Traducció de Montserrat Camps Gaset...2020/02/19 · apressadament—. Ho sento. El volies viu. Cap resposta, tampoc. A Hilas, la suor li regalimava per les cames. Amb un ensurt,

Traducció de Montserrat Camps Gaset

001M-2552.indd 1 03/02/14 07:37

Primera edició: octubre del 2012Segona edició: març del 2014

Títol original en anglès: The OutsidersPrimera edició en llengua anglesa publicada al Regne Unit per Penguin Books Ltd

Edició: David Sánchez VaquéCoordinació editorial: Anna Pérez i MirDirecció editorial: Iolanda Batallé Prats

Adaptació de coberta i disseny d’interior: Book and LookMaquetació: Fotocomposició Marquès, SL

Mapa: Fred Van DeelenLogo de la sèrie: James Fraser

© 2012 Michelle Paver© 2012 Puffin Books, pel mapa i el logo© 2012 Montserrat Camps Gaset, per la traducció© 2014 La Galera, SAU Editorial, per l’edició en llengua catalana

Kimera és un segell de l’editorial La Galera

La Galera SAU EditorialJosep Pla, 9508019 Barcelonawww.lagalera.cat

Imprès a ReinbookAv. Barcelona, 260Pol. Ind. El Pla08750 Molins de Rei

Dipòsit legal: B-2.608-2014Imprès a la UEISBN: 978-84-246-5252-4

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra resta rigorosament prohibida i estarà sotmesa a les sancions establertes per la llei. L’editor faculta el CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) perquè autoritzi la fotocòpia o l’escaneig d’algun fragment a les persones que hi estiguin interessades.

001M-2552.indd 2 03/02/14 07:37

EL MÓN DE DÉUS I GUERRERS

MACEDÒNIA

ARCÀDIA

ACAIA

MES

SÈN

IA

ARZAWA

KEFTIU

LICÒNIA

Micenes

Lapitos

Illes d’Obsidiana

Mon

t Lic

as

Talacrea

la Casa de la Dea

Illa de les Aletes

les Muntanyes Blanques

a Egipte

W

N

S

E

001M-2552.indd 3 03/02/14 07:37

001M-2552.indd 4 03/02/14 07:37

-5-

a tija de la fletxa era negra i guarnida amb plomes de corb, però Hilas no en podia veu-

re la punta perquè la duia clavada al braç. La va agafar fort perquè deixés de vibrar i va

baixar pel pendent com va poder. No tenia temps d’arrencar-se-la. Els guerrers negres podien ser per-tot arreu.

Estava atordit per la set, i tan cansat que no tenia el cap clar. El bat de sol l’aclaparava i les mates d’esbarzers no el protegien gens, se sentia del tot al descobert. Però encara era pitjor el neguit per Issi i el recel dolorós que sentia pel que havia passat al Fuig.

Va trobar el corriol que anava muntanya avall i es va aturar per prendre alè. El brunzit de les ciga-les l’eixordava. El crit d’un falcó pelegrí va ressonar pel gorg. No hi havia cap rastre de persecució. Que potser els havia despistat de debò?

1

Deus i guerrers.ok.indd 5 30/07/12 13:24

6

DEUS I GUERRERS MICHELLE PAV ER

Encara no ho podia pair, tot plegat. La nit passada, ell i Issi havien acampat en una cova sota del cingle de l’oest. Ara, la seva germana havia desaparegut, el gos era mort i ell fugia per salvar la vida: ell, un noiet prim sense roba ni ganivet, que només duia un petit amulet obscur, lligat al coll amb una corretja.

El braç li feia un mal insuportable. Aguantant recta la fletxa, va arribar trontollant al final del corriol. Uns quants còdols van rodolar fins al riu i van desaparèixer a baix de tot. El gorg era tan profund que ell tenia els dits dels peus al mateix nivell que les capçades dels pins. Al seu davant, les muntanyes de Licònia es perdien al lluny, i darrere seu despuntava la més poderosa de totes: el Mont Licas, amb la carena brillant de neu.

Va pensar en el poble que hi havia més avall del gorg, i en el seu amic Telamó, en la fortalesa del Senyor de l’altra banda de la muntanya. Que potser els guerrers negres ha-vien cremat el poble i atacat Lapitos? Però llavors, per què no veia fum ni sentia el so dels corns de banya cridant l’alarma? Per què el Senyor i els seus homes no contraata-caven?

El dolor del braç era devastador. No ho podia resistir més temps. Va arrencar un grapat de farigola i va estirar una fulla grisa i peluda d’herba blenera a tall de bena. La fulla era gruixuda i suau com les orelles d’un gos. Va tenir un sobresalt. «No pensis en el Fuig.»

Havien estat junts just abans de l’atac. El Fuig s’havia repenjat contra ell, amb les grenyes del pèl clapejades de fruits de tríbol. Hilas n’havia arrencat un parell o tres, des-prés, havia apartat el morro del Fuig i li havia dit que vigi-


7


lés les cabres. El Fuig se n’havia anat, remenant la cua i girant el cap com dient-li, amb la mirada: «Ja sé què haig de fer. Sóc un gos d’atura, jo.»

«No hi pensis», es va dir Hilas, amb fermesa.Amb les dents serrades, va engrapar el pal de la fletxa.

Va aguantar la respiració i va donar una estrebada.El dolor era tan fort que de poc no es va desmaiar. Mos-

segant-se els llavis, es va gronxar enrere i endavant, lluitant contra les onades vermelles de les nàusees. «Fuig, on ets? Per què no véns i em llepes la ferida per guarir-me-la?»

Amb una ganyota, va trinxar la farigola i la va enclastar contra la ferida. Era complicat embenar-la amb la fulla d’herba blenera només amb una mà, però per fi se’n va sortir i la va lligar amb un bri d’herba, que va estrènyer amb les dents perquè no es mogués.

