Contes per volar des de casa

#sisebencasa

Un text de Sise B delCEIP Juan Carlos IALMENARA

Autors:

Derek CerveraLia FerrandoIratxe FornerAlejando FranchCarlota FusterYeray GallardoFelipe GamisIsaac GarcíaIker GiménezValeria GómezÁfrica GomisArian IniestaRaul IniestaNacho IniestaPablo IniestaManu LlorensLeire LópezNatalia LópezTeresa MartínezAndreu NavarroMaría Sánchez

Copyleft Almenara 2020

Aquestes històries escrites des de casa enple confinament són fruit de la creativitati la il·lusió d'un grup d'alumnes peròtambé de la seua vitaitat i ganes de viureun món millor.

Mario Viché

Podran confinar els nostres cossos, peròmai acabar amb els nostres sentiments dellibertat. I quína millor manera de passarel confinament que amb la lecturad'aquests texts creat pels xiquets ixiquetes de sisé B?

Lluís Lairón

4

El peluche viviente

Érase una vez un peluche que tenía vida y nadie losabía entonces un día por la noche se fue se fue a lanevera y se lo comió todo no dejo nada y a lamañana siguiente le echaron la culpa al dueño delpeluche y se fueron a comprar más porque sino notenían para comer y cenar y volvió a pasar esamisma noche así sucesivamente todas las nocheshasta que al final pusieron una cámara porque eldueño les decía todo el rato no yo no he sido yentonces el dueño decidió poner una cámara en lacocina y se dio cuenta de que era el peluche y comono quería contar nada porque si no se lo iban allevar y a la noche antes de que se vaya a dormir sefue a la cama y le dijo al peluche ya sé tu secreto yentonces el peluche le contesta y cómo lo hasdescubierto y no se lo digas a nadie por favor que sino se me llevarán si no me vas a volver a ver nuncay también si dices que me has visto comerme lanevera dirán este chaval está loco y si quieres noshacemos amigos y pero decides tú y entonces eldueño llama a Alfonso. Le contestó vale seremosamigos y mejores amigos pero solo una promesa novas a volver a atracar la nevera y yo te comprarécomida aparte, trato hecho? y entonces el peluche ledijo trato hecho!! El peluche le dijo lo que a él más legustaba comer y se hicieron muy amigos y él lecompró lo que más le gustaba comer y vieron pelisjuntos y comió y comieron. Cuento contado aquí seha acabado

Derek Cervera

5

Som uns campions

Soc la protagonista d’aquesta història, hola elmeu nom és Lia i em vas a acompanyar en lameva experiència. Era un dia normal clar, peròjo no sabia el que anava a passar, un virus queestava a l’altra part del món hi havia arribat aEspanya, hi començaven a eixir infectats, vaarribar fins a tal punt que el govern ens vatancar a casa sense deixar-mos eixir, sols per alo necessari, des de les cases tots erempendents del mòbil perquè tots hi feiemvídeocridades per vore-mos els uns als altres,encara que siguera per una pantalla. Morienmoltes persones cada dia i no es podiendespedir d'elles, cada dia a les vuit de la nit totseixiem als balcons per aplaudir, agraïr alsmetges els seus esforços i per xarrar amb elsveïns de lo que siguera, sols per tindrecompanyia, jo estava en casa amb el meu gos,el meu pare i la meva mare. Cada dia intentantfer una cosa diferent però les ideess’esgotaven. Me'n recorde de que hi vaig ferpots de sal colorits, jugar, plantar lentilles,marató de pel·lícules, dibuixar i pintar molt, ferfiguretes de fimo, que es una plastilina que alforn es fa dura, fer fotos o intenar fer-les, voretutorials de coses sense fer-les derprés, tindreconexió amb els companys de classe i elmestre per fer tertulies dialògiques amb altrespersones o fer jocs amb Scratch, vore videosde la familia en concret de les meves doscosinetes que nasqueren un dia després delconfinament a casa, fer deures, cuinar i, com

6

no, estar amb la familia i aprofitar per fer cosesque no has fet. Vam estar uns mesos tancats acasa sent cuidadosos, però tot per salvar vides,i si vos heu donat conter si ho he narrat en futurés perquè aquesta cosa va a parar algún dia, ipoc a a poc tots anem a poder eixir al carrer ivore a la gent que estimem, som uns campionsi anem a aguantar fins al fí , perquè el dia quedessitgem està més prop que mai.

