Artur Bladé i Desumvila - cossetania.com · 2013. 7. 23. · ració paterna— va dedicar-se sempre a relatar la vida dels altres i dels paisatges abans que furgar en la pròpia

Artur Bladé i DesumvilaObra completa

Blade� vol5 edat1.indd 1 28/7/08 21:51:19

ARTUR BLADÉ I DESUMVILA

Obra completa

Volum 5Cicle de la terra natal III


Primera edició: novembre del 2008

© del text: Artur Bladé i Font© de la presentació: Xavier Garcia i Pujades

© d’aquesta edició: Cossetània Edicions

Edita: Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57

[email protected]

Il·lustració de la coberta: Frederic Mauri(oli sobre tela, 81×60 cm)

Disseny gràfic: Imatge-9, SL

Correcció i composició: Núria Grau

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: XXXX

Dipòsit legal: XXXX

Editat amb la col·laboració de:


En aquest paquet bibliogràfic —volum cinquè de l’obra completa de Bladé, corresponent al Cicle de la terra natal III—, el lector hi tro-barà —complet— el petit monument de la memorialística catalana del segle xx que és L’edat d’or. També, per fer memòria, recordarem que, en la introducció del volum 3, advertíem de la troballa a mitjans del 2007, per part del fill de l’autor, del text mecanografiat de la segona part de L’edat d’or, que és la que ara s’afegeix —després de restar cinquanta anys inèdita— a la primera, ja publicada pòstumament, el 1996.

Pels qui anem confegint aquesta Obra completa —editorial, Artur Bladé Font i jo mateix— és un gran goig poder oferir, unitaris i sencers, després d’una extensa revisió dels originals, tots els capítols que formen les dues parts («Records de noiesa» 1907-1919, i els «Records d’adoles-cència» 1919-1929) amb què l’autor, des de Ciutat de Mèxic, els anys 1957 i 1958, va dividir el conjunt de la seva primera memòria vital al poble natal, aquell Benissanet que, gràcies a Bladé, entraria aviat dintre de la mitologia literària catalana, com Arbó ho féu, anys abans, amb el delta de l’Ebre.

A més de tota la segona part que no es coneixia, el lector podrà co-nèixer, igualment, unes pàgines que restaren també sense publicar quan, el 1996, a Columna Tresmall, va editar-se la primera part d’aquesta obra i que corresponen al que Bladé anomenà «Antecedents», és a dir, la gènesi del drama familiar que suposà, quan tenia dos anys, el 1909, la sortida, sense retorn, dels seus pares cap a l’Argentina. En aquestes

INTRoDUCCIó


6 Xavier Garcia

quinze pàgines d’«Antecedents», que serveixen per argumentar la seva infantesa («plàcida i un pèl trista») i l’adolescència posterior, Artur Bla-dé i Desumvila fa un resum, magnífic, d’allò que va ser anomenat un «drama familiar». El lector valorarà per ell mateix la intensitat d’aquest «drama», escrit des de l’exili quan l’autor ajustava la cinquantena. Em permeto la llibertat d’avançar que és una de les seves proses amb més intensitat psicològica, ell que —potser a causa d’aquesta mateixa sepa-ració paterna— va dedicar-se sempre a relatar la vida dels altres i dels paisatges abans que furgar en la pròpia ferida. Potser per aquest motiu, quan preparava l’edició de la primera part de L’edat d’or —on havien d’anar aquests «Antecedents»—, a les acaballes de la seva vida i a ins-tàncies d’Albert Manent, va decidir no incloure aquestes pàgines, dig-nes d’un drama psicològic de Shakespeare o, més contemporàniament, d’un Dostoievski.

Sigui com sigui, aquí estan aquests «Antecedents», que van marcar per sempre més la seva llarga vida posterior, uns antecedents duts, exem-plarment, amb un dolor interior que, evitant la compassió, va sublimar al defora amb un amor sense límits a la família que formaria, als amics i a la pàtria —un tríptic d’afectes que inclogué, en un home de lletres com ell, la nostra cultura, història i geografia.

