––––––––––––––––www.otsiera.com––––––––––––––––    

 

El  rapte  de  Persèfone,  la  filla  de  Demèter  (relat  de  l’antiga  Grècia)  

   En  els  temps  antics,  Demèter,  la  germana  de  Zeus,  era  la  deessa  que  s’ocupava  de  les  collites,  protegia  el  blat  i  tota  planta  vivent.  Cada  any  madurava  el  gra  daurat  i  a  finals  d’estiu   tothom   estava   molt   agraït   per   tanta   generositat   de   la   Terra.   Vivia   a   la  muntanyosa  Sicília  amb  la  seva  única  filla,  Persèfone,  intel·∙ligent  i  bella.  Però  tot  d’una  la  seva  vida  pacífica  i  feliç  canvià  violentament.  Persèfone  havia  sortit  a  caminar  sola  i   no   tornava.   Vingué   la   nit,   i   res,   cap   senyal   de   la   noia.   Tothom   es   va   mobilitzar  buscant-‐la.  Demèter  estava  molt  i  molt  amoïnada.      

La  van  buscar  per  tot  arreu,  però  ni  rastre!  Per  no  aturar  la  recerca  ni  de  dia  ni  de  nit,  Demèter  va  encendre  torxes  amb  el  foc  del  volcà  Etna.  Però  Persèfone  seguia  sense  aparèixer.   Demèter,   en   la   seva   aflicció,   va   oblidar   la   terra   i   la   seva   vegetació.  S’assecaren  les  collites,  les  plantes  i  els  arbres  moriren  i  la  terra  esdevingué  erma.      

El  dia  que  desaparegué,  Persèfone  havia  estat  recollint  flors  pels  camps.  Un  pastor  que  guardava  el  ramat  allí  a  la  vora  sí  que  havia  vist  el  que  havia  passat,  però  no  havia  gosat  explicar-‐ho  perquè  temia  el  disgust  de  Demèter.  Però  tal  com  estaven  les  coses,  va  pensar  que  més  valia  fer  el  cor  fort  i  explicar  el  que  sabia.  Així  doncs,  va  anar  trobar  Demèter  i  li  va  dir  el  que  havia  vist:  va  aparèixer  sobtadament  un  home  dalt  d’un  carro  d’or,  amb  dos  cavalls  negres;  arrabassà   la  noia,   i  es  va  allunyar   tan  de  pressa  com  havia   vingut!   Desaparegué   dins   d’una   fenedura   que   s’obrí   en   el   vessant   de   la  muntanya.      

                                                               M.  Simone  Pignoni  

 El  pastor  no  havia  vist  el  rostre  de  l’home,  però  Demèter  endevinà  de  qui  es  tractava:  Hades,   el   seu   germà,   el   senyor   dels   inferns,   era   qui   tenia   presonera   la   seva   filla.  Demèter   s’irrità   molt   contra   Hades,   però   també   contra   Zeus,   perquè   segur   que  aquest  estava  al  cas  i  ho  havia  consentit.  Trista  i  enrabiada,  continuà  els  seus  viatges  mentre  la  Terra  romania  erma.    

––––––––––––––––www.otsiera.com––––––––––––––––    

 Zeus  va  comprendre  que  havia  de  fer  alguna  cosa.  Envià  el  seu  fill  Hermes  als  inferns  per  a  alliberar  Persèfone.  Això  només  ho  podria  aconseguir  si  la  noia  no  havia  menjat  res  en  les  terres  infernals,  perquè  aquell  que  menjava  a  les  terres  infernals  pertanyia  per   sempre   més   al   regne   d’Hades.   Hermes   trobà   Persèfone,   pàl·∙lida   i   entristida,  mirant  les  ombres.  -‐  Res  no  he  menjat  des  del  dia  en  que  vaig  ser  raptada  -‐assegurà  Persèfone-‐.  Cada  dia  em  porten  menges  delicioses  per  temptar-‐me,  però  no  he  menjat  res.  Torna’m  a  la  llum  del  sol,  Hermes!    I   Hermes   dugué   Persèfone   a   l’exterior,   superant   mil   perills   i   obstacles.   Així   que  Persèfone  baixà  del  carro  d’Hermes  i  abraçà  Demèter,  va  ser  com  si  el  món  hagués  tornat  a  néixer.  Tal  com  s’esvaeix  la  boira,  va  desaparèixer  el  cruel  hivern  i  els  camps  es   mostraven   frescos   i   verdejants,   amb   el   blat   tendre.   Les   flors   van   tornar   a  entapissar-‐ho  tot  de  colors.  Plenes  de  goig,  Demèter   i  Persèfone  van  tornar  cap  a  casa.  La  seva  felicitat  va  durar  poc.    

