb fotografies de DemiMora, i Enric Monjo, La realitat de la figura(2006). Algunes d'aquestes obres han estattraduïdes a diverses llengües, com ara el cas-tellà, el gallec, l'anglès, el francès, l'italià,l'hongarès, els rus o el xinès.

Com a crític, la tasca de Llorca s'ha cen-trat especialment en la literatura catalanacontemporània, a la que ha sotmès a unestret seguiment des de la seva privilegiadaatalaia d'intel·lectual, i considera que elcànon l'acaben fent els mateixos escriptorsen virtut del diàleg que estableixen entre ells

al llarg del temps. L'autor, que també ha fetversions al català de Carson McCullers,Bernardo Atxaga i Jean Cocteau, ha realit-zat nombroses conferències i presentacionsde llibres, alhora que ha col·laborat activa-ment en diverses iniciatives culturals. Entre1991 i 1996 va ser secretari general del'Associació d'Escriptors en LlenguaCatalana (AELC), entre 1994 i 1996 mem-bre de la junta directiva de l'EuropeanWriters' Congres, entre 1996 i 2004 vadesenvolupar tasques en el terreny de la cul-tura a la Conselleria de Cultura de laGeneralitat, assumint les responsabilitats dedirector de la Secretaria de RelacionsCulturals, Cap de Gabinet i director gene-ral de Promoció Cultural.

Llorca admira. I la seva admiració esdirigeix cap al turment amorós d'AusiàsMarc, la irrupció del geni de Verdaguer, laintuïció de la puresa d’en Maragall, la lluitapel concepte en el vers de Riba, la invenciód'un surrealisme medieval d’en Foix, la ten-dresa cruel de Rodoreda i la capacitat deveure els ulls al monstre de la vida de Pla.Entre les seves lectures preferides de la lite-ratura universal es troben la Bíblia, Homer,Plató, Marc Aureli, Petrarca, Shakespeare,Cervantes, Quevedo, Goethe, Schiller,Schelling, Baudalaire, Leopardi, Cavafis,Proust, Yourcenar, Saint-John Perse, Eliot,Rilke, Valéry, Guillén, Borges, Pessoa, Paz,Machado, Juan Ramón Jiménez o GarcíaLorca. L'obra de Llorca va més enllà del'entusiasme reflexiu. És una poètica que novol esdevenir manifest de cap ideologia, quedefuig del concepte d'ideari. I és, també,l'expressió d'una actitud davant de l'herèn-cia intel·lectual rebuda i el temps que li hatocat viure, que es manifesta sempre deforma respectuosa amb l'art de la paraula, laintel·ligència, la sensibilitat i la humanitat.Va ser el poeta i dramaturg de FuenteVaqueros (Granada) qui va dir que la poesiano vol adeptes, sinó que vol amants. L'autorcatalà ho sap i per això s'entrega en cos iànima a la lírica del vers. I ho fa de la formamés humana possible: d'esperit.

DAVID CASTILLO: L'ACTIVISTA DELA POESIA. El poeta nord-americàRobert Lee Frost va dir que un poemacomença en delit i termina en saviesa. Elperiodista, novel·lista, poeta i crític DavidCastillo (Barcelona, 1961) ha assolit un des-tacat paper en el món literari català. Vapublicar els seus primers textos el 1975,quan només tenia 14 anys. Aleshores com-binava la seva passió, l'escriptura, que vacomençar en publicacions clandestines i

BENZINA_11

contraculturals de l'època, amb un ofici “dedebò” com ara ser grum al Banco Ibérico. El1976, mesos després que morís Franco i enplena transició democràtica, es va afiliar a laCNT. Eren els temps del pensament lliure,les barricades, les primeres manifestacions iles parades de contrapropaganda, peròtambé de les festes permanents, el destape,les jornades llibertàries i les fumades de hai-xix col·lectives... i les detencions per part dela policia: l'autor va passar per comissaria.Revistes alternatives com Ajoblanco, ViejoTopo, Alfalfa, Star o Topo Avizor, a més defanzines, van buscar el seu espai al mercat. Ialguns autors van trobar un suport físic desdel qual difondre les seves obres. Igual que elpanorama editorial, la banda sonora del paístambé va començar a canviar: Dylan, Bowiei Lou Reed es van fer un merescut forat enel cor d'una generació que va començar aescriure un futur diferent sobre els renglonstorts que va deixar el dictador.

El jove poeta va completar la seva for-mació aleshores amb la lectura dels gransautors universals: Cernuda, García Lorca,Aleixandre, Vallejo, Larrea, Vinyoli, Bonet,Rimbaud, Ashbery, Blake, Milton, Yeats,Coleridge, Auden i Corso, entre d'altres,que al cervell de Castillo es barregen amb laforça de la música pop. El camí del poeta vaquedar marcat per tots aquests ingredients iper la seva particular visió de la realitat.L'autor no és aliè al principi filosòfic con-temporani “actua localment, pensa global-ment”, de forma que la seva obra reflexa lasituació social dels barris de Barcelona, desdel Poble Nou -on va néixer- fins al Carmel,i des de la Barceloneta al barri 'Xino', peròtambé dels suburbis del món. No es tractad'una guia turística, sinó d'un passeig aconsciència pels clarobscurs laberints de lacondició humana.