Tot porta a pensar que el conjunt memorialístic de L’edat d’or va ser escrit —ara fa cinquanta anys— després del viatge exploratori de tres mesos, la primavera-estiu de 1956, que Bladé féu a Catalunya, enyorat com estava des de Mèxic del «país natal». Aquest retrobament, recollit al seu llibre Viatge a l’esperança (Pòrtic, 1973), que formarà part del volum sisè d’aquesta obra completa, degué produir en el seu esperit el record immediat del vell «drama familiar» en reveure les restes familiars i del poble disset anys després del naufragi de la guerra civil.

Així, doncs, després dels seus clàssics Benissanet (1953) i Crònica del país natal (1958), en què glossava la realitat del seu «exterior immediat», a partir d’aquell darrer any —i havent vist de nou la fesomia de la pròpia terra i de la seva gent— s’aplicà a descriure el que podríem anomenar el seu «interior íntim», casa i ànima endins, un exercici d’introspecció realitzat després de la suma de vendavals familiars, d’adolescent i pa-triòtics que l’afectaren. El resultat —tant literari com conceptual— va


7Introducció

ser aquest tresor de memòria íntima en la que, en la plenitud de la seva maduresa, es retrata a si mateix, retornant a l’anomenada «edat d’or» de la infantesa i joventut, en un intent sincer d’humanitat autèntica, con-trapesant els desitjos i remarcant les realitats sovint contràries, i sabent tanmateix que «analitzar la pròpia història equival sovint a enfosquir-la, car, qui sap res del cor dels altres ni tan sols del d’un mateix?».

Tota l’obra està plena d’aquests interrogants i percepcions, pròpies d’una experiència vital intensament viscuda. Com aquesta altra: «El cert és que vist de prop tothom fa pietat i que el que és essencial, en cap qüestió, no ho ha dit encara ni ho dirà mai ningú», una asseveració de caire metafísic —entre el sentiment patent del dolor humà i la sensació latent que no és expressable— que, certament, porta tot l’aire filosòfic de Wittgenstein, que dubto que Bladé hagués llegit.

L’autor qualifica aquesta «immersió de l’home madur en el propi passat» d’«aventura». Conscient que «la sola realitat possible, en lite-ratura, és la realitat idealitzada», fa tanmateix l’esforç escrit de reflectir i analitzar, amb tots els matisos, la realitat diguem-ne «real» del món inicial que va viure, en una barreja més o menys compensada de «record entendrit» i presència lacerant de «tot el que ha vingut després».

En aquestes memòries d’infantesa i joventut s’hi troba, a més, com a complement d’alt contingut, la reflexió de «tot el que ha vingut des-prés», que lliga, en un mateix conjunt vital, una infantesa sense pares i una edat adulta sense pàtria. Així, per la literatura i el record, l’home madur s’arrela en la memòria del passat primordial com a àncora de salvament, amb «la complaença de retornar a la font de la pròpia exis-tència abans que el fil d’aigua no s’estronqui per sempre».

Amb aquest alè de gran humanisme —sempre una mica condicionat per un «destí» inaferrable que «reposa en la falda dels déus»—, Bladé inicià aquesta «edat d’or» com la seva obra més personalitzada, després d’haver escrit llargament sobre les personalitats dels altres, dels quals no l’interessava tant el que feien com el que pensaven o sentien, conforme, igualment, a la manera de viure, motivat per les circumstàncies, que experimentà l’escriptor des de ben jove.