La punta de la fletxa jeia al mig de la pols on ell l’havia llançada. Tenia la forma d’una fulla de pollancre, amb una punxa esmolada i perversa. Mai no n’havia vist cap d’igual. A les muntanyes, la gent feia puntes de fletxa amb pedra foguera o, si tenien prou diners, amb bronze. Aquesta era diferent. Era d’obsidiana negra i brillant. Hilas la va reconèi-xer perquè la dona sàvia del poble en posseïa un casc. La dona deia que era la sang de la Mare, que havia brollat de les entranyes fondes de la terra i s’havia convertit en pedra. Deia que venia d’illes llunyanes de l’altra banda del Mar.

On eren els guerrers negres, doncs? Per què l’empaita-ven? Ell no havia pas fet res.

Havien trobat Issi?Al seu darrere, unes tórtores van envolar-se cel amunt

amb un remolí d’ales.


8


Va girar sobre els talons.Des d’allà on era, el corriol baixava abruptament i desa-

pareixia voltant una roca en punxa. Darrere de la roca, un núvol de pols vermella s’aixecava. Hilas va distingir la fres-sa de peus nombrosos, i el soroll de fletxes i buiracs. El cor li va fer un salt.

Havien tornat.

Va avançar amb dificultat fins a la vora del corriol, va afer-rar-se a un plançó d’arbre i s’hi va quedar enganxat com un ratpenat.

L’estrèpit de passes s’acostava.Gratant amb els peus, va trobar una cornisa de la roca.

Es va decantar de costat, darrere d’un sortint. Tenia la cara aixafada contra l’arrel d’un arbre. Va donar una ullada cap a baix i va desitjar no haver-ho fet. Tot el que podia veure era un mar difús de capçades.

Els guerrers s’acostaven a pas de cursa. Va percebre el cruixit del cuiro i l’olor acre de la suor, i una ferum estra-nya i amarga que li resultava espantosament familiar. L’ha-via ensumada la nit abans. Els guerrers tenien la pell em-pastifada de cendres.

El sortint de la roca l’amagava de la vista, però a la seva esquerra el corriol feia un tombant i continuava pel gorg. Va sentir com passaven de llarg. Llavors, van girar pel re-volt i els va veure, a través d’un núvol de pols vermella: un malson d’armadures negres rígides, de cuiro sense treba-llar, i un feix de llances, espases i arcs. Les capes llargues i negres volaven darrere d’ells com les ales dels corbs i, sota els elms, els rostres eren negres de cendra.


9


Un home va fer un crit. Era tan a prop que espantava.Hilas va aguantar l’alè. El guerrer que havia cridat era

just a sobre d’ell.Més endavant, al corriol, els altres van girar cua i van

tornar a posar-se en moviment. Cap a ell.Va sentir el rodolar de les pedres quan un home va re-

trocedir. No duia cap pressa —Hilas va suposar que era el cabdill— i el dring de l’armadura era estrany i aspre.

—Mira —va dir el primer home—. Sang.Hilas es va quedar glaçat. Sang. Has deixat sang al camí.Va esperar.El cabdill no va respondre.Això va semblar que excitava el primer home.—Probablement és només el pastor de cabres —va dir

apressadament—. Ho sento. El volies viu.Cap resposta, tampoc.A Hilas, la suor li regalimava per les cames. Amb un

ensurt, va recordar la punta de la fletxa que havia abando-nat a la pols. Va pregar perquè no la trobessin.

Estirant el coll, va veure com la mà d’un home engrapa-va una roca a la vora del camí.

Era una mà forta, però no semblava que estigués viva. La carn estava coberta de cendra i les ungles tacades de negre. La canellera que li cobria l’avantbraç tenia el color roig fosc d’una posta de sol ardent, i era tan brillant que feia mal als ulls. Hilas sabia què era, tot i que mai no ho havia vist de tan a prop. Bronze.

La pols se li va ficar als ulls. Gairebé no gosava parpe-llejar. Els dos homes eren tan a prop que els podia sentir respirar.


10


—Desempallega-te’n —va dir el cabdill. Tenia la veu fosca. A Hilas li va fer pensar en llocs freds on no hi arriba mai el Sol.

Alguna cosa feixuga va caure pel voral i de poc que no l’atrapa. Va xocar contra un esbarzer a pocs pams de dis-tància i s’hi va quedar atrapat. Hilas va adonar-se de què era i va estar a punt de vomitar.

Havia estat un xicot, però ara era un manyoc terrible de sang negra i d’entranyes blaves escampades com un niu de cucs. Hilas el coneixia. Esciró. No era un amic, sinó un pastor de cabres com ell: uns quants anys més gran, i com-batia sense miraments.

El cadàver era tan a prop que gairebé podia tocar-lo. Va percebre el fantasma aïrat que lluitava per alliberar-se’n. Si el trobava, si li baixava gola avall...

—Aquest és l’últim —va dir el primer home.—I la noia? —va dir el cabdill.Hilas va sentir que se li feia un nus a l’estómac.—No té importància, oi que no? —va dir l’altre home—.

Només és una...—I l’altre noi? El que es va escapar.—El vaig ferir. No anirà lluny.—Llavors, aquest no és l’últim que queda d’aquells —va dir

el cabdill, amb fredor—. No, mentre l’altre xicot estigui viu.—No —va dir l’altre home. Se’l sentia espantat.Els còdols van cruixir quan els homes van reprendre el

camí pel corriol. Hilas va suplicar que continuessin caminant.Al revolt on el camí feia un sortint, el cabdill es va de-

turar. Va posar el peu sobre una roca. Es va inclinar enda-vant per tornar a mirar un cop més.


11


El que Hilas va veure no s’assemblava a un home, sinó a un monstre de foscor i de bronze. Unes peces de bronze li cobrien les cames robustes i una cuirassa de bronze li tapava la faldilla curta de cuiro negre. No tenia cara, només una ranura a l’alçada dels ulls, entre una gorgera alta de bronze que amagava la boca i el nas i un elm pintat de negre i fet de plaques tallades d’ullals de senglar, amb galteres de bronze i una cresta de pèls negres trets de la cua d’un cavall. Només els cabells demostraven que era humà. Li queien per les espatlles, trenats en rínxols de guerrer, sem-blants a serps, cada un d’ells prou gruixut com per oscar un ganivet.