El 1985, David Castillo va entrar a for-mar part de la junta de l'AteneuEnciclopèdic Popular (AEP), que tenia laseva seu a la Casa de la Caritat; el seu pasper aquesta entitat va coincidir amb reu-nions en les que participaven antics i cone-guts militants anarquistes. Va ser en aquellsmoments quan l'autor va iniciar la sevacarrera periodística a El País i LaVanguardia; i a partir del 1998, a l'Avui (onun any després, i fins el 2007, va assumir ladirecció del suplement cultural). També hadirigit Lletra de Canvi i ha col·laborat aQuimera, Ínsula, Leer, ¿Qué leer?, i ha coor-dinat la Setmana de la Poesia de Barcelona.

Castillo no s'ha especialitzat en un únicpal literari, sinó que ha polinitzat diversosgèneres amb el seu verb, tant en prosa com

en vers. La seva producció poètica inovel·lística està caracteritzada per la nuesaformal i per una sinceritat sense conces-sions, per la petjada del rock i pel paisatgede la Barcelona més sòrdida. La seva prime-ra obra publicada, tota una declaració deprincipis, va ser una biografia de Bob Dylanel 1992. Aquest mateix any va publicar Lamuntanya russa, un llibre ple d'imatges dediferents ciutats i de poemes que es remun-ten als anys 80, i alguns fins i tot a èpoquesanteriors. La segona recopilació lírica,Tenebra (1994) té com a fil conductor eltemps i com a protagonistes l'òptica deBergson, les insinuacions de Hegel i la cre-ativitat de Dylan Thomas, a qui RobertAllen Zimmerman, el faune circumcís deMinnesota, va agafar el nom en préstec perconquerir el món amb els seus poemesmusicats.

Algunes de les seves obres posteriorssón Game Over (1998, Premi Carles Riba),El cel de l'infern (1999, Premi Joan Crexells),El pont de Mühlberg (2000) i No miris enrere(2001, Premi Sant Jordi). També ha publi-cat diverses antologies bilingües de la sevapoètica: Bandera negra (2001) i En tierra denadie (2002). Juntament amb el jove poetaMarc Sardà, el 2007 va publicar el llibrebiogràfic Conversacions con Pepín Bello, queva tenir una gran repercussió mediàtica.

Allunyat dels poetes postmoderns i delspoetes buits, i treballant la idea sense caureen la trampa de la ideologia, a l'obra deCastillo es manifesta una barreja de la cul-tura autòctona i l'anglosaxona. El seu cervellestà ple de mites i fantasmes literaris. Allàhi conviuen Fonollosa, Artaud, Burroughs,Tennessee Williams, Lorca, Rimbaud,Dostoievski, Bakunin, John Keats, Jesucrist,Che Guevara, el Comandante Cero,Leonard Cohen, Reed, Ramones, Prince i,sobretot, Dylan. Castillo escriu sobre paper,però potser li agradaria fer-ho al vent.

Diuen les cròniques que, als albors delsanys 80, Castillo es va començar a prodigara les tertúlies poètiques de l'època que s'or-ganitzaven als ateneus llibertaris, els bars delbarri de Gràcia i altres indrets de la ciutat.En aquelles incursions intel·lectuals teniacom a company Enric Casasses, entre d'al-tres. L'escriptor Joan Salvat-Papasseit va dirque l'inútil de l'art és el que li dóna valor. Enuna entrevista concedida a SolidaridadObrera, Castillo va afirmar que aquest oficiinútil (escriure) és la seva raó de ser.

ENRIC CASASSES: SER O NO SER,ESCRIURE O NO ESCRIURE.Pregunta doble: qui és Enric Casasses i per

què escriu? Resposta simple: escriu perquèno sap qui és. Enric Casasses és un i moltsalhora. És, segons ell mateix, el micropsicò-leg capaç de curar una bogeria abans d'unamilionèsima de segon, per tal que el pacientpassi la resta de la milionèsima part pensanttranquil·lament en les musaranyes, que ésuna de les formes de la salut mental queencara estan permeses; és el desconegut quepassa pel carrer quan tothom es coneix, o faveure que es coneix, tothom menys ell; és ellloro Darwin que passa el temps en unbalcó; i és el pastor foraster que fa pasturarcabres del país i les encomana enyorança.Però, i si, com diu, és l'única pedra quecasualment sobreviurà a aquesta civilització?I si és la cella esquerra de l'home de lescelles d'espart, l'home de l'entrepà de laguerra de la Mercè Rodoreda? Com a intro-ducció a la persona i al personatge, aquestpreàmbul no està gens malament.

Enric Casasses (Barcelona, 1951) és uni molts alhora. Fill del químic i poeta EnricCasassas Simó, i també de la química PepitaFigueras Cros, és poeta i rapsode, peròtambé ha treballat com a traductor per aalgunes editorials. La seva existència nòma-da l'ha portat a ser d'aquí, de tot arreu id'enlloc. A no tenir arrels, o a tenir-ne mol-tes. És el que té la universalitat. Ha viscut allocs tan dispars com Barcelona, l'Escala,Tenerife, Montpeller, Nottingham,Llucmaçanes i Berlín. L'any 1997 va esta-blir-se a la capital catalana. Els seus primersllibres daten de principis dels anys 70, i ambel temps ha assolit un merescut reconeixe-ment dins del panorama poètic català. Coma un dels majors representants dels perdutsen un mar de castanyes, dels perduts i prou-que són potser els únics que tenen unamínima noció sobre de què va el festivald'estels-, escriu i descriu de forma generosaper compartir dubtes. I sent tant gran,alguns el veuen petit, malgrat que ha createscola.