 Als  inferns  Hades  havia  convocat  totes  les  ombres  i  els   esperits   fent   preguntes   i   més   preguntes,   fins  que  Ascàlaf  li  digué  que  havia  vist  Persèfone  collint  una   magrana   per   calmar   la   set,   però  accidentalment  es  va  empassar  alguna  llavor.  Què  content  es  va  posar  Hades!  Persèfone  li  pertanyia  i  la  va  reclamar.  Demèter  s’hi  va  oposar  del  tot.  Zeus  es  trobava  en  un  gran  embolic,   convocà   tots   els   déus   i   després  d’una  urgent  discussió,  s’arribà  a  un  acord.  Durant  nou  mesos  l’any  Persèfone  viuria  amb  la  mare,  però  els  altres  tres  retornaria  al  costat  d’Hades  i  regnaria  als   inferns.   Demèter   s’hagué   d’avenir   a   aquest  compromís,   ja  que  l’alternativa  sinó,  era  perdre  la  filla.      

    il.:  Dante  Gabriel  Rosetti  Demèter  mai  no  es  conformà  amb  els  mesos  de  separació.  Cada  any,  mentre  la  seva  filla  era  lluny,  es  vestia  de  dol.  Les  flors  es  marcien,  els  arbres  escampaven  les  seves  fulles  i  la  terra  es  refredava,  quedava  com  adormida,  erma.  Fins  els  ocells  deixaven  de  cantar.  Però  cada  any,  amb  el  retorn  de  Persèfone,  la  vida  tornava  per  tot  arreu.  Les  flors  creixien  al  seu  pas,  les  fulles  brotaven  i  tornaven  els  ocells  amb  els  seus  cants.      Només  quan  les  collites  havien  madurat  plenament,  i  els  raïms  havien  estat  veremats,  Persèfone  se’n  tornava  un  cop  més  a  passar  l’hivern  entre  les  ombres.          ____________    

adaptació  de:  M.  Gibson.  Mitologia  grega:  Déus,  homes  i  monstres.  Barcelona,  Barcanova,  1984    

   

––––––––––––––––www.otsiera.com––––––––––––––––    

 El  rapte  de  Persèfone,  la  filla  de  Demèter  

(relat  de  l’antiga  Grècia)    