Hilas sabia que el cabdill podia percebre la seva mirada, però no era capaç d’apartar-ne la vista. S’havia quedat mi-rant la ranura d’aquell cap cuirassat, sabent que aquells ulls invisibles recorrien les penyes buscant-lo.

Per un moment, el cap es va girar per examinar el curs del riu amunt.

«Fes alguna cosa», es va dir Hilas. «Distreu-lo. Si es gira i et veu...»

Aferrat a la cornisa de la roca, Hilas va deixar anar l’arbret amb una mà, sense fer soroll, i va allargar el braç cap a l’esbarzer on s’havia quedat enganxat el cos d’Esciró. El va empènyer. El cadàver es va estremir, com si no li agradés que el toquessin.

El cap cuirassat es girava lentament.Estirant-se tant com va poder, Hilas va clavar una altra

empenta al cos. Esciró va caure i va anar rodolant gorg avall.


12


—Mira com fuig —va dir un dels guerrers amb to bur-leta.

Una riallada va recórrer els altres guerrers com una ona-da, el cabdill no va dir res. El cap cobert de l’elm va con-templar com el cos del noi s’esclafava contra el fons, i lla-vors es va enretirar.

Parpellejant per treure’s la suor dels ulls, Hilas va sentir com el soroll de les petjades s’esvaïa mentre avançaven pel camí.

El plançó de l’arbre estava a punt de cedir sota el seu pes. Va fer el gest d’aferrar-se a una arrel.

No la va encertar.


2

ilas va arribar al riu mig relliscant i mig caient. Els còdols rodolaven al seu costat,

però almenys no eren fletxes.Va aterrar de bocaterrosa en un arbust d’argela-

ga, però es va quedar quiet, sabent que un caçador detecta el moviment més de pressa que cap altra cosa. Se sentia ple de ferides i de rascades, tot i que no pensava pas que s’hagués trencat cap os i, a més, encara tenia l’amulet.

Les mosques li brunzien a les orelles i el Sol li espellifava l’esquena. Finalment, va aixecar el cap i va examinar el gorg. Els guerrers negres havien marxat.

En canvi, Esciró havia anat a parar una mica més amunt del pendent. Almenys, un tros d’ell sí que hi havia anat a parar. Les entranyes estaven escampades per les roques, com una xarxa de pes-cador estesa a eixugar. Els voltors ja giravoltaven en l’aire, i el cadàver tenia el cap girat, com si in-tentés mirar alguna cosa.


14


El seu esperit necessitaria ajuda per trobar repòs, però Hilas no podia arriscar-se a enterrar-lo ni a fer cap ritual.

—Ho sento, Esciró —va murmurar—. Són les regles de supervivència. No ajudis ningú que no et pugui ajudar a tu.

Els salzes i els castanyers poblaven les ribes del riu, era un descans trobar-se sota cobert. Ensopegant, Hilas va atè-nyer l’aigua poc fonda, va caure de genolls i en va beure. Es va tirar aigua per sobre i es va estremir en sentir el fred sobre la pell ardent i plena de rascades. Va mirar de reüll el reflex en l’aigua de la seva imatge malmesa: ulls petits, boca serrada, cabells llargs en desordre.

Beure li va donar forces i, per primer cop des de l’atac, va ser capaç de pensar. Li calia trobar menjar, roba i un ganivet. Sobretot li calia arribar al poble. Issi devia saber sens dubte que era el lloc més segur i ja hi devia haver arribat. Segur que hi havia arribat, es va dir amb fermesa.

El gorg ressonava amb els crits dels voltors, Esciró havia desaparegut sota una pila densa de colls serpentejants i ales del color de la pols. Per evitar que el seu fantasma el perseguís, Hilas va arrencar ràpidament unes fulles d’all de bruixa i les va deixar caure darrere seu; els fantasmes s’ali-menten de l’aroma del menjar, com més olorós millor. Lla-vors va arrencar a córrer, seguint el curs del riu pel gorg.

Sentia que els arbres i les roques el vigilaven. El volien trair, potser? Havia crescut entre aquelles muntanyes. Co-neixia els corriols secrets i els costums de les salvatgines, el crit d’aquest falcó, el grunyit distant d’aquell altre lleó. Coneixia quines tarteres calcinades calia evitar, per no to-par amb les Fúries. Però ara tot havia canviat.


15


«No és l’últim que queda, d’aquells», havia dit el guer-rer. Sabia que Hilas encara era viu. Però què volia dir amb «aquells»?

Amb un sobresalt, se li va acudir que Esciró no havia estat només un pastor de cabres. Havia estat un Marginal.

Hilas també era un Marginal. Igual que Issi. Havien nas-cut a fora del poble; Neleu, el cap, els havia trobat a la muntanya quan eren petits i els havia posat a treballar. A l’estiu, guardaven els seus ramats de cabres pels cims, i a l’hivern en tenien cura al gorg.

Però per què els guerrers negres empaitaven Marginals? No tenia sentit. Ningú no es preocupa pels Marginals, són inferiors a la classe més baixa.

El Sol corria a la posta i les ombres s’allargaven pels pendents del gorg. En algun lloc, lluny, un gos bordava. Era un lladruc d’ansietat. Hilas tenia ganes que callés.

Va arribar a una petita taula d’ofrenes, feta d’argila, de tres potes, col·locada a sota d’un arbre per al déu de la Muntanya. Estava coberta d’una pell de cabra tacada de florit; Hilas va agafar la pell i se la va lligar als malucs. Un llangardaix el contemplava amb fredor i el noi va murmu-rar una disculpa per si es tractava d’un esperit disfressat.

No anar despullat el feia sentir bé, però estava mig ma-rejat de gana. Era massa aviat, aquell estiu, perquè hi ha-gués figues, però mentre corria va collir un parell de ma-duixes de bosc rosegades per les rates. Va trobar un esbarzer on un capsigrany guardava el menjar: l’ocell havia enfilat tres grills i un pardal amb les espines. Amb una ràpida disculpa al capsigrany, va engolir tota la captura sencera i va escopir plomes i trossets de closca de grill.


