GOUNOD

ROMÉO ET JULIETTE

Argument MT / 3

Roméo et Juliette

Argument 4 / 5

Roméo et Juliette

Roméo et Juliette torna al Teatre amb la coproducció del Gran Teatre del Liceu i The Santa Fe Opera (The Santa Fe Opera-Ken Howard)

Argument 6 / 7Fitxa 9Repartiment10Amb el teló abaixat12

English Synopsis25

Argument 17

Sobre la produccióStephen Lawless33

Entrevista a Josep Pons51

El drama líric de Charles GounodMarcel Cervelló

35

Romeu i Julieta en músicaMiquel Desclot

43

Selecció d’enregistramentsManel Cereijo77Biografies80

Cronologia66 Jordi Fernández M.

El Roméo i la Juliette de Gounod al LiceuJaume Tribó

59

Roméo et Juliette Temporada 2017-18

8 / 9

ROMÉO ET JULIETTEÒpera en cinc actes. Llibret de Jules Barbier i Michel Carré. Música de Charles Gounod.

Estrenes27 d’abril de 1867: estrena absoluta al Théâtre Lyrique de París11 de juny de 1876: estrena a Barcelona al Teatre Principal28 de maig de 1884: estrena al Gran Teatre del Liceu27 de febrer de 1985: última representació al LiceuTotal de representacions al Liceu: 25

facebook.com/liceu @liceu_cat

liceubarcelona.catUneix-te a la conversa #RomeoetJulietteLiceu

@liceu_opera_barcelona

Durada total aproximada 3h i 15m

(*): Amb audiodescripció

Febrer 2018 Torn Tarifa

14 Dimecres 20:00 B 6

17 Dissabte 20:00 C 5

19 Dilluns 20:00 A 6

22 Dijous 20:00 PA 5

24 Dissabte 20:00 E 5

27 Dimarts 20:00 D 6

Març 2018 Torn Tarifa

2* Divendres 20:00 H 5

4 Diumenge 17:00 T 5

Roméo et Juliette

Mercutio, amic de Roméo Gabriel Bermúdez Pâris, promès de Juliette Isaac Galán

Grégorio, criat dels CapuletGermán Olvera

Capulet, cap de la família CapuletRubén Amoretti

Frère Laurent, un frareNicola Ulivieri

Duc de Verona, màxima autoritat de la ciutatStefano Palatchi

Frère Jean, un frareDimitar Darlev

Juliette, filla de la família Capulet Aida Garifullina: 14, 17, 22 i 27 de febrer Katerina Tretyakova: 19 i 24 de febrer; 2 i 4 de març

Stéphano, patge de Roméo Tara Erraught

Gertrude, dida de Juliette Susanne Resmark Roméo, membre de la família Montaigu Saimir Pirgu Tybalt, cosí de Juliette David Alegret

Benvolio, cosí i amic de Roméo Beñat Egiarte

Amb el patrocini de

10 / 11Repartiment

Direcció musical Josep Pons

Direcció d’escena Stephen Lawless

Coreografia Nicola Bowie

Mestre d’armes Christian Kelly-Sordelet

Escenografia i vestuari Ashley Martin Davis

Il·luminació Mimi Jordan Sherin

Assistència de la direcció d´escena Shawna Clare Lucey Albert Estany

Assistència de la coreografia Noelia Rúa

Assistència del vestuari Tyler Gunther

Coproducció Gran Teatre del Liceu i The Santa Fe Opera

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor Conxita Garcia

Concertino Kai Gleusteen

Assistència a la direcció musical Sergi Cuenca

Assistents musicals Véronique Werklé, Vanessa García, Júlia Sesé i Jaume Tribó

Roméo et Juliette

AMB EL TELÓ ABAIXATCompositor Fill d’un pintor i d’una pianista, Charles Gounod va néixer a París el 1818 i va morir a Saint-Cloud el 1893. Malgrat haver iniciat estudis de dret, als setze anys va decidir consagrar-se a la música i el 1839 va guanyar el Prix de Rome i es va traslladar a Itàlia. De retorn a França va ser reclamat per escriure música sacra al seminari de Saint Sulpice, atesa la seva vocació sacerdotal, que finalment va abandonar per dedicar-se a l’òpera. El seu primer gran triomf va ser Faust, sobre el poema dramàtic de Goethe, per bé que va fracassar el 1864 amb Mireille, sobre l’obra homònima de Frederic Mistral, que no va ser acceptada fins a una revisió posterior. Després d’una breu estada a Roma, Gounod i la seva família es van traslladar a Londres, coincidint amb la guerra francoprussiana. Novament a França (1874), Gounod va estrenar a l’Opéra de París Polyeucte (1878) i per últim Le tribut de Zamora (1881), tot i que la majoria de música que el compositor va escriure després d’haver tornat d’Anglaterra va ser bàsicament sacra. El músic francès sempre va demostrar una gran erudició en matèria compositiva, l’assumpció de la tradició precedent i una mirada cap a una nova manera d’entendre l’espectacle operístic, allunyat de l’encarcara-

12 / 13

ment de la grand opéra i amb no pocs elements d’inflexió cap al que s’entén com a «drama musical», per exemple amb l’ús de cèl·lules leitmo-tíviques, especialment en una peça com Roméo et Juliette. I també amb el recurs d’un cant declamat, hereu de la tragédie lyrique i antecedent del futur cant «conversacional».

Llibret i llibretistaRoméo et Juliette és una òpera en cinc actes basada en l’obra homònima de William Shakespeare, amb llibret de Jules Barbier i Michel Carré. Al llarg de la història de l’òpera, es compten unes vint-i-cinc adaptacions de la tragèdia sobre els amants de Verona, la primera de les quals del 1776 amb música de Georg Benda. Es tracta de la quarta de les tragè-dies shakespearianes més adaptades al teatre musical, després de La tempesta, El somni d’una nit d’estiu i Hamlet. El llibret de Barbier i Carré, col·laboradors de Gounod des de Le médecin malgré lui (1858), segueix amb força fidelitat l’original shakes-pearià, i concentra tota l’atenció en la parella protagonista, gràcies als llargs duets dels actes primer, segon, quart i cinquè.

Roméo et Juliette

Estrena Roméo et Juliette es va estrenar al Théâtre Lyrique de París el 27 d’abril de 1867, tres anys abans de l’esclat de la guerra francoprussiana. El públic va recompensar amb aplaudiments i reconeixement unànime la partitura del compositor, representada per primera vegada en el context de l’Exposició Universal de París, el mateix marc que un mes i mig abans havia acollit l’estrena del Don Carlos de Verdi. La fama de l’obra de Gounod es va escampar i va triomfar a diversos teatres de ciutats europees, entre les quals Londres, però també dels Estats Units, com Nova York (en ambdós casos el 1867). A París fins i tot se’n va fer una paròdia, titulada Rhum et eau en juillet (Rom i aigua al juliol).

Estrena al Liceu Després de Faust (1864) i de Cinq-mars (1878), el Liceu va acollir Roméo et Juliette de Gounod el 28 de maig de 1884, anunciada i cantada en la versió italiana: Romeo e Giulietta. Els aires wagnerians començaven a impregnar la ciutat, tot i que òperes com les meyeerberianes Robert le diable i Les huguenots (Roberto il diavolo i Gli Ugonotti, tal com es representaven aleshores fora de França), a més de Romeo e Giulietta, també eren força acceptades. L’òpera de Gounod, que reapareixeria al Liceu la temporada 1888/89, s’hi va representar per primera vegada amb les veus de Fanny Torresella i Émile Engel en els papers protagonistes. Marino Mancinelli va dirigir l’or-questra i els decorats van ser de Francesc Soler i Rovirosa. Les últimes funcions de l’obra fins ara van tenir lloc la temporada 1984/85.

14 / 15Amb el teló abaixat

Assajos de Roméo et Juliette al Teatre

Roméo et Juliette

Roméo et Juliette està basada en l’obra homònima de William Shakespeare, amb llibret de Jules Barbier i Michel Carré. (The Santa Fe Opera-Ken Howard)

16 / 17

ARGUMENTSom a la ciutat italiana de Verona. Un cor intern ens situa en un context sagnant pels odis, fruit de l’enfrontament entre dues riques famílies: els Capulet i els Montaigu.2

El primer acte comença amb la festa que la família Capulet ofereix al seu palau. Juliette, filla dels senyors de la sumptuosa casa, ha estat promesa a Pâris, convidat a la celebració per conèixer la que haurà de ser la seva esposa. Tybalt, jove cosí de Juliette, presenta Pâris als presents.3 Roméo, membre de la família Montaigu, apareix d’incògnit a la festa dels Capulet, acompanyat pels seus amics. Un d’ells, Mercutio, es burla de Roméo pel seu amor vers Rosaline i afirma que aquell enamorament és causat per la bruixa Mab.4

En un apart, Juliette confessa a la seva dida Gertrude que encara es sent massa jove per casar-se.5 Roméo s’enamora de Juliette just en veure-la i els dos mantenen una breu trobada; ignoren que són membres de famílies enemigues.6 Però Tybalt reconeix Roméo, tot i els esforços d’aquest per passar d’incògnit rere una màscara. Capulet impedeix el duel entre Tybalt i Roméo, que marxa mentre Tybalt promet venjar-se d’aquella ofensa.

1 L’obertura és un breu allegro maestoso que ens situa en el context d’una acció tràgica. La segona secció, a mode de fuga, subratlla el conflicte obert entre la família dels Montaigu i dels Capulet.

2 El pròleg de l’òpera, ombrívol, el presideix un cor intern que situa l’espectador en els fets que presideixen l’acció que es desenvoluparà seguidament a l’escenari.

3 Tota la primera escena està presidida per una música llumi-

nosa i una successió d’interven-cions de diversos personatges: Tybalt, Pâris, Capulet, Roméo, Juliette i el cor, amb acompanya-ment d’una orquestra sumptuosa.

4 L’ària de Mercutio «Mab, la reine des mensonges» revela el caràcter burleta i satíric del personatge.

5 L’ària «Je veux vivre dans ce rêve» («Vull viure en aquest somni») és una pàgina extra-ordinària de coloratura , molt compromesa per a la soprano i amb un evident anacronisme:

Gounod escriu un r itme de vals per a un personatge del segle XV, una època força llunyana d’aquesta dansa de ritme ternari que en època de Gounod feia furor a Europa.

6 «Ange adorable» és el primer duet (amb la indicació «Madrigal» a la partitura) entre Roméo i Juli-ette. El caràcter innocent dels personatges queda reflectit en aquesta pàgina.

PRÒLEG I ACTE I1

Comentaris musicals

Roméo et Juliette

Comentaris musicals

7 Després d’un entreacte de caràcter sinuós, melancòlic i elegíac.

8 Roméo mostra el seu caràcter enamoradís i somiador en una ària com «Ah, lève toi soleil», escrita per a un tenor líric amb lleugeresa i volatilitat per al Si bemoll amb què culmina de manera radiant una pàgina magistral.

9 És el llarg duet «Ô nuit divine!», dividit en diverses seccions. Especialment destacable és l’«Adieu! De cet adieu si douce est la tristesse», que marca el pols dramàtic de la situació,

com a anunci de la fatalitat que s’abatrà sobre la parella al cinquè acte. Al final, Roméo es quedarà sol i cantarà un dolcíssim «Va! Repose en paix! Sommeille!».

10Després d’un breu interludi musical, a manera d’entreacte.

11 El trio «Dieu qui fit l’homme à ton image!» és un passatge presidit pel cant serè i bonhomiós de Frère Laurent i les frases, ocasi-onalment a l’uníson, de Roméo i Juliette. El fragment, que revela els dots de Gounod per a l’escrip-tura teatral, esdevé un quartet («Ô pur bonheure! Ô joie immense!») amb l’arribada de Gertrude.

12«Que fais-tu, blanche tourte-relle» és la cançó d’Stéphano, picaresca i amb una estructura estròfica. La partitura demana un cant d’agilitat, com correspon al cant d’un vailet, d’acord amb la tradició operística a què Gounod es manté fidel.

13L’acompanyament orquestral reprodueix els espasmes del moribund Mercutio.

14Un breu però magnífic cor, «Ô jour de deuil! Ô jour de larmes!», mostra de nou el domini de Gounod en el subratllat de les accions dramàtiques.

15La secc ió f ina l de l ’ac te comença amb el cant de Roméo

Al jardí de la casa dels Capulet, els amics de Roméo el deixen sol i aquest es lliura als seus pensaments, adreçats a Juliette.8 La noia surt de casa amb el pretext de prendre la fresca i entreté la dida. Diversos servents dels Capulet, encapçalats per Grégorio, busquen en va Juliette, que mentrestant flirteja amb Roméo, amb qui finalment s’ha trobat. Gertrude adverteix els amants del perill que corren pel fet que els criats busquen Juliette. La parella decideix casar-se i Juliette fa saber al seu enamorat Roméo que una persona de plena confiança li durà una nota per indicar-li el lloc i l’hora de la celebració del sagrament matrimonial. La parella es fon en una abraçada, aixoplugats per la nit, que els protegeix de les mirades alienes.9

El primer quadre10 ens situa a la cel·la de Frère Laurent, un bondadós caputxí, amic de Roméo. Aquest li explica que ja no està enamorat de Rosaline i que l’objecte del seu amor és Juliette, amb qui està disposat a casar-se. La jove Capulet arriba poc després i el clergue uneix la parella en matrimoni.11

El segon quadre se situa en un carrer, davant de la casa dels Capulet. Stéphano, un patge dels Montaigu, provoca els seus enemics amb una cançó que al·ludeix al matrimoni entre Roméo i Juliette.12 Els Capulet, encapçalats per Tybalt, s’enfronten a Stéphano, però Mercutio apareix per defensar el patge i desafia Tybalt a un duel. Abans, Roméo ha aparegut per intentar posar pau i oferir la seva amistat a Tybalt, el cosí de Juliette. La lluita d’espases entre Tybalt i Mercutio acaba amb la mort d’aquest.13 Roméo, ofuscat per la mort del seu lleial amic i encegat per la ira, s’abraona sobre Tybalt i, en un duel ràpid, acaba amb la seva

ACTE II7

ACTE III

Argument 18 / 19

La cambra de Juliette. Ella i el seu recent espòs Roméo han passat la nit de noces entre els plaers de l’himeneu i la nostàlgia per l’exili de Roméo, disposat a marxar al costat de la jove. Assabentada de la mort del seu cosí Tybalt a mans de Roméo, Juliette perdona el seu espòs abans de lliurar-se de nou a una llarga abraçada que precedeix el comiat de la parella quan els primers raigs del sol apareixen a l’horitzó.16

Un cop Roméo ha marxat, Gertude entra a l’habitació per anunciar a Juliette l’arribada del seu pare amb Frère Laurent. Ignorant que està assabentada dels recents i luctuosos esdeveniments, Capulet explica a Juliette la mort del seu cosí per obra de Roméo i li anuncia el seu casament imminent amb Pâris. Desesperada davant d’aquella situació, Juliette demana ajut a Frère Laurent, que la tranquil·litza: el clergue li donarà un beuratge que simularà la seva mort. Un cop dipositada al panteó, Roméo anirà a buscar-la, després d’haver estat convenientment avisat. Juliette, sola, es disposa a ingerir la poció, però no sense témer-ne funestes conseqüències.17

El segon quadre transcorre en una sumptuosa sala del palau dels Capulet,18 on s’han de celebrar les noces entre Pâris i Juliette. Quan la jove entra per prendre la mà del seu promès, cau desmaiada i els convi-dats la donen per morta.19

vida. Tothom lamenta la mort dels dos joves,14 abans que Capulet i els seus demanin justícia. Benvolio aconsella al seu amic Roméo que fugi ràpidament de Verona. El duc de la ciutat es presenta i, assabentat dels esdeveniments sagnants, decreta l’exili de Roméo.15

ACTE IV

(«Ah! Jour de deuil et d’horreur et d’alarmes»), de ressonàn-cies heroiques que subratllen la dignitat del personatge. S’hi afegeixen aviat el duc, Capulet, Stéphano, Benvolio, Pâris i el cor.