       En  els  temps  antics,  Demèter,  la  germana  de  Zeus,  era  la  deessa  que  s’ocupava  de  les  collites,  protegia  el  blat  i  tota  planta  vivent.  Cada  any  madurava  el  gra  daurat  i  a  finals  d’estiu   tothom   estava   molt   agraït   per   tanta   generositat   de   la   Terra.   Vivia   a   la  muntanyosa  Sicília  amb  la  seva  única  filla,  Persèfone,  intel·∙ligent  i  bella.  Però  tot  d’una  la  seva  vida  pacífica  i  feliç  canvià  violentament.  Persèfone  havia  sortit  a  caminar  sola  i   no   tornava.   Vingué   la   nit,   i   res,   cap   senyal   de   la   noia.   Tothom   es   va   mobilitzar  buscant-‐la.  Demèter  estava  molt  i  molt  amoïnada.      La  van  buscar  per  tot  arreu,  però  ni  rastre!  Per  no  aturar  la  recerca  ni  de  dia  ni  de  nit,  Demèter  va  encendre  torxes  amb  el  foc  del  volcà  Etna.  Però  Persèfone  seguia  sense  aparèixer.   Demèter,   en   la   seva   aflicció,   va   oblidar   la   terra   i   la   seva   vegetació.  S’assecaren  les  collites,  les  plantes  i  els  arbres  moriren  i  la  terra  esdevingué  erma.      El  dia  que  desaparegué,  Persèfone  havia  estat  recollint  flors  pels  camps.  Un  pastor  que  guardava  el  ramat  allí  a  la  vora  sí  que  havia  vist  el  que  havia  passat,  però  no  havia  gosat  explicar-‐ho  perquè  temia  el  disgust  de  Demèter.  Però  tal  com  estaven  les  coses,  va  pensar  que  més  valia  fer  el  cor  fort  i  explicar  el  que  sabia.  Així  doncs,  va  anar  trobar  Demèter  i  li  va  dir  el  que  havia  vist:  va  aparèixer  sobtadament  un  home  dalt  d’un  carro  d’or,  amb  dos  cavalls  negres;  arrabassà   la  noia,   i  es  va  allunyar   tan  de  pressa  com  havia   vingut!   Desaparegué   dins   d’una   fenedura   que   s’obrí   en   el   vessant   de   la  muntanya.    

 El  pastor  no  havia  vist  el  rostre  de  l’home,  però  Demèter  endevinà  de  qui  es  tractava:  Hades,   el   seu   germà,   el   senyor   dels   inferns,   era   qui   tenia   presonera   la   seva   filla.  Demèter   s’irrità   molt   contra   Hades,   però   també   contra   Zeus,   perquè   segur   que  aquest  estava  al  cas  i  ho  havia  consentit.  Trista  i  enrabiada,  continuà  els  seus  viatges  mentre  la  Terra  romania  erma.      Zeus  va  comprendre  que  havia  de  fer  alguna  cosa.  Envià  el  seu  fill  Hermes  als  inferns  per  a  alliberar  Persèfone.  Això  només  ho  podria  aconseguir  si  la  noia  no  havia  menjat  res  en  les  terres  infernals,  perquè  aquell  que  menjava  a  les  terres  infernals  pertanyia  per   sempre   més   al   regne   d’Hades.   Hermes   trobà   Persèfone,   pàl·∙lida   i   entristida,  mirant  les  ombres.  -‐  Res  no  he  menjat  des  del  dia  en  que  vaig  ser  raptada  -‐assegurà  Persèfone-‐.  Cada  dia  em  porten  menges  delicioses  per  temptar-‐me,  però  no  he  menjat  res.  Torna’m  a  la  llum  del  sol,  Hermes!      

––––––––––––––––www.otsiera.com––––––––––––––––    

 I   Hermes   dugué   Persèfone   a   l’exterior,   superant   mil   perills   i   obstacles.   Així   que  Persèfone  baixà  del  carro  d’Hermes  i  abraçà  Demèter,  va  ser  com  si  el  món  hagués  tornat  a  néixer.  Tal  com  s’esvaeix  la  boira,  va  desaparèixer  el  cruel  hivern  i  els  camps  es   mostraven   frescos   i   verdejants,   amb   el   blat   tendre.   Les   flors   van   tornar   a  entapissar-‐ho  tot  de  colors.  Plenes  de  goig,  Demèter   i  Persèfone  van  tornar  cap  a  casa.  La  seva  felicitat  va  durar  poc.      Als  inferns  Hades  havia  convocat  totes  les  ombres  i  els  esperits  fent  preguntes  i  més  preguntes,  fins  que  Ascàlaf  li  digué  que  havia  vist  Persèfone  collint  una  magrana  per  calmar  la  set,  però  accidentalment  es  va  empassar  alguna  llavor.  Què  content  es  va  posar  Hades!  Persèfone  li  pertanyia  i  la  va  reclamar.  Demèter  s’hi  va  oposar  del  tot.  Zeus  es  trobava  en  un  gran  embolic,  convocà  tots  els  déus   i  després  d’una  urgent  discussió,  s’arribà  a  un  acord.  Durant  nou  mesos   l’any  Persèfone   viuria   amb   la   mare,   però   els   altres   tres   retornaria   al   costat   d’Hades   i  regnaria   als   inferns.   Demèter   s’hagué   d’avenir   a   aquest   compromís,   ja   que  l’alternativa  sinó,  era  perdre  la  filla.      Demèter  mai  no  es  conformà  amb  els  mesos  de  separació.  Cada  any,  mentre  la  seva  filla  era  lluny,  es  vestia  de  dol.  Les  flors  es  marcien,  els  arbres  escampaven  les  seves  fulles  i  la  terra  es  refredava,  quedava  com  adormida,  erma.  Fins  els  ocells  deixaven  de  cantar.  Però  cada  any,  amb  el  retorn  de  Persèfone,  la  vida  tornava  per  tot  arreu.  Les  flors  creixien  al  seu  pas,  les  fulles  brotaven  i  tornaven  els  ocells  amb  els  seus  cants.      Només  quan  les  collites  havien  madurat  plenament,  i  els  raïms  havien  estat  veremats,  Persèfone  se’n  tornava  un  cop  més  a  passar  l’hivern  entre  les  ombres.                                        ____________    