Lia Ferrando

7

Abril, Ivan i els avions de paper

Un dia de quarantena per la nit jo estava mirantper la finestra perquè no em podia dormir. Vaigveure que en una finestra de l’edifici de davantestava el meu veí Ivan. Els dos ens saludàrem icomençàrem a pensar com podíem parlarsense tindre que cridar d’edifici a edifici. Ell emva fer el gest d’espera i va agafar un paper, vaescriure una nota i me’l va llançar, jo vaig fer elmateix i així ens passàrem moltes hores.Estiguérem alguns dies comunicant-se així finsque una nit escriguérem una cosa i es va ferrealitat. Nosaltres no ens ho creiem així quedecidírem escriure una altra cosa i també es vafer realitat. Al veure això els dos estàvem moltsorpresos i ens començàrem a fer moltespreguntes. Per què ocorria això? Eracasualitat? Si açò acabava en males mans quepassaria? Desgraciadament comprovàreml’última pregunta quan un dels avions va caureen mans d’un veí molt problemàtic. Aquell veíva escriure al nostre avió: “Que s’estavelle unmeteorit al meu barri” i el va llançar. Nosaltresno podíem fer res mentre miràvem un meteoritarrimant-se al nostre barri, els dos al mateixtemps ens ficàrem a fer nous avions de paperper intentar evitar el desastre però noaconseguírem llançar-los, quan el meteoritestava a punt d’esclafar-nos va desaparèixer.En aquell moment descobrírem que amb elsavions de paper no podien fer-se cosesdolentes. Ivan i jo els utilitzàvem per a que lagent es quedara a casa i sols decidiren eixir en

8

situacions necessàries o urgents. També houtilitzàrem per a resoldre molts problemes. Alllarg del temps anàvem descobrint noves cosesque no es podien fer amb els avions com;reviure a algú o fer desaparèixer virus imalalties però sí podíem ajudar a curar-les.Gràcies als nostres avions contribuírem a unavida un poc millor.

Iratxe Forner

9

La muerte de Pinñaton

Cuando Pinñaton se fue rápido se encontró conun león y pensó que como escaparía. El leónse fue. Pinñaton se tranquilizó. Valentín saliódel hospital porque le dieron el alta. Seencontró a Pinñaton. Valentín quería hacer laspaces con él pero Pinñaton no. Entonces lapolicía llegó a donde estaban, intentarontranquilizar a Pinñaton. Sacó su pistola y sepuso a apuntar. Antes de querer disparar aValentín, Pinñaton dijo: lo siento Valentín estoera una misión de mi país.

Todo esto era una mentira, te he estadoutilizando, lo siento. Entonces recargó la pistolaapuntó a Valentín pero el padre de Valentín,que era el comisario, disparó en toda la barrigaa Pinñaton. Intentaron curar a Pinñaton en elhospital pero fue imposible, ya estaba muerto.En el entierro se encontraron con sus padres ydijeron: más vale que estéis atentos porque mifamilia y yo vamos a ir a por vosotros.

Alejandro Franch

10

Les xiquetes perdudes

Hi havia una vegada dues xiquetes que erengermanes, es deien Clara i Carla, elles jugaven alpilla pilla pel jardí de la seua casa doncs un dia litocava pagar a Carla, Clara buscà un lloc onamagar-se i es va trobar una porta on li matava lacuriositat de saber que hi havia allí dins, doncs laseua mare li digué que mai entrara per aquella porta.Clara no l’importà lo que li diguera la mare i l’obrí,soles hi han plantes digué però a continuació va vorealgo molt estrany, algo que no havia vist mai, era unmón de fantasia on tot era fantàstic, lo que ella nosabia es que si et ficaves en eixe món tan fantàsticno podries ni voldries eixir d'ahi. La seua germanaCarla ja va acabar de contar els dos minuts, doncsva estar molt de temps buscant-la, fins que trobà laporta oberta d’on es va ficar Clara doncs ella es ficàper a dins per a buscar-la, la va trobar! Doncs aracom era un món tant fantàstic no podien eixir d' ahí.Era tot perfecte, gent perfecta ,doncs quan es vanadonar d’on dormir es van donar conter de que feienac.i, van dormir en el carrer i van sopar en unagelateria perquè Carla tenia alguns diners, al diasegüent es ficaren a preguntar a gent de com eixird'acíi, de com van arribar ells ací, però ningú el feiacas, és com si no tingueren boca, després trobaren auna persona que li'ls digué que soles podrien eixir deahí anant al castell del monstre i arrebatant-li elsseus fills. El monstre era una bèstia, es menjava atot el món, però sols podrien acabar amb els seusxiquets i ell desapareixeria per a sempre. Lesxiquetes ho anaven a fer per a eixir d'ací però tambés'arriscarien la vida però ho van fer igual. Van anar ala cova on es situaven el mostres i els seus dos fills,estaven dormint algú que mai havia vist i tenien méspossibilitats de llevar-li-los doncs elles, passar el quepassara, es volíen molt, es van fer un text súper