El mecanoscrit original d’aquestes memòries d’infantesa i adolescèn-cia va ser dividit per Bladé en dues parts: la primera, titulada pròpiament


8 Xavier Garcia

«L’edat d’or» (de l’any 1907 al 1919) —que és la que fou publicada el 1996, però sense les primeres divuit pàgines originals relatives al «dra-ma familiar» citat— i la segona —inèdita fins ara i que el fill trobà el 2007 (any del centenari) entre «els papers del pare»—, que Bladé titulà «El temps de les cireres» i que abasta el període d’adolescència, entre 1920 i 1929. L’autor en féu dues versions, amb els típics papers ceba de l’època, profusament corregides, i el conjunt de les dues parts va obte-nir, el 1960, el premi Copa Artística en els Jocs Florals a l’exili, celebrats aquell any a Buenos Aires.

Aquesta segona part, tan important com la primera, relata el període crucial de l’adolescència de Bladé, quan passa de ser el típic «noi con-templat» pels avis materns (dels quals sempre destaca el paper formatiu que tingué per a ell l’avi Enric Desumvila) a haver d’espavilar-se en tots els afers: personals, laborals, socials, sentimentals o ideològics. El relat d’aquesta progressió, en un creixement dubitatiu tan propi d’aquest pe-ríode, però resoltament impel·lit per la mateixa vida, és senzillament fascinant, perquè confirma el que el mateix Bladé va deixar escrit en un o altre lloc de la seva obra: «A l’edat de vint anys tots estem ja editats.»

En una escena que recorda la de Josep Pla —davant de Llafranc i Calella de Palafrugell, als seus vint-i-un anys, el 1918 (El quadern gris, 1966), mirant de descriure l’espectacle de la mar i manifestant el sen-timent de pertinença al seu país—, Bladé (pocs anys més tard, cap al 1920, amb tretze) fa dir al jove que fou en aquella època un sentiment semblant: «Quan arribava el temps de les cireres —que era la fruita que m’agradava més— anàvem a la Palmereta, la sénia de la meva família paterna […]. Així vaig començar a enamorar-me del meu país i ara puc dir que cap altre dels que he vist anant pel món no m’ha plagut tant.» A continuació fa una descripció tan amorosida, autèntica i poètica de l’esperit d’aquest paisatge —sense caure mai en la badoqueria, en l’exa-geració o en el ridícul— que aquest text hauria de significar —i, de fet, significa— molt més que una simple enumeració d’accidents geogràfics o productes agrícoles.

És tot un món, unitari i divers, el que allí hi ha, exultant de vida, de treball no del tot mecanitzat i de calma contemplativa per a qui el sap gustar, com Bladé va demostrar plenament. Quan va viure aquell


9Introducció

seu món, sense adonar-se’n el conformava, i quan en va ser lluny, amb la nostàlgia que en sentia, el consolava. Talment feia aquells mateixos anys (1921-1922) Joan Miró, des de París, evocant el seu Mont-roig de vinyes i garrofers a La masia, individual i coral alhora, humana i natural al mateix temps, lligant el respirar de la terra amb l’alenada lunar que baixava del cel, relligant el dia i la nit, on creix tot el que es veurà a la llum solar.

En la seva literatura, Bladé procedí igualment, perquè, a més de la tècnica depurada per fer-ho, la seva ànima bategava al ritme de les hores del dia, de les estacions de l’any, lligant-ho tot, també: del microcosmos de l’herba menuda a la coberta celest, i de la individuació de la seva gent (on cadascú tenia un nom que se sabia) a la comunitat no gregaritzada reunida en festa o en el feineig diari.

Aquesta segona part de L’edat d’or —la que ens faltava per conèixer la seva realitat fins als seus vint anys— farà igualment el seu impacte, doncs, com sempre, conté una informació molt fidedigna de com evo-lucionaven, junt amb el seu esperit, les coses i les persones, no solament al seu poble, sinó també a Barcelona, on —com ha fet gairebé tothom als inicis de la jovenesa— va voler acudir-hi a viure i a treballar, en una primera estada, entre 1925 i 1926 (quan intentà sense èxit entrar en una redacció periodística), i en una segona, entre 1928 i 1929 (quan féu el servei militar a Marina i estudià per sanitari).