adaptació  de:  M.  Gibson.  Mitologia  grega:  Déus,  homes  i  monstres.  Barcelona,  Barcanova,  1984      

––––––––––––––––www.otsiera.com––––––––––––––––    

 Suggeriments    Hem  preparat  dues  versions  del   text:  amb   il·∙lustracions   i  sense.  No  tenir  present  cap  il·∙lustració  prèvia   condicionarà  menys  els  propis  dibuixos.  Després  es  poden  mostrar  obres  inspirades  en  aquest  motiu.       El   famós  quadre  “La  Primavera”  de  Sandro  Botticelli   representa  un  altre  relat,  recollit  a  les  Metamorfosis  d’Ovidi:  la  nimfa  Cloris  (la  Puresa,  en  la  mitologia  grega)  era  qui   feia   florir   els   arbres   (exhalava   flors   quan   respirava).   Zèfir,   el   déu   del   vent   fred,  s’enamora  d’ella   i   la  pren  per  esposa  a   la   força.  Penedit,   li   regala  un   jardí   en  el  que  sempre  regnarà  la  primavera,  i  la  converteix  en  engendradora  de  flors.  Com  a  tal,  pren  el  nom  de  Flora  (o  també  Venus).  Aquesta  transformació  és  la  que  plasma  Botticelli  en  el  quadre  “El  naixement  de  Venus”.  La  recerca  sobre  el  significat  d’aquests  quadres  pot  formar  part  del  conjunt  d’activitats  relacionades  amb  la  mitologia  clàssica  que  proposem  com  a  últim  pas.      

   S.  Botticelli.  La  Primavera  (fragment)  

 Activitats  prèvies      

Alguna  de   les  activitats  esmentades,  per   tal  de  motivar  un  cert   interès  en   relació  als  cicles  de  la  natura,  a  les  estacions  de  l’any  i  afavorir  una  escolta  atenta.  Per  exemple,  

•   Imatges  de  paisatges  diferents  estacions  de  l’any,  paisatge  proper  al  natural,  ...  Amb   quina   estació   ho   relacionem?   Per   què?   O   contemplació   del   vídeo   del  creixement  de  les  plantes.    

•   Audició  d’algun  fragment  de  les  músiques  esmentades  abans.  O  també  de  sons  naturals  de  pluja,  vent,  mar,  cants  d’ocells...  relacionar-‐los  amb  les  estacions   i  comentar-‐ho.    

   Lectura  del  mite    

Algunes  activitats  per  a  convidar  a  assaborir  el  mite,  i  el  fet  mateix  de  fer  servir  aquesta  mena  de  relats  per  explicar  coses  importants.  

•   Ja   disposats   a   llegir   el   relat...   ¿algú   sap   qui   és   Persèfone?   Recollida   de  coneixements  previs.  