11

bonic amb paraules molt boniques, es van adonar deque ara no era el moment i ho pogueren fer abans ies ficaren a la missió, entraren armades amb dosganivets que els va donar el poble per si acàs elsatacara que seria el més segur, les dos llevaren alsfils de seguida. El monstre es despertà, correguerenfins la porta i el monstre desaparegué, les seus criesno podien eixir fins que compliren quatre anys devida, ja en portaven tres. Elles contentes perquèpodrien tornar a casa. Entregarem a les cries alpoble per a fer-les bones per a que no foren com elseu pare. El poble li'ls donà les gràcies, ja haviaacabat aquest sofriment que portaven quatre anys.Carla i Clara desaparegueren d'aquell lloc i estornaren al pati de la seua casa on estaven els seuspares amb la policia buscant-les fins que elles estrobarén allí. La mare, molt preocupada, preguntantque havien fet durant aquestes quatre dies de notrobar-se a casa, doncs a una mare no es pot mentiri li varen dir tot el que va passar. La mare, moltenfadada, els va dir que no entraren a aquella porta ique ja han après de lo que han fet i que mai més estornarien a ficar allí dins perquè els podria passarcoses pitjors. Les xiquetes després de recapacitar livan preguntar que feia aquella porta allí i els va dir laveritat. Va passar el mateix que elles però la seuagermana va morir en aquell poble, li va menjar elmonstre i aquella porta estava ahi perquè no espoden desfer d’ella doncs elles passant lo que li vapassar a la seua tia i a elles no tornaren a entrar maimés.

Carlota Fuster

12

Los Aliens y el Mundo

El mundo entero estaba deseando que acabra lapandemia. Los alienígenas tienen un micrófono quese escucha todo y escucharon que un niño deseabaqua la pandemia acabe lo antes posible. Losalienígenas se pusieron manos a la obra. El jefe delos alienígenas dijo: depegamos mañana, nosllevamos las tres navescon toda la herramientanecesaria para acabar con el Covid-19.

¡ A por el Covid-19!!!. ¡Vamos a por ese virusrebelde! Empezemos por España que seguro quehay muchos. No vamos a dejar ni rastro de ellos.Continuaremos por Italia. También haremos lomismo, ni rastro dejaremos.

Los humanos se asustaron de nosotros al vernosllegar pero con un altavoz les dijimos:

Venimos en son de paz, queremos ayudaros con elCovid-19. Hemos visto que stá causando muchodaño.

Por fin está todo limpio en España e Itralia. Loshumanos nos adoran y nosotros adoramoes a ellos.

Continuaron matando al Covid-19 hasta acabar conél. Así de felices aacabaron los aliens y loshumanos.

Yeray Gallardo

13

El tenista extraterrestre

Havía una vegada un tenista extraterestre queli havien cridat per a jugar un campionat i ell vadir que si volia. Va escomençar el compionat iell estava molt nerviós perquè volia guanyar-loperò el primer partit va ser molt difícil però vaconseguir-lo guanyar i el seu amic l'estrela noestava feliç perquè sí continuava aixina noarribaria a guanyar el campionat. Al díasegüent l'extraterrestre va anar a guanyar i elpartit que va jugar va ser molt fàcil i vaaconseguir guanyar-lo i el seu amic l'estrela esva sorprendre molt perquè el primer partit no vaser fàcil però ell va arribar a s de final . Quartsde final no va ser res fàcil perquè el seucotrincant era molt bo perà va aconseguirguanyar però molt justet i el seu amic l'estrelano estava molt feliç perquè li costava molt il'extraterrestre va sentir això i es va esforçarmolt i va guanyr la competició. Quanl'extraterrestre va arribar a la seua casa es vaesforçar molt que es va cansar. Quan va arribarel día de la semifinal no podia perquè estavamolt cansat d'entrenar molt peroò va tindremolta sort de que el seu contrincant noestiguera perquè estava en diarrea i va guanyari va arribar a la final. Quan l'estrela va arribar ala seua casa no sabia que pasaaria dema en lafinal si guanyaria o no guanyaria.L'extraterrestre va estar tota la nit pensant enguanyar el partit. Al día següent varen ser lesfinals i l'estrela no va anar perquè ell sabia queno anava a guanyar però l'extraterrestre va