16El llarg duet «Va! Je t’ai pardon- né» és una de les mi l lors pàgines escrites per a dues veus de l’òpera francesa del segle XIX. Després d’una breu secció en recitatiu apareix el passatge «Nuit d’hyménée!», escrit amb una evident sensu-alitat. La segona gran secció de l’escena és «Il faut partir, hélas!». Entremig, les al·lusions als cants dels ocells (l’alosa i

el rossinyol) estan subtilment subratllades pels instruments de fusta.

17Gran escena, precedida per un ampli recitatiu acompanyat («Dieu! Quel frisson court dans mes veines!») , que culmina amb l’ària «Amour ranime mon courage» i que posa punt final a l’escena amb un cant coratjós i enèrgic de Juliette, per a qui Gounod escriu una pàgina que revela l’assumpció de la madu-resa del personatge, allunyat completament del caràcter infant ívol i enjogassat del primer acte.

18Com era habitual en l’òpera francesa, en aquest quadre s’incloïa un ballet.

19Capulet entona un cant, acom-panyat per l ’orgue, en què imposa la seva autoritat a la seva filla. Al cap de poc, i en un final precipitat («La haine est le berceau de cet amour fatal!»), Jul iet te caurà desmaiada , acompanyada pel lament de la secció de fusta de l’orquestra.

Roméo et Juliette

La producció d’Stephen Lawless situa l’acció en el context de la Guerra Civil dels Estats Units. (The Santa Fe Opera-Ken Howard)

Argument 20 / 21

Roméo et Juliette

La present producció de Roméo et Juliette compta amb la direcció d’escena de Stephen Lawless i amb la direcció musical de Josep Pons. (The Santa Fe Opera-Ken Howard)

Argument 22 / 23

Consulteu l’argument en format de lectura fàcil:https://goo.gl/QSHsXk

Comentaris musicals

20Un breu preludi orquestral , amb la marcada presència de trompes i trombons –instru-ments tradicionalment lligats a la mor t– anuncia el reci-tatiu «Salut! Tombeau sombre et silencieux». Poc després, Roméo canta l ’à r ia «Ô ma femme! Ô ma bien-aimée» amb

un delicat acompanyament presidit per l’elegíac violoncel.

21Un darrer duet, que culmina amb el passatge «Console-toi, pauvre âme», posa punt final a l’escena i a l’acte. Es tracta d’una pàgina de gran càrrega emotiva i sentimental, amb un reeixit sentit del melodrama,

i que bascula entre la deses-peració i la serenor, culmi-nada amb la frase «Seigneur, Seigneur, pardonnez-nous!», cantada a l’uníson pels amants de Verona, abans d’una reeixida coda orquestral.

Frère Laurent presagia un desenllaç tràgic quan, informat per Frère Jean, constata que la carta que havia de rebre Roméo explicant la simulada mort de Juliette no ha arribat al destinatari: el patge que havia de dur la lletra ha estat ferit pels Capulet. El segon quadre de l’acte transcorre al panteó dels Capulet on Juli-ette jeu, aparentment morta. Roméo arriba al recinte i veu el que per a ell és el cadàver de la seva esposa. No podent suportar la pena, ingereix un verí mortal, disposat a suïcidar-se.20 Poc després, Juliette es desperta i troba Roméo agonitzant. La parella s’acomiada abans que Juliette, desesperada, trobi una daga que du amagada entre la roba i se la clavi al pit. Els dos amants demanen perdó a Déu abans de morir l’un als braços de l’altra.21

ACTE V

Roméo et Juliette

Al darrer acte, apareixen nínxols oberts plens de calaveres coincidint amb la mort dels protagonistes (The Santa Fe Opera-Ken Howard)

24 / 25

Musical comments

1 The overture is a brief allegro maestoso that places us in the context of a tragic event. The second section, basically a fugue, underlines the open conflict between the Montaigu and Capulet families.

2 T h e o p e r a ’ s f o r e b o d i n g prologue is led by an offstage horn that sets the scene for the events that are about to unravel on the stage.

3 The entire first scene contains sparkling music and a succes-sion of musical performances by several characters: Tybalt, Pâris, Capulet, Roméo, Juliette and the choir, accompanied by a sumptuous orchestra.

4 Mercutio’s aria “Mab, la reine des mensonges” reveals the charac-ter’s clownish, satirical nature.

5 The aria “Je veux vivre dans ce rêve” (“ I want to l ive in this dream”) is an extraordi-

nary soprano coloratura page with an evident anachronism: Gounod writes a waltz rhythm for a 15th century character, a time far removed from this triple metre dance that caused a stir in Europe in Gounod’s time.

6 “Ange adorable” is the first duet (indicated as “Madrigal” in the score) between Roméo and Juliette. The page reveals the innocent nature of the characters.

ENGLISH SYNOPSIS

PROLOGUE & ACT ONE1

The action takes place in the Italian city of Verona. The curtain rises on a choral prologue that depicts the deadly hostility between two wealthy families: the Capulet and the Montaigu.2

The first act opens with a masked ball in the palace of the Capulet family. Juliette, the daughter of the Capulet, is engaged to marry Pâris, who has been invited to the magnificent house to meet his future bride. Juliette’s young cousin Tybalt introduces Pâris to the other guests.3 Wearing masks that conceal their identity, Roméo Montaigu and his friends make their way into the rival house. Romeo’s friend Mercutio makes fun of him for his love for Rosaline, and claims that his feelings for her are the work of the fairy queen Mab.4

In an empty room, Juliette confesses to her nanny Gertrude that she feels she is still too young to marry.5 Roméo sees Juliette and falls in love with her instantly. He approaches her and they exchange some words, without knowing that they are members of rival families.6 But Tybalt recognises Roméo, even though he has put his mask back on. Capulet does not authorise a duel between Tybalt and Roméo, who makes a hasty retreat as Tybalt vows to avenge the affront.

Roméo et Juliette

Musical comments

7 Following a sinuous, melan-cholic, haunting intermission.

8 Roméo reveals his impassioned nature in the aria “Ah, lève toi soleil”, written for a lyric tenor with the levity and volatility of the B flat that brilliantly culmi-nates a masterful page.

9 This long duet, “Ò nuit divine!”, is divided into several sections. One that especially stands out is the “Adieu! De cet adieu si douce est la tristesse”, which sets the dramatic tone of the situation and foreshadows the couple’s fatal outcome in act

five. At the end, Roméo, alone, sings the af fectionate “Va! Repose en paix sommeille!”

10Following a brief musical inter-lude that serves as an intermis-sion.

11The trio “Dieu qui fit l’homme à ton image!” is a passage led by the serene, kind-hearted Brother Laurent and some phrases a re occas iona l l y sung in unison by Roméo and Juliet te. The fragment , which reveals Gounod’s skill for writing theatrical pieces, becomes a quar tet (“Ô pur

bonheure! Ô joie immense!”) when Gertrude appears.

12The light-hearted, stanza-based “Que fais-tu, blanche tourterelle” is sung by Stéphano. It requires the agility ascribed to a page, according to the opera tradition that Gounod adheres to.

13The orchestral accompani-ment echoes dying Mercutio’s spasms.

14The br ief but magnif icent chora l “Ò jour de deui l ! Ô jour de larmes!” again shows Gounod’s mastery of high-lighting dramatic events.

ACT TWO7

ACT THREE

In the gardens of the Capulet, Roméo’s friends have left him alone with his thoughts, and he strives to get Juliette’s attention.8 She appears on the balcony on the pretext of getting some air and keeps her nanny occupied. Grégorio and other servants of the Capulet are searching in vain for Juliette, who in the meantime has been flirting with Roméo from the balcony. Gertrude warns them of the risk they are taking, as the servants are looking for Juliette. The couple decides to get married and Juliette tells her betrothed Roméo that a person she trusts will bring him a note indicating where and when the wedding will take place. They melt in each other’s arms, shielded from prying eyes by the dark of night.9

The first scene10 takes place in Brother Laurent’s cell, a caring Capuchin monk who is a friend of Roméo. Roméo tells him he is no longer in love with Rosaline but now wants to marry Juliette. She arrives soon after and brother Laurent performs the wedding ceremony.11

In scene two, in a street in front of the house of Capulet, Roméo’s page Stéphano is mocking the Capulets with a song that alludes to Roméo and Juliette’s marriage.12 The Capulets, led by Tybalt, confront Stéphano but Mercutio arrives to defend the page and challenges Tybalt to a duel. Roméo arrives and tries to calm the situation and asks Tybalt to forget the days of hatred between the two families. Mercutio resumes the duel with Tybalt and is mortally wounded.13 In anger and seeking vengeance, Roméo fights with Tybalt and deals him a mortal blow. Everyone laments the death of the two young men,14 before the parti-sans of the Capulet shout for justice. Benvolio urges his friend Roméo to flee from Verona. The Duke of the city arrives. He is informed of the bloody events and orders Roméo’s exile.15

26 / 27English synopsis

15The final section of the act begins with Roméo singing “Ah! Jour de deuil et d’horreur et d’alarmes”, with heroic nuances that underline the character’s dignity. He is soon joined by the Duke, Capulet, Stéphano, Benvolio, Pâris and the choir.

16The long duet “Va! Je t ’a i pardonné” is one of the best pages written for two voices in 19th century French opera. I t follows a br ief recitative which includes the passage “Nuit d’hyménee!”, written with evident sensuality. The second

grand part of the scene is “Il faut partir, hélas!”. Between the two, the allusions to songbirds (skylark and nightingale) are sublimely highlighted by wood-wind instruments.

17A grand scene, preceded by a widely accompanied recita-tive (“Dieu! Quel frisson court dans mes veines!”) and which cu lm ina te s w i t h t he a r i a “Amour ranime mon courage”, concluding the scene with a courageous, energetic song by Juliette, for whom Gounod writes a page that reveals

the character’s transition into maturity, far removed from her playful, childlike nature in the first act.

18As was customary in French operas, a ballet was included in this scene.

19Capulet’s song, accompanied by the organ, shows how he asserts his authority over his daughter. Soon afterwards, in a hasty ending (“La haine est le berceau de cet amour fatal!”), Juliette collapses, accompa-nied by the lamentation of the orchestra’s woodwind section.

In Juliette’s room, where she and her husband have spent their wedding night torn between pleasure and the heartbreaking news of Roméo’s exile, who is prepared to leave her side. Informed of the death of her cousin Tybalt at the hands of Roméo, Juliette forgives her husband and they do not loosen their long embrace until day breaks on the horizon and he has to leave.16

After the departure of Roméo, Gertrude enters the room and announces the arrival of Juliette’s father and Brother Laurent. Ignoring the fact that she is aware of the recent tragic events, Capulet recounts to her the death of her cousin at the hands of Roméo and announces she is to marry Pâris. Juliette is in despair and asks Brother Laurent for help. He reassures her by suggesting she drink a narcotic which will give her the appearance of death. Once taken to the family grave, Roméo will find her there after being informed of the plan. Alone, Juliette fears a dreadful outcome and hesitates before finally emptying the phial.17

The second scene takes place in a magnificent room at the Capu-let’s palace,18 where the wedding between Pâris and Juliette is to be performed, but when she takes his arm to walk to the chapel, she collapses and all the wedding guests think she is dead.19

ACT FOUR

Roméo et Juliette

Musical comments

20A brief orchestral prelude with a strong presence of horns and trombones, instruments which are traditionally associated with death, announces the recita-tive “Salut! Tombeau sombre et silencieux”. Shortly thereafter, Roméo sings the aria “Ô ma femme! Ô ma bien-aimée” with

a delicate accompaniment led by the mournful violoncello.

21A final duet, ending with the passage “Console-toi, pauvre âme”, closes the scene and the act. It is a very emotional, sentimental page, with a well executed sense of melodrama balancing between despera-

tion and serenity, culminating with the phrase “Seigneur, Seigneur, pardonnez-nous! ” sung in unison by the lovers of Verona, prior to a successful orchestral coda.

ACT FIVE Brother Laurent predicts a tragic end when he learns from Brother Jean that Roméo did not receive the letter explaining the trick about Juliette’s simulated death, because his page was attacked and wounded by the Capulets. The second scene takes place in the Capulet pantheon where Juliette lies, apparently dead. Roméo arrives and sees what he believes is his wife’s corpse. In despair, he is willing to take his life and drinks a poison he carried with him.20

At that moment, Juliette awakes and she sees Roméo in anguish. They bid farewell to each other and while he weakens, Juliette reveals a dagger hidden in her clothes and stabs herself. The two lovers ask for divine leniency before dying in each other’s arms.21

28 / 29English synopsis

Portada de la primera edició de Roméo et Juliette de William Shakespeare. (John Danter 1597)

Roméo et Juliette

Escenografia de Claude Perrier pel Roméo et Juliette representat al Teatre la temporada 1976/1977 (acte I)

30 / 31La cita

Romeu i Julieta no té parangó en Shakespeare o en la literatura universal com a visió d’un amor mutu sense compromís que mor pel seu propi idealisme i per la seva pròpia intensitat.

HAROLD BLOOM

Shakespeare, la invención de lo humano

Roméo et Juliette

L’escenografia reprodueix un mausoleu semicircular amb desenes de nínxols amb els noms dels caiguts en combat.

32 / 33

SOBRE LA PRODUCCIÓ

Com amb qualsevol obra que parteix d’una adaptació literària famosa, la pregunta que plantejo és de quina manera s’assembla l’obra o fins i tot millora respecte a l’obra original i en què difereix d’ella. La crítica sempre ha estat molt dura a l’hora de jutjar l’òpera de Gounod en comparació amb una obra de teatre de Shakespeare (cosa molt injusta, des del meu punt de vista). Com a mèrit seu, cal destacar que Gounod va intentar (sense èxit) presentar un diàleg en lloc d’un recitatiu amb l’objectiu de fer que l’òpera fos més propera a l’original. En el procés d’adaptació necessari per transformar-lo en un format operístic, certs elements de l’obra guanyen rellevància. L’òpera de Gounod cobra vida amb una representació dels enfrontaments civils que havien espedaçat Verona. Després arriba l’equivalent al pròleg de Shakespeare, en el qual la companyia al complet (en una espècie de flashback) explica la història que està a punt de tenir lloc. És el caràcter inevitable del resultat d’aquests esdeveni-ments (és a dir, les tragèdies personals generades per aquest conflicte intern) allò que, segons el meu parer, dona color a la música dels “amants desafor-tunats” i, de fet, a tota l’òpera. El primer acte, a excepció del moment en què apareixen els valsos a l’escena festiva, em sembla anacrònic tenint en compte l’escenografia renaixentista. Tot i aquest context, la història de Romeu i Julieta brilla amb llum pròpia com “una bona acció en un món salvatge”, que contrasta el seu amor amb l’odi que els envolta i que, finalment, se’ls enduu. Fins i tot els canvis imperatius per satisfer el gust parisenc per l’espectacle (l’escena de matrimoni de l’acte 4 succeeix fora de l’escenari a l’obra de teatre) encaixen amb el nou format i aconsegueixen la millor música de Gounod. Es tracta d’una obra diferent i diversa (però igualment vàlida) que comença a sortir del motlle shakespearià i que imprimeix un toc francès a la fugacitat i l’enginy de l’original. És així com la producció de Romeu i Julieta es transporta dels temps de Shakespeare a l’època de Gounod.