Les comparacions mai no són bones, osí. Enric Casasses està qualificat com untransgressor en comparació amb altres poe-tes. Els seus espectaculars recitals han con-tribuït a la supervivència de la seva poesia,molt sonora i juganera amb els fonemes,més enllà dels límits dels llibres.Normalment, les seves creacions tenen coma punt de partida una idea concreta, però enel transcurs de la composició acaben trans-formant-se i adquirint una visió particular.La seva obra mostra influències molt hete-rogènies i es gronxa per diversos estils, de lapoesia medieval al surrealisme, del renaixe-ment al barroc. El crític Manuel Guerrero

BENZINA_12

va dir d'ell que era hereu “del verb prodigiósd'autors com Salvat-Papasseit, Foix, Brossa,Vinyoli o Ferrater”. I el mateix Casasses s'haconfessat admirador de Víctor Català,Mercè Rodoreda o Fages de Climent.

Palpejant a les fosques per una habitacióplena de llibres de poesia hom es podria pre-guntar: qui és Enric Casasses? La preguntaes manté invariable en el temps i l'espai infi-nit. Podria ser la veu que sembla que et cridaen una casa buida, un de tants a la rambladels desemparats, un dels que organitzen elviatge intergalàctic dels pobres, la desespe-ració dels rics o el consol de la gent gran.Podria ser un i molts alhora. I per quèescriu? En una època només escrivia frasesque pogués entendre un amic seu que ésmultiòpata, que és un sistema que no fallagairebé mai; però això era abans, perquèaquell amic va morir de moltes coses. Ambuna precisió de rellotger suís sentència: “Pucafirmar i assegurar que tot el que jo haviaescrit fins aleshores ho havia escrit per a elli que tot el que he escrit després, ho he escritper a ell”. Sigui com sigui, amb una obrasòlida i amb els seus espectaculars recitals, ésun dels poetes que més ha contribuït a crearimatges a través de la construcció lingüísticai a donar-li vida a la poesia més enllà dels lli-bres.

Va publicar el seu primer volum, La bra-gueta encallada, el 1972. I durant els anyssegüents va continuar escrivint, però no vaser fins el 1982 quan es va editar la sevasegona obra, La cosa aquella, que es va reedi-tar el 2001, i a l'any següent va aconseguir elPremi Crítica Serra d'Or de Poesia. A partird'aquí, la seva producció literària va adquiriruna certa constància: Tots a casa al carrer(1992), No hi érem (1993, que li va obrir debat a bat les portes del circuit comercial ambel Premi Crítica de Poesia Catalana),Començament dels començaments i ocasió de lesocasions (1994 i 2007), Desfà els grumolls(1994), Calç. Àlbum de poesia d'un instant ialhora il·lustrada (1996 i 2005; el 1995 vamerèixer el Premi Carles Riba), Els nous centconsells del consell de cent (1996), D'equivocar-se així (1997), Uh (1997 i 2007), De la notadel preu del sopar del mosso (1998), Coltells(1998 i 1999), Plaça Raspall: poema en setcants (1998, Premi Ciutat de Palma dePoesia 1999), Canaris fosforescents (2001),Descalç. Ljubljana (2002 i 2004), Que dor-mim? seguit de set poemes per a *** i songs forPetra (2002) i Do'm (2008).

Casasses també té una extensa produccióde narrativa i assaig, com El poble del costat(1993), que per la força dels textos, tant pelque s'hi diu com per com es diu, colpeix el

lector; i un ampli currículum que inclou ladramatúrgia, la traducció, l'edició de discosde poesia musicada i CDs i DVDs com apoeta i rapsode, i com a activista cultural.També ha fet d'actor en pel·lícules: Foc alcàntir, de Frederic Amat (2001), amb guióoriginal de Joan Brossa i música de CarlesSantos; Cravan vs. Cravan, que va dirigirIñaki Lacuesta (2002), amb música deVíctor Nubla i amb una cançó de PascalComelade. En aquest segon film també apa-reixen, entre d'altres, Frank Nicotra,Eduardo Arroyo, Maria Lluïsa Borràs,Marcel Fleiss, Marian Varela, Adelaida FriasBorràs, Merlin Hollanden, BernardHeidsieck, Jili Lorente, Le Cirque Perilleus,Le Diablo Mariachi, Pierre Pilatte iHumberto Rivas, Carles Hac Mor i EsterXargay, fent d'ella mateixa.

ESTER XARGAY: AGITADORA DEVERSOS I DE MOLTES COSES MÉS.“Jo sé que la poesia és imprescindible, peròno sé per què”, va dir l'escriptor, pintor icoreògraf Jean Cocteau. Potser EsterXargay, que per dret propi s'ha guanyat unlloc en el selectiu grup que conformen elClub dels Poetes Vius, té la resposta. És pro-vocadora i transgressora en totes les discipli-nes que practica. Nascuda a Sant Feliu deGuíxols (Baix Empordà) el 12 d'abril del1960, és poeta, videoartista i agitadora cul-tural, tot i que també cultiva la novel·la, l'as-saig i la traducció. Llicenciada en Històriad'Art a la Universitat de Barcelona, es vacriar a França i va tornar a Catalunya quantenia 18 anys. És considerada una peça clauen el panorama poètic català actual, teixint laseva obra i fent moure, des de l'ombra, mol-tes activitats i iniciatives culturals. Tambéconrea el gènere de l'acció poètica amb per-formances i happenings, ja sigui amb el seunom real o amb el pseudònim d'Eva Xuclà.