14

anar a donar tot lo d'ell i al final el partit va sermolt renyit però va guanyar ell i li varen donaruna copa per guanyar i es va ficar molt feliç i vacontinuar jugant al tenis

Felipe Gamis

15

Rodolfo, Antonio i un nou enemic

Rodolfo estava cansat de tantes aventures i volíadescansar i en les notícies van dir que laquarentena havia començat. Rodolfo es vaalegrar perqué al fi podia descansar però Antoniono es va alegrar perqué no volia estar tancat acasa perqué volia jugar i fastidiar als xiquets. Nopodien eixir per un virus anomenat COVID-19 ocom el diu quasi tot el mon Corona-virus. La gentes pensava que el Corona-virus era una bacteriaque anava de cos en cos infectant a tot el mónque també es veritat però el que la gent no sabiaés que el Corona-virus es pot mutar a una formahumana ja siga per camuflar-se o ja siga permenjar-se a la gent. El corona virus no vindrà finsa la casa - Digué Rodolfo. Antonio no estava moltsegur del que deia doncs que va començar atrobar una cura. Rodolfo estava jugant a la Play,veint pel·lícules amb palomites y pipes o jugant aque era un Astronauta que anava a la Lluna.Mentres Antonio estava llegint sobre el Corona-virus i el que et podia fer, Rodolfo: -netejat lesmans digué Antonio; - Per a que , digué Rodolfo;És una inmunitat, digué Antonio; - Quina tonteria,digué Rodolfo. De sobte Antonio va notar unacosquerella a l’ esquena, es va girar i va verue alCorona-virus Antonio darrere. Antonio es va girarrapidament i va tirar-li sabó amb lleigiu. ElCorona-virus se'n va anar a per Rodolfo però comno tenia res de defensa el Corona-virus se'l vaemportar a Rodolfo. Antonio el va intentar agafarperò se'l va esbarar.

Isaac Garcia

16

Mi propia historia

Un día como cualquier otro, una mujer dio a luz a unbebé. El bebé creció junto a su padre y junto a sumadre unos meses, pero después se separaron. Lamadre se quedó con el niño y tuvo que criarlo solavarios años. Después de ese tiempo, la madreconoció a un magnífico hombre y crío al niño junto aél. Pasaron los años y el niño creció y creció. En eseperíodo fue a la guardería y a infantil, donde hizo amuchos amigos, que a su vez le acompañarían en laaventura de primaria. En la escuela le iba bien yconseguía grandes notas. Dejando atrás la vida“profesional”, en la familiar también ocurrieron variossucesos. Por ejemplo: cada vez sentía a su padre nobiológico (no digo padrastro porque suena mal) ensu padre biológico y además nació una hermanita.Después de varios cursos empezó a distanciarse deel mundo que le rodeaba, pero con esfuerzo ymucha ayuda familiar empezó a reconducir sucamino. Hasta ahí puedo contar, la verdad es queesa historia es la mía. Verdaderamente sé que hayhistorias más interesantes que la mía, pero a mí mebasta. Estoy deseando ver que historias aguardanen cada uno de vosotros, así que espero que notardéis en contarlas. Lo último que quería decir esque la vida es lo más bonito que hay así que no hayque malgastarla, por lo tanto estos días no salgáisde casa, un saludo y espero veros en carne y huesolo más pronto posible.

Iker Giménez

17

El tunel soñador

Mika y Mike estaban en una excursión con elcolegio, y por la noche hicieron un esconditepor la montaña con sus bicicletas. Mika y Mikedecidieron ir juntos y fueron como locos abuscar a sus compañeros. Se adentraron tanto en la montaña quesintieron como que alguien les perseguía. No ledieron importancia, pero cada vez era másfuerte aquella sensación, hasta que giraron yse encontraron un hombre. Salieron súperrápido, hasta que por un túnel encontraron unaluz. Se metieron por aquel agujero sin saber adonde llegaba y sintieron un gran mareo, hastaque vieron donde se encontraban. Mika y Mikegritaban asustados, al parecer cada uno seencontraba en un lugar diferente. Mika seencontraba en DisneyLand, siempre habíadeseado ir allí y Mike se encontraba en Tokio,era su sueño visitar Japón. Mika y Mikeseguían sin encontrarse y no disfrutaban dellugar donde se hallaban. De repente, se lesapareció un hombre delante suya. Este le dijolo mismo a los niños: “os encontráis en el paisde vuestros sueños, lo que deseas se harárealidad, pero hay un problema solo hay unasolución para poder salir. Detrás vuestra hay 3puertas, pero solo una es la correcta, aquí osdejo las pistas para no entrar en la intrusa.”Poco a poco iban descifrando las pistas, hastaque miraron al frente y se encontraron con lacara del otro pues habían salido de aquel túnel