Stephen LawlessDirector d’escena

Roméo et Juliette

Romeu i Julieta de Ford Madox Brown (1870)

34 / 35

EL DRAMA LÍRIC DE CHARLES GOUNOD

Quan Charles Gounod preparava el 1883 la seva versió final de Sapho per al Palais Garnier, comentava: “És tan apassionant buscar en la música l’exacta semblança, la precisió exacta d’un gest, d’una mirada, d’una actitud, d’un silenci, que em passaria setmanes, mesos intentant-ho fins a arribar a aconseguir la veritat”. Però per a la seva obra teatral la cerca havia acabat. Aquella seria la seva última fatiga teatral. Sabia que el seu públic ja no l’esperava, i les seves últimes composicions el retornarien al misticisme religiós dels seus inicis. No obstant això, ningú no havia sabut representar com ell la música teatral francesa del Segon Imperi. Les seves primeres peces religioses i la seva relació amb els cercles eclesiàstics semblaven condicionar les seves tendències compositives, però la intervenció providencial de Pauline Viardot, que li demana que escrigui una òpera per a ella, canviarà la seva vocació. El 15 d’abril de 1851, i amb llibret d’Émile Augier, Sapho (o Sappho) arriba a les taules de l’Opéra, llavors encara a la Salle Le Peletier, amb Viardot i el tenor Louis Gueymard com a protagonistes, i suma unes poques representacions. No rep bones crítiques, en general, però les stances d’“O ma lyre immortelle” no deixen de cridar l’atenció. La segona experiència a l’Opéra es concre-taria en una obra en cinc actes amb llibret d’Eugène Scribe i Casimir Delavigne, La nonne sanglante. L’òpera, basada en la novel·la romàntica Ambrosio, or the Monk de Matthew Gregory Lewis (1775-1818), es va estrenar amb un èxit discret el 18 d’abril de 1854, de nou amb Gueymard i aquesta vegada amb Sophie Cruvelli com a protagonista.

Marcel CervellóCrític musical

Roméo et Juliette

Gounod buscava el seu propi camí per obrir nous horitzons en l’òpera francesa, però abans de donar l’impuls definitiu a la seva carrera es va guanyar una ben merescuda notorietat en altres camps amb la Messe solennelle de Sainte-Cécile de 1855 i, aquell mateix any, amb les dues simfonies que li va dirigir Pasdeloup i la famosa Ave Maria (Méditation sur le premier prélude de J. S. Bach), que li procuraria immediatament la màxima celebritat. El 1858 inicia una relació que es revelarà decisiva amb la companyia del Théâtre Lyrique, que des del 1852 residia amb tal nom al Boulevard du Temple i que, amb el risc de caure en l’anèc-dota irrellevant, cal dir que va comptar amb un secretari especial en la persona del novel·lista Jules Verne. Pensat per formar una tercera via per al cultiu de l’òpera francesa, el Théâtre Lyrique estava dirigit aleshores per Léon Carvalho, casat amb la soprano marsellesa Marie Caroline Miolan, que s’anunciava en els cartells com Miolan-Carvalho i que acos-tumava a protagonitzar els productes que els llibretistes Jules Barbier i Michel Carré subministraven als músics de l’època. La idea d’utilitzar per a una òpera el Faust de Goethe no era nova, Michel Carré ja ho havia intentat el 1850 amb un llibret de menor cate-goria per al Théâtre du Gymnase (Faust et Marguerite) i quan, d’acord amb Barbier, la va proposar a Gounod, aquest es va mostrar entusiasmat. L’obra va ser proposada a Crosnier, el director de l’Opéra, que no va acollir favorablement la idea, i va oferir a canvi a Gounod un llibret d’Henri Trianon i François Hippolyte sobre Ivan el Terrible en el qual el compositor

GOUNOD BUSCAVA EL SEU PROPI CAMÍ PER OBRIR NOUS HORITZONS A L’ÒPERA FRANCESA,

PERÒ ABANS DE DONAR L’IMPULS DEFINITIU A LA SEVA CARRERA ES VA GUANYAR UNA BEN MERESCUDA NOTORIETAT EN ALTRES CAMPS

36 / 37El drama líric de Charles Gounod

Programa de Roméo et Juliette per a la temporada 1912/13 al Gran Teatre del Liceu.

Roméo et Juliette

arribaria a treballar i que posteriorment abando-naria. La trobada amb Léon Carvalho el 1856 va resultar molt més productiva, ja que l’empresari es va mostrar favorable al projecte, tot i que els rumors d’un proper gran espectacle, també basat en Faust, al teatre de la Porte Saint-Martin, van provocar que aquest no tingués una plasmació immediata en la programació del Théâtre Lyrique. L’alternativa proposada per Carvalho va venir propiciada per la reposició a la Comédie Fran-çaise del Bourgeois gentilhomme de Molière amb la música de Lully que Gounod havia revisat. Es tractava de posar en música el Médecin malgré lui del mateix autor a través d’un nou llibret de Barbier i Carré. El compositor, que sempre havia proclamat el seu entusiasme pel segle XVII, va acceptar immediatament. L’obra es va estrenar el 1858 i va obtenir un èxit unànime de crítica i públic. Seria l’última implicació de Gounod amb l’univers de Molière, ja que el Georges Dandin que començaria el 1873 mai no s’arribaria a acabar. Faust arribaria finalment a l’escenari del Théâtre Lyrique el 19 de març de 1859 després d’un turmentós període d’assaigs que, segons Massenet, membre de l’orquestra en aquella època, costaria a Gounod llàgrimes de sang. L’obra es va estrenar amb diàlegs parlats i sobre

això cal recordar aquí que el compositor no tenia idees preconcebudes sobre aquest tema. “Prefereixo —deia en una de les seves cartes— veure representar l’obra i després decidir. No cal dispersar l’atenció del públic amb el farciment dels recitatius, privant-los del necessari descans del text parlat, tret que la situació en surti bene-ficiada”. En el cas de Faust, no obstant això, ja en la seva primera sortida a províncies (Estrasburg, abril de 1860) es va optar pel recitatiu musicat. El 1869, i amb Christine Nilsson com a gran prota-gonista, l’obra arribaria a l’Opéra amb l’imprescin-dible ballet i bàsicament en la forma que, amb més o menys talls, es representa en l’actualitat. El 1864, i després d’un Philémon et Baucis al Théâtre Lyrique i de La Colombe estrenada al Stadttheater de Baden-Baden, Gounod va confiar també a Carvalho l’estrena d’una altra obra important, Mireille, que desconcertaria el públic per la seva absència de diàlegs parlats i el desenllaç tràgic, la qual cosa obligaria a una versió revisada amb la supressió dels quadres més dramàtics, la reconversió al text parlat i l’afegit d’una pàgina com el vals-ariette “O légère hirondelle”. En passar l’obra a l’opéra-comique el 1874 es van recuperar els fragments i l’obra va adquirir la seva forma definitiva.

DE L’IMPACTE QUE L’ÒPERA VA CREAR EN LA SEVA PRIMERA SORTIDA EN POT DONAR FE LA PARÒDIA QUE POCS MESOS DESPRÉS ES REPRESENTAVA EN

UN ALTRE DELS TEATRES DE LA CAPITAL

38 / 39

L’èxit monumental de Roméo et Juliette compen-saria àmpliament l’empresari i el compositor dels mals moments passats. Amb llibret dels fidels Barbier i Carré, l’obra va pujar a escena el 27 d’abril de 1867 al Lyrique, ja a la Place du Châtelet des de l’estrena de Mireille, amb Miolan-Carvalho i el tenor Pierre-Jules Michot com a parella protagonista, amb Auguste Barré com a Mercutio i Adolphe-Louis Deloffre al capdavant de l’orquestra. També aquí Gounod va acceptar el suggeriment de gratificar la diva de la casa amb el seu vals-ariette (“Je veux vivre”, en aquest cas), i en plena eufòria de l’Exposició Universal es van fer 102 representacions de l’obra. A aquestes representacions se’n sumarien 18 més al Théâtre de la Renaissance. El 1868 l’obra passaria a l’Opéra Comique (Salle Favart), on aconseguiria gairebé tres-centes representacions abans d’entrar triomfalment el 1888 a l’Opéra amb el passaport de l’imprescindible ballet en l’acte quart i un repartiment fabulós amb Adelina Patti, els germans De Reszke, Léon Melchissédec i Jean-François Delmas. Els meravellosos duets, des del madrigal à deux voix de l’acte primer fins al poètic “Viens! Fuyons au bout du monde” i la cavatine del tenor assegurarien el favor de l’obra per a les generacions futures. De l’impacte que l’òpera va

crear en la seva primera sortida en pot donar fe la paròdia que pocs mesos després es represen-tava en un altre dels teatres de la capital amb el divertit títol de Rhum et eau en juillet (Rom i aigua al juliol). La resta de la seva producció escè-nica contribuiria ben poc a la glòria de Gounod, des d’aquesta Reine de Saba rebutjada per un públic encara exaltat per l’experiència del recent Tannhäuser fins a l’elegància clàssica de Cinq-Mars o els tardans fruits de Polyeucte i Le tribut de Zamora, però Camille Saint-Saëns, que l’ad-mirava sincerament, va errar no obstant això en el seu pronòstic quan va deixar escrit que “quan en un llunyà futur les òperes de Gounod quedin soterrades al polsegós santuari de les biblio-teques, la Messe solennelle de Sainte-Cécile, Rédemption o Mors et Vita seguiran al lloc que es mereixen per mostrar a les generacions esdeve-nidores qui va ser el gran músic que va il·lustrar la França del segle XIX”. Avui, en canvi, són Faust, Mireille i Roméo et Juliette els que encara posen les il·lustracions. O potser és que aquell “futur llunyà” encara no ha arribat.

El drama líric de Charles Gounod

Roméo et Juliette

Escenografia de Claude Perrier pel Roméo et Juliette representat al Teatre la temporada 1976/1977 (acte II)

40 / 41

JULIETA. Ja vols marxar? Encara no és de dia. Ha estat el rossinyol i no l’alosa que t’ha fiblat les tímides orelles.Cada nit canta a dalt del magraner,Creu-me, amor meu, ha estat el rossinyol.

ROMEO. Era l’alosa, que anuncia l’alba.No el rossinyol. No veus la llum cruelde l’orient engalanant els núvols?

WILLIAM SHAKESPEARE

Romeo i Julieta (III, 5). Trad. Salvador Oliva

La cita

Roméo et Juliette

André Turp i Mady Mesplé van ser el Roméo i la Juliette del Liceu la temporada 1963/64.

42 / 43

ROMEU I JULIETA EN MÚSICA

L’arquetip de la història dels dos enamorats que acaben suïcidant-se arran d’un desgraciat malentès provocat per les circumstàncies adverses derivades de l’hostilitat entre les famílies respectives és molt antic. L’ar-gument bàsic de la contalla té un origen remot en el folklore, i per tant deu formar part d’aquell solatge comú de la humanitat anterior a la història. En la tradició escrita apareix ja molt definit al llibre quart de les Metamorfosis d’Ovidi, en la història de Píram i Tisbe, que durant molts segles va ser el paradigma culte de la història dels dos amants infortunats. Però Ovidi ja deixa endevinar que la seva narració deriva d’un mite babilònic molt anterior. El vell tema folklòric no va reaparèixer a la tradició escrita fins que Boccaccio i els seus seguidors italians, autors de nombrosos novellini basats en temes folklòrics vestits a la moderna, no van imposar una literatura d’entreteniment en prosa, ja en ple Renaixement. Boccaccio mateix ja va incloure la història de Tisbe en el seu recull de biografies femenines De mulieribus claris. Però el primer exemple d’una narració moderna de l’arquetip dels amants malaurats el trobem al trenta-tresè conte del recull Cinquanta novelle, de Masuccio Salernitano, publicat a Nàpols l’any 1476, que situa la història dels dos amants Mariotto i Gianozza a la Siena del seu temps. Mig segle després,

Miquel DesclotPoeta

Roméo et Juliette

Ashley Martin Davis assumeix el disseny de l’escenografia i del vestuari en la present producció. (The Santa Fe Opera-Ken Howard)

44 / 45Romeu i Julieta en música

Roméo et Juliette

l’any 1530, a Venècia, Luigi da Porto ja presen-tava la història perfectament integrada a Verona, amb els noms definitius dels protagonistes, i també en temps històrics identificables. Final-ment, el 1554, Mateo Bandello publicava, al seu segon volum de Novelle, la versió de la història dels amors de Romeu i Julieta que havia d’es-devenir més popular a la Itàlia de l’època. Poc després, l’any 1559, Pierre Boaistuau publicava una versió francesa de la novel·leta de Bandello, amb aportacions pròpies. I no gaire més tard, el 1562, Arthur Brooke donava a conèixer la seva adaptació anglesa de l’obra de Boaistuau, aquest cop en 3.020 versos.Shakespeare, l’any 1595, arriba al capdavall de tot aquest procés de construcció gradual de la història, desenvolupat al llarg de menys d’un segle en diversos llocs d’Europa, i pren el poema narratiu de Brooke com a punt de partida. L’argu-ment i els personatges que hi troba són pràctica-ment a punt per posar-s’hi a treballar: són ja inven-tats, elaborats, i són fins i tot poc o molt coneguts per una part del seu públic. Shakespeare “només” ha de convertir aquella història que s’havia posat de moda en una obra d’art inoblidable. Per a això, el poeta no ha de continuar “inventant” o enriquint la història (tot i que Shakespeare també hi va fer aportacions pròpies per necessitats dramàtiques),

sinó que ha d’inventar, és a dir, construir, un arte-facte verbal capaç de fer que aquella innocent novel·leta italiana d’entreteniment esdevingui, a través del seu tractament poètic i dramàtic, un mite universal. És a partir de l’assoliment de Shakespeare que la música es començarà a interessar per la tragèdia dels amants de Verona. Però això encara haurà d’esperar gairebé un parell de segles després de la creació de l’obra. Cal tenir en compte que el reconeixement universal de Shakespeare va trigar força temps a consoli-dar-se. En terres alemanyes, les més receptives, no es comença a descobrir i traduir Shakespeare fins a mitjan segle XVIII. A França, malgrat l’entusi-asme inicial de Voltaire, no hi arriba fins un quart de segle més tard. No és estrany, doncs, que la primera versió musical de Romeu i Julieta no aparegui fins a l’any 1776, a Alemanya. El compo-sitor bohemi Jiří Antonín (Georg Anton) Benda (1722-1795), Kapellmeister a la cort de Gotha i un dels principals representants de l’estil empfin-dsamer (obertament admirat per Mozart), va presentar el seu Singspiel Romeo und Julie, sobre llibret de Friedrich Wilhelm Gotter, amb reducció de la trama original, esporgada de tot episodi còmic, i coronada amb un final feliç exaltador del triomf de l’amor. Benda hi va aplicar amb fortuna