16


Al seu pas trobava oliveres i extensions de terra plana tallades a la roca. L’ordi ja estava a punt de sega, però no hi havia ningú que se n’ocupés. Tothom devia haver fugit al poble, si els guerrers negres no l’havien convertit en cen-dres.

Es va tranquil·litzar quan el va veure dret encara, tot i que estranyament silenciós. Com si fossin ovelles espanta-des, les cabanes de tova treien el nas darrere de la tanca d’espines. Hilas va ensumar fum de llenya, però no va sen-tir veus. Pels voltants, hi hauria hagut de veure rucs, i també porcs furgant i buscant engrunes de menjar. No res. I les Portes dels esperits estaven tancades.

Estaven pintades amb ocre vermellós i, des de les ba-nyes d’ur penjades al travesser, l’Ancestre mirava. Havia adoptat el cos d’una garsa, però era un Ancestre, això sí, tot i que no era un dels seus.

Hilas va escampar l’ordi que havia robat pel camí, però l’Ancestre va ignorar l’ofrena. Sabia que ell no era d’allà. Les Portes dels esperits servien per protegir el poble i man-tenir els Marginals apartats.

Les portes van grinyolar en obrir-se i uns rostres lúgu-bres van aparèixer. Hilas coneixia els vilatans des de sem-pre, però el miraven com si fos un estranger. Alguns duien a la mà torxes crepitants fetes de canyaferla, tots portaven destrals, falçs i llances.

Amb un frenesí de lladrucs, els gossos es van obrir pas i es van abraonar al seu damunt. El líder era un gos d’atu-ra anomenat Dard, gros com un senglar i ensinistrat per destrossar el coll d’un home amb una sola ordre. Va detu-rar-se en sec davant d’Hilas i el va fitar amb els ulls, mentre


17


l’amenaçava amb el cap. Sabia que Hilas no tenia permís d’entrar al poble.

Hilas es va quedar quiet. Si feia una passa enrere, el Dard l’atacaria.

—Deixeu-me entrar! —va cridar.—Què vols? —va grunyir Neleu, el cap—. Hauries de

ser a la Muntanya, guardant les meves cabres!—Deixeu-me entrar! Busco la meva germana.—No és aquí. Què et fa pensar que hi és?Hilas va parpellejar.—Però... on és, doncs?—Morta, pel que sé.—Menteixes —va dir Hilas. Però interiorment va sentir

pànic.—Has abandonat les meves cabres! —va bramar Ne-

leu—. Ella no gosaria tornar sense les cabres, i tu tampoc, si no és que vols tenir la pell ben vermella!

—Arribarà aviat. Deixeu-me entrar! M’empaiten!Neleu va empetitir els ulls i es va gratar la barba amb

una mà plena de durícies. Tenia les cames tortes de pagès i les espatlles geperudes d’aixecar el jou, però era més astut que una mostela i sempre pretenia treure profit de qualse-vol ocasió. Hilas sabia que se sentia dividit entre el desig urgent de castigar-lo per haver abandonat les cabres i la voluntat de mantenir-lo amb vida perquè pogués treballar més.

—Han matat Esciró —va dir Hilas—. També em mata-ran a mi. Heu de trencar les normes i deixar-me entrar!

—Fes-lo fora, Neleu! —va xisclar una dona—. Només ha fet que portar problemes des del dia que el vas trobar!


18


—Atia-li els gossos! —va cridar una altra—. Si l’enxam-pen aquí tots correrem perill!

—Té raó, atia-li els gossos! Deu haver fet alguna cosa, si no, no l’empaitarien.

—Però qui són, ells? —va gemegar Hilas—. Per què busquen Marginals?

—No ho sé i no m’importa —va dir amb menyspreu Neleu, però Hilas li va poder veure la por als ulls—. Tot el que sé és que són d’alguna banda de l’est i que busquen Marginals. Bé, doncs, que ho facin. Que facin el que vul-guin mentre ens deixin en pau.

Crits d’assentiment per part dels vilatans.Hilas es va llepar els llavis.—I què hi ha, de la llei d’asil? Si algú corre perill, l’heu

de deixar entrar.Per un moment, Neleu va vacil·lar. Llavors, les faccions

se li van endurir.—Això no val per als Marginals —va escopir—. Ara,

surt d’aquí o t’atiaré els gossos.

Aviat seria fosc i no tenia on anar.«Molt bé, d’acord», va cridar mentalment amb ràbia Hi-

las als vilatans, «si no em voleu ajudar, ja m’espavilaré».Va retrocedir cap als pins i va caminar cap a la part pos-

terior del poble. Estava buida: tothom era encara a les Por-tes dels esperits.

Si es pensaven que mai no havia entrat al poble, s’equi-vocaven. Quan ets un Marginal, robes per sobreviure.

Es va esmunyir per una escletxa entre els esbarzers, es va arrossegar fins a la cabana més propera, que pertanyia


19


a una vídua anciana i llesta que es deia Tiro. El foc estava encès, i en la penombra rogenca del fum va fer caure un platet de llet que havien deixat allà per a la serp de la casa. En una màrfega, al racó, un manyoc de parracs va fer un gruny.

Hilas es va quedar glaçat. En silenci, va agafar una cuixa de porc fumat que penjava d’un ganxo.

Tiro es va girar a la màrfega i va roncar.Hilas va estirar una túnica que penjava de les bigues,

però va deixar les sandàlies, ja que sempre anava descalç, a l’estiu. Tiro va deixar sentir un altre gruny. El noi va fugir i, en anar-se’n, va posar bé el bol de la serp de la casa. Les serps parlen entre elles, i si en fas empipar una, les fas empipar totes.

La cabana del costat pertanyia a Neleu i era buida. Hilas va agafar un bot d’aigua, un tros de corda perquè li servís de cinturó i un sac d’herba trenada en què va entaforar una botifarra de sang, un formatge de llet d’ovella, una fogassa de pa i un grapat d’olives. També va robar un glop del vi del vell i va omplir de cendres la resta, en paga de totes les bastonades que havia rebut any rere any.