Escriptor i descriptor d’«interiors» i d’«exteriors» —tant els seus a Benissanet com quan estava a Barcelona, primer en la infantesa, després ja en la primera joventut—, aquest va ser el seu món, el seu «exterior immediat», la biografia dels seus primers vint anys, uns «interiors ín-tims» fets de cultura i esperit, també d’humanitat de bona llei, de con-ciliació de contraris i d’amor i pietat per a tot el vivent, sabent i intuint que al costat de tot gran primer goig ja hi treu el nas el sofriment, en una dualitat pel que sembla fatalment inevitable que ell va voler supe-rar, sentenciant, amb magistral controvèrsia filosòfica amb el mateix Shakespeare, que «Tot és i no és».

Xavier Garcia


L’edat d’or


PARAULES PRELIMINARS

El títol d’aquest llibre s’ha de prendre cum grano salis, com deia un vell parent meu que era mig llatinista. Car suposo que és així, irònica-ment, que tothom parla de l’adorable mite que situa tota «edat d’or» —ja sia de la humanitat, ja sia de la vida individual— en els princi-pis. Perquè el cert és que dels inicis de la història dels homes se’n sap ben poca cosa i tot decanta a creure que no foren pas gaire daurats. Ara, plaçar aquella edat en la noiesa de les criatures —per bé que sigui igualment una galindaina— ja sembla una cosa més enraonada pel fet d’evocar, gairebé sempre, un període fetiller i desmanegat, ple de sorti-legis i revelacions, amable en un mot, àdhuc quan la infància fou una mica trista car, així i tot, sol deixar un record entendrit. I és ara que me n’adono, perquè aleshores, la meva tristesa només devia ser com un re-flex de la que sentien els meus avis materns amb els quals vaig passar els primers anys de la meva vida. Sota el tou de llur tendresa s’hi amagava una gran pena, ja que els bons vells patien de l’absència de la seva úni-ca filla —la meva mare— com d’una mutilació. Un conflicte familiar, en efecte, va comportar l’allunyament dels meus pares («per un parell d’anys» en el propòsit), del clos natal. En penyora de retorn, van deixar llurs dos fills —el meu germà i jo— amb els avis paterns i materns res-pectivament. Van passar els dos anys, però el retorn no fou possible. Poc temps després morí l’àvia paterna i aquesta mort convertí el conflicte en un drama de grans conseqüències. Basti saber que el drama era verita-ble, atès que tots els personatges en patien i tots eren bona gent. Quan


16 Cicle de la terra natal III

hi ha culpables o malvats en un drama, les coses són més clares perquè un sap amb qui se les heu. Però quan no n’hi ha, cal donar la culpa a les circumstàncies o a la vida, sempre una mica prostituta, o simplement el destí, com feien els antics. A cadascú, la seva història, no hi ha més remei. Analitzar-la, però, equival sovint a enfosquir-la, car, qui sap res del cor dels altres ni tan sols del d’un mateix? El cert és que vist de prop tothom fa pietat i que el que és essencial, en cap qüestió, no ho ha dit encara ni ho dirà mai ningú.