La seva obra poètica es pot descriurecom a trencadora. Jaume Aulet ha dit que laseva poesia “tensa el llenguatge fins al límitde l'experimentació i s'acosta sovint a lesactituds de la poesia que la tradició -espe-cialment la francesa- ha qualificat de maleï-da. És l'insurrecte que entra per la boca i, fetl'eructe, en surt gramatical, tal i com expres-sa en una de les seves composicions”. Enpoesia ha publicat Els àngels soterrats (1990),Les flaires del galliner (1993), Volts en el temps(1997), Darrere les tanques (2000), Trenca-sons (2002), Salflorvatge (2006) o Eixida alsostre (2009). I conjuntament amb CarlesHac Mor, Un pedrís de mil estones (1992),Epítom infranu o no (Ombres de poemes deMarcel Duchamp) (1997), Zooflèxia (el bes-

tiari més veritable de tots) (2007), Fissura(2008), l'obra de teatre Tirant lo Blanc la, oLa perfecció és feixista, o La construcció delsocialisme (2000) i la novel·la Carabassa a totdrap, o Amor lliure ús i abús (2001), becadaper la Institució de les Lletres Catalanes. Ésautora de videopoemes i ha rebut el PremiEspais a la Crítica d'Art (2000).

També ha fet treballs de videocreaciócom Licantropia, amb realització i textosd'ella i música de Mercè Capdevila (2008);Jordi Aligué de ben a prop. Un tomb per l'en-trellat de l'obra de Jordi Aligué, amb músicad'Artur Blasco (2007); A fum de sabatots(2007), vídeo creat amb motiu del 90è ani-versari de Josep Palau i Fabre, en el quals'entrellacen imatges de collita pròpia, depel·lícules antigues i d'arxiu, amb el prota-gonista recitant el seu emblemàtic poema Lasabata, i amb fragments d'una entrevista onaquest descriu el rebuig que va patir, arrande llegir aquesta obra, per part de laBarcelona puritana dels anys 40; Sextina almicroscopi, junt amb Carles Hac Mor(2003); i Paraparèmies, desplaçaments, cosifi-cacions, amb Adolf Alcañiz, Barbara Held iHac Mor (1999), que va aconseguir el premide Creació Audiovisual de Navarra aquellmateix any; a més de diversos guions de fic-ció pel programa Magazine de BarcelonaTelevisió (BTV). El 2004 va fer el vídeo Unpardal és un pardal és un pardal és un pardal,que constitueix un gran cop d'enginy.

Juntament amb Carles Hac Mor ha tra-duït llibres de Pic Adrian, Tzevan Todorov,Blaise Pascal, Raymond Queneau i GilbertLascault, entre d'altres. També col·laboraamb diversos diaris i revistes. L'eròtica de lalletra impresa, que és més poderosa que elpoder. Va ser el poeta i assagista mexicàOctavio Paz qui es va plantejar el següentdilema: “Erotisme i poesia: el primer és unametàfora de la sexualitat; la segona, una ero-tització del llenguatge”.

ALBERT ROIG: EL POETA DE L'E-BRE QUE NO VOL DESTRONARCARNER. El filòsof i escriptor indiRabindranath Tagore va dir que la poesia ésl'eco de la melodia de l'univers al cor delshumans. Aquesta mateixa definició es po-dria aplicar a molts conceptes més, inclosa lamateixa vida. A Vida de Tiano, un dels capí-tols del llibre I pelava la taronja amb les dens,Ars amandi, publicat el 2004, Albert Roig(Tortosa, 1959) explica que un vespreManuel Pérez Bonfill li va dir que els mésjoves no coneixien Tortosa, la gent deTortosa i la Guerra. Ell va arribar a la con-clusió que era ben cert, però tot i així sentia

BENZINA_13

bategar les larves del riu dins seu i drenar-seles sèquies per les venes.

“Ara Bonfill, ja vell, en un conte deCarrer de només un, s'aboca al canyar i s'a-dona que el Riu ja no hi és”, diu l'autor mésendavant. Res no és etern, ni tan sols la rea-litat; res no és limitat, ni tan sols l'originali-tat de mirar el passat amb menyspreu. Enaquell encès debat sobre Carner, Roig vadefensar Carner, a qui va qualificar de “poetaque va ser incòmode per a Carles Riba iSalvador Espriu, que va ser esborrat ambllegiu i salfumà fins que Gabriel Ferreter elva reivindicar”. I va afegir que intentar des-tronar Carner no resulta gens original, és unesforç que no suposa un avenç, sinó un pasenrere.

Amb una sòlida formació teòrica i deconeixement de la tradició poètica, Roigs'ha anat consolidant com un dels poetesmés originals del panorama literari catalàdes de finals dels anys 80. La seva poesia secentra, sobretot, en la síntesi conceptual i enun llenguatge farcit de connotacions. Elsseus textos gaudeixen d'una certa dosi d'ex-perimentació, amb una temàtica (sovintrelacionada amb les terres de l'Ebre) i la rea-litat pren forma en el sentit més estricte dela paraula.