EL QUE VA FER SHAKESPEARE “NOMÉS” ÉS CONVERTIR AQUELLA HISTÒRIA QUE

S’HAVIA POSAT DE MODA EN UNA OBRA D’ART INOBLIDABLE

46 / 47

la seva recent experiència en melodrames com Ariadne auf Naxos i Medea per dignificar el gènere popular, que per primera vegada s’ocupava d’un tema seriós. L’obra, pionera en el reconeixement de Shakespeare i innovadora en el tractament del gènere, va aconseguir mantenir un èxit popular fins ben entrat el segle XIX. Disset anys més tard, el 1793, el compositor alemany fincat a París Daniel Steibelt (1765-1823) va presentar a la capital francesa el seu Roméo et Juliette, sobre llibret en prosa del vescomte Alexandre de Ségur, i hi va aconseguir l’èxit més important de la seva vida. Tot i haver-se mantingut trenta anys en cartell, avui és una obra oblidada. Hector Berlioz, en canvi, la considerava una de les millors realitzacions musicals de Shakespeare, i n’admirava l’orquestració, l’harmonia i el tractament del cor. Probablement, doncs, Roméo et Juliette és una òpera que cal reconsiderar.Només tres anys després, el 1796, el mestre napolità Niccolò Antonio Zingarelli (1752-1837), atent als èxits transalpins, va estrenar Giulietta e Romeo a la Scala de Milà. Però, característica-ment, no es va voler basar en Shakespeare i va demanar a Giuseppe Maria Foppa que li escrivís un llibret sobre el relat original de Luigi da Porto. La peça es va mantenir al repertori durant un terç de segle. Val a dir que Maria Malibran va tenir una

predilecció pel paper de Romeu, escrit originà-riament per a castrat. Avui, però, és també una òpera per explorar. Ja en ple segle XIX, l’atracció per la tragèdia veronesa entre els compositors d’òpera va conti-nuar amb força. Inicialment, a Itàlia. Nicola Vaccai (1790-1848) va estrenar Giulietta e Romeo l’any 1825, a Milà, amb llibret de Felice Romani, basat en el text de Giuseppe Maria Foppa i en el drama Giulietta e Romeo, de 1818, de Luigi Scevola (xovi-nísticament esquivant Shakespeare, doncs, com serà habitual entre els italians). És l’òpera que més èxit li va reportar, però avui també dorm el son de l’oblit. Només cinc anys més tard, el 1830, Vincenzo Bellini (1801-1835) va estrenar I Capuleti e i Montecchi, a la Fenice de Venècia. S’havia servit del llibret utilitzat per Vaccai, reelaborat pel mateix Romani per a l’ocasió, i hi havia reciclat músiques anteriors amb gran rapidesa i eficàcia. A dife-rència dels altres intents italians, com és prou sabut, l’obra de Bellini sobre els amants malaven-turats no ha abandonat mai el repertori. Paral·lelament a la naturalització del tema en el teatre musical, la creixent literarització de la música romàntica, al llarg del segle XIX, va acostar la tragèdia de Romeu i Julieta a altres gèneres no teatrals. El cas més interessant és el

Romeu i Julieta en música

Roméo et Juliette

d’Hector Berlioz (1803-1869), el shakespearià més exaltat de la història de la música, després que l’any 1827 assistís a les representacions de Hamlet i Romeu i Julieta, al teatre Odéon, a càrrec d’una companyia britànica itinerant. Anys més tard, gràcies a l’ajut econòmic de Paga-nini, va emprendre el que va anomenar una simfonia dramàtica, Roméo et Juliette, sobre text propi posat en vers per Émile Deschamps. L’obra, estrenada l’any 1839, és un hàbil híbrid de simfonia, cantata i òpera, característic de la tendència romàntica a fondre els gèneres i les arts. Malgrat la qualitat de la música i de la proposta, aquesta mateixa inde-finició genèrica ha entrebancat la difusió que es mereix. Al seu torn, a Rússia, Piotr I. Txaikovski (1840-1893) va escometre instrumentalment el tema en forma de poema simfònic el 1870 (refet el 1880). La fantasia obertura resultant és justament una de les seves peces més celebrades. Tanmateix, el teatre no havia pas renunciat al tema. El jove Charles Gounod (1818-1893) va assistir a l’estrena de la idiosincràtica obra de Berlioz i en va sortir tan entusiasmat que llavors mateix va planejar una òpera en italià sobre la tragèdia shakespeariana, que finalment no va arribar a port. Però, un quart de segle més tard, va començar a treballar en una òpera francesa, sobre un llibret de Jules Barbier i Michel Carré que, tot i domesticar l’obra al gust del públic burgès de París, seguia el text de Shakespeare força de prop. Gounod va aconseguir una de les seves obres mestres més indiscutibles, i encara ara és l’única versió de la tragèdia shakespeariana que freqüenta els escenaris operístics. El segle XX musical no ha estat menys receptiu a l’amor dels joves veronesos. L’any 1922, el verista reressagat Riccardo Zandonai (1883-1944) va estrenar l’òpera Giulietta e Romeo, sobre un llibret d’Arturo Rossato basat en les fonts italianes de la història (en una manifestació

48 / 49Romeu i Julieta en música

de l’exacerbat nacionalisme italià de l’època). Ja en plena Segona Guerra Mundial es van escriure dues versions operístiques de l’obra shakespe-ariana, estèticament ben contraposades: la més tradicional, del filonazi suís Heinrich Sutermeister (1910-1995), en alemany, Romeo und Julia, el 1940, i la del jueu cosmopolita alemany Boris Blacher (1903-1975), en anglès, Romeo and Juliet, el 1943 (aquesta última, una interessant òpera de cambra amb l’esperit del cabaret alemany d’entreguerres). També el ballet ha acollit la tragèdia shakespeariana durant el segle passat. La versió més coneguda és la magnífica partitura de Serguei Prokófiev (1891-1953), escrita ja a la Unió Soviètica, l’any 1935, sobre guió d’Adrian Piotrovski i Sergei Radlov, i no estrenada fins al 1940, al Teatre Bolxoi. Però uns anys abans l’havia precedit l’anglès Constant Lambert, en una estètica pròxima al Grup dels Sis francès, amb un ballet per a Diàguilev que escenifica un assaig de Romeu i Julieta, estrenat a Montecarlo el 1926. Encara, el compositor soviètic Dimitri Kabalevski (1904-1987) va compondre una desena de números de música incidental per a l’obra de teatre, l’any 1956. Sens dubte, però, la versió moderna més popular del mite dels enamo-rats malastrucs és el musical de Leonard Bernstein (1918-1990), sobre text d’Arthur Laurents i versos de Stephen Sondheim, West Side Story, estrenat a Broadway l’any 1957. Romeu i Julieta han esdevingut Tony i Maria, i ara l’acció té lloc a Nova York, però la trama és lliurement modelada sobre la tragèdia shakespeariana. De totes les obres de Shakespeare, Romeu i Julieta és una de les que més rendiment musical ha donat al llarg de la història, i es deu poder predir que continuarà oferint estímuls als músics del futur.

PARAL·LELAMENT A LA NATURALITZACIÓ DEL TEMA EN EL TEATRE MUSICAL, LA CREIXENT LITERARITZACIÓ

DE LA MÚSICA ROMÀNTICA, AL LLARG DEL SEGLE XIX, VA ACOSTAR LA TRAGÈDIA DE ROMEU I JULIETA

A ALTRES GÈNERES NO TEATRALS

Roméo et Juliette

Josep Pons assumí la direcció musical del Gran Teatre del Liceu l’any 2012. (Igor Cortadellas)

50 / 51

Després de dirigir Tristan und Isolde amb excel·lents crítiques i d’haver dirigit el concert per la pau i els drets humans a la seu de les Nacions Unides a Ginebra, el mestre Josep Pons agafa de nou la batuta. Amb un contracte renovat fins a la temporada 2021/22, parlem amb ell dies abans que comencin els assajos de Roméo et Juliette, amb la voluntat de mirar enrere en aquests 5 anys de treball al capdavant de l’orquestra.

Gran Teatre del Liceu. L’any 2012, quan arriba al Liceu com a director musical, com es va trobar l’orquestra i els seus músics?Josep Pons. Quan jo arribo, d’entrada, hi havia una mancança d’efectius, era una orquestra que va patir retallades a causa de la crisi. De manera que un dels primers objectius era recuperar les places vacants, i així s’ha anat fent progressivament. Però això també va provocar que l’orquestra estigués desanimada, com tota la casa, pels esdeveniments derivats de la crisi econòmica. I és que la gran pregunta és: una orquestra és una entitat laboral o artística? El problema és que és totes dues coses i, per tant, s’ha de tractar com a tal. Perquè, i amb tots els respectes, si un administratiu no està de bon humor podrà redactar molt bé un informe. En canvi, si a la partitura hi ha un sol el podràs fer, però si no té ànima (allò que no sabem definir però que en podem dir ànima, inspiració, duende, màgia), és a dir, allò que ningú sap definir però que tots sabem de què estem parlant... Si no hi ha això, estem perduts.

JOSEP PONS: “S’ESTÀ TREBALLANT BÉ. L’ORQUESTRA ESTÀ PLENA DE BONS MÚSICS AMB MOLTES GANES DE TREBALLAR. I AIXÒ S’ACABA NOTANT”

Roméo et Juliette

GTL. Què li va fer acceptar el repte de dirigir musicalment aquest teatre?J.P. Fins aleshores el meu món era simfònic, ja que venia de passar 10 anys a l’Orquestra Simfònica Ciutat de Granada i 10 anys més a l’Or-questra Nacional d’Espanya a Madrid; però val a dir que quan accepto el projecte del Liceu hi havia quatre projectes més sobre la taula. I jo em decanto pel Liceu perquè els projectes operístics els havia tingut aparcats per conciliar millor la meva vida professional amb la personal. No obstant això, el projecte de construir una bona orquestra per al Liceu em tocava molt de prop, i era diferent de totes les altres coses. I l’accepto amb molta il·lusió, tot i ser un encàrrec molt complicat perquè històrica-ment l’orquestra del Liceu no havia estat gaire ben cuidada.

GTL. I com està actualment l’orquestra?J.P. Està formidable, sensacional! I al Tristan und Isolde s’ha vist! S’estan posant totes les coses al seu lloc, s’està treballant bé. L’orquestra està plena de bons músics amb moltes ganes de treballar. I això s’acaba notant.

GTL. Des del seu punt de vista, què creu que aporta cada director quan es posa al capdavant de l’orquestra?J.P. El director aporta molt! Però cal una codirecció de l’orquestra i el cor. És a dir, tu, com a director, marques el camí, i aquell camí s’ha de

“AQUESTA ÒPERA NO DISTA DEL SEGELL PERSONAL DE GOUNOD. PERÒ SÍ QUE ESTAN CLARES LES INFLUÈNCIES

DE MÚSICS COM BERLIOZ”

52 / 53Entrevista a Josep Pons

seguir, i això implica un treball. Com a director has de convèncer els músics perquè acceptin que aquell camí val la pena recórrer-lo. T’has d’assegurar que quan arribes i fas la primera lectura, tots tenen una idea, no col·lectiva però sí individual. I com a director els has de convèncer que el teu camí, que segurament és diferent de la seva idea, val la pena seguir-lo perquè els estimularà i els donarà una experiència diferent.És a dir, les grans orquestres no et contracten perquè els facis anar tots alhora, ells ja saben anar junts! Volen tenir una experiència diferent. Única. I això depèn de tu.

GTL. En el món de l’òpera és molt habitual comparar gravacions discogràfiques i les lectures que fan de les partitures uns direc-tors i uns altres. Li agrada fer aquest exercici, escoltar com diri-geixen altres col·legues?J.P. Depèn de l’obra, depèn del moment. Jo escolto força música, sobretot quan viatjo en avió. Sí que de vegades hi ha certes coses que t’interessa saber com les ha fet un director o un altre. De tota manera, quan estic treballant molt intensament en una obra, ja no escolto la lectura d’altres col·legues, m’interessa buscar la meva pròpia veu. Però tots som fruit de la tradició! Nosaltres, aquí a Catalunya, hem hagut d’aprendre molt de les gravacions. Per exemple, jo, en sortir de l’Esco-lania de Montserrat l’any 1972, si volia escoltar una bona orquestra havia

Roméo et Juliette

de recórrer a les gravacions discogràfiques. No hi havia cap altra manera.

GTL. Existeix el so propi de l’orquestra?J.P. Absolutament! I un director el pot modelar per donar-li el seu so personal. Però crear un so d’or-questra és una feina d’anys...

GTL. L’orquestra del Liceu té so propi? Com és? J.P. L’estem aconseguint. Jo penso que l’estem forjant, i crec que és feina meva perquè l’elecció dels músics i el treball l’estic fent jo. Cada director té les seves obsessions i, per tant, jo estic impri-mint les meves obsessions. M’agrada que sigui un so dolç, agradable... que no sigui massa punyent o agressiu. Així que espero que tinguem una perso-nalitat pròpia.

GTL. El 9 de desembre passat l’orquestra del Gran Teatre del Liceu va tocar per la pau i els drets humans a la seu de Ginebra de les Nacions Unides, sota la cúpula de Miquel

Barceló. Vostè va ser-ne el director musical. És aquest un dels concerts més especials que ha dirigit?J.P. Sí, des del punt de vista simbòlic, absoluta-ment! Per molts motius: primer perquè la sala és molt bonica i, a més, té bona acústica. Però també pel que representa, ja que va ser molt emotiu. I en el moment en què es va fer, més. I és que vam tocar a les Nacions Unides per la pau i els drets humans, i reivindicant un personatge comú per a ells i per a nosaltres, Pau Casals. A banda de compatriota va ser col·lega, ja que va ser durant sis mesos primer violoncel·lista de l’orquestra i, a més, va escriure l’himne de les Nacions Unides.És molt emocionant dirigir al Musikverein de Viena o la Philharmonie de París, però en aquests auditoris hi pot haver un concert diari. En canvi, en aquesta sala de les Nacions Unides només hi ha un concert a l’any!

GTL. Es tornarà a repetir aquesta experiència?J.P. Per part nostra, encantats de la vida! Haver-hi estat un cop ja és tot un miracle.

54 / 55Entrevista a Josep Pons

Josep Pons dirigint l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu a la seu de les Nacions Unides a Ginebra.

Roméo et Juliette

GTL. Centrem-nos en Roméo et Juliette. Com es prepara una òpera que fa 32 anys que no s’interpreta al Gran Teatre del Liceu?J.P. Us sorprendria venir a la primera lectura, el primer assaig amb l’or-questra. Encara que no la tinguin en repertori, tots vindran amb la parti-tura estudiada. I a partir d’aquí començaré a dirigir, tot depèn de com ho vegi i del que cregui que pot ser millor per a ells. Però ningú arriba a l’assaig sense conèixer l’obra! Tots tenen la partitura i tots han treballat els passatges més difícils. És a dir, hi ha qüestions que són meves i d’altres que són d’ells. I aquestes les han de treballar ells.