––––––––––––––––www.otsiera.com––––––––––––––––    

•   Lectura  pausada,  creant  les  condicions  per  a  que  la  imaginació  pugui  viure  les  escenes  de  la  narració,  per  a  que  el  relat  pugui  agafar  vida.    

•   Què  ens  explica  la  història?  Què  subratlla?    •   Què  us  sembla:  devien  pensar  que  la  primavera  era  com  una  persona,  o  és  

una   manera   per   facilitar   el   poder   expressar   alguna   cosa?   Imaginar  personatges,  ajuda  a  comprendre  i  a  explicar?  (per  exemple,  a  la  pel·∙lícula  Inside   Out,   “Al   revés”,   veiem   les   emocions   convertides   en   personatges).  Aquest  punt  el  podem  deixar   iniciat,  per  a  continuar-‐lo  un  altre  dia,  amb  activitats  de  recerca  sobre  la  mitologia  clàssica.  

•   Parlem  dels  cicles  de  la  natura,  cicles  de  la  vida,  del  néixer,  del  créixer,  del  morir...  

•   Dibuixar  el  relat.  Deixar  temps  per  a  que  el  relat  pugui  madurar.    •   Impregnats   de   tot   això,   propiciar   uns   moments   per   a   la   contemplació.  

Contemplació   d’indicis   de   la   primavera   en   un   entorn   natural   proper   a  l’escola   (carrer,   jardí,   camp...).   O   d’algun   element   relacionat   amb   la  primavera   que   haguem   dut   a   classe.  Millor   algun   element   natural   (flors,  arbust  amb  borrons...)  que  no  pas  fotografies.  

•   O   també,   pot   ser   el   moment   per   a   una   petita   audició   d’alguna   de   les  músiques   proposades.   I   per,   finalment,   expressar   d’alguna   manera  l’agraïment,  o  el  gust,  o  la  celebració,  per  la  renovació  de  la  natura.      

   Estirant  fils:    

Acabada  l’activitat  entorn  a  la  lectura  del  relat,  podem  continuar  estirant  fils  sobre  déus  i  deesses.  Hem  vist  el  sentit  de  personificar  la  primavera.  No  només  de  “personificar”,  sinó  de  “deïficar”...  Deessa,  per  què  deessa?  Per  què,  què  ens  arriba...  

•   Quins   elements   de   la   natura   convertiríeu   en   déus,   quins   en   herois,   quins   en  personatges  malignes...?  Parlem-‐ne.  

•   Llistat   dels   noms   grecs   i   romans,   els   que   ja   saben,   i   els   que   trobin   (noms,  parentius,  el  que  representen,  símbols  que  els  identifiquen...)    

•   Trencaclosques,  o  mural,  de  divinitats  gregues  i  romanes  i  del  que  representen.      

*  *  *         Tal  com  hem  dit  altres  vegades,  els  itineraris  poden  ser  ben  diversos.  La  figura  de  Persèfone,  endinsar-‐nos  en  la  lectura  del  mite  i  tot  el  que  el  relat  ens  pugui  suggerir,  pot  ser  el  darrer  pas  d’un  itinerari  que  convida  a  obrir  els  ulls  a  la  renovació  de  la  natura,  a  la  presa  de  consciència  de  l’hivern  i  de  la  primavera...       O  l’inici  d’un  itinerari  que,  a  partir  de  donar  vida  a  un  mite  determinat  (com  pot  ser  el  de  Persèfone),  explora  el  sentit  de  simbolitzar  com  a  déus,  deesses,  nimfes,  herois,  etc.,    aspectes  importants  de  l’esdevenir  de  la  vida,  de  l’univers,  de  l’espècie  humana...     O  de  tot  una  mica!       Que  els  déus  ens  ajudin!  ...a  obrir  cada  dia  una  mica  més  els  ulls,  la  ment  i  el  cor  al  misteri  de  la  vida  i  a  la  bellesa  del  llegat  de  saviesa  que  ens  arriba  a  través  d’imatges,  colors,  paraules,  sons...  fruit  de  l’anhel  de  les  infinites  generacions  que  ens  han  precedit!