Sentia que unes veus s’acostaven, les Portes dels esperits van grinyolar en tancar-se. Ell es va esmunyir pel mateix camí per on havia entrat i es va adonar massa tard que s’havia descuidat de robar un ganivet.

La Lluna ja havia sortit i els grills de la nit començaven a cantar quan el noi va arribar a l’arbreda ombrívola d’amet-llers que hi havia darrere del poble. De pressa, es va posar la túnica i es va lligar la corda a la cintura.

Unes quantes abelles tocatardanes brunzien pels ruscs,


20


i va entreveure una taula d’ofrenes a l’herba. Amb l’espe-rança que fes prou temps que era allà perquè totes les cria- tures enviades pels déus n’haguessin menjat l’essència, va engolir dos pastissets de mel i una coca de cigrons coberta d’una massa deliciosa feta amb llenties, peix sec i formatge ratllat. Va deixar unes engrunes per a les abelles i els va demanar que tinguessin cura d’Issi. Van brunzir en respos-ta, ell no sabia si allò volia dir que sí o que no.

Se li va acudir que la noia no devia haver passat per aquí, perquè s’hauria menjat la coca. L’havia d’esperar aquí o va-lia més que anés cap a Lapitos i esperés que ella hi anés a trobar Telamó? Però Lapitos era a l’altra banda de la Mun-tanya i ni Hilas ni Issi no hi havien estat mai. Tot el que en sabien provenia de les descripcions vagues de Telamó.

En algun lloc, lluny, el gos que havia sentit abans enca-ra bordava. Se’l sentia mancat d’esma, com si ja no cregués que ningú podia anar-hi. Hilas va desitjar que callés. Li recordava el Fuig.

No volia pensar en el Fuig. Tenia un mur al cap, i dar-rere d’aquest mur hi havia coses dolentes que esperaven a ser recordades.

A les muntanyes, la calor desapareix de pressa després de la posta de sol, i malgrat la túnica de llana rugosa, tre-molava. Estava esgotat. Va decidir apartar-se del poble i buscar un lloc per dormir.

No havia anat gaire lluny quan es va adonar que el gos havia deixat de bordar. Ara deixava sentir uns udols llargs i ultratjats.

Es van fer més audibles, de sobte, quan Hilas va tombar el revolt.


21


El gos no era tan gros com el Fuig, però era igual de pelut. El seu amo l’havia lligat a un arbre a fora del refugi de branques de pi i li havia deixat un bol d’aigua, que s’ha-via begut del tot. Era jove i estava espantat, i quan va veu-re Hilas es va tornar boig, es va posar dret sobre les potes de darrere, tot estirant la corda, i allargant les potes de davant en un èxtasi de benvinguda.

Hilas va sentir com si una mà li engrapés el cor a dins del pit per retorçar-lo. Una imatge del Fuig li va passar pels ulls, com un llamp: estès a terra, mort, amb una fletxa clavada al costat.

El gos bordava enèrgicament i remenava la gropa.—Calla! —li va manar.El gos va inclinar el cap i va gemegar.Ràpidament, Hilas va deslligar el bot, va abocar aigua al

bol, i després li va llançar la botifarra. El gos va llepar l’ai-gua, va ensumar la botifarra i llavors va fer caure Hilas a terra i li va llepar la galta. La pena es regirava a dintre seu. Va amagar la cara entre el pèl del gos i va respirar l’olor càlida de la bèstia. Amb un gemec, el va apartar i es va arrossegar perquè no el pogués abastar.

El gos remenava la cua i feia uns sorollets suplicants, bup, uau, bup.

—No et puc deslligar —li va dir Hilas—. Em seguiries i faries que m’atrapessin!

El gos se’l va mirar implorant.—Estaràs bé —li va dir Hilas—. Qui sigui que t’ha lligat

aquí ha tingut cura de deixar-te aigua, tornarà aviat.Això era veritat, oi? Perquè no se’l podia pas endur, no

pas si els guerrers negres li seguien la pista. Els gossos


22


no saben què vol dir amagar-se. No li pots dir a un gos que no reveli on ets.

Però què passaria si el mataven, com van matar el Fuig?Abans que pogués canviar d’idea, va agafar el bol d’ai-

gua, va deslligar el gos i el va estirar perquè el seguís. Quan van ser a les envistes del poble, el va lligar a un arbre, va tornar a omplir el bol i va comprovar que la corda no li estrenyés massa el coll.

—Estaràs bé —va murmurar—. Ja vindrà algú.Va deixar el gos assegut sobre les potes de darrere. Ge-

megava baixet mentre mirava com s’allunyava. Quan el noi va girar el cap, el gos va saltar sobre les quatre potes i va deixar sentir un buuup-bup ple d’esperança.

Hilas va serrar les dents i va córrer en la nit.

Els núvols amagaven la Lluna, i es va perdre. El bot d’aigua i el sac de menjar li resultaven feixucs. Per fi va trobar una cabana de pedra construïda en un vessant del turó cobert d’arbres. Pel silenci regnant podia saber que feia temps que era buida.

Es va ajupir per travessar la porta baixa, trepitjant tros-sos de terrissa trencada i respirant un alè humit de terra. Feia fred i una olor com si alguna cosa s’hagués deixat caure aquí per morir, però era un refugi, al capdavall.

Es va ajupir, a les fosques, amb l’esquena contra la paret. Podia sentir l’olor del gos. Va pensar en els darrers temps que havia estat amb el Fuig. Havia apartat el seu morro, però li havia acariciat les orelles o gratat sota la pota de davant, tal com li agradava?

No es podia creure que no tornaria a veure mai més el


23


Fuig. Ja no tindria el cos gros, càlid i pelut repenjat contra ell. Ni un morro amb bigotis que l’ensumés sota la barbeta per despertar-lo.

Va descargolar el tap del bot i va fer un glop. Va obrir el sac de provisions i va remenar buscant les olives. Les mans li van començar a tremolar furiosament. Va deixar caure les olives. Va furgar per terra. No les trobava.