GTL. A Gounod, un compositor francès, l’havien acusat de ser massa alemany...J.P. Ningú escapa de Wagner! De fet, el mateix Wagner va lloar algunes de les seves produccions. Va beure de moltes fonts. Per exemple, va fer molta música religiosa i amb cors. Ell forma part de la grand opéra, però Wagner el va influir, i abans que ell tots els que van influir Wagner (Beet-hoven, Mendelssohn, etc.). Però és que Wagner no deixa indiferent ningú!

GTL. Com definiria la música de Gounod en aquesta òpera?J.P. Aquesta òpera no dista del segell personal de Gounod. Però sí que estan clares les influències de músics com Berlioz, amb les seves inquie-tuds d’orquestració de gran orquestra, harmòniques... però que es creuen

56 / 57

també amb tot el món wagnerià. Per tant, aquest gust pel color harmònic s’accentua. Dins d’un cromatisme, no tan fort com el de Wagner sinó amb una pretesa netedat, perquè ell alhora beu de la polifonia, de la música religiosa i de l’orgue, ja que ell era organista. Per tant, hi ha una inquietud harmònica, un gust enorme per la melodia, és una persona que tracta molt bé els cors i fa Roméo et Juliette en la maduresa, l’any 1866, quan tenia 48 anys.

GTL. A quin perfil de públic recomanaria que vagi a veure aquest Roméo et Juliette?J.P. A tothom! És un tema universal, un Shakespeare (tot i que el llibret no és seu, és clar!). La música és molt amable, però alhora és profunda. És una bona elecció perquè ho té tot! És una música noble, feta amb un sentiment artístic, no només per a entretenir o per al lluïment dels músics. I aquesta té pretensió artística, amb tots els seus elements, tot i voler complaure i agradar, i així és com la treballarem.

Entrevista a Josep Pons

“ÉS UNA MÚSICA NOBLE, FETA AMB UN SENTIMENT ARTÍSTIC, NO NOMÉS PER A ENTRETENIR

O PER AL LLUÏMENT DELS MÚSICS”

Roméo et Juliette

Josep Carreras com a Roméo i Patricia Wise com a Juliette al Teatre, la temporada 1982/83.

58 / 59

EL ROMÉO I LA JULIETTE DE GOUNOD AL LICEUJaume Tribó Mestre apuntador

Estrena absoluta: 27 d’abril de 1867 al Théâtre Lyrique de ParísEstrena a Barcelona: 11 de juny de 1876 al Teatre Principal Estrena al Liceu: 28 de maig de 1884Última representació al Liceu abans de l’actual temporada: 27 de febrer de 1985Total de representacions al Liceu: 25

Cada teatre és un món. A ningú no sorprèn que Aida i Rigoletto siguin els dos títols més representats al Liceu. La sorpresa la pot tenir algú poc coneixedor de la història d’aquest Teatre quan anunciem que el tercer títol més representat és el Faust de Gounod. Durant la segona meitat del segle XIX Faust es representa sovint fins a nou i deu temporades seguides i el nombre de funcions consecutives és algun cop superior a vint.

Roméo et Juliette

Això no era una exclusiva del Liceu. Tot i la irrupció del geni verdià, l’òpera per antonomàsia era Faust. El vell Metropolitan de Nova York s’inaugurà el 1883; l’òpera escollida no podia ser sinó Faust, bé que cantada en italià, com tot el repertori. Algú ha fet la broma que el Met era una mena de «Faustspielhaus». Els temps canvien i fa anys que Faust ha deixat de ser considerada l’òpera modèlica. Sembla que fins i tot la gran Opéra de París li ha perdut el respecte; la programa de forma discontínua i se n’elimina un dels fragments més significatius com és l’aparatós i esplèndid ballet de «La nit del Walpurgis», un temps considerat com el més gran i famós dels ballets inclosos dins d’una òpera. Incomprensiblement i inesperada, l’únic altre títol de Gounod que no s’ha oblidat, el Roméo que ara ens ocupa, es representa cada cop més. Al segle XIX, any 1878, el Liceu havia representat també un altre Gounod ara del tot oblidat, Cinq-Mars. El Roméo de Gounod arriba al Liceu la temporada de primavera de 1884 en una traducció italiana de Giuseppe Zaffira. L’òpera és anunciada com Romeo e Giulietta. Curiosament, el públic barceloní ja la coneixia gràcies al Teatre Principal, on s’havia representat el 1876. L’estrena lice-ista, tot i la presència de Fanny Torresella i Émile Engel, no provocà grans entusiasmes; la prova són les tres úniques representacions que se’n van fer. La reposició del 1889, amb una parella d’amants encara més brillant, Gemma Bellincioni i Roberto Stagno que l’any següent estrena-rien Cavalleria rusticana, no passà de dues representacions. El 1913 els protagonistes van ser Zina Brozia i Romano Ciaroff. Roméo et Juliette estarà cinquanta anys absent del Liceu, fins al 1963, i quan hi torna és

60 / 61El Roméo i la Juliette de Gounod al Liceu

com una autèntica raresa. Les quatre últimes edicions es beneficiarien de quatre grans tenors. Dues temporades abans s’havia produït l’esclat del fenomen André Turp en la primera Lucia liceista de Joan Sutherland. Després, el seu Werther fou gloriós fins a l’extrem de fer-lo mereixedor de la Medalla d’Or del Liceu, el preuat guardó concedit només als més estimats. Aquest tenor canadenc ocupa un dels primers llocs entre els grans «divos» oblidats. Ben pocs espectadors deuen recordar André Turp, que ja en aquell Roméo havia iniciat un malaurat declivi vocal; a la segona representació va haver de ser substituït per un brillant Albert Lance. Per primer cop el Liceu va conèixer aquesta òpera en el francès original. La protagonista va ser l’exquisida Mady Mesplé i tenir com a Stéphano la nostra Mirna Lacambra va ser tot un luxe. El director era un molt bon mestre francès d’origen basc, Jésus Etchéverry. No s’havia produït encara la fòbia actual contra els ballets inclosos a les òperes i aquell Roméo va anar amb tota la suite coreogràfica original de Gounod, en una actuació gloriosa de la ballarina estrella Aurora Pons. El 1977 tornava Roméo al Liceu i ho feia amb la soprano Andrée Esposito i un grandíssim especialista com era el tenor Alain Vanzo, domi-nador modèlic de l’estil. El repartiment d’aquesta òpera és llarg i entre molts noms constatem la presència de cantants molt valuosos de la casa, com Enric Serra, María Uriz, Rosa Maria Ysàs, Dalmau González, Antoni Lluch i Rafael Campos. L’edició de l’any 1983 comptà amb un arravatat Josep Carreras en una obra que ell ha estimat de forma especial i que només ha interpretat a les representacions liceistes. La seva Juliette era la nord-americana Patricia Wise. Stéphano i Gertrude eren Carme Hernández i Montserrat Aparici.

EL ROMÉO DE GOUNOD ARRIBA AL LICEU LA TEMPORADA DE PRIMAVERA DE 1884 EN UNA TRADUCCIÓ ITALIANA

DE GIUSEPPE ZAFFIRA

Roméo et Juliette

Consulteu la cronologia detallada a: https://goo.gl/p3Hzwc

L’última edició es remunta a l’any 1985 i significà un èxit més –no podia ser d’altra manera– d’Alfredo Kraus en un dels seus rols emblemàtics. Aquí volem fer esment de les tonalitats originals del vals de Juliette «Je veux vivre» i de la cavatina de Roméo «Ah, lève-toi, soleil». Actualment el vals es canta en Fa major i la cavatina en Si bemoll major, perquè així apareix al material d’orquestra de la casa editora, que és qui ja al segle XIX i davant de les dificultats extremes dels intèrprets, ho va abaixar de to. Al manuscrit i a les primeres edicions, «Je veux vivre» era en Sol major, un to més amunt del material actual, i la cavatina del tenor en Si major. Volem remarcar que Alfredo Kraus, i només ell, la cantava en la tonalitat original, fet que li donava una brillantor excepcional. Dirigia l’orquestra l’inquiet mestre Alain Guingal i l’escena el regista Giuseppe De Tomasi, recentment traspassat. La protagonista femenina era l’argentina Ana María González. Cal dir que si fins ara al Liceu no s’ha cantat mai la gran ària de Juliette de l’acte quart, «Amour ranime mon courage» –ara es farà per primer cop–, no era pas per incapacitat de les sopranos, sinó per una vella tradició de l’Opéra de París. A la partitura una nota assenya-lava: «À l’Opéra on passe cet air». Com que a més mancava al material d’orquestra d’ús habitual, era impossible de cantar.

62 / 63

Alfredo Kraus i Ana María González com a Roméo i Juliette al Teatre, la temporada 1984/85

El Roméo i la Juliette de Gounod al Liceu

Roméo et Juliette

Escenografia de Claude Perrier pel Roméo et Juliette representat al Teatre la temporada 1976/1977 (acte III)

64 / 65

Aquesta és, per tant, la denominada òpera lírica francesa, una sèrie de romanços suaus i sentimentals de Gounod i Massenet, en els quals la preocupació principal va ser la fluïdesa de l’expressió elegant. El romanç o mélodie (...) va constituir el nucli d’aquesta òpera lírica.

PAUL HENRY LANG

La experiencia de la ópera

La cita

Roméo et Juliette

GOUNOD

Charles Gounod neix a París, fill d’un pintor i una pianista; ambdós, també professors, comencen a ensenyar dibuix i música als seus dos fills

Enrico di Borgogna i Una follia (G.Donizetti). Mosè in Egitto (G.Rossini)

1818

Mor el seu pare: l’economia familiar trontolla Semiramide (G.Rossini). Stendhal publica Vie de Rossini. Die schöne Müllerin (F.Schubert). Neix J.Gayarre

1823

Ingressa amb beca al col·legi Saint-Louis, on cantarà en un grup i aprofundirà en la música gràcies als ensenyaments previs de la seva mare, a més d’assistir a París a grans interpretacions: acabarà anunciant a la seva mare que vol ser músic

La straniera i Zaira (V.Bellini). Guillaume Tell (G.Rossini). Elisabetta al castello di Kenilworth (G.Donizetti). Le nozze di Lammermoor (M.Carafa)

1829

Es gradua en el col·legi Saint-Louis i ingressa en el conservatori de París, dirigit aleshores per L.Cherubini on és alumne de J.F.Halévy i J.-F. Lesueur

Les huguenots (G.Meyerbeer). Una vida pel tsar (M.Glinka). Mor M.Malibran. Paulus (F.Mendelssohn)

1836

A Roma, compon i dirigeix l’estrena de Messe à grand orchestre

H.Berlioz comença a compondre l’òpera La nonne sanglante (basada en el mateix argument que la de Gounod de 1854 amb aquest títol): no s’estrenarà. Estrena del ballet Giselle amb música d’A.Adam

1841

Amb la cantata Fernand guanya el Gran Prix de Rome, fet pel qual s’instal·la a Roma becat: hi serà 3 anys i a més s’accentuarà la seva religiositat: se centrarà en la música religiosa fins que compongui òpera. Première messe solennelle à grand orchestre (en memòria de J.-F. Lesueur)

Roméo et Juliette (H.Berlioz. Simfonia). G.Verdi estrena la seva 1a òpera, Oberto. Gianni di Parigi (G.Donizetti). Moren F.Sor i A.Nourrit

1839

MÚSICA

CRONOLOGIA

66 / 67

Frankenstein (M.Shelley) Independència de Xile. Neix K.Marx

El aquelarre/El gran cabrón (F.de Goya) Espanya tanca el seu Trienni Liberal i obre la Dècada Ominosa (restauració de l’absolutisme)

L.Braille publica el seu codi per a cecs Els catòlics ja poden ser diputats britànics (Catholic Emancipation Act)

París inaugura l’Arc de Triomphe Espanya reconeix la independència de Mèxic

R.Owen inventa la paraula dinosaure (llangardaix terrible en grec)

B.Espartero substitueix M.Cristina de Borbó com a regent

1a publicació de l’abreviatura ok (Boston Morning Post). L.Daguerre anuncia la daguerrotípia

Acaba la I Guerra Carlina (Abrazo de Vergara)

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Roméo et Juliette

GOUNOD MÚSICA

Estrena un Requiem a Viena, una de les ciutats europees a què viatja en sortir d’Itàlia i abans de tornar a França

Rienzi (R.Wagner). Nabucco (G.Verdi). Linda di Chamounix (G.Donizetti). Stabat Mater de G.Rossini. Fundació de la New York Philharmonic Orchestra (NYPO). Mor L.Cherubini. Estrena barcelonina de Maria Stuarda (Teatre Principal)

1842

A París, director musical de la Chapelle des Missions Étrangères

Der fliegende Holländer (R.Wagner, que comença a utilitzar el leitmotiv). I lombardi (G.Verdi). Don Pasquale (G.Donizetti)

1843

-Esdevé novici a un monastir carmelita, pren l’hàbit, signa com a Abbé Gounod i estudia teologia

-El Liceu s’inaugura amb l’òpera de G.Donizetti: Anna Bolena. Mor F.Mendelssohn. Macbeth, I masnadieri i Jérusalem (G.Verdi)

1847

Deixa de ser director musical de la Chapelle des Missions Étrangères

Il corsaro (G.Verdi). Mor G.Donizetti i s’estrena Poliuto (pòstuma). Le val d’Andorre (J.Halévy)

1848

Compon la seva 1a òpera, esperonat per la mezzosoprano P.Viardot: es consagra a la vida musical enlloc de la religiosa, tot i que seguirà creant música sacra

R.Wagner estrena Lohengrin i publica l’assaig Das Judenthum in der Musik. Inauguració del Teatro Real de Madrid

1850

L’Opéra de París estrena sense èxit Sapho, protagonitzada per P.Viardot

Rigoletto (B.Verdi). Sarsuela Jugar con fuego (F.A.Barbieri). Assaig de R.Wagner Oper und Drama

1851

Director del moviment coral parisí Orphéon i de l’ensenyament musical dels col·legis municipals. Pocs dies abans es casa amb Anna Zimmerman, filla del músic P.-J.Zimmerman

Dmitri Donskói (A.Rubinstein). Si j’étais roi (A.Adam)

1852

Compon el seu Ave Maria (Méditation sur le 1er prélude de J.S.Bach). Professor particular de G.Bizet (seran amics tot i la diferència d’edat). La seva dona perd una filla en donar a llum. Mor el seu sogre. Residirà a Saint Cloud gran part de la resta de la seva vida

Il trovatore i La traviata (G.Verdi). H.Steinway obre a Manhattan la seva fàbrica de pianos

1853

68 / 69Cronologia

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Mor Stendhal Gran Bretanya obté Hong Kong. B.Espartero bombardeja Barcelona per sufocar una revolta

A Christmas carol (C.Dickens) Isabel II comença a regnar. Neix el diari News of the World

-R.Hoe patenta la premsa rotativa de vapor. Wuthering heights (E.Brontë). Jane Eyre (C.Brontë). Carmen (P.Mérimée) es publica com a llibre després de publicar-se en revista

-Neix Il Risorgimento, diari que dóna nom al nacionalisme italià

A.Dumas fill publica La dame aux camélias (base de La traviata, de G.Verdi). Mor J.Balmes

Revolucions liberals europees (la de França destrona Lluís Felip I: Lluís Napoleó Bonaparte presideix la II República). Manifest der Kommunistischen Partei (K.Marx-F.Engels). Tren Barcelona-Mataró