18

y pudieron disfrutar la excursión como si nadade esto hubiera pasado.

Valeria Gómez

19

El diario de Melanie

QUERIDO DIARIO…. Hoy, día 365 decuarentena, he visto ya hasta lo que había alfinal del armario de los trastos, siendo sincerano me esperaba que allí estuvieran lasreservas de galletas de mi madre, pero bueno;también he descubierto que el agua fría y lacaliente nunca se juntan, eso gracias a unvideo que vi al tener insomnio, y por último,pero no menos importante, sí, me he cortado elpelo, no al cero, pero si muy corto, me hecortado el flequillo, que creo que es lo que másme ha gustado y el pelo a lo chico, si, a lochico, pero no con los lados rapados ni nada deeso, nunca me podría hacerme tal cosa en mipelo, nunca.

Voy a intentar describir mi pelo ahora mismo:Es rizado, gracias a la espuma y el difusor delsecador; es corto, tanto, que puedo decir queparezco un payaso, si, el típico payaso de pelocorto rizado y rojo chillón, si, pues eso meparezco; y también, desgraciadamente, me hetintado el pelo a mitad cabeza, eso ha sido elmayor error de mi vida, ahora mi pelo pareceuna escoba de lo áspero que esta, pero esoespero que lo arregle el acondicionador delpelo.

¡Ah! Y se me olvidaba, no solo yo me he hechoun cambio de look, todos los de mi familiatambién, me madre se ha cortado el pelo amelena, mi hermano se ha tintado de rubio y mi

20

padre se ha rapado, si, y da miedo, y creo queél lo sabe, y todos, pero nos da cosa decir algosobre su pelo.

Después de toda esa increíble masacre depelo, hemos decidido hacer madalenas, ocupcakes, como lo quieras llamar, mi madrehacia la masa, yo la decoración de encima, esdecir, como la crema de color que la ponesencima de la madalena ya hecha; y mihermano el relleno de caramelo, y ya todomontado, las madalenas se ponen en el hornoa 180 G.C durante 30 minutos, ¡y ya las tieneslistas! ¡Oh! ¡Mi madre me llama para comer, metengo que ir! Adiós Diario, ¡hasta la próxima!

África Gomis

21

La vida

Yo era un niño normal que solo tenía un sueñoque era ir a una discomóvil, yo era un niño queno tenía objetivos porque le parecía limitarseen la vida. Yo siempre he estado feliz con todolo que me han dado, para mí la vida era unjuego que había que divertirse pero que avecés tirabas los dados y te quedabas atrás.No estoy diciendo que yo me haya quedadoatrás, no yo, sino todos, y si, estoy hablando dela cuarentena. Para mí la escuela de pequeñome parecía un infierno pero ahora en estascircunstancias me parece una maravilla, meparece un rencuentro, un saber, ya que estarsin ver a tus amigos literalmente durante unmes a mí me parece lo menos divertido delmundo. Donde está tu medio para que lecuentes todo lo malo que te pasa o todas lascosas graciosas, donde está ese amigo que teayuda a pillar novia, ¡donde está! El amigo quequedas desde las 4 hasta las 9 o 10 son esaslas preguntas que me hago pero que no puedoresolverlas porque no los tengo al lado. Pero undía pude resolverlas porque pude avanzar conlos dados y pude hacer mi sueño que ya noera la discomóvil era estar con mis amigos.

Arian Iniesta

22

Lucas el astronauta

Lucas era un joven niño que vivia a las afuerasde Madrid, que le gustaba jugar al futbol todoslos dias después del colegio y lo hacía muybien, pero su sueño desde siempre era serastronauta.