El mur que tenia dintre del cap es va esberlar. Tot va retornar, en tromba.

Ell i Issi havien acampat en una cova, al cim de l’oest. Issi havia sortit per arrencar arrels d’asfòdel i ell havia es-pellat l’esquirol i l’havia posat a rostir sobre el foc.

—Me’n vaig al riu a refrescar-me —li havia dit a Issi—. No deixis que l’esquirol es cremi.

—Quan m’ha passat, això? —li va cridar ella, indignada.—Abans-d’ahir.—Que no!La va ignorar i va començar a baixar pel camí.—No estava cremat! —li havia cridat Issi.Al riu, havia deixat el ganivet i el tirador, es va treure la

túnica pel cap i va entrar a l’aigua. El crit d’un esparver havia ressonat des del cim: hai, hai, hai. Vagament, va pen-sar que no fos un averany.

De sobte, el Fuig es va posar a lladrar amb fúria: «Vine de seguida! Problemes grossos! Vine de seguida!»

Llavors, Issi havia xisclat.Hilas no s’havia entretingut a posar-se la túnica. Havia

agafat el ganivet d’una revolada i havia remuntat el camí. Un ós? Un llop? Un lleó? Havia de ser greu, si xisclava d’aquella manera.


24


Quan s’acostava al campament, havia sentit veus d’ho-me, baixes i intenses, i havia percebut una estranya pudor amarga de cendres. Ajupit darrere d’un ginebró, havia es-piat entre les branques.

Havia vist quatre cabres degollades, la resta havia fugit. Havia vist guerrers —guerrers!— que remenaven el cam-pament. Havia vist el Fuig. Amb un sobresalt espantós, s’havia adonat del pelatge desordenat clapejat de brossa i de les grans potes fornides. La fletxa li sobresortia del flanc.

Llavors, havia entrellucat Issi amagada dins de la cova, amb la cara prima i petita blanca de por. Havia de fer algu-na cosa o la trobarien.

Havia deixat el tirador al riu. No tenia res més que el ganivet de pedra foguera, però de què li servia, ara? Un noi de dotze anys contra set homes armats fins a les dents.

Havia sortit a plena llum i havia cridat:—Ei! Aquí!Set rostres coberts de cendra grisa s’havien girat cap a

ell.Zigzaguejant entre els arbres, els havia apartat per distreu-

re’ls d’on era la seva germana. No es podia arriscar a cridar-la, però era llesta, aprofitaria l’ocasió i fugiria de la cova.

Les fletxes van brunzir. Una el va encertar al braç. Amb un crit, havia deixat anar el ganivet.

Arraulit dins la cabana, Hilas va encongir els genolls i es va gronxar endarrere i endavant. Volia deixar anar la ràbia, cridar i udolar. Per què els havien atacat, els guerrers ne-gres? Què els havien fet, ell i Issi i el Fuig?

Sentia punxades als ulls. Se li va fer un nus a la gola.


25


Enfadat, el va engolir. Plorar no faria que el Fuig tornés. Ni que trobés Issi.

—No ploraré —va dir, en veu alta—. No permetré que m’ho facin, això.

Ensenyant les dents, va donar un cop de puny contra la paret per contenir les llàgrimes.

La llum de la Lluna el va despertar, a través de la porta, i per un moment no va saber on era. Estava ajagut de costat, lluitant contra el pànic. Llavors ho va recordar tot, i enca-ra va ser pitjor.

«Tan bon punt es faci de dia», es va dir, «has de marxar cap a Lapitos a trobar Telamó. Segur que Issi és amb ell. Si no, la trobaràs. És forta i coneix les muntanyes, pot sobre-viure-hi fins que la trobis».

Va negar-se a acceptar la possibilitat que fos morta.A mesura que els ulls se li avesaven a la penombra, va

reconèixer el que semblava un braser de terrissa, al costat de la porta, amb una pila d’ossos carbonitzats. Al costat hi havia un ganivet de pedra foguera, trencat, i una renglera de fletxes, cada una partida en dues.

Alarmat, Hilas es va asseure, rígid. Només hi havia una raó perquè hi hagués una renglera de fletxes trencades.

El mort jeia panxa enlaire, a la paret del davant. Tenia la cara coberta amb un tros de tela, però Hilas podia dir, per la túnica sense tenyir i les durícies dels peus, que havia estat un camperol.

La seva gent devia haver dubtat entre el terror dels guer-rers negres i la necessitat d’apaivagar l’esperit enutjat del seu parent, però no havien deixat de fer els rituals. L’havien


26


posat sobre una estora de joncs, amb la falç i la llança, i havien matat les dues armes trencant-les en dos trossos, de manera que el seu esperit les pogués fer servir. Per la ma-teixa raó, havien fet miques el bol i el got i havien escanyat el seu gos, que jeia allà a la vora, a punt per caminar al seu costat en el més enllà. Devia ser un pagès ric, perquè en el racó més allunyat jeia, ajupit, un esclau mort. Com el gos, havien matat l’esclau perquè pogués tenir cura del seu amo.

Una tomba, va pensar Hilas. T’has refugiat en una tom-ba.

No es podia creure que hagués passat per alt els senyals. Per això els vilatans havien deixat les ofrenes als ruscs, per tal que les abelles poguessin compartir el banquet fúnebre. Per això la tomba estava oberta: per deixar que l’esperit passés.

I ell havia trencat totes les normes. No s’havia acostat des d’occident amb el puny al front, ni havia preguntat als Ancestres si podia entrar-hi.

Sense gosar respirar, Hilas va allargar la mà buscant el seu equipatge.

Al racó, l’esclau mort va obrir els ulls i el va mirar.


3

l cadàver tenia el to de cera pàl·lida que tenen els que acaben de morir, i els ulls relluïen a la claror de la lluna.

Hilas va retrocedir cap a la paret de la tomba. Va contemplar com s’obrien els llavis grisosos. Va sen-tir com parlaven.

Una veu distant com la mort. Una parla sem-blant al crit dels esparvers en el cel alt i fred, en una llengua que no podia entendre.