Un enterrement à Ornans (G.Courbet) American Express sorgeix als Estats Units com a transport ferroviari

I.Singer patenta la màquina de cosir i J.Gorrie la de gel. A París, L.Foucault ensenya el seu pèndol per demostrar la rotació terrestre. Mor el pintor J.M.W.Turner

Londres obre la 1a Exposició Universal

L.Foucault inventa el giroscopi II Imperi francès: el president Lluís Napoleó Bonaparte es converteix en Napoleó III, emperador i últim rei francès

G.E.Haussmann comença a redissenyar París Inicis de la Guerra de Crimea

Roméo et Juliette

GOUNOD MÚSICA

L’òpera La nonne sanglante també fracassa Mor el tenor G.B.Rubini1854

Chevalier de la Légion d’honneur. Neix el 1r dels seus dos fills, Jean

Mor R.Schumann. Inauguració del Teatro de la Zarzuela (Madrid). Incendi del Covent Garden (Londres)

1856

La seva 1a òpera còmica li dóna el 1r èxit operístic: Le médecin malgré lui, amb què comença una llarga col·laboració amb els llibretistes J.Barbier i M.Carré. Mor la seva mare un dia després de l’estrena

Orphée aux enfers (J.Offenbach). La magicienne (J.Halévy). Neixen G.Puccini i R.Leoncavallo. Reconstrucció del Covent Garden (Londres)

1858

El Théâtre Lyrique de París estrena amb èxit Faust (13 anys després de La damnation de Faust, de H.Berlioz, i 9 anys abans de Mefistofele, d’A.Boito) tot i que Gounod en millorarà la partitura

Un ballo in maschera (G.Verdi). França fixa un patró del diapasó que s’internacionalitzarà

1859

Estrena 2 òperes còmiques: Philémon et Baucis i La colombe. Deixa de dirigir l’Orphéon, càrrec que l’ha influït per l’experiència amb masses corals

Daphnis et Chloé (J.Offenbach). Neix G.Charpentier

1860

La reine de Saba Reinauguració del Liceu. La forza del destino (G.Verdi). Béatrice et Bénédict (H.Berlioz). Neix C.Debussy

1862

Neix la seva filla Jeanne Les pêcheurs de perles (G.Bizet). Les troyens (H.Berlioz). Neix P.Mascagni

1863

Mireille (Théâtre Lyrique, París) 1r Faust al Liceu. La belle Hélène (J.Offenbach). Neix R.Strauss. Mor G.Meyerbeer: G.Rossini compon Chant funèbre com a homenatge

1864

Triomfa amb Roméo et Juliette, estrenada al Théâtre Lyrique, de París (el Liceu l’estrenarà l’any 1884)

Don Carlos (G.Verdi). La jolie fille de Perth (G.Bizet). An der schönen blauen Donau (J.Strauss II). Neixen E.Granados i U.Giordano

1867

Marche pontificale (himne de la Ciutat del Vaticà des de 1949)

Das Rheingold (R.Wagner). Mor H.Berlioz1869

70 / 71Cronologia

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Comencen a publicar-se Le Figaro i El Norte de Castilla

Pius IX proclama el dogma de la Immaculada Concepció

Madame Bovary (G.Flaubert) es publica a La revue de Paris

Acaba la Guerra de Crimea

1r cable transatlàntic submarí Napoleó III i l’emperadriu Eugènia il·lesos d’un atemptat del revolucionari italià F.Orsini quan anaven a l’òpera a París

The origin of species (C.Darwin). Restauració dels Jocs Florals, impuls de la Renaixença

H.Dunant idea la Creu Roja a la Batalla de Solferino de la unificació italiana

Mor A.Schopenhauer Espanya guanya la Guerra d’Àfrica (Marroc)

Victor Hugo publica Les misérables A.Lincoln proclama l’alliberament dels esclaus

E.Manet pinta Le déjeuner sur l’herbe i Olympia. É.Littré comença a publicar a Hachette el seu Dictionnaire de la langue française (‘le Littré’)

Londres inaugura el 1r metro

L.Pasteur prova que un ésser viu prové d’un altre i que no hi ha generació espontània

Maximilià d’Habsburg, emperador de Mèxic

C.Sholes inventa la màquina d’escriure amb teclat Qwerty. A.Nobel inventa la dinamita

1r volum de Das Kapital (K.Marx)

Guerra i pau (L.Tolstoi). Principis de la química (D.Mendeléiev)

Els Estats Units acaben el ferrocarril que els creua de costa a costa

Roméo et Juliette

GOUNOD MÚSICA

Es trasllada a Londres per la Guerra de França i Prússia

Die Walküre (R.Wagner). Undina (P. Txaikovski). Mor S.Mercadante. Publicació pòstuma de Mémoires (H.Berlioz)

1870

La seva esposa i els fills tornen a França mentre ell estreny la relació amb la soprano G.Weldon, que el condiciona en la manera i ritme de treball, i sorgeix el rumor d’un idil·li. Estrena l’oratori Gallia al recent inaugurat Royal Albert Hall, on també funda una societat coral amb G.Weldon

Londres inaugura el Royal Albert Hall. Aida (G.Verdi). 2a versió de Marina (E.Arrieta)

1871

Marche funèbre d’une marionnette Mor el llibretista M.Carré (gran col·laborador de Gounod). R.Wagner col·loca la 1a pedra del Festspielhaus, el seu teatre de Bayreuth (Baviera). Neix J.Malats

1872

Torna a París, debilitat i assetjat pel rumor sobre la seva relació amb G.Weldon, que a més es nega a tornar-li objectes personals, inclosa la partitura de Polyeucte, en què treballa: la reescriu de memòria

Mor J.A.Clavé, impulsor de les corals catalanes. Barcelona crea la Societat Wagner. R.Wagner acaba la construcció del Festspielhaus i s’instal·la a Bayreuth. Quadres d’una exposició (M. Mussorgski)

1874

Cinq-Mars s’estrena sense èxit. Nomenat Commandeur de la Légion d’Honneur (l’any 1880 serà Grand Officier)

Le Roi de Lahore (J.Massenet). Timbre d’argent i Samson et Dalila (C.Saint-Saëns). Les cloches de Corneville (R.Planquette). L’étoile (E.Chabrier). El llac dels cignes (P.Txaikovski). La Bayadère (L.Minkus). Sonate pour violon et piano nº1 (G.Fauré). Simfonia Núm.2 (J.Brahms)

1877

Polyeucte (última òpera amb J.Barbier i M.Carré com a llibretistes), sense èxit

T.A.Edison patenta el fonògraf. H.M.S.Pinafore (A.Sullivan). Slovanské tance (A.Dvořák). Aires gitanos (P.de Sarasate). Le roi de Lahore i 5ème Suite d’orchestre: Scènes napolitaines

1878

Última òpera, Le tribut de Zamora (sense èxit) -El Liceu fa la seva 1a prova de llum elèctrica a la platea. M. Mussorgski mor, ultimant Khovànxtxina. Hérodiade (J.Massenet). Les contes d’Hoffmann (J.Offenbach). Estrena espanyola de Carmen (Teatre Líric, Barcelona). Neix B.Bartók

1881

72 / 73Cronologia

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

Excavacionas a Troia (H.Schliemann). M.Fortuny pinta La vicaria. Mor P.Mérimée

Guerra de França i Prússia (fins 1871): França perd la Batalla de Sedan i París queda assetjada; cau Napoleó III i comença la III República francesa. A Espanya assassinen el president espanyol J.Prim; Amadeu I puja al tron

The descent of man (C.Darwin) Comuna de París. H.Stanley busca i troba D.Livingstone

Creació del Metropolitan Museum of Art de Nova York. Sorgeix L’Esquella de la Torratxa

Comença la III Guerra Carlina. Moren G.Mazzini i B.Juárez

1a exposició impressionista (París) Restauració borbònica a Espanya

La Gare Saint-Lazare (C.Monet). Acaba la publicació per capítols d’Anna Karénina (L.Tolstoi). L’Atlàntida (J.Verdaguer)

Guerra de Rússia i Turquia. Victòria, emperadriu de l’Índia

Anti-Dühring (F.Engels) Exposició Universal (París). Rússia guanya la guerra a Turquia

-The portrait of a lady (H.James). Neix P.Picasso -Assassinen el tsar Alexandre II: Alexandre III. Neixen La Vanguardia i LA Times

Roméo et Juliette

GOUNOD MÚSICA

A Birmingham estrena amb èxit l’oratori La rédemption

Parsifal (R.Wagner). Neix J.Turina1882

Dirigeix a París la representació nº 500 de Faust

F.Viñas debuta i triomfa amb Lohengrin (Liceu). Estrena pòstuma de la 1a òpera de R.Wagner, Die Feen (1833). F.Nietzsche publica Der Fall Wagner. Ein Musikanten-Problem

1888

Dirigeix un concert per última vegada Cavalleria rusticana (P.Mascagni). El príncep Ígor (A.Borodin). Moren C.Franck i J.Gayarre

1890

Mor a Saint Cloud a causa d’una apoplexia. Funeral d’Estat a l’església de la Madeleine (París) amb G.Fauré (direcció musical) i C.Saint-Saëns (orgue). L’enterren al cementiri parisí d’Auteuil

Una vintena de morts per una bomba al Liceu en obrir temporada. Manon Lescaut (G.Puccini). Falstaff (G.Verdi)

1893

A París s’estrena el Requiem que havia compost l’any 1891

Guntram (R.Strauss). Mor H.von Bülow. Prélude à l’après-midi d’un faune (C.Debussy). Hulda (òpera pòstuma de C.Franck)

1894

L’editorial Calmann Lévy publica les seves Mémoires d’un artiste

El Liceu estrena Pepita Jiménez (I.Albéniz). La bohème (G.Puccini). Andrea Chénier (U.Giordano). Also sprach Zarathustra (R.Strauss). 1a òpera de G.Puccini al Liceu: Manon Lescaut

1896

74 / 75Cronologia

ARTS I CIÈNCIA HISTÒRIA

C.Darwin mor Mor G.Garibaldi

Els Estats Units funden la National Geographic Society

Barcelona obre la seva Exposició Universal

The golden bough (J.Frazer) O.von Bismarck dimiteix com a canceller alemany. Mor H.Nestlé. Buffalo Bill actua a Barcelona

R.Diesel patenta el motor dièsel. Neix J.Miró Patent de Coca-Cola

The jungle book (R.Kipling) Cas Dreyfus: França arresta un capità acusat de traïció a favor d’Alemanya

Ubu roi (A.Jarry). Prosas profanas (R.Darío) Restauració dels Jocs Olímpics (Atenes)

Roméo et Juliette

76 / 77

SELECCIÓ D’ENREGISTRAMENTS

Selecció en CDFranco Corelli, Mirella Freni, Robert Cardona, Eliane Lublin, Maurice Auzeville, Henri Gui, Yves Bisson, Michele Vilm, Christos Grigoriou, Claude Cales, Pierre Thau, Xavier Depraz. Orquestra i Cor de l’Opéra de París. Director: Alain Lombard. 1968. EMI.

Alfredo Kraus, Catherine Malfitano, Gino Quilico, Gabriel Bacquier, José van Dam, Charles Burles, Jean-Marie Frémau, Ann Murray, Jocelyne Taillon. Orchestre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc. Director: Michel Plasson. 1983. EMI.

Roberto Alagna, Angela Gheorghiu, Claire Larcher, José van Dam, Alain Fondary, Daniel Galvez-Vallejo, Alain Vernhes, Till Fechner, Simon Keenlyside, Marie-Ange Todorovitch, Didier Henry, Guy Flechter. Orchestre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc. Director: Michel Plasson. 1995. EMI.

La versió de Roméo et Juliette (París, 1867) dirigida el 1968 per Alain Lombard al capdavant del Cor i l’Orquestra de l’Opéra de París hi presenta una aproximació elaborada i dúctil, elegant i que carrega les tintes quan convé. Ni el gran Franco Corelli ni la meravellosa Mirella

Manel CereijoMusicòleg

Roméo et Juliette

Freni semblaven les veus idònies per als seus personatges respectius; el llegendari tenor, ni per vocalitat ni temperament és Roméo, amb desa-justos en la dicció i poca finesa en la interpretació, però la bellesa del seu timbre i la seva abnegació i masculinitat acaben convencent. A la soprano de Mòdena, en plena joventut, se li podria retreure manca de flexibilitat en alguns passatges, però fascina en les parts més líriques, que porta al seu terreny amb saviesa. La versió de Michel Plasson del 1983, sense ser extraordinària, captiva per la presència d’un Alfredo Kraus pletòric amb un Roméo elegant, noble, de fraseig aristocràtic i juvenil. Merave-llosa la seva «Ah! Lève-toi, soleil!». La Juliette de Catherine Malfitano no emociona ni commou, però cal reconèixer-li bons mitjans vocals. Junts, però, aconsegueixen moments de gran emotivitat, espe-cialment en la tràgica escena final. Cal destacar la generosa sonoritat de José van Dam (Frère Laurent) i la bona resolució de l’Orquestra i el Cor del Capitole, amb una inspirada secció de cordes. El mateix Plasson, sempre al costat dels cossos estables del Capitole, va repetir títol el 1995, aleshores amb Roberto Alagna i Angela Gheorghiu i un espectacular so d’estudi. Ambdós

solistes llueixen frescor, joventut i abnegació, i així aconsegueixen la justa flexibilitat en l’enfo-cament dramàtic i romàntic i una total credibilitat recolzats en la bellesa dels seus timbres, si bé no semblaven ajustar-se a la naturalesa dels seus rols per afrontar-los excedits en el pes vocal. Plasson hi aconsegueix un resultat de gran lluï-ment, molt mesurat quan toca i apassionat en els passatges més vehements.

Selecció en DVDRoberto Alagna, Angela Gheorghiu, Vratislav Kriz, Ales Hendrych, Frantisek Zahradnicek, Zdenek Harvanek. Membres del Cor de l’Òpera Nacional Txeca i Czech Philharmonic Chamber Orchestra. Director: Anton Guadagno. 2002. ArtHaus.

Rolando Villazón, Nino Machaidze, Mikhaïl Petrenko, Russell Braun, Falk Struckmann. Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor i Mozarteum Orchester Salzburg. Director: Yannick Nézet-Séguin. 2009. Deutsche Gramophone.

Juan Diego Flórez, Marina Rebeka, Alexandru Moisiuc, Gabriel Bermúdez, Rachel Frenkel, Il Hong, Carlos Osuna, Carole Wilson, Mihail Dogo-

78 / 79Selecció d’enregistraments

tari, Laurent Marcus Pelz. Cor i orquestra Wiener Staatsoper. Director: Marco Armiliato. 2016.