Como era muy pequeño sus padres no ledejaban así que cuando cumplio 18 años se fuea vivir a New York y allí en la universidad sepreparó y aprendió mucho hasta conseguir seruno de los mejores y más preparados ,Lucasno se iba a rendir.

La NASA le llamó para que fuera a sus oficinasy le dijeron que lo iban a formar comoastronauta para cumplir unas misiones en elespacio. Por fin cumplió su sueño por el quetanto y tanto luchó, cuando llevaba 6 misionesen la Luna, estaba empezando a echar demenos a sus padres asi que ese verano fue avisitar a sus padres, que se alegraronmuchísimo de verlo de nuevo, pero cuando ibaa regresar a New York se dió cuenta queMadrid era lo mejor para él, así que se quedóen Madrid. Aquí empezó a dar clases en launiversidad donde sus alumnos aprendieronmucho sobre todo lo vivido por su parte, peroun día de nuevo lo llamaron de la NASA,pidiéndole que volviera ya que tenían previsto iral planeta Marte a una misión muy importantepara la humanidad.

23

Lucas estuvo unos dias que no sabía quehacer, ya que sus padres se habían hechomayores y necesitaban de él, al final decidióque se iba, esa oportunidad no la podía dejarescapar, así que se volvió para New York.

Raul Iniesta

24

Joan, Marta I el poblat del Jeti

Joan i Marta un dia van guanyar unes vacancesallà pels Pirineus però no van poder tornar alseu poble, Almenara perqué els aeroports a diad'avui encara estan tancats per l'estat d'alarma.En aquell poble on estaven ningú feia soroll, nitan sols aplaudien cada día a les 20 per agraïrels sanitaris i forçes de seguretat com ocorria atot el país. En aquell poble hi havia un misteri iJoan i Marta el descobririen si o si.

Un dia es van trobar al fill del veí al balcó i elscontà que es deia que hi havia un Jeti a lesafores del poble. El Jeti era una èspecie degegant molt fort, molt gran però sobretot moltfamolenc. Joan li diu al xiquet que això eranomés una llegenda i que no havien de tindrepor.

La notícia de que era una llegenda es va anarextenent pel poble i tornaren a animar-se i a fersoroll. Un dia a les 20 de la vesprada, elsaplaudiments feien tant de soroll queatragueren un monstre gegant al poble, era elJeti!!! S'estava acostant a la població quan unadona presa del pànic digué:"no ens mate perfavor" només estem agraïnt als que ens salvenla vida, els sanitaris.

Llavors el Jeti els diu que ha pensat sempreque era un poble deshabitat perqué no hi haviacap soroll i ell sempre havia anyorat tindreamics i estava molt content de sentir els

25

aplaudiments que el van fer descobrir que noestava sol. A partir d'aquell dia tot el poble esva fer amic del Jeti i aquest mai més es vatrobar sol.

Nacho Iniesta

26

Els pirates I el gegant

Un dia a Amèrica un vaixell amb quinze piratesse'n va mar endins cap a llocs desconeguts.Als pocs dies divisen una illa, arriben a terra iveuen dues coves on les entrades estántapades per dues roques enormes que had'obrir un Deu.

Una d'elles estava plena de menjar i l'altraplena de cofres replets d'or i joies. Havien dedecidir per una o l'altra i quan intenten entrarsel's apareix un Deu que els dona a triar. ElDeu els adverteix que si l'enganyen elsocorrerà alguna cosa molt greu. Ho someten avotacions i guanya la cova plena de menjar, jaque estaven famolencs però tres dels piratesdecidiren omplir-se les butxaques d'or i joies ienganyar el Deu quan estava despistat.

Mentre estan carregant la nau amb el menjarsel's apareix un gegant i d'un mos es menjados dels lladres que havien intentat enganyar elDeu. Tots intenten fugir amb el vaixell però elgegant els persegueix mar endins, ara janomés quedaven vius huit pirates de tota latripulació. Moren dos més i els sis restantspreparen una eina perfecta que acabarà amb elgegant.

Disposen d'un canó i una ballesta que alllançar-la enredarà la corda als peus delgegant. El gegant s'acosta a tota presa però elspirates llancen la ballesta i s'enreda i cau tot

27

plegat a l'aigua on s'ofega. Els pirates creuenque tot ha acabat però per enganyar al Deu esquedaràn naufrags en aquella illa per a sempre.

Pablo Iniesta

28

El laberinto

Unos amigos en una tarde un poco aburrida, seacercaron al cementerio, dentro, según cuentauna leyenda, hay un laberinto mágico , puesdicen que hay dragones, caballos voladores....en fin seres algo extraños.