Sigui com sigui, allò que va passar corrobora, em sembla, la teoria que fonamenta en la noiesa el caràcter i el comportament de l’home. «L’esperit, igual que el cor —diu un gran escriptor— es forma d’hora, i moltes persones resten tota llur vida el que va fer-les llur infància.»1 És veritat. Però les dificultats comencen en tractar d’estergir sobre el paper els antecedents necessaris per a fer-ho comprendre, uns cops per manca de dades, altres per pudícia o perquè no sempre és fàcil d’explicar «allò que tal vegada s’esdevingué», ni tan sols el que un sent. D’ací potser que la sola realitat possible, en literatura, sigui la realitat idealitzada. Tot i saber-ho, aqueixa immersió de l’home ja madur, almenys en anys, en el propi passat, quina aventura! Sobretot en el passat relatiu a la noiesa i a l’adolescència, ja que, per a la gent de la meva generació, tot el que ha vingut després pot dir-se que només ha estat neguit, angoixa, sofrença i desengany. Castigats, després de vençuts, per delictes que no vam co-metre, hem viscut un temps en què no s’ha respectat cap llei, cap dret, cap sentiment i un ha sentit sovint la impressió que la humanitat no és digna ni de la terra que trepitja. Així, en tant que supervivents, per sort, per desgràcia o per casualitat, no se’ns pot exigir de confiar massa en l’esdevenidor sempre incert i opac. Tot el més que gosaríem dema-nar-li seria la pau, l’oblit de moltes coses i una mica de tranquil·litat interior. El sentiment, fruit de l’experiència, que tot és provisional, pre-cari i enganxat amb agulles com una lliçó d’estudiant, costarà molt de desarrelar. Això no obstant, cal viure o, si més no, cal intentar-ho. Però la solidaritat amb la vida, si l’hem de mantenir, no comença ara. Va co-mençar en aquella edat, d’or o de llautó, vers la qual l’home, a mesura

1 André Maurois, Mémoires.


17L’edat d’or

que envelleix, gira els ulls i recorda cada dia més amb la complaença de retornar a la font de la pròpia existència abans que el fil de l’aigua no s’estronqui per sempre. I vet aquí el que podria ser un intent de justifi-cació de les pàgines que segueixen.

A tot això, que ja és prou incoherent, per bé que obligat, vull afegir encara que llibres com aquest justifiquen totes les prevencions i jo sóc el primer a reconèixer que només els poetes i els bons escriptors arriben a convertir, si s’ho proposen, els records personals de l’edat pueril en obra d’art. És evident que jo no puc oferir tant. Un altre inconvenient d’aquesta mena de llibres és l’ús, immodest i immoderat, de la primera persona. El jo és odiós, com ja és sabut, i sobretot el dels altres, com també ha estat dit.

Finalment, cal no oblidar la capa de purpurina que el Temps, expert decorador, i l’enyorança, reflectidora de llums apagades, posen sobre les nostres evocacions. Ells són els suprems artífexs de les «edats d’or», les quals, en la realitat immediata ben mirades, sempre semblen d’un me-tall més ordinari. I, malgrat tot, diguin el que vulguin, els records són l’única riquesa veritablement nostra, l’únic tresor que ningú no ens pot prendre. Mancat de la facultat de recordar, l’home no tindria res, ni tan sols esperances —sempre en resta alguna. I la seva vida seria ben poca cosa, encara més poca cosa.


ANTECEDENTS

i

L’any 1834, en plena guerra civil, un besavi meu, Salvador Desum-vila,2 fill de Barcelona, liberal amb tota la barba i apotecari de professió establert a Benissanet, fou un dels reorganitzadors més destacats de la Milícia Nacional a la Ribera i el Priorat. Va prendre part en nombroses accions i arribà a coronel. Essent-ho de la plaça i castell de Falset, va tenir tres fortes topades amb el conegut guerriller carlí Josep Bru, dit el Basquetes, natural de Tivissa. «Una, a la Figuera, el dia primer de de-sembre del 1837, una altra a la Torre de Fontaubella, el dia 12 de maig del 1838, i una tercera a prop de Garcia, el 25 del mateix mes i any.»3 Poc temps després, acudí en defensa de Móra d’Ebre, atacada per les forces de Ramon Cabrera, i hagué de fer-se fort en el castell que domina també aquesta vila. Assetjat pel capitost tortosí i comminat a capitular sense condicions sota l’amenaça d’un assalt a mata-degolla, va contestar,

2 Un cosí meu, dit també Salvador Desumvila, com aquell besavi comú, una ve-gada em va explicar que ell havia sentit dir que el tal cognom era el resultat de la catalanització del francès De-sur-ville. No he tingut l’ocasió d’esbrinar-ho, però tot fa creure que es tracta d’un llinatge relativament poc estès potser pel fet de pervenir d’una soca única a la nostra terra.