No, va pensar. No pot ser.El cadàver va deixar anar un sospir llarg i vi-

brant.—Ah... Espera’t...Hilas va agafar alè. Va veure com les paraules

movien la claror polsosa de la lluna. Alè. Aquell cadàver tenia alè.

—Estàs... estàs viu —va dir amb un xiuxiueig.El cadàver va descobrir les dents en una rialleta

espantosa.—No ho estaré gaire temps...Amb el cor en un puny, Hilas s’hi va acostar.


28


Sota dels seus palmells, la terra es tornava enganxosa. Va ensumar l’olor de la sang fresca.

El moribund era jove, no duia barba. No era un esclau, com s’havia pensat Hilas, no tenia els cabells rapats, sinó que els duia llargs i els tenia cargolats a l’esquena. I tampoc no era un camperol, tenia els peus massa suaus. Duia una faldilla llarga fins als genolls, de lli delicat, amb la vora bro-dada amb espirals, i un cinturó ample de cuir que li cenyia estretament la cintura esvelta. Del cinturó penjava una daga en una beina molt ben decorada, i del coll un amulet de banya blanca, amb gravats molt bells: un peix diminut i saltironejant, amb un somriure misteriós. El peix nedava sobre el seu pit enmig d’una clapa de sang d’un negre lluent.

—Amaga’m... —va dir amb un alè de veu.Hilas va provar d’enretirar-se, però els dits glaçats del

jove van engrapar els seus.—Sóc de Keftiu —va pronunciar, a poc a poc, en una

llengua que no era la seva—. Una gran illa... molt lluny enllà del Mar...

Va fer un esforç amb el rostre.—A l’alba. Vindran a segellar la tomba. Em trobaran,

llançaran el meu cos als voltors.La seva mirada agonitzant va buscar Hilas.—Ajuda el meu esperit perquè trobi la pau.—No puc —va dir Hilas—. Haig de fugir, si m’atrapen...—Et cal un ganivet —va dir el keftiu amb un esforç—,

agafa el meu. El vaig robar. És molt valuós. Amaga-te’l.Els cabells del clatell d’Hilas es van eriçar.—Com saps que em cal un ganivet?Altre cop aquell somriure espantós.


29


—Un home s’arrossega dintre d’una tomba per morir. Un noi s’hi arrossega per viure. Et penses que això és ca-sualitat?

Hilas no sabia què fer. La Lluna anava a la posta i els grills nocturns canviaven de música. Havia de sortir d’allà abans que arribessin els vilatans.

—Amaga’m... —va suplicar el keftiu.Un desig en llit de mort és una cosa poderosa. Hilas no

va aconseguir ignorar-lo.Va buscar ràpidament un lloc per amagar-hi l’home. La

tomba era més gran del que es pensava, i en la penombra va topar amb piles de taüts d’argila. Alguns eren per a cria- tures, petits com cassoles de cuina, però d’altres eren més grossos. En va trobar un al racó més fosc i en va aixecar la tapa. En va sortir una olor mústia d’ossos.

Res no hauria pogut obligar-lo a tocar-los amb les mans nues. Amb una de les tiges trencades de les fletxes, va apar-tar la calavera i els ossos més grossos, per deixar espai.

—No et puc aixecar a pes de braços —va dir al keftiu—. Hauràs d’entrar-hi tu mateix.

Va ser horrible arrossegar el moribund pel terra i empè-nyer-lo perquè es fiqués en el sarcòfag de parets altes, i després doblegar els seus membres perquè hi cabés, cargo-lat com un nadó en una matriu de terrissa. Segur que era un turment, però el keftiu amb prou feines si va gemegar.

—Com has arribat fins aquí? —va dir panteixant Hilas quan va haver acabat—. I qui t’ha mort?

El keftiu va tancar els ulls. —Venien de l’est, de Micenes. Són... no ho sé dir en la

teva llengua. Ocells que fan un soroll...


30


Va deixar anar un grallar suau.—Corbs?—Sí. Els anomenem Corbs, perquè són molt àvids i

s’alimenten de mort.Hilas va pensar en els guerrers negres. Veia les seves

capes fosques voleiant com ales.Altra vegada el keftiu va ensenyar les dents.—Era de nit. Per amagar-me, portava la capa de pell de

llebre d’un pobre home. Em van prendre per un... Margi-nal. Què vol dir, Marginal?

—Vol dir un que no ha nascut en un poble —va dir Hilas, brusc—, vol dir que no tens Ancestres que et prote-geixin, i que has de viure a fora del poble. No t’està permès participar en els sacrificis, o sigui que no menges carn si no tens temps de caçar o si no mates una ovella a la Mun-tanya i fingeixes que ha mort estimbada. Tothom et mira amb menyspreu. Això és un Marginal.

—Tu ets un Marginal —va dir el keftiu, mirant-lo—. Sí, tens un aspecte diferent, els teus cabells... tu pertanys al món salvatge. Hi ha gaires Marginals, a Licònia?

Hilas va brandar el cap.—Pel que jo sé, només uns quants.—I... tens família?Hilas no va respondre. Quan Neleu els va trobar, a ell i a

Issi, a la Muntanya, no tenien res més que la pell d’ós on jeien, i Neleu els va dir que la seva mare els havia abandonat. Hilas mai no s’ho havia arribat a creure, en part perquè mai no es creia res del que digués Neleu, i en part perquè no encaixava amb l’únic record que tenia de la seva mare. Ella els havia estimat, d’això n’estava segur. Mai no els hauria abandonat.


31


—A la meva illa —va murmurar el keftiu — anomenem els qui són com tu Gent del món salvatge. Es pinten dibui-xos a la pell. Tu no... Com poden saber què ets?

Hilas es va tocar el lòbul de l’orella esquerra.—Tenim un tall aquí. Neleu ens el va fer quan ens va

trobar.Va empassar saliva. Mai no havia pogut oblidar els xis-

cles d’Issi quan li va tocar a ella.—Dónes culte a la Dea? —va dir amb un alè de veu el

keftiu.—Què? —Hilas va tenir un sobresalt—. Nosaltres... do-

nem culte al déu de la Muntanya i a la Senyora de les Sal-vatgines. Però què té a veure amb...