A pesar de que tenían algo de miedo por estaleyenda, el aburrimiento les hizo entrar ybuscar el laberinto, sin darse cuenta en dosminutos estaban dentro del laberinto, y albuscar la salida ya estaban perdidos.Empezaron a oír ruidos extraños y vieron a ungato y fueron tras él, entonces, de repenteapareció un caballo blanco que se les acercóvolando, también hablaba y les dijo que él lesayudaría poder salir de allí, pero de repentevieron al dragón con cinco cabezas que lestiraban fuego para que no se pudieran escapar,cerró las puertas de la salida y de la entradapara que no pudieran salir.

Estaban emocionados porque ellos nopensaban que eso pudiera estar pasando, perotenían que hacer lo posible por escapar deldragón. Intentaron subirse al caballo y volar ,pero los dragones les golpearon y los bajaronal suelo una y otra vez, finalmente consiguieronesconderse en un rincón del laberinto yaparecieron dos hadas que les preguntaronque qué hacían allí? pues todo quien entra nopuede salir , ellas contaron que cuando eranpequeñas eran igual que ellos, pero entraron y

29

pasaron 100 años sin salir, les fueron saliendoa las alas , hasta convertirse en Hadas. Sequedaron tristes, ya era muy tarde, comieronunas chocolatinas y se durmieron, cayeronrendidos. Por suerte, al despertarse se dieroncuenta que todo había sido un sueño!!

Manu LLórens

30

La rata

Era una vegada en una casa vivia una familia itenien una gossa, un dia després de la siestal'ama de la casa va anar al asseo perqué sentiaruido d'aigua i la gossa lladrava, aleshores lasenyora es va donar conter que el ruido veniadel wc i va mirar i hi havia una rata en uns ullssuper grans i tota banyà i la senyora no sabiaque fer, de moment la rata es va pegar la voltaper anar-se'n, quan es va girar la dona es vadonar conter que tenia el rabo super llarg.

I la rata se'n va anar, la gossa lladrant perquèse'n volia anar pel forat del wc per agafar larata, es tornava loca, es montà un escandalode pare senyor meu. La senyora va contar lahistòria a la seua familia, i estaven totspreocupats per si tornava la rata, aleshoreshavien decidit tindre sempre la tapa del wctancà i pes damunt de la tapa.

Va passar el temps i la rata tornà a la casa i vaentrar per la porta del carrer, tots nerviosos isofocats anaren tots al carrer i la gossa lladrantes donaren conter que havia un forat de lesalcantarilles, varen ficar verí dins del forat i eltornaren i la rata ja no torna mai més.

Leire López

31

Cas resolt

Un dia normal i corrent d'hivern, Lucia va eixir apassejar amb la seua millor amiga la bruixaMarina que des de les vacances no es veien.Van ser al centre comercial i s'ho van passarsúper bé.

Res més anaven a eixir, en l'eixida, hi haviauna xicoteta caseta de fusta coberta d'una telanegra. No hi havia ningú, ningú entrava ni ningúeixia, així que van decidir entrar a investigar pera veure el que hi havia dins. Res més vanentrar hi havia un xicotet corredor fosc en elqual semblava no haver-hi final, però sensetirar-se arrere van seguir fins a arribar. Vanveure una llum molt brillant habitada amb unataula negra una bola de cristall on darrere hihavia una persona que no es distingia molt béla cara.

Lucia va saludar, ella va respondre i per la veuse sabia que aqueixa persona era un xic. Li vanpreguntar que era això i perquè no ensenyavala cara. Ella va dir que feia això perquè ningúsabera la seua identitat. Deia que predeia elfutur i elles van voler provar. Els va dir queanaven a tindre un futur molt negre i espantós ique anaven a morir prompte. Elles es vanespantar molt i van eixir corrent per a anar acasa.

L'endemà en la TV deien que la policia s'haviaadonat que hi havia un senyor amb un

32

modificador de veu que enganyava a la gent.Lucia i Marina no van tardar a cridar a la policiai dir-los la direcció, i elles van salvar el món dementides.

Natalia López

33

Ara soc feliç

Hola, soc Marta un pardal casolà. Soc unaninfa molt xarradora i cantant. Tinc un poc demal geni, però igual em volen a casa.