Amb més detractors que admiradors, l’òpera en pel·lícula és un gènere cinematogràfic que va tenir el seu èxit més gran durant l’últim quart del segle XX. Des d’un punt de vista tecnològic és extremadament exigent i, d’altra banda, la càmera, que no perdona, permet perspectives que no es perceben en un teatre, tot i que òbviament hi manca la màgia del directe. En aquest format, Roberto Alagna i Angela Gheorghiu van ser prota-gonistes d’una interessant versió cinematogràfica de Roméo et Juliette, una selecció de l’òpera amb regia de Barbara Willis Sweete, que trasllada l’acció al castell gòtic de Zvíkov, a la República Txeca; val la pena per la brillantor i passió vocal amb què els protagonistes defensen les seves parts, molt ben acompanyats per la veterania de la batuta d’Anton Guadagno i per l’atmosfèric paisatge rural txec. La resta de personatges són interpretats per actors que, al mateix temps, són doblats per cantants en la banda sonora. Yannick Nézet-Séguin dirigeix al Festival de Salzburg una versió en DVD protagonitzada pel sempre abnegat Rolando Villazón, el Roméo del

qual, ple de vehemència, aconsegueix moments excepcionals fins a arribar a tocar la fibra i el cor en els punts culminants. Juntament amb ell brilla una Nino Machaidze jove i bella, una Juliette plena de caràcter i vocalment pletòrica, amb tot el lirisme que requereix. Tampoc no deceben cor i orquestra, plenament sincronitzats a les ordres d’un creatiu Nézet-Séguin. Finalment, cal rescatar la versió que va prota-gonitzar Juan Diego Flórez a Viena el 2016, que convenç malgrat les dificultats que el perso-natge de Roméo presenta al tenor peruà davant la pesant orquestració de Gounod. Però Flórez enamora gràcies al seu fraseig aristocràtic, al cant polit i al legato que el caracteritza. Marina Rebeka, de veu deliciosa, brinda una romàntica lectura del personatge, que atrapa i envolta de tendresa la seva fràgil Juliette. Marco Armiliato al capdavant dels cossos estables de la Wiener Staatsoper en fa una lectura sempre fidel a l’estil, acurada en detalls i molt al servei dels protagonistes.

Roméo et Juliette

I. C

orta

della

s

NICOLA BOWIE

Coreògrafa

Va començar la seva carrera professi-onal com a ballarí de l’English National Ballet, fins que n’assumí la direcció de moviment i dansa, entre els anys 1980 i 1998, període en què creà la coreo-grafia per a més de quaranta produc-cions. Des del 1998 ha treballat com a director i coreògraf arreu del món, als teatres de la New York City Opera, Florida Grand Opera de Miami, Santa Fe Opera, Washington National Opera, Lyric Opera de Chicago, Dallas Opera, Boston Opera House, Virginia Opera, LA Opera de Los Angeles, Seattle Opera , San Diego Opera , Semper Oper de Dresden, Bayerische Staat-soper de Munic, Grand Théâtre de Ginebra, Teatro Real de Madrid o Nati-onal Centre for the Performing Arts de Pequín. També ha impartit classes magistrals a teatres de les ciutats de Nova York, San Francisco, Mont-real i Londres, entre d’altres. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

JOSEP PONS STEPHEN LAWLESS

Director musical Director d’escena

Considerat com un dels directors més rellevants de la seva generació, Josep Pons (Puig-reig, 1957) ha construït for ts lligams amb orquestres com Gewandhauss de Leipz ig, Staastkapel le de Dresden, Orchestre de Paris, City of Birmingham Symphony Orchestra, Royal Stockholm Philharmonic, The Deutsche Kammerphi lharmonie Bremen o BBC Symphony Orchestra, amb qui ha fet diverses aparicions als BBC Proms de Londres. Des del 2012 és el director musical del Gran Teatre del Liceu i és també director honorari de la Orquesta y Coro Nacionales de España. Ha estat director titular i artístic de la Orquesta Ciudad de Granada i va ser fundador de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure de Barcelona i de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. Va ser director musical de les cerimònies olímpiques Barcelona 92. L’any 1999 va ser distingit amb el Premio Nacional de la Música que otorga el Ministerio de Cultura i és acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts. Ha enregistrat més d’una cinquan-tena de títols per a Harmonia Mundi i per a Deutsche Grammophon, havent obtingut els màxims guardons: Grammy, Cannes Classical Awards, Grand Prix de l’Academie Charles Cross, Diapasson d’Or, Choc de la Musique. Va debutar al Gran Teatre del Liceu el 1993 i aquesta temporada hi dirigirà les produccions Tristan und Isolde de R. Wagner i Roméo et Juliette de C. Gounod.

Entre els anys 1986 i 1991 va ser el director de producció de la Glynde-bourne Touring Opera, càrrec que va assumir just després de presentar la direcció d’escena de Death in Venice, títol que posteriorment es represen-taria al Festival de Glyndebourne l’any 1992. Va debutar amb Boris Godunov a la Kirov Opera de Sant Petersburg, producció retransmesa en directe per la BBC i que esdevingué la primera col·laboració en aquest terreny entre la televisió britànica i l’aleshores Unió Soviètica. Al llarg de la seva carrera ha treballat en nombrosos teatres arreu del món: Wiener Staatsoper, Theater an der Wien, New York City Opera, Metropolitan Opera de Nova York, Washington National Opera, Opera Philadelphia, LA Opera de Los Angeles, San Francisco Opera, Lyric Opera de Chicago, Dallas Opera, Santa Fe Opera, Deutsche Staatsoper de Berlín i Teatro La Fenice de Venècia. Amb els títols de Don Giovanni, Der fliegende Holländer, Cavalleria rusticana, Pagliacci, L’elisir d’amore, Un ballo in maschera, Il trova-tore i Le nozze di Figaro, entre molts d’altres. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

80 / 81Biografies

MIMI JORDAN SHERIN

Il·luminadora

Al llarg de la seva carrera ha treba-llat a molts teatres, com ara la Royal Opera House i English National Opera de Londres, Metropolitan Opera de Nova York, Teatro alla Scala de Milà, Teatro La Fenice de Venècia, Baye-rische Staatsoper de Munic, Wiener Staatsoper, New National Theatre de Tòquio, Lyric Opera de Chicago, Houston Grand Opera, Welsh National Opera de Cardiff, Royal Danish Opera de Copenhaguen, Opernhaus de Zuric i Deutsche Oper de Berlín. Així com a les ciutats de Bregenz, Lisboa, Frankfurt, Basilea, Hamburg, Seattle, Washington, Boston, San Diego i Santa Fe, entre d’altres. Els seus propers projectes d’il-luminació inclouen Three tall woman a Broadway, Parsifal a l’Opéra Bastille de París, La bohème i Ariodante a Chicago i Don Giovanni a la Den Norske Opera d’Oslo. Ha rebut diversos premis per la seva feina als teatres de Nova York, com l’American Theatre Wing, dos premis Obie i un Eddy, així com nomi-nacions als Tony. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

ASHLEY MARTIN DAVIS

Escenògraf i figurinista

Format a la Central School of Art & Design i a la Motley Theatre Design School de Londres, treballa en teatre i òpera a nivell internacional. Pel que fa a la lírica, les seves produccions recents són Francesca da Rimini (Opéra National du Rhin d’Estras-burg); Peter Grimes (Oper Frankfurt); Roméo et Juliette (Santa Fe Opera); Eine Nacht in Venedig (Opéra de Lió i Oper Graz); I Capuleti e I Montecchi (Bergen National Opera); Pelléas et Mélisande (Kungliga Operan d’Es-tocolm); The merchant of Venice (Bregenz Festspiele, Òpera Nacional Polonesa de Varsòvia, Welsh National Opera de Cardiff i Royal Opera House de Londres); Otello, Macbeth i Falstaff (Royal Danish Opera de Copenhaguen). Debuta al Gran Teatre del Liceu.

CONXITA GARCIA

Directora del Cor

Conxita Garcia és la directora del Cor del Gran Teatre del Liceu, càrrec que la projecta com una de les figures més rellevants de la direcció coral de la seva generació. Nascuda a Barcelona, es graduà en direcció d’orquestra, direcció de cor i cant. Va ser directora-funda-dora del Cor Jove de l’Orfeó Català i sotsdirectora de l’Orfeó Català. També ha estat directora del Cor dels Amics de l’Òpera de Girona i presidenta de la Federació de Corals Joves de Cata-lunya, amb qui va ser guardonada amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1994). Paral-lelament a l’activitat com a directora del cor del GTL i com a directora invitada d’altres agrupacions corals, desenvo-lupa també una important labor peda-gògica en cursos internacionals de direcció coral. Ha realitzat nombrosos concerts per les millors sales d’arreu d’Europa i nombrosos enregistraments per a CD, DVD, ràdio i televisió. Debutà al Gran Teatre del Liceu com a mestra assistent del cor i ha col•laborat en la direcció musical de diferents produc-cions operístiques. Continuadora del l’estil de cant iniciat per Romano Gandolfi i seguit per José Luis Basso, de qui Conxita Garcia en fou directora assistent, va ser nomenada directora titular del Cor del Gran Teatre del Liceu l’any 2015.

Roméo et Juliette

TARA ERRAUGHT

Stéphano

Formada a la Royal Irish Academy of Music de Dublín, ha cantat a la Metro-politan Opera de Nova York, Deutsche Staatsoper de Berlín, Washington Nati-onal Opera, Theater an der Wien, Staat-soper d’Hamburg, Wiener Staatsoper, Opera Theatre Company de Dublín, així com als BBC Proms, Festival de Salzburg, Schubertiade Schwarzen-berg de Hohenems (Àustria), Baden-Baden i al Wigmore Hall de Londres, entre d’altres. Així, al llarg de la seva carrera ha cantat als Estats Units, el Canadà, Dinamarca, França, Irlanda, el Japó, Mèxic i el Regne Unit. El govern de Baviera l’ha premiat Pro Meritis Scientiae et Litterarum per la seva contribució a les arts. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

KATERINA TRETYAKOVA

Juliette

Nascuda a Múrmansk (Rússia), als quinze anys inicià la formació musical per esdevenir directora d’orquestra al Conservatori de Vílnius (Lituània). L’any 2000 acabà els estudis de direcció i començà els de cant a l’Acadèmia de Música i Teatre de Lituània; el 2006 es traslladà a Salzburg per seguir la seva formació i aquell mateix any va debutar al festival de la ciutat amb l’obra Apollo et Hyacinthus de Mozart. Guanyadora del Primer Gran Premi Fundació Puig-Fundació Gran Teatre del Liceu, Premi Extraordinari Festival Castell de Pera-lada i Premi del Públic assistent a la prova final del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas del 2013, el seu repertori inclou els rols de Lucia di Lammermoor, Gilda (Rigoletto), Adina (L’elisir d’amore), Adele (Die Fleder-maus), Susanna (Le nozze di Figaro), Pamina (Die Zauberflöte), Musetta (La bohème), Nannetta (Falstaff) i Gretel (Hänsel und Gretel), entre d’altres. Aquesta temporada ha debutat al Gran Teatre del Liceu en la producció d’Un ballo in maschera.

AIDA GARIFULLINA

Juliette

Formada inicialment per la seva pròpia mare, Laylya Ildarovna , posterior-ment completà els seus estudis a la Hochschule für Musik de Nuremberg i la Hochschule für Musik und darste-llende Kunst de Viena. Entre els anys 2013 i 2016 va formar part de l’En-semble de la Wiener Staatsoper, on va poder interpretar els rols de Musetta (La bohème), Susanna (Le nozze di Figaro), Elvira (L’italiana in Algeri ), Adina (L’elisir d’amore), Zerlina (Don Giovanni), Norina (Don Pasquale) i Gilda (Rigoletto), entre d’altres. Aquesta temporada ha interpretat Musetta en la nova producció de Klaus Guth de La bohème per a l’Opéra National de París, dirigida pel mestre Gustavo Dudamel. També té previst cantar aquest títol i Rigoletto a la Wiener Staatsoper, així com debutar properament a la Metropolitan Opera de Nova York i a la Deutsche Staatsoper de Berlín. Va guanyar l’edició 2013 del premi Operalia i un Echo Klassik l’any 2017.Debuta al Gran Teatre del Liceu.

S. S

uare

z

K. H

oebe

rman

n

82 / 83Biografies

DAVID ALEGRET

Tybalt

Nascut a Barcelona, cursà estudis de medicina abans de dedicar-se a la música. Estudià a la Musik Akademie de Basilea amb el baríton Kurt Widmer. Especialista en el repertori rossinià i mozartià, ha cantat La Cenerentola, Il turco in Italia, Il barbiere di Siviglia, L’italiana in Algeri, Semiramide, Il signor Bruschino i Don Giovanni; a nombroses ciutats, com Viena, Hèlsinki, Roma, Trieste, Brussel·les, Zuric, Hamburg, Klagenfurt, Lisboa, Torí, París, Metz, Toló , Luxemburg, Munic , Madrid , Barcelona, Montpeller i als festivals de Garsington, Pesaro i Pergolesi-Spontini de Jesi. En l’àmbit de l’oratori, el seu repertori inclou obres de Monte-verdi, Bach, Händel, Mozart, Haydn i Honegger, entre d’altres. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2002/03 amb Il viaggio a Reims, i hi ha tornat amb Turandot (2004/05), Fidelio (2008/09), Pagliacci (2010/11), Il burbero di buon cuore (2011/12), Il turco in Italia (2012/13), L’Atlàntida (2013/14), Così fan tutte (2014/15), El pessebre (2015/16) i el Rèquiem de Mozart (2016/17).

SAIMIR PIRGU

Roméo

Nascut a Albània i fincat a Itàlia, ha actuat a teatres d’arreu del món, com la Metropolitan Opera de Nova York, Teatro alla Scala de Milà, Wiener Staat-soper, Royal Opera House de Londres, Opéra National de París, Deutsche Oper i Deutsche Staatsoper de Berlín, Opernhaus de Zuric, Teatre Bolxoi de Moscou, San Francisco Opera, Arena de Verona, així com al Festival de Salzburg. Els seus compromisos més recents han estat com a duc de Màntua (Rigoletto) a Londres, Amsterdam i Verona; Alfredo (La traviata) a Nova York, Berlín i Buenos Aires; Tamino (Die Zauberflöte) a Milà; La clemenza di Tito a París; Faust (La damnation de Faust) a Moscou; Gabriele Adorno (Simon Boccanegra) a Nàpols, i Pinkerton (Madama Butterfly) a Zuric. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2011/12 amb La bohème, i hi ha tornat amb un concert al costat de la soprano Angela Gheorghiu (2013/14), com també amb La bohème (2015/16) i Macbeth (2016/17).