Entre la seva obra publicada destaquenLa maison-bleue (amb Ricard MartínezPinyol, 1976), Nós (1981), La vestidora i eldol (1988), Córrer la taronja (1989), Que nopassa (1990), Fato d'este: retrat/autoretrat: cre-ació del poema: Erm de la desapareguda(1994), Vedat (1994), I pelava la taronja ambles dents (2005, menció especial dels PremisCiutat de Barcelona), Cecília de Florejats(2006), A l'encesa (2007, Premi de Poesia deSant Cugat). També és autor de diversosestudis literaris i de les obres dramàtiquesLleons al jardí. Espill d'Abu Bakr (estrenada al'auditori Felip Pedrell de Tortosa el 2004) iRoses de gos (Teatre Bartrina, Reus, 2007);així com coguionista (amb AuroraCoromina) del curtmetratge Romàntic(Productora La Teco, Premi de la Generalitat1989) , interpretat per Rosa Maria Sardà iCarles Santos.

Roig també és conegut com a articulista-no exempt de polèmica quan tracta qües-tions literàries- i com a traductor de l'anglès,el francès i l'italià. Ha traduït amb PatríciaManresa Ní-Riordáin els poemes de madu-resa de W. B. Yeats, L'espasa i la torre, i Ribadel dessemblat del poeta brasiler Manoel deBarros. Ha estrenat, amb la cantant Taize iel músic Edu Tupi, brasilers, E descascava alaranja com os dents; i amb els músicsHrishoo Monthieux i Marc Egea i el video-

artista Dionis Escorsa, els espectaclesSalvatge cor i Verges i gossos.

Manuel Guerrero ha deixat escrit queBlai Bonet va assegurar que a la poesia deRoig “el color és menat a aparèixer per mitjàdels mots catalans vius, vivents, vivificadors,amatents tant com resistencialistes; paraulesque són espècies úniques dins de l'ecosiste-ma general de la llengua; paraules que sónde collita i guerrilleres alhora, sempre a favorde la roca, de les coves, de les llivanyes, de laterra de conradís, dels estanys de l'idiomatotal, expressionat, fet una presència tota ellaen català i dins el qual la vida és encara laseva vida”. Heterogeni i heterodox, la poesiade l'autor de Tortosa incita al coneixement ial reconeixement, amb un paisatge i unamor perpetus: el paisatge és l'Ebre; l'amorés la poesia. I ambdós flueixen per les venesde l'autor. Va escometre l'enorme tasca d'a-grupar en un volum un recull de vint anys dededicació a la disciplina del vers i el va titu-lar Córrer la taronja, amb el qual va guanyarels premis Ausiàs Marc 1989, Carles Riba1993 i Miquel de Palol 1998.

El poeta Hèctor Bofill, també present alpolèmic debat, va insinuar que, com a poetaformat als anys 90, va haver d'empassar-semolt Carner durant el batxillerat. Segons vadir, “la poesia de nissaga carneriana és unapoesia de gran nitidesa formal, però que noarriba a plantejar les qüestions de fons”.Enric Casasses es va revoltar davant d'a-questa afirmació i va acusar Bofill d'haverllegit Carner “en Diagonal i Gran Via”.

El filòsof grec Aristòtil va dir que lapoesia és més profunda i filosòfica que lahistòria. S’afegiria que, en ocasions, tambého és més que la vida mateixa, que sovint ensentra per les oïdes. Com la música de JoanCarles Martínez, que ha omplert de notespoemes d'Albert Roig i Xavier Lloveras.

XAVIER LLOVERAS: NOVA POESIAENTRE LLIBRES DE VELL. Totes lesllibreries tenen encant, però el de les llibre-ries de vell és especial, perquè et trasllada atemps pretèrits i qui sap si també a mónsestratosfèrics des dels quals els autors assis-teixen, visiblement complaguts, a l'operacióde recerca i comerç de les seves obres.Aquest és un ambient que coneix prou béXavier Lloveras (La Bisbal d'Empordà,1960), ja que domina professionalment elsector. Autor d'una obra que per ara noresulta gaire extensa però sí de qualitat, laseva poesia connecta amb els temps actuals,amb la suficient dosi d'amargura inclosacom a via per obtenir el plaer. Com ellmateix afirma, la feina consisteix a corrom-

BENZINA_14

pre amb verí l'empatx bucòlic de paraulesper tal de crear un nou ordre poètic.

Guanyador del Premi Carles Riba el1986, Lloveras ha engruixat el catàleg depoetes gironins -ja prou ric i extens- alhoraque ha enriquit amb la seva obra la collitalírica d'aquelles terres. Els seus textos sug-gereixen sovint un món amarg en el qual témolta importància l'esforç per assolir elplaer. A Les illes obstinades (1987) fa unallarga reflexió sobre l'art poètic, que arrencadel poema Hugh Selwyn Mauberley d'EzraPound, d'on manlleva tota l'essència del lli-bre; el títol mateix -és part d'un vers-, eltema del viatge odissenc i l'esperit elegíacque li infon. Imbuït de l'esperit d'Ulisses,l'autor realitza un viatge interior per tal deretrobar, amb l'eco dels cants de sirena benlluny, la nostàlgia de la seva infantesa perdu-da i mai oblidada. L'autor convida a qui tin-gui a bé obrir les portes d'aquesta obra, acavall entre el classicisme i el surrealisme, iendinsar-se en ella per arribar als poemes através del poder evocador de les paraules,que conserven en el seu ritme i els replecsharmoniosos de les síl·labes una càrregasemàntica impossible de trobar als dicciona-ris. L'altre gran llibre seu és El test deRorschach (1992).