3 F. Màrius Bru i Borràs, «Fulls d’història de la vila de Tivissa».



d’acord amb l’estil d’aquella època: «Abans morir que transigir!»4 I no es va retre, tot i que fou greument ferit.

El comandant Desumvila va conèixer, a Benissanet, una noia de casa Font i d’aquest mateix cognom, amb la qual va casar-se l’any 1831. La núvia va rebre, en dot, una casa situada a la placeta de Missa, davant per davant de l’església. A la mateixa casa, a l’entrada, l’excoronel i apotecari tenia la farmàcia, la primera que hi ha hagut al poble.5

El matrimoni va tenir dos fills; un noi, Salvador, i una noia, Ca-mil·la. Abans de no gaire va morir la mare. Al cap d’un cert temps, l’excomandant, obligat com aquell qui diu per les circumstàncies, va prendre per muller una germana de la primera, la qual va donar-li un tercer fill, batejat Enric perquè va néixer el dia d’aquest sant (15 de juliol del 1845).

Els dos fills de l’apotecari van aprendre les primeres lletres al poble natal i la segona ensenyança a l’Aula, escola d’un cert renom, regentada per dòmines, establerta de feia poc a Móra d’Ebre. De Benissanet a Móra només hi ha una horeta de camí. Sortien de bon matí, s’empor-taven el dinar i retornaven a casa entre dos llustres. Com que anaven a peu, tant hivern com estiu, van fer cama de caçador i caçadors van resul-tar, en efecte, tots dos. Ja batxillers, el pare va enviar-los a Barcelona, on el gran va començar a estudiar la carrera de farmàcia i el petit la de lleis. I encara que el primer hi hagués anat un parell d’anys abans, el segon el va atènyer perquè Salvador perdia el temps aprenent de tocar la guitarra —i àdhuc tocant-la pels carrers— i ballant els rigodons, el vals, la polca saltada i altres danses. Cap de brot de l’estudiantina farmacèutica, fou sempre una mica bohemi i amic de la facècia i la bullanga. Diuen que va inventar alguns trucs —de més o menys bon gust— per a divertir-se i a l’ensems fer-se amb diners per a pagar la dispesa si la pensió paterna ja era esgotada. Bon andarec com era, en certa ocasió anà de Barcelona

4 Historia de la Milicia Nacional.5 Aquesta casa, que quan jo era petit era del senyor Jacint Pellisa —i per això en

deien Ca Cinto— fou destruïda per l’explosió que enderrocà l’església i el campanar a les acaballes de la darrera guerra civil. Poc temps abans, encara s’hi van trobar pots —d’aquests que ara van tan cercats— de l’antiga farmàcia.


21L’edat d’or

a Benissanet, caminant de poble en poble, en companyia d’un parell de romançaires als quals acompanyava també amb la guitarra i ajudava a vendre els romanços. Arribà al clos natal embolcallat amb la seva capa plena d’agulles, cintes i medalles que servien per a no fer massa visibles els estrips.

Tot decanta a creure que Salvador va donar més d’un maldecap al seu pare, al revés de l’Enric, xicot seriós, excel·lent estudiant, i de Camil·la, bella i bona noia a qui la mort sotjava. El còlera se l’emportà, en efecte, a l’edat de vint-i-tres anys, un mal dia del 1854. Va ser un cop terrible per a tots. El pare, sentimental i lletraferit, va compondre un epitafi romàntic que va fer gravar sobre marbre i encara es pot llegir en la tomba, adossada a la capella, de la meva família materna al cementiri del poble:

Broten lágrimas de amor,caminante, de tus ojos,ante los tristes despojosde tan bella y tierna flor.

L’excomandant, amb el cor desmantellat, no va tardar gaire a reunir-se amb la seva filla, seguit per la seva esposa al cap de poc temps.