SUSANNE RESMARK

Gertrude

Al llarg de la seva carrera ha cantat al Teatro alla Scala de Milà, Metropolitan Opera de Nova York, Bayerische Staat-soper de Munic, San Francisco Opera, Teatro Municipal de Santiago de Xile, Den Norske Opera d’Oslo i Teatro Verdi de Trieste, així com als festivals de Salzburg i Glyndebourne. Interpretant els rols de Gertrude (Roméo et Juli-ette), Ragonde (Le Comte Ory), Mère Marie (Dialogues des Carmélites), Mrs. Quickly (Falstaff), Mescaline (Le Grand Macabre), Kabanicha (Kàtia Kabànova), Leokadja Begbick (Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny), Klytämnestra (Elektra) i Brangäne (Tristan und Isolde).Amb la Royal Danish Opera de Copen-haguen ha interpretat un gran nombre de papers, com ara Herodias (Salome), Kundry (Parsifal), Amme (Die Frau ohne Schatten), Ježibaba (Rusalka), Erda (Siegfried), Principessa (Suor Ange-lica) i la brúixa de Hänsel und Gretel. Va rebre el Premi Birgit Nilsson de l’any 2002. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

M. L

ande

rber

g

P. S

cala

J. T

omàs

Roméo et Juliette

ISAAC GALÁN

Pâris

Nascut a Saragossa, estudià a l’Es-cuela Superior de Música Reina Sofía amb Teresa Berganza, Tom Krause i Manuel Cid, i finalitzà els estudis a l’Opera Studio de l’Opernhaus de Zuric. Ha treballat com a solista amb direc-tors com Jesús López Cobos, Ottavio Dantone, Sir Andrew Davis, Plácido Domingo, Pablo Heras-Casado, Lorin Maazel, Zubin Mehta, Riccardo Muti i Alberto Zedda, i en produccions de Vicent Boussard, Giancarlo del Monaco, Damiano Michieletto, Laurent Pelly i Emilio Sagi. Alguns dels rols més importants que ha cantat són Figaro (Il barbiere di Siviglia), comte d’Almaviva (Le nozze di Figaro), Lescaut (Manon), Papageno (Die Zauberflöte), Mala-testa (Don Pasquale), Belcore (L’elisir d’amore), Schaunard (La bohème), Silvio (Pagliacci) i Lubino (Una cosa rara); interpretats en diversos teatres espanyols i, a l’estranger, a les ciutats de Salzburg, Ravenna, Malta, Mont-peller, Munic o Graz. Debutà al Foyer del Gran Teatre del Liceu la tempo-rada 2004/05 amb l’espectacle Carlo Goldoni i l ’òpera (en ocasió de La gazzetta), la 2012/13 debuta a la sala principal amb Les contes d’Hoffmann i hi ha tornat amb Cendrillon (2013/14), La bohème (2015/16) i La fille du régi-ment (2016/17).

BEÑAT EGIARTE

Benvolio

Després de llicenciar-se en medi-cina i cirurgia, decidí dedicar-se al cant. Ha rebut classes de diversos mestres, dels quals destaca la soprano Renata Scotto. Va debutar interpretant Ferrando (Così fan tutte), i des d’ales-hores ha interpretat els rols de Tonio (La fille du régiment), Fernando (La favorita), Nemorino (L’elisir d’amore) i Peppe (Rita). També ha participat en produccions de Rigoletto, Cendrillon, Die Zauberflöte, Le devin du village, Il barbiere di Siviglia i l’Otello de Rossini.Ha cantat a diferents teatres i auditoris, com el Palau de la Música Catalana, Teatro de la Maestranza de Sevilla, Auditorio Nacional de Madrid, Teatro São Pedro de São Paulo, Teatro Arriaga Antzokia de Bilbao i La Faràndula de Sabadell. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2013/14 amb Cendrillon, i hi ha tornat amb l’Otello de G. Rossini (2015/16) i Il viaggio a Reims (2017/18).

GABRIEL BERMÚDEZ

Mercutio

Va començar carrera professional com a membre de l ’Ensemble de l’Opernhaus de Zuric, experiència que li va permetre interpretar diversos rols: Harlekin (Ariadne auf Naxos), Nardo (La finta giardiniera), Papageno (Die Zauberflöte), Falke (Die Fledermaus), Belcore (L’elisir d’amore), Silvio (Pagli-acci), Ping (Turandot) i Marcello (La bohème), entre d’altres. Com a solista estable de la Wiener Staatsoper ha interpretat els rols de Mercutio, Belcore, Marcello, Sharpless (Madama Butterfly), Andrei (Tri Sestri ), Ping, Malatesta (Don Pasquale) i Dandini (La Cenerentola). L’han dirigit els mestres Nikolaus Harnoncourt, Nello Santi, William Christie, John Eliot Gardiner, Marc Minkowski , Michel Plasson, Ádám Fischer, Víctor Pablo Pérez, Marco Armiliato, Plácido Domingo, Ivor Bolton i Gustavo Dudamel, entre d’al-tres. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2008/09 amb Turandot. Hi ha tornat amb Les mamelles de Tirésias (2009/10), Don Pasquale (2014/15) i La bohème (2015/16).

T. B

ufor

n

84 / 85Biografies

NICOLA ULIVIERI

Frère Laurent

La seva trajectòria l’ha portat a cantar al Teatro alla Scala de Milà, Teatro Regio de Torí, Teatro La Fenice de Venècia, Teatro dell’Opera de Roma, Teatro San Carlo de Nàpols, Accademia Nazionale di Santa Cecilia de Roma, Teatro Verdi de Trieste, Teatro Comu-nale de Bolonya, Opera de Florència, Teatro Massimo de Palerm, Metropo-litan Opera de Nova York, Theater an der Wien, Teatro Real de Madrid, La Monnaie de Brussel·les, Opéra de Lió, Welsh National Opera de Cardiff, LA Opera de Los Angeles, Teatro Colón de Buenos Aires, Palau de les Arts de València i Teatro Nacional São Carlos de Lisboa, així com als festivals de Salzburg, Edimburg, Ais de Provença o Rossini de Pesaro. Els seus compro-misos recents inclouen Norma a Mace-rata, Rosmonda d’Inghilterra a Florència i Bèrgam; Il viaggio a Reims a Copen-haguen i Roma; I puritani a Montpeller, i Maria Stuarda a París, entre d’altres. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2002/03 amb Il viaggio a Reims, i hi ha tornat amb La sonnam-bula (2013/14).

RUBÉN AMORETTI

Capulet

Nascut a Burgos, es traslladà a Suïssa per estudiar amb el tenor Nicolai Gedda al Conservatori de Ginebra. Al llarg de la seva trajectòria ha cantat en diferents teatres, com ara la Metropolitan Opera de Nova York, Opernhaus de Zuric, Teatro La Fenice de Venècia i Teatro San Carlo de Nàpols. El seu repertori inclou, entre altres rols, Don Giovanni, Mustafà (L’italiana in Algeri), Filippo II (Don Carlo), Zaccaria (Nabucco), Dulca-mara (L’elisir d’amore), Raimondo (Lucia di Lammermoor), Ferrando (Il trovatore), Sparafucile (Rigoletto), Méphistophélès (La damnation de Faust), Colline (La bohème), Scarpia (Tosca) i Balthazar (La favorite). L’han dirigit nombrosos mestres: Nikolaus Harnoncourt, Anton Guadagno, Pinchas Steinberg, Nello Santi, Bruno Bartoletti, Zubin Mehta, Alberto Zedda, Rafael Frühbeck de Burgos, Ramón Tebar, Karel Mark Chichon, Víctor Pablo Pérez, Miquel Ortega, Óliver Díaz i Giuseppe Sabba-tini, entre d’altres. Ha debutat al Gran Teatre del Liceu aquesta temporada amb Poliuto.

GERMÁN OLVERA

Grégorio

Nascut a Michoacán (Mèxic), el 2013 debutà al Palacio de Bellas Artes de Mèxic cantant Escamillo (Carmen); des d’aleshores ha cantat al Palau de les Arts de València, Teatro del Silenzio de Lajatico, Teatro Calderón de Valla-dolid, Teatros del Canal de Madrid i el Gran Teatro de Còrdova, entre d’al-tres. El seu repertori inclou els rols de Lescaut (Manon Lescaut), Malatesta (Don Pasquale), Ali (L’italiana in Algeri) i Niceno (L’incoronazione di Dario). Ha treballat amb els directors Zubin Mehta, Ottavio Dantone, Federico Maria Sardelli, Plácido Domingo, Fabio Biondi, Ramón Tebar, José Miguel Pérez-Sierra i Enrique García Asensio. Ha debutat al Gran Teatre del Liceu aquesta temporada amb Tristan und Isolde.

Roméo et Juliette

ActorsDavid AparicioGenís CampilloCésar CarrascoRodrigo DíazDavid GonzálezAleix HerediaPatrick MartínezSergio MartínezAlbert MoraYannis PapangelisRoger SalvanyAlbert TenaRoger Torns

BallarinesTamara GutierrezMariona Orpella

Lord i Lady MontaguePaco López RomeroMercè Rovira

STEFANO PALATCHI

Duc de Verona

Nascut a Barcelona, va iniciar els estudis de cant amb Maya Maiska i els continuà amb Gino Becchi i Ettore Campogaliani a Itàlia, i amb Armen Boyajian a Nova York. La veu de baix i el seu estil l’han mantingut sempre molt proper al repertori verdià, tot esdevenint un celebrat basso verdiano. També ha cantat altres repertoris i compositors, des del verisme al bel canto, passant per l’òpera contemporània, la sarsuela o el Barroc. Ha cantat arreu del món: París, Viena, Roma, Verona, Mòdena, Dresden, Madrid, Bilbao, Buenos Aires, Washington, San Francisco i Nova York. Ha treballat amb un gran nombre de directors musicals , dels quals destaquen Lamberto Gardelli, Richard Bonynge, Alberto Zedda, Daniel Oren, Guennadi Rojdéstvenski i Marco Armi-liato. Debutà al Gran Teatre del Liceu amb Lohengrin la temporada 1985/86. Hi ha tornat en multitud d’ocasions, les darreres amb Thaïs (2006/07), Aida (2007/08 i 2011/12), Simon Bocca-negra (2008/09), Turandot (2008/09), Il trovatore (2009/10), Adriana Leco-uvreur (2011/12) i Werther (2016/17).

J. A

ndre

u

86 / 87Biografies

COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

El Cor del Gran Teatre del Liceu neix juntament amb el teatre el 1847 i protagonitza des d’aleshores les estrenes a l’estat espanyol de la pràctica totalitat del repertori operístic, del barroc als nostres dies.

Al llarg d’aquests gairebé 170 anys, el Cor del GTL ha estat dirigit per les més grans batutes, d’Arturo Tosca-nini a Erich Kleiber, d’Otto Klemperer a Hans Knap-perstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Riccardo Muti o Kirill Petrenko, i per els més grans directors d’escena.

El Cor del GTL s’ha caracteritzat històricament per una vocalitat molt adequada per a l’òpera italiana, conso-lidant un estil de cant de la mà del gran mestre italià Romano Gandolfi assistit pel mestre Vittorio Sicuri, que en fou el director titular al llarg d’onze anys i que creà una escola que ha tingut continuïtat amb José Luis Basso i actualment amb Conxita García. També han estat directors titulars del Cor Peter Burian, Andrés Máspero i William Spaulding.

Sopranos IMargarida BuendiaOlatz GorrotxategiCarmen JimenezGlòria López PérezRaquel LucenaEun Kyung ParkMaria SuchEncarna MartínezRaquel Momblant

Sopranos IIElisabet VilaplanaMariel FontesMª Àngels PadróAngèlica PratsHelena ZaborowskaMª Dolors LlonchAnna OlivaMonica LuezasNúria Cors

Mezzo-sopranosTeresa CasadellàMarta PoloOlga SzaboGuisela ZanneriniIsabel MasRosa Cristo

ContraltsSandra CodinaMariel AguilarYordanka LeonElizabeth MaldonadoIngrid VenterHortènsia Larrabeiti

Tenors IJosep Mª BoschJosé Luis CasanovaSung Min KangXavier MartínezJosé Antº MedinaJoan PradosLlorenç ValeroDaniel M. Alfonso

Tenors IIOmar A. JaraJosep Lluís MorenoCarles PratFlorenci PuigEmili RosésGraham Lister

BarítonsGabriel DiapRamon GrauLucas GroppoPlamen PapasikovXavier ComoreraJoan Josep RamosMiquel Rosales

BaixosMiguel Ángel CurrásDimitar DarlevIgnasi GomarMariano ViñualesIvo Mischev

Roméo et Juliette

ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu és l’or-questra més antiga de l’Estat espanyol.

Durant gairebé 170 anys d’història, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu ha estat dirigida per les més grans batutes, d’Arturo Toscanini a Erich Kleiber, d’Otto Klem-perer a Hans Knapperstsbusch, de Bruno Walter a Fritz Reiner, Richard Strauss, Alexander Glazunov, Ottorino Respighi, Pietro Mascagni, Igor Stravinsky, Manuel de Falla o Eduard Toldrà, fins a arribar als nostres dies amb Riccardo Muti o Kirill Petrenko.

Ha estat la protagonista de les estrenes del gran reper-tori operístic a la península ibèrica del barroc als nostres dies i al llarg de la seva història ha dedicat també una especial atenció a la creació lírica catalana.

Va fer el seu debut el 1847 amb un concert simfònic dirigit per Marià Obiols, essent la primera òpera Anna Bolena, de Donizetti. Des de llavors ha actuat de forma continuada durant totes les temporades del Teatre.

Després de la reconstrucció de 1999, han estat direc-tors titulars Bertrand de Billy (1999-2004), Sebastian Weigle (2004–2008), Michael Boder (2008–2012) i, des de setembre del 2012, Josep Pons.

88 / 89Biografies

* SolistesEn cursiva: assistències

Violí I Kai Gleusteen ConcertinoKostadin Bogdanoski C. AssociatLiviu Morna C. AssociatOlga Aleshinsky *Birgit Euler Oleg Shport Yana Tsanova Raúl Suárez Maria RocaAriadna TornerHelena MuñozOleksandr SoraPaula BanciuNatalia Brzewska Violí II Emilie Langlais *Rodica Monica Harda Liu JingMercè Brotons Andrea CerutiCharles CourantMijai MornaKalina MacutaAlexandre PolonskyAnnick PuigSergi PuenteMagdalena Kostrzewska

Viola Alejandro Garrido *Fulgencio SandovalClaire BobijBettina BrandkampBirgit Schmidt Laura ErraIrene ValJosep BraceroHelena SotocaÚrsula Amargós

Violoncel Cristoforo Pestalozzi *Guillaume Terrail Mathias Weinmann Esther Clara BraunCarme ComecheÒscar AlabauJuan Manuel Stacey Irma Bau Contrabaix Savio de la Corte *Cristian Sandu Joaquín Arrabal Francesc Lozano Nenad Jovic

Flauta Albert Mora *Aleksandra Miletic * Oboè Cesar Altur *Raul Pérez * Clarinet Juanjo Mercadal *Dolores Payá Fagot Bernardo Verde *M. José Rielo Trompa Ionut Podgoreanu *Enrique J. Martínez Pablo Cadenas Jorge Vilalta

Trompeta Francesc Colomina *Danel Morales Trombó Juan González *Miquel EsteveLuis Bellver * Tuba Jose Miguel Bernabeu * Timpani Artur Sala * Percussió Jordi Mestres Salva SolerIvan Herranz Arpa Tiziana Tagliani Orgue Vanessa García *

Roméo et Juliette

Direcció: Nora Farrés

Coordinació: Sònia Cañas i Helena Escobar

Continguts: Albert Galceran i Jaume Radigales

Col·laboradors en aquest programa: Manel Cereijo, Marcel Cervelló, Miquel Desclot, Jordi Fernández M.,

Albert Galceran, Jaume Radigales i Jaume Tribó

Disseny: Maneko. Jofre Mañé

Disseny original: Lídia Torrents

Fotògrafs: Antoni Bofill, Christian Machío, Antoni Ras Rigau, Igor Cortadellas

Impressió: Dilograf, S. L.

Dipòsit Legal: B 19277-2017

Copyright 2016 Gran Teatre del Liceu sobre tots els articles d’aquest programa i fotografies pròpies

Informació sobre publicitat i Programa de Mecenatge:

liceubarcelona.cat / mecenes@liceubarcelona.cat / 93 485 99 32

Comentaris i suggeriments:

edicions@liceubarcelona.cat

El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions:

EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme)

ISO 14001 (Sistema de gestió ambiental)

ISO 50001 (Sistema de gestió energètica)