Lloveras també és conegut com a articu-lista -ben sovint polèmic, sobretot quan secentra en qüestions literàries- i traductor del'anglès, el francès i l'italià. Com va dir elpoeta i dramaturg alemany JohannWolfgang Goethe, “l'home sord a la veu dela poesia és un bàrbar”.

MANUEL FORCANO: LA LÍRICAVIATGERA A ALTRES UNIVERSOSTERRESTRES. L'escriptor francès PaulAmbroise Valéry deia que els déus facilitenel primer vers i que la resta els fa el poeta.Amb erudicció i senzillesa de to i de formes,Manuel Forcano (Barcelona, 1968), un dels'imparables', ha forjat la seva carrera com aautor amb obres que sovint reflecteixenmotius històrics o culturals de l'antiguitat -sobretot de l'Antic Testament i dels líricsllatins i grecs- que contrasten amb la vulga-ritat del present. Ha convertit l'amor i lanostàlgia d'un passat gloriós en els granstemes de la seva poètica, amb uns elementsessencials que estan presents ja al seu primerllibre, Les mans descalces (1993), Premi J. MªLópez Picó 1992.

Fa anys que va aconseguir la maduresapoètica, desplegada caleidoscòpicamententre la història, la quotidianitat, el seu jo iel jo dels altres. I aquesta circumstància, quefa que les seves obres abracin al lector, el

situa entre els poetes catalans ja consolidats.Doctor en Filologia Semítica i professord'hebreu i arameu a la Universitat deBarcelona des de 1996, Manuel Forcano téuna lírica que convida a un viatge continuper la memòria dels temps, amb itinerarisque, llibre rere llibre, han anat teixint unaxarxa sobre l'esperit de l'imaginari col·lec-tiu, amb un llenguatge propi que convida ala reconstrucció de períodes d'esplendorcultural i a civilitzacions ja desaparegudes...o a punt de desaparèixer per qüestions polí-tiques i de geoestratègia. Alguns dels seusversos retornen al lector imatges de passió,de desig i de plaer, però també de la perma-nent recerca de la bellesa de la condicióhumana. El poeta tradueix imatges enparaules. Barreja l'herència classicista ambl'actualitat.

Forcano s'endinsa en el fluix del vers apartir de motius temàtics, que recorren elpoema com rius de gran cabdal que flueixenpel territori a la recerca d'un oceà on dissol-dre's. I a vegades ho fa amb un erotismeíntim i absent, parlant d'amors perduts id'enyorances sensuals.

De la seva pròpia obra poètica desta-quen D'un record a un altre (1993, PremiAmadeu Oller 1992), De nit (1999, PremiViola d'Or i d'Argent dels Jocs Florals deBarcelona 1995), Corint (2000, Premi JocsFlorals de Barcelona 2000), Com un persa(2001, Premi Internacional Tívoli EuropaGiovanni 2002) i El tren de Bagdad (2004,Premi Carles Riba 2003).

Forcano va completar els seus estudisd'àrab a Síria (Universitat de Damasc) i aEgipte (International Language Institutd'El Caire). Compagina la seva activitatdocent i creativa amb la traducció de l'he-breu, l'àrab i l'anglès. El seu coneixement deles llengües semítiques l'ha convertit en untraductor constant, sobretot de poesia. Enaquest sentit, cal destacar les versions d'o-bres d'Iehuda Amikhai (Queda't amb mi,1995, i Clavats a la carn del món, 2001),Pinkhas Sadé (El déu abandona David,2002), Roni Someck (Amb dits que hanarrencat males herbes, en premsa) i d'E. M.Foster (Faros i farelló: una evocaciód'Alexandria, 2002). Amb el segon llibre delprimer d'aquests autors va guanyar el PremiSerra d'Or de Traducció Poètica 2002 i elPremi Cavall Verd de Traducció 2002 ator-gat per l'Associació d'Escriptors en LlenguaCatalana.

La trajectòria de Forcano ha estat llar-gament premiada, un fet gens anormal si esté en compte que en la seva poesia el mésimportant és el missatge, amb les arrels ben

BENZINA_15

arraigades a la Mediterrània i abonades ambreferents cultes del llegat dels autors àrabsclàssics i la tradició hebrea contemporània.És un dels membres de l'equip de cataloga-dors del Projecte Munamed de la UnióEuropea per a la catalogació de les bibliote-ques de manuscrits àrabs i siríacs dels païsosde la riba sud de la Mediterrània, amb mis-sions actives a Alep i Damasc (Síria).

Els versos de Forcano podrien donarànima al cos de qualsevol cançó. Com va direl poeta i filòsof alemany Friedrich vonHardenber, “quan un poeta canta estem a lesseves mans: ell és qui sap despertar en nosal-tres aquelles forces secretes; les seves parau-les ens descobreixen un món meravellós queabans no coneixíem”.

EDUARD SANAHUJA: JUGADORDEL PÒQUER DE LA MÈTRICA. Lavida és com un vers que imita una mentida,diu aquest poeta. O potser és com un joc onla veritat escasseja de forma prosaica: unapartida de pòquer en la qual les catxes estana l'ordre del dia i en la que guanyar no sem-pre és el més important, sinó jugar.Ambdues postures són convergents i potser,fins i tot, complementàries. Tenim la provaescrita en un dels seus poemes, Trossos: “Notinguis temptacions de jugador./ Que esreparteixin ells totes les cartes/ i totes lesvictòries importants./ No vulguis competir,perquè perdràs./ Pensa que no hi ha prou deser cavall/ per triomfar a la cursa delscavalls./ Al final de la cursa, de la nostra,/només hi haurà un balanç, dues preguntes:/qui has estimat, qui t'ha estimat a tu”.