—Ah, això és bo.—Parla’m dels Corbs —el va interrompre Hilas amb im-

paciència—. Qui són? Per què empaiten Marginals?—La Dea... Té molts noms, en molts països diferents,

però sempre és la mateixa Dea.Hilas va obrir la boca per respondre, però just llavors

una puput va cantar des del pendent del turó: uuuup ut uuuup ut. Aviat seria l’alba.

—Haig de sortir d’aquí —va dir.—No! Espera’t! No vull morir sol.—No puc.—Tinc por! —va suplicar el keftiu—. A casa, enterrem

els nostres morts a la vista del Mar, però no tinc res del Mar, mai no arribaré a casa!

—Tens aquest peix damunt del pit.—No és un peix, és un dofí, però està fet de vori, no és

del Mar! Sisplau!


32


Endurint el cor, Hilas va remenar les seves pertinences. Després, amb un grunyit, va tornar cap al sarcòfag, arros-segant-se.

—Té —va murmurar, mentre deslligava el seu amulet i premia la bosseta al palmell del jove—. No m’ha servit de gaire, però tu et mors. Hi ha una mica de cristall de roca que vaig trobar al cim, és per a la força, i uns quants pèls de la cua d’un lleó, són per al coratge, en vaig trobar un de mort en una cova. I una petxina. No sé per a què és, però és del Mar.

—El Mar! —El rostre del keftiu es va il·luminar—. O sigui que hi has estat!

—No, mai. Algú me la va donar, però jo no...—El Mar et donarà les respostes que busques! Sí, i el

poble de les Aletes et trobarà.De cop i volta, va engrapar Hilas pel canell i el va atreu-

re, mentre la mirada fosca penetrava Hilas amb una inten-sitat alarmant.

—Saben que arribes —va dir, panteixant—. Et busquen a través del seu món blau i fondo... Et trobaran.

Amb un gemec, Hilas va fer un gest per deslliurar-se.—El poble de les Aletes et portarà a la seva illa, el peix

que vola i les grutes que canten, els turons que caminen, els arbres de bronze...

Desvariejava. I una llum grisosa s’esmunyia dintre la tomba. Hilas es va tirar a l’esquena el bot d’aigua i va allar-gar la mà cap al sarró.

—I quan arribis al Mar... —continuava dient el keftiu.—No vaig al Mar.—...li has de donar un rull dels meus cabells.


33


—No puc, t’ho acabo de dir.—Agafa’l, agafa’l ara.Xerricant de dents, Hilas va agafar una punta de llança,

va tallar un rínxol dels cabells negres arrissats, i se’l va desar al cinturó.

—Ja està, veus? És l’últim que faig!L’home li va somriure: ja no era un somriure espantós,

sinó un somriure autèntic que li va transfigurar el rostre.—I quan arribis al Mar, demana al poble de les Aletes

que recullin el meu esperit. Veuràs que vénen... saltant junts sobre les onades... tan forts... tan bells... i se m’endu-ran cap a la Resplendent, i amb ella coneixeré la pau, igual com una gota d’aigua es torna u amb el Mar.

—Per darrer cop t’ho dic, no vaig al Mar!El keftiu no va respondre.Alguna cosa d’aquell silenci va fer que Hilas es girés i

mirés a dins del sarcòfag.El keftiu el fitava amb uns ulls que mai no hi tornarien

a veure.Sense saber per què ho feia, Hilas va allargar la mà i va

tocar la galta prima amb el dit. Va sentir com l’escalfor fugia de la carn tan de pressa com l’aigua que s’escola entre la pols. Només feia un instant que allò havia estat un home. Ara, tot el que en quedava era una closca buida.

La puput va tornar a cantar des del turó.Tan de pressa com va poder, Hilas va fer lliscar la feixu-

ga tapa del sarcòfag al seu lloc i va mormolar una pregària ràpida.

A la claror creixent, va distingir els sarcòfags amunte-gats a les parets, pintats amb figures vermelles i grogues


34


que ballaven i feien sacrificis. Va descobrir la capa de pell de llebre del keftiu, i la va amagar darrere d’un sarcòfag. Hi havia una gran taca negra allà on l’home havia jagut. Va escampar-hi terra a sobre. Era el millor que podia fer.

Una música llunyana de flabiols va entrar, flotant en l’aire. Els vilatans arribaven. Malgrat el terror que sentien pels guerrers negres, havien de portar ofrenes de vi i de mel a l’home de la seva tribu que s’havia convertit en un An-cestre.

No podia perdre temps. Hilas va dirigir-se a l’entrada.La daga. El keftiu li havia dit que podia agafar la seva

daga, però s’havia mort i l’havia deixada al cos, a dins del sarcòfag. Va mirar enrere i va tenir un sobresalt en veure la daga a terra, a la vista, al costat del sarcòfag.

Es va dir que l’home la devia haver tret de la beina i la devia haver deixat caure abans de ficar-se al sarcòfag. Per força ho devia haver fet així. Perquè era allà.

«Agafa-la... Guarda-te-la, amagada...»Estava feta de bronze, molt senzilla i sense ornaments.

Tenia una creu ampla i quadrada i tres reblons suaus a l’empunyadura, una fulla estreta i llarga com dues vegades la mà d’Hilas, amb un nervi central recte que s’aprimava fins a esdevenir letal. Les vores brillaven d’un vermell tè-nue a la claror de l’alba. Hilas mai no havia vist res de tan bonic.

La va recollir. Era feixuga, i tot i que l’empunyadura era freda, en un instant va assolir la temperatura de la seva mà.

El so dels flabiols s’acostava.Amb la daga ben agafada, Hilas va fugir.


Documents

Traducció de Montserrat Camps Gaset...2020/02/19 · apressadament—. Ho sento. El volies viu. Cap resposta, tampoc. A Hilas, la suor li regalimava per les cames. Amb un ensurt,