Huí vullc contar-vos la meua història; Jo viviaen una casa on els meus amos no em volienmolt. L' home era un poc peculiar i a més erabarbut i gros. No m'agradava gens. No em feiacas i a més no volia que jo cantara. Sempreestava renyin-me. La dona, en canvi, emdonava de menjar. Era una dona menudeta,prima i amb els cabells rosos amb unespintadetes de color rosa. Era bona amb mi,però no massa.

Un dia la dona, que li deien Pepa, em va traurede la gabia per vore que feia. Vaig eixir moltràpid, però l'home em va espantar, i jo,assustada vaig volar fins a una finestra queestava oberta.

Ells no pensaven que jo podia fugir. Pepa vavindre darrere de mi però jo vaig ser mésràpida. Era lliure. Estava al carrer i de sobtevaig tindre por. Venien cotxes cap a mi i jovotava pel carrer fugint. Quan estava a punt deatropellar-me un cotxe, que no havía vist, unhome em va recollir del sol. Era un home gran ijo atemorida el vaig mossegar. Ell em va dur asa casa. Estava tremolant de fred i por. Unaxiqueta que vivia allí va dir. - Papa; pot viureamb nosaltres? - El pare va intentar buscar als

34

meus amos però no ho va aconseguir. Em vaigquedar a viure allí. Em volen molt però tincpreferida. Ella es TERESA!

Teresa Martínez

35

El atraco

Dewott, Blitze y Darumaka estaban paseandopara ir a la nueva ciudad, pasaron por delantede la guardería Pokemon y oyeron un ruido yvieron a un señor dentro apuntando con unapistola a la encargada de la guardería.

Ellos intentaron convencerlo, diciéndole que ledaban 10.000 $ si soltaba la pistola, pero élquería todos los Pokemons de la guardería.Les decía que había un Ditto dentro de laguardería, la encargada insistía que no habíaningún Ditto, pero sí que había uno. Ese Dittoera de un hombre que decía que le pagaba10.000$ si lo cuidaba bien. Así que lo protegiómucho, Dewott le tiró una pistola de agua paraque no se centrara en la encargada, Blitzefundió las luces para que no viera nada yDarumaka le vendo los ojos con un papel.

36

Llamaron a la policía para que se lo llevasen,pero cuando le quitaron la máscara... ¡era Dittotransformado en un ladrón!. Quería ganar los10.000$ que le daba el dueño, denunciaron aldueño y al Ditto por atracar tiendas.

La recompensa se la dieron a la encargada,que se la regaló a los héroes. Les dio a DeinoSHINY para que fuera su compañero ya que eldueño no había aparecido en 10 meses. Sefueron muy contentos gracias a la encargadacamino de la siguiente ciudad.

Andreu Navarro

37

Chucky Chease

Marta i Scarlet varen estar investigant perquèaquella sala de recreatius tenia eixe nom.Varen desxifrar que Chucky és el ninot malditbaixet, en cabell roig, i també varen desxifrarque Chease és formatge en anglés. Es varenquedar molt estranyades perquè no sabien moltbé que se significava tot junt. Varen estarinvestigant per les màquines, els regals, elstiquets, banys, etc.

Creien que hi havia un ninot de Chucky enformatge amagat en aquella sala de recreatius.Marta i Scarlet no li digueren a ningú per a queno s'espantaren. Varen trobar una porta moltestranya i quan la varen obrir estava tot pled'obstacles que tenien que passar perquè hihavia un pergamino amb el real significat delnom. Ho intentaren mil·lions i mil·lions devegades i quan per fi arribaren es varen caureper una trampilla que algú havia posat.

Marta i Scarlet varen descobrir que algú ja hoduia intentant des de fa temps. Varen eixir de latrampilla i varen seguir intentant-lo. Es varendonar conter que eixa persona se li'ls haviaavançat. Però es varen donar conter que erason pare perquè ell treballava ahií fa molt detemps. Quan varen arribar a casa varendescobrir que el pergamino no era el significatdel nom. Era com un mapa en una sèrie depistes a seguir.

38

Al passar aquells obstacles hi havia un laberinton hi havien ninots i pistes que buscar. Esvaren dividir cadascú per un camí. Varen estartrobant pistes i ninots i a l'arribar al final esvaren trobar una espècie de tobogan de colorsprou ample. Quan es tiraren aparegueren encasa, però la realitat és que la mare i el pareli'ls varen organitzar un tipus de gimcana per al'anniversari de Marta i Scarlet perquè estavenen casa de quarentena pel coronavirus.

María Sànchez

39

#sisebencasa

40