A causa d’aquest seguit de desgràcies, els dos orfes no van poder acabar els estudis i van haver de retornar a la casa pairal. Entre les fin-ques deixades pels pares, hi havia la sénia, que després fou anomenada del Ros o del Rentador, la qual té la casa al començament del raval del Calvari. Sobre la llinda, durant molts anys, s’hi podia veure el nom «Desumvila», en lletres en relleu i emmarcades. Jo encara les vaig veure, de petit. L’avi Enric solia mostrar-me-les quan passàvem per davant aquella casa anant a la vinya dels Fornos —una mica més amunt del cementiri— i que encara és meva. Però en aquell temps, ja feia molt de temps que la sénia del raval del Calvari ens pertanyia. L’avi se l’hagué de vendre, després de la fil·loxera.

He sentit dir que, mentre van ser joves, l’avi Enric i l’oncle Salvador van despendre molts diners en llibres, gossos, escopetes, solfes, guitarres i altres instruments, perquè també eren músics i van contribuir a fun-



dar la primera banda benissanetana, la qual, torn a torn, van dirigir. El primer tocava el clarinet, l’altre el fiscorn.

L’any 1874, en reprendre la guerra carlina, van anar, de voluntaris, amb els constitucionalistes. Alts i forts com el seu pare, eren així ma-teix liberals i barbuts. En aquell temps, Salvador va conèixer una noia valenciana, Josepa Poveda, que havia anat a passar les festes majors a Benissanet, on tenia parents, i se li declarà mentre ballaven una polca saltada, el primer ball enllaçat que s’hagi vist en aquell poble, amb gran escàndol del senyor rector i altra gent. Aquell ball acabà, per dir-ho així, en matrimoni com mai, potser, no n’hi ha hagut cap de tan ben avingut i feliç. Abans de no gaire, Salvador obtingué la plaça de secretari del poble de la Fatarella, on va viure molts anys i on va morir —ja molt entrat al segle xx— volgut i respectat de tothom. La vídua, a qui deien la tia Pepa (pronunciat a la valenciana, tal com ella parlava) retornà a Benissanet, on jo encara vaig tenir el goig, d’adolescent, de parlar-li moltes vegades i de fer-li explicar coses. Era una dona molt llegida, plena d’esperit, d’una gran memòria, graciosíssima. Un fill seu, dit com el pare, flequer d’ofici, s’establí a Rasquera. Fou el pare del meu cosí Salvador —a qui deixà la fleca—, pare, al seu torn, del cinquè Salvador de la família.6

L’avi Enric va casar-se igualment a Benissanet, vers el 1880, amb una noia del mateix poble, na Josepa oriol Fortuny (Fortuño en els papers), a qui els seus pares van fer pubilla i la hi van deixar casa gran al carrer de Bonaire (la casa on jo havia de néixer) i unes vinyes. Van tenir un fill, mort en el moment de néixer, i, més tard una noia a la qual van posar Enriqueta. (Fou la meva mare.)

6 El Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll) assegura que el llinatge Des-umvila existeix a Barcelona, Montcada, Arbúcies, Ripoll, Saus, Benissanet, la Fatarella, etc. Jo, però, tret dels meus parents de Rasquera, no he trobat sinó una persona que s’ho digués. Va ser un soldat ferit a qui vaig trobar, per casualitat, a l’hospital de Montserrat, durant la guerra (1938). Era de Barcelona i no em va saber dir res del que m’interessava. La genealogia no era el seu fort. I ara no fa gaire (1964) la revista Serra d’Or, en una recensió, feia esment d’un Desumvila (de segon cognom). No en tinc cap més dada.


Part I

Records de noiesa

L’enfance passée, rien n’est sérieux.

Jean Rostand


I

En tota provatura de reconstruir, imaginàriament, el passat o de fer reviure, gràcies a la memòria, les coses mortes, hi ha una intenció fa-dadora i, per tant, condemnada a fracassar. I, amb tot, la casa on vaig néixer, temps ha desapareguda, s’alça enmig dels meus records tan viva i real com quan jo hi vivia. Tant, que, de vegades, em sembla que no he deixat mai d’habitar-la; però potser el més cert és que ella viu en mi.