L'obra poètica d'Eduard Sanahuja contéuna considerable intensitat i els seus versosestan lligats a la vida, especialment a l'amor,una circumstància humana -i a vegades ani-mal- que es barreja amb altres qüestionsvitals amb elevades dosis de tendresa i sen-sualitat, però també d'ironia i sarcasme.

Com molts poetes de la seva generació,va començar a escriure en castellà, però capel 1977 va decidir estudiar català i va optar,a partir d'aquell moment, per utilitzar lallengua de Verdaguer per posar els seus ver-sos negre sobre blanc. Aquells primers poe-mes, però, posaven de manifest una certaartificiositat. Amb el temps, aquesta carèn-cia ha estat positivament resolta.

Nascut a Barcelona el 1953, de molt joveva ser un dels responsables de la pàginaliterària del Diario de Lérida, malgrataquesta precocitat no s'ha vist perllongadaen el temps, ja que Sanahuja no s'ha prodi-gat als mitjans de comunicació a través decol·laboracions periòdiques. Llicenciat en

Filologia Romànica, és professor titular delDepartament de Didàctica de la Llengua i laLiteratura de la Universitat de Barcelona.Ha realitzat vídeos didàctics sobre la pro-ducció de textos escrits i ha coordinat mate-rials per a l'ensenyament a distància de lacomposició escrita. En l'àmbit de la difusió ipromoció de la poesia, cal destacar el seupaper de cofundador, juntament amb altrespoetes, de l'Aula de Poesia de Barcelonal'any 1990.

Sanahuja és una altra de les veus fona-mentals de la poesia catalana actual. La sevatrajectòria va començar a prendre volada aprincipis dels anys 80 en català, després d'unprimer intent en castellà: El gos del galiot(1981), que va continuar amb Mirador(1983) i Doble joc (1988, Premi López Picó1987) i En defensa pròpia (1994) són algunsbons exemples. Amb Compàs d'espera (2006,Premi Vicent Andrés Estellés 2005), vatrencar deu anys de silenci editorial. Es trac-ta d'un poemari llargament esperat. Un delspoemes més interessants representa unapintada d'un difunt a les parets del cementi-ri: des de la tranquil·litat que dóna veure iopinar sobre les coses des de l'altre cantó, elprotagonista es deixa anar en les seves críti-ques.

És probable que, com a bon jugador delpòquer de la mètrica, Eduard Sanahuja tin-gui molts poemes amagats sota la màniga.Igual que aquell personatge seu, que de petitva amagar totes les pedres verdes que cerca-va amb amor per les platges ardents alscalaixos secrets de l'armari de l'avi o al fonsdel safareig, com joies submarines. És certque les paraules i les idees poden canviar elmón, però encara ho és més que la poesia hade ser una mica seca perquè dreni bé i, d'a-questa manera, ens il·lumini i ens escalfi. Hova dir el poeta i assagista Octavio Paz.

ANNA AGUILAR-AMAT: AMB LESMANS A LA BUTXACA DE LALÍRICA. Un matí es va despullar davant delmirall. Lentament. Les proporcions perdu-des. Mots tendres d'algú que s'havien que-dat agafadets als voravius del seu sostenidor.I uns petits esquiadors relliscaven fent ziga-zagues i gatzara d'orxata per les seves espat-lles: eren les bromes d'aquell algú. Als alta-veus, Gardel. Mica en mica es va desfersense el perdó que li fes desaparèixer i es vatransformar en te amb gel, amb l'esperançaenterbolida que la set de la pressa li regalésun altre instant i li deixés la propina d'unmatí repetit, la propina d'un matí repetit depetons. Un sobre l'altre, els tres vestits dis-crets que va triar amb desmai a la botiga per

agradar a aquell algú, i l'elecció d'un d'ellsque deixarà a l'armari fins el dia que torni aveure a aquesta persona. És només un traçd'una història vulgar (i tant petita) de coml'Anna Aguilar-Amat passa les hores quesegueixen a X: de rebaixes.

Nascuda a Barcelona l'any 1962, AnnaAguilar-Amat s'ha guanyat un lloc merescuten el panorama poètic català. La seva poesiaparteix de l'experiència de la vida quotidianaa la ciutat, reforçada sovint amb referènciesprovinents del món anglosaxó. Les sevesobres denoten un sentit pràctic i són pro-ducte d'experiències íntimes, gestades des dela reflexió, que adopten múltiples formes i esmostren al món amb vestits de colors, teixitsamb el fil d'un llenguatge segons el qual lescoses més petites es presenten en forma demonosíl·labs. La seva poesia sorprèn amb laseva radical autenticitat, que es manifesta através d'una combinació de la narrativa, lalírica i d'originals imatges.

Guanyadora de diversos premis denarrativa i poesia juvenils durant la sevaetapa d'estudiant, és llicenciada en FilologiaHispànica per la Universitat Autònoma deBarcelona (UB), on es va doctorar enLingüística l'any 1993. Des d'aleshores haestat vinculada al món de la investigacióacadèmica en el camp de la lingüística com-putacional, la lexicosemàntica i la termino-logia. És professora titular a la Facultat deTraducció i d'Interpretació de la UniversitatAutònoma de Barcelona. Ha publicat llibressobre informàtica i articles a revistes espe-cialitzades vinculades amb les humanitats.