La casa portava el número 7 del carrer de Bonaire i era dels meus avis materns. Quan jo vaig venir al món, l’avi Enric tenia seixanta-dos anys i ja en feia uns quants que era el secretari de la vila. (D’ací que de la casa en diguessin Cal Secretari). Home de bona talla, robust, però no gros i més aviat amb el rostre eixut, llarg i una mica quixotesc, tenia els ulls clars, gairebé blaus, el nas caixut i la barba —ja amb més sal que no pas pebre— tallada curta a la manera dels liberals del seu temps. De jove, havia estudiat la carrera de lleis, però no va poder acabar-la a causa de penoses circumstàncies familiars. Estimava la família, la terra, els llibres i el treball. Estimava també la llibertat i entre els seus principis cal destacar el respecte a la llei, a la paraula donada i a totes les creences i opinions llevat de les que preconitzen la violència i la supressió de l’ad-versari. Enemic de tot fanatisme, escèptic amable, modest i estoic en el fons, era, per tot dir, un home de cor.

L’àvia, que es deia Josepa, era petita, prima, moreneta, amb els ulls negres i vius, de noia —uns ulls que no van envellir mai—, i sempre amb una dita o una cançó a flor de llavi. Cinc o sis anys més jove que



l’avi, estimava les mateixes coses que ell i una altra: les flors. Les clave-llineres florien als balcons i al pati de la casa.

Com que la casa era gran —amb trulls i celler sota terra, un entre-sòl, un pis principal i una golfa que a mi em semblava immensa potser perquè no tenia envans—, vaig descobrir-la a poc a poc. L’entrada era espaiosa, rectangular, alta de sostre, i donava al pati, que feia com un replà al capdamunt, on l’àvia rentava i estenia la roba. Aquest pati te-nia accés, per una portella de gran forrellat, al carrer Nou, el qual, en aquella època, era nou únicament de corrals i aixoplucs de carro. Val a dir que aleshores encara s’hi alçava, desafiant els segles, la gran bastida del Molí de la Vila, tot de pedra, com una fortalesa, l’edifici públic més antic, potser, de la població. Les olives eren aixafades amb moles còniques. Era de giny i de lliura, com els vells molins romans. Sota les seves voltes hi niaven les òlibes, amigues de la nit. El Molí de la Vila fou enderrocat l’any 15 o 16.

Hi havia regions de la casa, particularment les subterrànies, que, de petit, no em feien gràcia i només les visitava en companyia. La golfa també em semblava respectable, així com un pou que pujava del pati i tenia el brocal a l’entresòl. L’avi, sempre prudent, va fer-lo tapar amb unes fustes quan jo vaig començar a córrer amunt i avall. A mi em feia l’efecte de viure en un món de tres estatges —un de conegut i dos de misteriosos— tal com s’imaginaven l’Univers els homes de l’edat mit-jana.

L’estatge conegut era el del mig, tal com cal; el pis on fèiem vida. Tenia sala menjador, llar, cuina i quatre dormitoris. A la sala hi havia un armari ple de llibres —els bons, els relligats—, un rellotge de paret i un escalfapanxes. Per anar al foc i a la cuina calia recórrer un llarg passadís amb dues portes: l’una donava a les escales de la golfa, l’altra al vestíbul dels tres dormitoris interiors. També en aquest vestíbul hi havia un armari amb llibres i un altre, de més gran, per guardar la roba. L’habitació principal, on dormíem, tenia, igual que la sala, el balcó al carrer de Bonaire i era presidida, per dir-ho així, per un gran retrat de quan la meva mare era fadrina. Duia una pinta alta, mantellet blanc, de blonda, i una rosa al pit.


Documents

Artur Bladé i Desumvila - cossetania.com · 2013. 7. 23. · ració paterna— va dedicar-se sempre a relatar la vida dels altres i dels paisatges abans que furgar en la pròpia