Amb el seu primer llibre de poemes encatalà va rebre l'Englantina d'Or als JocsFlorals de Barcelona de l'any 2000, i unsmesos més tard va guanyar el Premi CarlesRiba amb el llibre Trànsit entre dos vols; el2001 va obtenir el Premi Màrius Torres ambMúsica i escorbut, publicat el 2002.D'aquest mateix any és també Coses petites,que va escriure en col·laboració ambFrancesc Parcerisas. Petroler data del 2003.

Com a poetessa ha col·laborat ambl'Aula de Poesia de Barcelona, l' StAnzaScotland's Poetry Festival, el cicle de tardorde Sant Andreu Música i Paraules,l'Scottish Poetry Library, Ardentíssima (fes-tival de Múrcia), la Setmana de la Poesia deBarcelona, Poesia al Metro i els Jocs Floralsde la Universitat Ramon Llull, entre d'al-tres. El 2006 va publicar Jocs de l'oca.

És possible que Anna Aguilar-Amathagi escrit algun dels seus versos inspiradapels seus admirats Jorge Luis Borges,Alejandro Jodorowsky, Italo Calvino, BusterKeaton i Roberto Bolaño, o amb la música

BENZINA_16

de fons de Jaume Sisa, Ivette Nadal, ElsNens Eutròfics, La Troba Kung-Fú oCamarón de la Isla.

Viu convençuda que un pobre mai noserà més solvent que un ric, que un jove maino serà més savi que un vell, que un del sudno serà mai acceptat en societat com un delnord, que un foraster no manarà un nadiu,que un inculte no escriurà poemes, que unallengua petita no dirà més que una de gros-sa, que un negre mai no serà un blanc, queuna dona mai no serà un home i que undèbil mai no serà més poderós que un fort.Però, alhora satisfeta perquè el pobre potesdevenir ric, el jove un dia serà vell, elsureny parirà fills al nord i el foraster s'em-padronarà, l'inculte aprendrà a dir els seusversos, les llengües cantaran als estadis i elsdèbils aguditzaran l'enginy.

El que porta l'Anna Aguilar-Amat a lesbutxaques dels texans, cristal·lí: en una duula pena i a l'altra la il·lusió; i a les del darre-ra, èxits i fracassos.

L'escriptora Carmen Conde va dir quela poesia és el sentiment que li sobra al cor iet surt per la mà. Si això és cert, m'imaginola poetessa catalana amb les mans perma-nentment a la butxaca.

A la dels èxits.

PUNT I SEGUIT. Aquella nit de 2005també es va discutir sobre si la llengua ha deser una eina o una feina en si mateixa. Bofillva lamentar l'excés de formalisme lingüístici Forcano va afirmar que en la seva poesia elmés important és el missatge. Roig va acu-sar Els Imparables de ser programàticssense saber molt bé el que fan. Alzamora varespondre que Roig també ha publicat pam-flets i antologies bel·ligerants. Bofill va afir-mar que Els Imparables són una amenaçaperquè la seva estètica es defineix per unaactitud de bel·licositat, ja sigui política oantireligiosa. Casasses va respondre que sihaguessin llegit els quaderns d'exorcisme deVerdaguer sabrien de veritat el que és label·licositat. “La poesia és sempre antireli-giosa perquè és espiritual. Carner era catò-lic, però era més poeta que catòlic”, va dirCasasses i va afegir: “Carner no m'ensenyares sobre Crist, però em convenç sobre cosesmolt profundes del genoma humà”.Casassesva acabar llegint una cita de Joan Fuster, queel 1970 va escriure: “Encara no entenc lafòbia al noucentisme de tantes criatures uni-versitàries que no són més que cagallonetsnoucentistes amb mala consciència”. La res-posta va arribar amb una altra cita, en aquestcas de Bartomeu Fiol, per part d'Alzamora:

“El problema d'aquest país, com el de moltsaltres, és la quantitat de fills de puta engen-drats per tantes mares santes”. I com no n'hiha dos sense tres, Casasses va sentenciar ladiscussió amb un títol del mateix Fiol: “Totjo és una exageració”.

Poetes. Mentre alguns crítics considerenque la millor poesia ha d'aspirar a l'eternitati la universalitat, i que tracta de temescomuns a tots els éssers humans, d'altresopinen que els millors versos han de reunirqualitats particulars, personals i efímeres o,simplement, lingüístiques. Per alguns autorsmoderns, la poesia verifica la seva particularraó de ser en l'impacte que exerceix en cadalector, perquè és aquest qui té la potestatd'atorgar-li a un vers un nou significat i unaraó de ser. Sigui com sigui, aquest gènere ésuna realitat espiritual, que es propaga mésenllà de l'art literari. La seva qualitat trans-cendeix les fronteres de la llengua i del llen-guatge, perquè es construeix a base d'emo-cions, sentiments, idees i viatges per la ima-ginació. Els poetes són alquimistes de laparaula. I gran o petit, tothom porta dins unpoeta. La poesia no té temps, qui la llegeixla rescata, la fa present i després la retorna ala seva eternitat. La frase és de l'escriptorDoménico Cieri Estrada.